LLAVIS CLOSOS

Et deixaré, si vols, la veu

mentre tu tens els teus llavis closos.

Maria Àngels Anglada

Entro a la a la sala. Els teus ulls em segueixen, però no surt ni un mot de reconeixement dels teus llavis closos.

La meva mirada es reflecteix en la teva, però els teus ulls l’eviten. No sé com fer-ho per parlar amb tu, ja que els meus, de llavis, també són tancats a les mil paraules que et voldria dirigir.

Ens hem traït mútuament, ho sé, però no hem trobat el moment de sincerar la nostra ment, mitjançant aquells llavis que tants petons ens han donat. Qui en un moment o altre no ha enganyat amb paraules o fets a un altra persona. Mes ara, tant el teus, com els meus són tancats a trobar les paraules per perdonar-nos.

Ho sé, la tremolor dels teus llavis em mostra que les paraules voldrien escapar del teu interior. Tal vegada començar una conversa trivial. Potser serviria d’inici per aprofundir en el nostre desig.

La mateixa passió em frena per acostar-me i asseure’m al teu costat. Només la mirada en la distància ens marca, assenyalant la llunyania del nostre esperit.

Tan fàcil i tan difícil és pronunciar quatre mots que poden aproximar les nostres diferències.

Tothom ens mira, tal és la intensitat del nostre esguard. Els llavis se’m mouen com si volguessin obrir-se i deixar sortir les frases que desfarien el  nostre malentès. No sé quin és el entrebanc, que m’ho impedeix fer.

El gest dels teus, també em mostra que voldries parlar, però hi ha un cert obstacle que impedeix la sortida, com rierol alegre de muntanya, d’una frase, tant sols una simple frase que tornés a refer la nostra relació.

Ulls ardents, llavis closos incapaços de dir les paraules adients, fan que poc a poc ens allunyem, malgrat la curta distància que ens separa.

Tal vegada, potser, malgrat tot, de vegades el destí ens tornarà a fer retrobar i, aleshores els llavis closos s’obriran, com pètals en flor, i sabran encadenar les paraules convenients, que ara no surten.

Miquel Pujol Mur

CASTANYADA A CASA DELS AVIS

Com cada any per aquestes dates pugem a casa dels avis en un poble a la muntanya. Començo a estar avorrida d’aquest costum. Ja ho sé que els avis ens estimen força, però tot plegat és una mica repetitiu. A més, la mare m’ha pres el mòbil, per què així no em passaré l’estona enviant WhatsApp a les amigues del col·legi.

Com sempre en aquesta època, el passeig que porta a la casa està cobert de fulles seques. La mare, com sempre, m’ho repeteix any per any:

¾     Mira, nena! Les fulles han caigut dels arbres. És la tardor.

¾     Si, mama.

Sempre les mateixes idèntiques paraules.

¾     Oh, nena! Mira quina boira.

¾     Sí, mama.

La meva mare quan puja sembla que no conegui res del poble, o que tot sigui nou.

¾     Mira, nena! Quina carabassa més grossa que tenen a la porta.

¾     Sí, mama! Ja ho sé, som a San Llorenç de Morunys. Sí, mama! Ja la sé,  la llegenda dels ous d’euga. Sí, mama!

¾     Aquest any, menjaràs castanyes. Eh, nena! L’àvia les fa per a tu!

¾     Mama, l’àvia sap de sobres que no m’agraden. A l’endemà se’m fan a la cara uns grans molt grossos.

Com cada any, any per any, com si fos repetit, tot el mateix. Us en recordeu de la pel·lícula “el dia de  la marmota”? Doncs igual. En arribar a la cuina ens han tret una gran plata de pa sucat amb oli i sucre. Per acompanyar-lo, com que a l’hort hi ha un codonyer i, el fa la àvia: codonyat. Aleshores la mateixa comedieta de cada any. L’avi ens acompanya assegut en la banqueta de la cuina i conversant amb el pare. Com sempre, de política: la Guerra Civil, rojos i blaus, maquis, etcètera. Mentrestant, la meva àvia i la meva mare van a amagar-se.

Poc després se sent un crit a fora, en el passadís.

¾     Uhhh!!! - Força cridaner  i el soroll d’un bastó picant a les fustes del terra. Elles diuen que és terrorífic; jo, que estan tocades de l’ala.

L’avi i el pare fan cara de por i criden:

¾     La bruixa! La bruixa! - Diuent a cor: Estàs espantada? Veritat, nena?

Emprenyada m’aixeco i els hi dic.

¾     Esteu ben sonats, tots plegats! El mateix, any rere any. Collons! Ja en tinc setze.

Llavors, me’n vaig a l’habitació. Tancada la porta, escolto que la mare diu:

¾     És que aquesta nena, no sé a qui ha sortit, no té sentit de l’humor.

I pensar que l’any que ve, ho haurem de repetir altre cop, tot igual. És per a suïcidar-se!

Miquel Pujol Mur

PONT DE PEDRA MEDIEVAL DE TAVASCAN. PALLARS SOBIRÀ

Aquest pont de pedra  es situaria pel seu estil en el romànic tardà del segle XIII.

És un pont d’un sol arc de mig punt, assentat directament sobre la roca.  Construït amb aparell petit de pedra pissarrosa. El terra és a doble vessant i les baranes són de pedra.

Amb gairebé 16 m. de longitud per 3 m. d’amplada, té una alçada de 7 m. sobre el nivell del riu i uneix els dos barris, que formen el poble de Tavascan.

És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

FORMIGUERA. CAPCIR. CATALUNYA NORD

Formiguera és un poble situat al començament del fons de la vall de l'Aude. El poble de havia constituït, cosa habitual en època medieval, com un nucli de cases a l'entorn de l'església parroquial romànica de Santa Maria, amb el castell al seu costat meridional.

Travessa el poble el riu de Lladure que neix al Roc d’Aude damunt del poble dels Angles.

Formiguera és un poble on és respira tranquil·litat. Tret de la temporada d’esquí on s’omplen el seus carrers de aficionats a l’esport de la neu.

En la nostra visita van veure  (principis de setembre)  els senyals d’una petita calamarsada.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

TOUR DEL COLL DE LA GALLINA. ANDORRA

La pujada del coll de la Gallina és una ruta asfaltada de gran notorietat ciclista. Puja des de Sant Julià de Lòria fins el santuari de Canòlich.

L’havíem fet en més d’una ocasió, però sense continuar més amunt del Santuari. Anys enrere en aquest lloc s’acabava la carretera asfaltada i, a partir de les antenes situades una mica més amunt continuava una pista de terra.

Però en aquesta ocasió el nostre camí va seguir una altre ruta. Des sant Julià vam seguir la carretera fins a Fontaneda, petit poble situat en un coster de muntanya. Vam visitar la seva petita església sota l’advocació de Sant Miquel. Una vegada visitat el poble continuarem la ruta cap el mas d’Alins (església de Sant  Esteve).

Però en un dels molts viratges de tota mena ens va sorprendre una capelleta de la Verge de Canòlich. En el mateix lloc, en la cruïlla havia un cartell indicador que assenyalava ruta de la Gallina i santuari de Canòlich. Com havia gent que treballava a una casa propera vam demanar-les informació. Ens van assabentar que era una carretera tota asfaltada, però de direcció única.

L’asfalt és força nou. La pista és estreta i amb corbes molt pronunciades. Per precaució vam fer els vuit/nou quilometres majoritàriament en primera velocitat.  Els marges ens mostraven l’alçada del precipici, malgrat tot, la panoràmica era esplèndida. Cada vegada agafàvem més altitud i la visió era millor.

Quan vam arribar a dalt de tot ens vam trobar en una petita placeta on havia un petit mirador.

En una petit apartat hi ha un monument al ciclista:

Joaquim Rodríguez i Oliver, un ciclista català conegut amb el sobrenom de “Purito” professional del 2001 al 2016. Guanyador de dues Voltes a Catalunya, dos cops la Volta a Llombardia, una Volta al País Basc i un cop la Fletxa Valona. També ha aconseguit tres cops la classificació final de l'UCI World Tour i pujar al podi del Tour de França, Giro d'Itàlia i Volta a Espanya. Un gran palmarès.

El lloc és grandiós, la panoràmica meravellosa, però ens vam esparverar de l’esforç que ha de fer un ciclista per fer el recorregut.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

NOTA 09 SETEMBRE 2019

AMICS,

Per funcionar correctament les màquines necessiten ser ajustades i afinades; els humans també.

Per tant malgrat els dies de descans del mes passat aquesta setmana necessito fer un “resset” físic i mental.

Volem escapar-nos a cercar noves esglésies i nous paratges per poder publicar més endavant.

Aleshores, fins el dilluns 16, dia què si no passa res en contra tornàrem a ser amb vosaltres.

Una abraçada cordial.

M. Rosa i Miquel

Berga, 07/09/2019

LLAC INFERIOR DE PESSONS. ANDORRA

Havíem pujat en el Funicamp fins a Solanelles i aleshores amb un dels vehicles de muntanya que fan el circuit (4x4) ens vam desplaçar fins el primer o inferior llac de Pessons.  

Un dia meravellós admirant les muntanyes del Circ de Pessons.

Un record de agradable companyonia a 2350 m. d’altitud.

Un dinar per recordar.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau