PARAULES

 Paraules, moltes paraules. M’ennuego de paraules i no les puc digerir. Per què tantes de paraules sense lligam. Tracto de connectar-les i no puc. En algunes semblen haver certa correspondència a altres. Però les altres, no si avenen gens.

No sé que fer. Les paraules rodolen davant meu. Sembla ben bé que juguen a la cuca amagar. Tant, a vegades les tinc mirant-me com si fos el darrer home de la terra, com s’amaguen rere el clatell i se’n riuen de les meves dubtes. Però, els ulls em fan pampallugues pel seu dansar i haig de tancar-los.

Agafo el llapis per intentar expressar alguna veritat. Però la veritat és tan variable. En moltes ocasions, una veritat indubtable esdevé al pas dels anys una fal·làcia. No puc, la ira em domina al no trobar dins el meu cervell res a dir.

Desesperat, finalment, a propòsit, amb tota la mala intenció del món esclafo el llapis a la taula. Ben bé, com si volgués barrinar-la i travessar la fusta. Aleshores que passa, el llapis es trenca, s’esmicola i alguna estella se’m clava a la mà. La sang, en aquesta ocasió la meva sang, raja de la ferida i taca la taula. 

Corro a l’aigüera a rentar-me la ferida. Amb molt amor, ja que és la meva pròpia carn, trec el tros de fusta clavada. Però, la sang continua el seu camí fins el terra. Això és insuficient em dic a mi mateix. Desinfecto la ferida i l’embolco amb un drap brut. Això seria mereixedor d’una multa si fos per guarir a un altre. Que pensaria la justícia. Opinar, jutjar, perquè a d’opinar ningú. És la meva ferida, la meva sang i el meu cos. Sóc jo. Un home lliure, s’existeix el que anomenen llibertat.

Una ànsia em puja boca amunt. Noto l’amargor de la bilis. Just arribo al lavabo a perbocar. Les paraules una rere l’altre rodolen dins el meu estómac. Fins i tot, no puc respirar. Les paraules soltes no tenen cap sentit. Em poso la mà al coll, m’ofego sense l’aire que jo mateix impedeixo entrar als meus pulmons.

No tinc voluntat i finalment permeto que els meus pulmons respirin altre cop. Però aleshores el furor, la tristesa, la pena de mi mateix fa que colpeixi repetidament amb el cap a la paret buscant en el dolor la redempció del meu funest estat. Després d’haver-me copejat repetidament i cada cop amb més força caic estabornit i sense esmà al terra. La vermella sang és la mostra adient de la meva confusió mental.

Força temps després retorno del meu desmai. La sang encara és més present. Els meus ulls són plens de sang. La que regalima del front mal ferit i la dels meus ulls commocionats i embotornats.

Grosses llàgrimes rosades davallant de les meves galtes. Rosades, no d’amor, sinó de la barreja de la sang i l’aigua corporal. Noto a la boca la salabror del meu plor amb la estranya dolçor de la sang. Noto la roba mullada per la meva incontinència. Un crit d’impotència explota dins la meva gola.

Corro a la cuina cercant un ganivet.

Miro el mirall i penso paraules.

Bah! Paraules vanes el que importa són els fets. I repeteixo sense parar fets, fets, fets, fet, fet, fe, fe, f, f...  

Miquel Pujol Mur

EL CALLAT DIA DEL DARRER ADÉU (RELAT CURT DE POR)

Tot és silenci, tot és foscor.

Ni un bri d’aire ni un cant d’ocell.

Les parets em protegeixen, del tot i del res.

Ni un mínim espai em permet moure’m.

Ni llum ni sol, tot buit i sense enyor.

Clucs els ulls no veuen.

No bateja gens el meu cor.

Les meves oïdes no senten gens.

L’ànima lluita desesperada per escapar.

Fuig per la petita escletxa de l’infinit.

Descanso per sempre més.

La vida ha escapat fa temps.

Per què cridar, si el món humà ja va fugir.

S’escolten les palades de terra damunt el taüt.

Miquel Pujol Mur

RELLOTGE DE SOL. SANTA MARIA DE SEGUERÓ. ALTA GARROTXA

Malgrat no es vegi, la inscripció del seu costat, diu allò tan clàssic: 

Jo sense sol,

tu sense fe

no valem rés. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

PLUJA EN LA NIT I EN EL COR II

Vaig dissimular, vaig excusar-me dient que era culpa d’un rodament de cap, a causa de la pressió de la feina, i vaig callar. Aleshores, vaig voler esbrinar què havia de cert en aquelles paraules denigrants. Engelosit la vaig seguir, i la vaig fer seguir per un detectiu. La veritat era que les paraules de l’amic eren innegables. Tot era veritat, fotografies, noms, dates, llocs, tot era real.  

Què vaig fer, vaig callar i em vaig consumir interiorment. Sí, era un cornut consentit i consentidor que per amor va continuar vivint, retorçant-se de gelosia i amargat al seu costat, esperant que un moment o altre tornés a fixar-se amb mi. Vaig començar a beure, als seus ulls vaig caure molt baix, ja que mai vaig llançar-li a la cara que ella era la causa de la meva embriaguesa. Em recargolava per dins només esperant un somriure seu. Mentrestant en la meva imaginació la veia d’home en home rient i gaudint com abans ho feia amb mi. 

Vaig arrossegar la meva cornamenta per tot arreu seguint-la i mirant-la. I plorant per què negar-ho, no per menyspreu de mi mateix, sinó per desig i ràbia. Tant persistent vaig ser en el seu seguiment que finalment se’n va adonar  i es vas riure de mi dient-me: banyut. Llavors encara va sortir amb més homenots que no volien res més que aprofitar-se del seu cos. En tornar a casa em mostrava els senyals de l’amor carnal dels altres, i es reia de la meva pusil·lanimitat.  

Vaig acabar sense feina i borratxo, al carrer, fins que el meu sogre, tenint llàstima pel que m’havia fet la seva filla, també ho havia descobert tot, em va recollir i enviar a un sanatori. 

Una vegada mig curat vaig tornar al mas. Em van acollir amb respecte i bon cor com si fossin en part culpables del succeït. Tret que no feia més que rosegar-me les entranyes els records de cadascun del racons on havia estat feliç amb ella; poc a poc vaig anar curant-me. Quan estava mig refet va visitar-me el Lluís,  i em va dir:

       ¾      Noi, tot s’ha acabat. A la Núria l’han trobat despullada i morta en un magatzem del port.

Han passat força anys i els records han anat minvant, almenys exteriorment. Ara he tornat, esgotat i vell. Els amos de la casa rural ja no són els mateixos, i nous colors llueixen en les habitacions.  

Deixo damunt la tauleta de nit una fotografia descolorida de la nostra boda. 

Em canvio com si fos un altre cop aquell dia, prenc moltes píndoles d’una caixa, potser massa, bec un glop d’aigua per empassar-les i espero com l’esperava aquell nit. 

A fora, s’escolta el remor de la pluja que cau damunt la teulada.  

Miquel Pujol Mur

PLUJA EN LA NIT I EN EL COR I

Sembla que plourà, penso mentre rere el finestral observo els núvols foscos que cada cop s’apropen més a la casa. A curta distància veig com la cortina grisenca de l’aigua va mullant els voltants. Per experiència sé que en pocs segons la pluja mullarà el jardí de davant de la masia.  

La casa de turisme rural és força bona i molt recomanada per les publicacions especialitzades, però això ja ho sabia. Fa molt anys vaig estar-hi uns quants dies, quan la meva ment era plena d’il·lusions i per què no també la meva vida. Anys desprès vaig tornar, però la història ja era completament canviada. 

Recordo el primer cop amb la Núria, érem acabats de casar i vam venir a passar la nit de noces. Va ser un regal del Lluís, el meu sogre, el pare de la Núria. De sempre, les paraules sogre, sogra m’han sonat malament a l’oïda. Sabia que les nostres economies eren molt justes després de pagar l’entrada del pis, i gentilment va regalar-nos una estada d’una setmana en aquest bell indret del Pirineu.  

Els hostalers van ser molt amables en la seva rebuda. Ja els havia previngut el Lluís del motiu de la nostra estada i molt prudents van facilitar-nos l’habitació amb la màxima diligencia i discreció. No ignoraven que una parella jove el que més desitja, després d’un dia de tant trasbals i de nervis com el de la boda, és recollir-se tranquil·lament i gaudir de la soledat de dos.  

Un petit refrigeri en una taula, el viatge havia estat llarg, una copa i després quatre moixaines, i gaudir del matrimoni. Després d’un dia tan mogut, tampoc anava a ser la primera vegada, més valia reconfortar el nostre esperit i enardir el nostre cos. Ara, que no ens havíem d’amagar de ningú i podíem fer-ho tranquil·lament, no era necessari córrer, sinó aconseguir el plaer més gran. Va ser la setmana viscuda que sempre serà present en la meva memòria. 

Aquell dia la pluja queia intermitent damunt la teulada, avui bat amb força sobre les teules i el seu remor esmorteït m’arriba a les orelles.  

Per què cada vegada em fa més mal recordar el seu amor? Per què mentir, la nostra passió va esclatar bulliciosa i alegre. Dormíem pensant en el nostre joc futur. Ens separàvem feliços perquè aviat ens retrobaríem. La nit i el dia eren plens de felicitat i amor. Però el que jo ignorava és que no era solament l’amor matrimonial el que la mantenia viva i divertida, sinó que aviat en va necessitar més. Altres homes van fruir del seu cos i la seva passió.  

Fins que un dia un company de treball em va dir:

¾     Veus aquella dona tan maca, té un reguitzell d’amants i el seu marit no ho sap.

 

Encuriosit vaig girar la cara per mirar-la millor i el meu rostre va quedar trasmudat. La dona que m’assenyalava era la Núria. Vaig recolzar-me en una paret i el meu company va dir-me.

