XOCOLATA

Tanco els ulls i el seu gust amarg m’omple la boca.

Quan els obro la temptació encara és davant meu.

Miquel Pujol Mur

EL REGAL SORPRESA

La professora avui ens ha regalat una marmota. Una marmota que voldrà dir: Què som uns dormilegues? Potser sibil·linament ens vol donat a entendre que estem grassos com una marmota. O què som lents d’enteniment.

Al camp sempre he vist les marmotes dretes guaitant, generalment en grup damunt les roques del seu cau i a prop d’un rierol. 

Tal vegada ens ha volgut dir que som uns tafaners sempre mirant de dreta a esquerra.

Ai, senyor, quantes suposicions sense fonament o potser una indirecta directa. Allò com qui no vol.

Ben mirat, no ho sé, examinem la marmota, ben pensat jo mateix me la quedo. A passadís damunt el moble de l’entrada una marmota de peluix no quedaria gens malament.

Com que és de mida gran, sembla ben bé, un coixí  al sofà tampoc faria basarda. Seria molt apropiat per repenjar el cap i fer la becaina.

Miquel Pujol Mur

LLIBRES

La dona és asseguda al jardí. Acaba d’acomiadar les visites. Sempre són agradables les visites, i més les familiars, però moltes vegades la tranquil·litat de la pròpia llar sense gens de soroll, en pau i en silenci reanima el cos i el pensament.

Agafa un llibre de terra que algú ... Potser la Sònia, la seva neboda de quinze anys, l’ha agafat de la postada de la llibreria per llegir una estona. Després a l’escoltar el soroll escardalenc d’una moto de poca cilindrada ha marxat corrent i l’ha abandonat a corre presa. En tenia tanta per anar-se que tothom s’ha adonat que segurament un xicot la ha vingut a buscar. Pràcticament ni s’ha acomiadat de ningú. Tot ha estat un adéu concís i breu i una salutació amb la mà a l’aire. Ni petons, ni moixaines, ni abraçades, que li agradaven tant fer quan era petita. La dona  sospira i es diu: S’ha fet gran!

Mira el títol i l’autoria: Pinzellades en vers. Joana Raspall. Pot ser interesant i no recorda si l’ha llegit ni qui li pot haver regalat. Potser l’ha comprat ella mateixa en el seu deambular pels mercats de llibres vells. 

La tarda està caient ràpidament i la frescor del capvespre li molesta als ossos. Ai! Quan era jove això no li passava, podia córrer, ballar i riure, malgrat es fes negra nit. Ara els anys i el seu cos de seguida protesten per qualsevol causa. S’aixeca i camina fins a la casa. Entra, tanca la porta i va a asseure’s al saló. El televisor és tancat, prou que ha funcionat tota la tarda per entretenir a la jovenalla. I no tan joves, ja que el seu germà s’ha enganxat a veure el partit de futbol i no ha escoltat les queixes dels petits.

Obre la llum de la tauleta, s’acomoda en el sofà, obre el llibre i comença a llegir. Llegeix força concentrada, però la darrera estrofa la recita amb veu alta:

amb els llibres per amics
no et faltarà companyia.
cada pàgina pot ser
un estel que et fa de guia.

Tanca les pàgines del llibre i prem l’interruptor del llum. Quieta, a les fosques queda pensativa. Te raó la Joana. Quants llibres llegits en la seva vida, molts i sempre l’han obert els ulls a un nou món. Intenta recordar el primer llibre que li va regalar el seu pare. Fa tants anys, que no aconsegueix recordar-lo. Allò que es diu: ho tinc a la punta de la llengua. Però la ment no acaba d’aclarir el nom. Li ve a la memòria aquell que es va voler comprar de joveneta, estalviant els diners de la petita paga dels seus pares: El Quixot. Aleshores no el va paladejar, era massa complicat, amb aquell idioma castellà antic. Anys després, si que va treure profit de la seva lectura. El guarda com si fos un tresor en un prestatge.

Tanca els ulls. Un somriure vaga per la seva boca. S’adorm cansada, el cos necessita repòs. La ment s’obre a un mar blau, un vaixell i un brau capità que li dona la mà, traint-se el barret per a saludar-la, dient-li: Maria, t’esperava com sempre. Vens una estona amb mi, assaltarem una caravel·la corsària i ens estimaren en la cabina de popa.

Mentrestant el vaixell amb totes les veles al vent solcarà les aigües blaves. Tranquil·lament, la dona reposa dins el seu somni juvenil. 

Miquel Pujol Mur                                                       

BOIX GRÈVOL

S’apropa Nadal i el boix grèvol

Mostra els seus fruits vermells

Per alegrar-nos el cor.

És una espècie protegida a Catalunya.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

CASTANYADA

RELAT RÀPID DE PARAULES CLAU: Carabassa, castanyes i moniatos

Certa vegada en un país llunyà s’havien reunit en la cuina la carabassa, les castanyes i els moniatos.