¾     Et passa alguna cosa? 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

SANTUARI DEL MONT. ALTA GARROTXA

 Des de dalt del cim del santuari del Mont, l’any 1886, mossèn Jacint Verdaguer  és va inspirar per escriure el poema èpic Canigó. 

Aquesta obra és un dels poemes clau de la Renaixença catalana. Al mateix temps, és un llibre que conté una descripció geogràfica dels Pirineus. 

El poema es desenvolupa mitjançant la figura històrica i mítica del comte Bernat Tallaferro, germà de l’abat Oliba. 

Rèplica de la cambra on va escriure el poema i escultura de mossèn Cinto amb les muntanyes del Canigó al fons. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

A LA VIDA TOTS TENIM UN SECRET INCONFESSABLE, UN ... DIEGO MARCHI

El director de l’empresa entra al seu despatx a les nou en punt del matí. La sala és espaiosa i pel gran finestral entra un matiner sol de tardor que malgrat la seva poca força alegra l’estança. Mirant a la ciutat veu com una multitud de persones, formigues des de l’alçada des d’on mira, corren d’un cantó a l’altre cercant mil afers a fer.  

Ben vestit amb la clàssica vestimenta d’executiu, americana i pantalons foscos, camisa blanca, corbata grisa, sabates negres i molt llustroses observa la seva taula i les carpetes posades al damunt per la seva secretaria. 

Després d’un breu picar, s’obre la porta i entra la Carme. Una dona rosa d’edat indeterminada, però ben vestida i elegant, com és degut a la seva categoria de secretària personal del director.  Dirigint-se respectuosament li diu:

¾     Bon dia Sr. Roger! L’he deixat la correspondència, uns documents a firmar i la premsa diària. He repassat la seva agenda i només hi ha la visita del senyor Navàs  a les 11. Li recordo que ve a parlar de la nova fàbrica a Extremadura. L’he deixat el dossier sota la correspondència. A l’ordinador hi ha dos correus personals que no he gosat obrir. Si hi ha cap altre qüestió, com sempre seré a la meva taula.

¾     Molt bé Carme! Vostè sempre és perfecta en el seu treball. No sé que faria sense la seva presència. Per favor, si no hi ha cap urgència, no deixi que entri ningú a veurem. He de meditar certa inversió i vull estar tranquil, sense ningú que em molesti.

¾     No és preocupi senyor Roger. En tot cas l’avisaré per l’intèrfon.

¾     Moltes gracies, Carme. 

El Roger mira els correus de l’ordinador, no són res d’importància simplement unes inversions personals. Repassa i firma els documents, truca per l’intèrfon a la Carme per què els reculli i els hi doni curs, advertint-li novament que no se li molesti fins a l’entrevista del Sr. Navàs. Aleshores pren els diaris i començant des de les primeres planes, va repassant totes les notícies, fent càbales sobre si són bones o dolentes pels seus interessos. En acabar en la darrere pàgina  unes frases li criden l’atenció: “A la vida tots tenim un secret inconfessable, un penediment irreversible i un amor inoblidable”  Diego Marchi.  

Seguidament encuriosit consulta a internet qui és Diego Marchi. La resposta és que simplement és un actor. Segurament no val la pena dedicar més temps a la frase. Però un campaneig dins el cervell fa que pensi amb les paraules i que podrien significar a la seva vida.  

Un secret inconfessable: la seva homosexualitat amagada. El seu penediment: no haver-ho dit mai a ningú, ni a la seva mare que malgrat s’hagués escandalitzat sabia que l’hauria comprès. Ni a la Raquel, la seva dona, amb qui havia viscut forces anys i tingut dues filles, que eren com dos sols rutilants a la seva vida. A causa del seu amor al treball, una excusa per no ser al seu costat i dissimular les seves tendències, s’havien divorciat. Un amor inconfessable, el Ricard, un jove becari que va apartar del seu costat. Segurament s’hauria produït un escàndol al saber-se l’homosexualitat d’una persona tan important com ell. Ningú ho entendria i no seria convenient per una empresa entre les primeres del rànquing borsari. L’havia pujat personalment del no res, amb el seu esforç, i no és podia permetre cap comentari que taqués el seu èxit. 

Ara ja calmades les necessitats juvenils i a punt de ser avi, el temps l’ajudaria a continuar dins el seu tarannà personal. A pesar de tot havia moments que una rebel·lia interior l’agitava. Aleshores plorava per dins  pel que podia haver estat i la gran necessitat d’amor que ha reprimit en el curs de la seva vida.  

El dia s’ha ennuvolat i la grisor ambiental també és marca en la cara del Roger. Sona l’intèrfon. L’agradable i professional veu de la Carme se sent en el despatx.

¾     Sr. Roger acaba d’arribar el Sr. Navàs.

¾     Bé, Carme. Que s’esperi un instant. Faci’l passar dintre de deu minuts. 

S’aixeca de la cadira i va al servei personal a composar una mica la cara i a esborrar la tristesa. Poc després més animat de fisonomia  i amigable com sempre estreny la mà del visitant.  

Miquel Pujol Mur