Aprofitant-se que era tard, quasi mitja nit, i la cuinera s’havia marxat a dormir, van asseure’s a la taula i van iniciar una conversació.

¾     Nois se’ns acosten mal dies.- Exclama la carabassa.

¾     Per què? – preguntà el cap dels moniatos.

¾     No heu vist el calendari? – Va indicar la carabassa.

¾     Sí, aviat serem a finals d’octubre.- replica sorpresa la castanya major.

¾     Caram! Que curts que sou. S’ha acosta la castanyada i el Hallowen. M’esgarrifo només de pensar que m’esbudellaran per treure’m la meva dolça carn, fer-me uns ulls oblics, una boca desdentegada i horrible i, posar-me una espelma encesa a dins. Quin tremolor m’agafa!!! 

Sentint les paraules de la carabassa la perplexitat envolta la sala. Tant les castanyes com els moniatos feren un somriure malèvol. Aleshores el cap moniato pica un fort cop damunt la taula i digué amb veu maliciosa.

¾     I et queixes ploraire de mena!! I nosaltres què? Com Sant Llorenç, al foc i volta i volta, la pell cremada i llavors venuts per quatre rals i després devorats per la fam dels humans.

¾     Això! Això! - Cridaren les castanyes.- i nosaltres igual i no plorem com tu. Ploramiques! Si sembles una bleda de tan protestar. És el nostre destí, noia, que hi vols fer.

Miquel Pujol Mur

SÓC UNA BUFANDA

Sí, ho heu escoltat força bé, sóc una bufanda. Però no em mireu pejorativament, sóc una bufanda de gran qualitat. Sóc una bufanda de luxe.

La meva roba no és de tela, com l’antiga bufanda dels romans que utilitzaven per: eixugar-se la boca, les mans, la suor, el coll i protegir-se del fred. Bé, aquella bufanda servia per a tot! No amics, ja ho he dit i ho remarco, jo sóc una bufanda de la màxima categoria.

Res de llana, lli o sintètica ni d’altres productes, jo sóc una bufanda “sui generis”. Jo sóc una bona peça, una prima bufanda de seda xinesa. De múltiples colors, sense pes i suau al tacte. Jo crec que ara podeu comprendre el meu “status social”. Aquesta meva posició m’impedeix d'abrigar els modestes colls de la classe treballadora. Segurament, la seva “xavalla” no podria pagar el meu preu.

Jo, una de les millors bufandes del món he de protegir i engalanar el coll d’una dama com cal. Quan la meva senyora es posa un vestit d’uns grans modistes, simplement la meva presència realça l’aparença del conjunt, i de la mestressa. Sense mi, modestament us ho dic, crec que seria com l’altra gent, malgrat els seus diners.

Acarono el seu coll, acompanyo els seus perfums, la fragància de les cremes que utilitza pel seu cos es barreja amb la meva suavitat. Els seus cabells pentinats amb molta cura em freguen dolçament. Els seus collars arropats per mi, mostren més clarament el seu valor. En certs moments íntims, cobreixo la seva nuesa per donar un aire més eròtic al seu cos.

Darrerament trobo que em llueix menys, ella s’ho perd. Potser li han passat els anys i malgrat la meva presència, no pot amagar la seva decrepitud. Ja no em porta  a l’Òpera, ni al teatre, ni al Casino ni als balls de l’alta societat, on les nissagues es barregen amb el diners. Noto des de rere les portes de l’habitació-armari, que el seu pas és més lent i, aquelles sempiternes companyes meves, les sabates de tacó alt, també romanen en el seu lloc.

Alguna cosa passa, el silenci és trencat per la gatzara de gent que volta per la cambra. Després res. Inquietes les seves possessions noten canvis en el comportament dels criats. Avui, han arribat les filles amb grans caixes de cartró i alguns servents. De cop i volta veig que les meves companyes les sabates, són posades dins una caixa i precintades. Un mosso se les emporta escales avall. Després, els vestits i la roba també són guardats en altres caixes, seguint el mateix camí. La filla gran m’agafa del meu estoig, em mira, potser es recorda d’alguna cosa i, diu a l’altra filla: mira la bufanda xal de seda que tant va lluir. Em gira, em plega i em deixa dins una altra caixa oberta. Les tapes es tanquen i tots els ocupants quedem a les fosques.

Em trobo, de sobte, en un penjador de bufandes velles d’una botiga de roba usada. La gent passa i em grapeja. Una dona grassa i mal pintada em mira i es diu a si mateixa: Al meu Ramon li agradarà veure'm vestida només amb això.

Déu meu tan baix he caigut! Si pogués, ara mateix m’immolaria com qualsevol bonze xinès.

Miquel Pujol Mur

CARABASSES. GUALTER

Carabasses n’hi ha moltes,

però aquestes, són grosses.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau