CLÍNICA I SALAMANDRA I

 El passadís és llarg i blanc, només les portes d’un color una mica més fosc s’endevinen en les parets. L’ascensor, és quasi davant meu, les seves portes d’un color grisós es destaquen en la blancor que em rodeja. També els bancs  són d’un color groguet, similar.  Unes persones s’asseuen en les altres files de cadires. Cadascú fa voltes als seus pensaments. No sempre agradosos en aquest lloc anomenat de Salut- Però que no hi vas si no estàs fotut.

Miro el rellotge i un paperet que m’ha entregat la màquina del vestíbul després d’identificar-me amb la conseqüent targeta. Torno a mirar, ara miro el telèfon, per assegurar-me més de l’hora. Torno a llegir el paperet. Sí les deu i trenta dos. Alguna cosa va malament, fa més d’una hora que m’espero. A més, per què és tan precisa l’hora de visita? Si no es compleix mai.

Per fi s’obre la porta, surt l’anterior visita, mig fent reverències. Entro.

¾    Bon dia! - saludo amistosament no sigui que pensi malament de mi.

¾    Bon dia. Què et passa? - Em saluda com si ja sabés per avançat que li vaig a fer-li perdre el temps.

¾    Veurà aquest matí m´he despertat amb un mal de panxa horrorós.

¾    D’això no es mor ningú. Són flatulències, ja li faré la recepta d’unes píndoles.

¾    Oh! Però doctor, aquestes són les meves flatulències. No cregui que són qualsevols flatulències. A mi em molesten molt, són molt fortes.

¾    No em faci perdre el temps. Hi ha altres pacients que esperen.

¾    Jo també m’he esperat. No sap vostè com he patit assegut en el banc de l’entrada. Em caragolava de dolor. Els meus budells volien explotar. Pensi que fa dos dies que no c ... ja sap que vull dir, que no c ... Ai! Ai! Quin dolor. No sé si podré aguantar-me, tal vegada faig un pet i “explosiono” com un còctel Molotov.

Ràpid com un llamp, el meu estimat doctor agafa el telèfon i truca:

¾    Urgències. Vinguin corrents que tinc un pacient a punt de c... Li feu una lavativa.

Per fi sol. Tombat en un llit. Tranquil. Sense ningú per a poder parlar. No em vull queixar, només una màquina fa llumetes i em contesta amb un bip-bip esperançador.

Entra una infermera, em mira per sobre, ajusta un Bypass. Li pregunto amb veu dolça, que no fos que es pugui ofendre:

¾    Quan podré marxar. Ja em trobo bé. Ai, quin descans.

¾    Prengui-s’ho amb calma. Que li han trobat una descàrrega molecular que portarà molta feina. Els metges han quedat esparverats  del que portava vostè a dintre. És un home normal, no?

Mare de Déu, Senyor! Ja m’ho deia l’avi: els metges com més lluny millor, Ara què hi poden haver trobat. La màquina absent de les meves penes fa llumetes i va repetint contínuament: Bip-bip-bip. 

Almenys hi ha algú que m’entén.

Aleshores entra el metge em mira fixament i em pregunta:

¾    Vostè aquests dies a sortit a la muntanya i ha begut aigua d’una font.

¾    Sí. I un bon glop. Estava tan fresca que fins i tot em va costar empassar-me-la.

¾    Doncs, un altre dia miri de no empassar-se també la salamandra que nadava en l’aigua. Pobreta, encara viu, que la vol de record?

¾    I tant! Esclar que s!í Sí és ja la filla de les meves entranyes. Miri que n’és de bonica amb aquests colors negres i grocs! 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

LA PARELLA INDEGUDA

 Estic assegut a la terrassa d’un cèntric. Malgrat el dia és bastant fresc prefereixo passar una mica de fred, que tancar-me dins de la sala amb la calefacció i la cridòria dels altres clients. La xerrameca continuà i el soroll m’aclaparen i no em deixen seguir els meus pensaments. No penseu que siguin gaires però, la solitud fa prendre moltes decisions al llarg de la vida. Doncs, amb tranquil·litat, veig passar les hores sense cap neguit i amb una sensació assossegada, lluny de la voràgine del món actual. 

Aleshores, bastant a prop s’asseuen una parella jove. Sense pressa els he guaitat. El noi és força eixerit, alt, bru, amb un cert bigotet una mica petulant i sembla força simpàtic. El seu cos demostra que practica alguna mena d’esport. Penso que avaluar la bellesa masculina  sempre m’ha costat molt, malgrat jo no sigui cap prototip ideal. 

La noia és molt formosa, un cos d’estàtua grega. Ai Senyor! Les estàtues gregues. Rossa i amb una cabellera llarga. Ai Senyor! Les cabelleres llargues de les mosses. 

Han demanat una beguda de color vermell. Ai Senyor! La meva memòria no se’n recorda del nom de les begudes vermelles. Bé, aquest punt el deixarem apart. Ai, Senyor! Continuem el relat. 

He escoltat, eren molts propers, que la noia li deia al noi.

¾    Estimat. Sap allò que vaig dir que jo decidiria el moment de fer, ai, coi! Ja m’entens. Doncs ha arribat el moment. Vull estar amb tu i estimar-nos.

 

Ostia! Quina proposició i com esta la mossa. Quina sort que té el paio. Me l’he mirat d’esquitllada i m’ha sorprès. L’he vist seriós, quasi cohibit. quan jo opinava que va havia d’estar exaltat, somrient. Aleshores, el xicot ha contestat:

¾    Bé, m’agrada la teva idea. Però, no podrà ser. La meva mare, no és troba gaire bé. La meva germana, es vol casar. A casa estem molt embolicats. Jo ara he de dir-te que no és el moment millor. Si jo t’he esperat, tu ara hauràs d’esperar per mi. T’estimo i ja arribarà el moment desitjat.

 

Però que diu aquest nano, esperar. Però, que no has vist allò tant formosa que és, com t’estima  i el que et diu. Per un moment ha quedat pensativa i finalment ha assentit, contestant:

¾    Tens raó. Si has sabut esperar, jo també he de saber-ne. T’estimo encara més. Veig el teu bon cor i com estimés als teus. 

Han acabat la beguda i agafats de la mà han marxat. He cridat al cambrer i cosa inhabitual que no faig mai he demanat, amb veu trencada, un whisky doble. Me l’he begut de cop. Entre sanglot i sanglot he plorat. No me’n sabia avenir. 

Han passat uns dies i altre vegada la parella ha vingut a la terrassa. Pel que veig tot segueix igual. Alguna una petita burxada per part d’ella, algun petó ràpid i, excuses, un sense fi d’excuses per part d’ell. 

Per casualitat l’altre dia caminant per un dels molts carrers foscos de la ciutat he sabut allò que em tenia encuriosit. En un portal m’he adonat d’una parella fortament abraçada. M’ha sorprès veurà que una d’elles és el noi. Malpensat, he cregut que potser ha arribat el moment adequat. Però, Senyor del cel! La veu que he escoltat no és la d’ella sino la d’un mascle de veu forta que diu: Pugem  i, la porta va obrir-se.   

He comprès que el jove fa servir a la mossa per amagar les seves tendències. El diumenge següent, com sempre assegut a la taula, veig arribar a la parelleta. Han demanar la beguda de sempre i vaig sentir les mateixes vaguetats. No m’he pogut aguantar. He explotat de cop, M’he dirigit  a ella i l’he dit la veritat. Ell s’ha enrojolat i ha marxat emprenyat. Ella ha quedat plorant com una Magdalena. 

Han passat un parell d’anys. Aquesta tarda he tornat a la terrassa. Poc després entra una parella amb un cotxet. Els miro i la veig amb un altre home. Em mira i em reconeix. Xiuxiueja a cau d’orella amb l’home. Se m’apropa. Em fa un petó a la galta i diu: Em vas salvar d’un error. Ara tot és correcte. L’estimo i m’estima. Vull fer-te una pregunta vols ser el padrí del nen. 

De bones persones és agrair, el descobrir una mentida amagada. 

Miquel Pujol Mur

SI JO FOS INVENTOR

Inventar, idear, per què no descobrir, són paraules que comporten un mateix inici: la curiositat.  Si no hagués  estat per aquest interès de saber (alguns li diuen defecte) la Humanitat no hauria progressat, durant els segles dels segles. Tal vegada, aquell primer homínid no hauria baixat dels arbres, ni tampoc aquell altre ancestre, de nom desconegut, hauria inventat la roda. 

No cregueu tampoc que tots els invents són beneficiosos. Alguns són una equivocació que marca a les persones de per vida. En Medicina hi ha errors que al cap del anys mostres la seva amagada i pèrfida fisonomia. Us  recordeu d’aquell medicament miraculós per alleugerir els dolors de la gestació? Després, els nadons presentaven deficiències (malformacions, seria una paraula més encertada) físiques. 

Bé, com que tota aquesta realitat, filosofia o història dels humans no em fa avançar en el relat, us he de dir que jo, també fa molts anys, vaig inventar-me . o descobrir - portat per la curiositat, un nou concepte de la vida.  

Després de prendre moltes mides, moltes, era mol poruc o (peruc) tan s’hi es val (segons la contrada on es viu) em vaig decidir. Penseu que en aquell temps ignorava les matemàtiques, totes les meves ensenyances eren digitals. Si! Malgrat fos fa molts de temps, això que ara és el modernisme màxim portat per  la nova intel·lectualitat, era la meva eina de treball. Que voleu que us digui: El temps era temps. 

Movent el capa amunt i avall (ara li diuen teràpia muscular). De bellugar esparverat els ulls cercant paranys insospitats. Pocs dies després vaig comprovar el terra, tantejant-lo curiosament. Revisant mitjans de seguretat i protecció. D’estudiar al mil·límetre  les possibles dificultats. També us ho he de dir, d’escoltar encoratjadores paraules dels meus mestres, em vaig decidir. 

De cop, vaig afrontar tots els perills. Vaig fer el primer pas i, a continuació el segon i algun altre més. Fins arribar, amb gran joia, als braços protectors de la meva mare. Ja està! Vaig aconseguir caminar. Cosa que més tard o més d’hora, la majoria ho aconsegueix. 

Us juro que aquest descobriment ha estat molt important a la meva vida. Vas ser la primera estació, seguida moltes vegades que m’ha permès gaudir de moltes altres etapes a la vida. Ara hi continuo, encara que acompanyat d’un recent amic, prestat per un arbre. 

I continuaré aprofitant-me del meu primer invent, mentre em sigui possible, que aquest món té moltes raconades formoses, també, d’amics per conèixer. Va ser un descobriment força econòmic. Tal vegada una “*chichonera”. 

*Capçana o gorra de cop 

Miquel Pujol Mur

SOLITUD SACERDOTAL II

Mossèn Romà allunya els seus negres pensaments i torna a la realitat. S’aixeca  i, lentament s’acosta a la dona. S’ajup i acarona la galta de la criatura. Aleshores, dirigint-se a la dona i diu:

¾    Míriam, què faràs aquestes festes tota sola? En aquest poble,  hi quedem tu i jo. A més la, neu ens ha deixat isolats.

¾    Què vol que faci? Resistir. Cuinar, encendre el foc per no gelar-nos. Cuidar del Joaquim, pobre criatura, i passar l’estona com pugui. Ja sap mossèn com són els meus pensaments. Avorrits. Fins que un dia em cansi de tot i faci una barbaritat.

¾    No, filla, no vagis per aquest camí.

El mossèn torna a quedar pensatiu.

¾    Et dono la raó: isolats, aïllats i perduts. No crec que ningú plori per nosaltres. La neu ho cobreix tot. Què et sembla si agafes de casa teva el necessari? Jo cuido del nen mentrestant i, passem el Nadal junts a la rectoria. Res no ha de passar entre nosaltres només conviure. No creguis cap altra cosa.

¾    A la rectoria diu, mossèn? Gran i freda a més no poder. Necessitaríem cremar un bosc sencer. A casa meva, petita, amb poca llenya l’escalfem. Es veu mossèn que no ha estat mai pobre-pobre. S’ha d’estalviar de tot.

Em va semblar força bé. Sincerament he de dir que fins aquell moment no havia tingut cap tipus de desig per ella, només una simple amistat. Ni això tan sols, veia en ells unes persones que necessitaven ajuda moral. Però aleshores va telefonar el secretari episcopal que em va saludar amb veu mofeta:

¾    Què com va el Nadal amb molta neu i poca gent?  Clar, tan amunt.

Li vaig contestar:

¾    Força bé. Aquí com la Sagrada Família. – I vaig penjar de cop. 

Vam prendre de la casa parroquial les coses més imprescindibles i em vaig traslladar a viure a casa seva. Al carrer poc faltava per a un metre de neu. La pista de terra per arribar al poble estava tallada per una esllavissada. L’habitacle era vell però, la Míriam havia condicionat un parell de habitacions per viure, protegides del fred.  De seguida, em vaig adonar que el món en aquell espai i amb la seva presència, era completament diferent a tota la meva existència. Els meus pares van morir en un accident i els parents més pròxims van decidir que el millor seria que visqués en un internat religiós. De l’internat, vaig entrar directament al seminari on vaig estudiar per a desprès consagrar-me  i fer-me sacerdot. No vaig conviure íntimament amb cap dona. Ara el món se’m va capgirar i també els dubtes sobre el celibat i la castedat. Poc a poc, sense adonar-me’n la presència de la Míriam se’m va fer necessària.   Un dia abans de l’alliberament de la nostra clausura obligada em vaig declarar i ella ho va acceptar. Però amb la condició  que fes un pas definitiu sobre la meva carrera eclesiàstica.   

Males llengües n’hi ha a tot arreu. No sé com se’n van assabentar. Abans de Reis ja em van cridar perquè baixés al Bisbat. Em van acusar de sacrilegi. Fart de tanta comèdia els vaig dir que em volia deseixir. Per no haver de fer cap explicació vam decidir  que callaríem tots plegats i deixés de  ser capellà. 

Actualment visc en un  poble de la costa. Aigua i sol. M’he casat amb la Míriam i he adoptat el Joaquim. Ara som de veritat una ben avinguda i feliç família. 

1ª REFLEXIO: QUÈ PENSEU SOBRE QUE ELS CAPELLANS ES PUGUIN CASAR I FORMAR UNA FAMÍLIA?

2ª REFLEXIÓ: TAMBÉ LES MONGES? 

Miquel Pujol Mur

SOLITUD SACERDOTAL I

 Mossèn Romà, és assegut a la primera fila de bancs, de l’església de Sant Honori de les Altes Cimes. El temple, és un xic adornat per les Festes de Nadal. Però, tota la sala és buida. De cop, s’obre la porta amb el seu clàssic crec. Entra una dona amb un cotxet. S’asseu, sense fer soroll, tres files més enrere.

Mossèn Romà, sense abandonar els seus pensaments, la saluda amb un breu moviment de cap. La dona calla, mentre mou lentament el cotxet. Ell continua amb les seves ombrívoles idees. Com ha pogut anar a raure en tan humil i llunyana església, apartada de tothom. 

Ho recorda tot com un mal somni i el fereix íntimament pensar en el fet succeït fa pocs mesos. Era un capellà exitós. Havia estat de vicari en ’esglésies molt importants. Tenia una llicenciatura, un màster a més d’un gran prestigi en el món de les Arts, sobretot del romànic. El seu futur immediat era regir un Museu dels més importants del Capitoli. Tothom, el veia com un important membre del Vaticà. Segons com, podia arribar a ser un interlocutor del Sant Pare, també molt entusiasta de l’Art Medieval. A més, és encara molt jove, tal vegada quasi quaranta anys més jove que qualsevol altre membre de la Junta de Museus. 

I ara, què ? Tot va començar una tarda en una recepció a l’Arquebisbat. Una reunió amb les persones més importants i riques de la zona. Tal vegada, tot el va superar, fins i tot, el seu envaïment per haver arribat a tal posició.  Va pecar, potser a causa el xampany, potser l’eufòria del moment. Per què no dir-ho la seva pròpia prepotència.

L’Arquebisbe mostrava als convidats una imatge que feia poc s’havia restaurat. Ell, idiota dels idiotes, va interrompre la dissertació dient amb veu alta:

¾    Caram, Arquebisbe!– Així mateix sense respectar qualsevol fórmula del protocol.- Com pot dir que aquesta imatge és romànica? No s’adona per la expressió de la cara de la Verge i el Nen que és gòtica? A tot tirar del segle XV o XVI. Només és una mala imitació.

La mirada del Bisbe va ser fulminant. Ràpidament vaig ser apartat de tots amb l’excusa d’estar enfebrat, potser la COVID.

A l’endemà, tot era dat i beneït. El secretari episcopal em va rebre i amb bones paraules em va donar la sentència.

¾    Veurà mossèn Romà, com què vostè és un gran coneixedor de l’Art Romànic hem pensat fer-lo rector d’una obra romànica de gran valor. Segurament del segle IX. Per tant, pre-romànica. Vostè sabrà refer el patrimoni dels nostres avantpassats. Li donem permís per fer excavacions i avaluar el seu valor com a tresor religiós i humanístic.

De res van servir les meves disculpes. Ara, soc el rector de Sant Honori, a perpetuïtat. 

La meva ànima va rodolar per terra quan vaig arribar a aquest poble. Una filera de quatre cases, velles i ruïnoses, i l’església vella i amb força mal estat. Feligresos, uns vint escampats en masies, la més propera a deu quilòmetres. Al poble, hi viu una dona vella que ha marxat a passar les Festes nadalenques amb la família i que hi ha dubtes de que torni. També, hi viuen la dona i el nen que han entrat a l’església.

Mossèn Romà torna a la realitat i allunya els mals pensaments. Mira a la jove i pensa: Pobra noia, jove i amb una criatura prou bonica. Una tarda va venir a confessar-se i a  explicar les seves penes. Més aviat a esplaiar-se i descarregar la ment. Va creure en un home i quan li va anunciar joiosa  que estava prenyada, va assabentar-se de que era casat i tenia tres fills. Sola en el món, l’única solució va ser tornar al poble, a casa dels avis, ja morts. Treballar -per malviure- un petit tros de terra i criar una mica de bestiar. Ajudar en les altres cases. Alguna vegada satisfer els desitjos sexuals del pare de la criatura, a canvi de diners. No podia menysprear cap ajuda de ningú. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

LA CRISTINA I EL CINEMA

 Em dic Jaume i soc un estudiant de postgrau a punt de fer el projecte final. Per ajudar-me a pagar certes despeses, faig classes de matemàtiques a altres companys de classes inferiors. Va ser una recomanació del meu tutor. 

Cada matí vaig a esmorzar a la cafeteria del recinte universitari. M’agrada el servei. També el poder parlar una mica, de vegades molt poc, amb la Cristina. La noia va acabar els estudis d’Empresarials, però el pare la té lligada al negoci de la cafeteria. Una mà més ajuda a tirar endavant l’empresa i la noia ha de servir taules i atendre els clients. Jo li faig certa broma i m’adono que l’accepta amigablement. Un dia, repassant la cartellera del diari vaig veure anunciada una pel·lícula molt interessant. La Cristina, en aquell moment em posava l’esmorzar a la taula i, vaig comentar en veu alta:

¾    Caram, quina peli. L’he d’anar a veure.

Em va mirar i va dir:

¾    A mi també m’agrada el cine. Aquesta sembla força interessant. Podríem anar-hi junts. Les meves amigues prefereixen anar a ballar. Li diré al pare que surto amb elles i t’acompanyaré. Què et sembla?

Què podia contestar a una mossa que m’havia begut l'enteniment.

¾    Doncs si estarà força bé. A les sis davant del cinema.

¾    D’acord!

Només va poder contestar-me tan curtes paraules, quan la veu del pare va cridar:

¾    Cris, hi ha taules esperant per la comanda. Hi ha més clients. Eh! 

Abans de les sis estava davant del cinema. Ja havia comprat les entrades per als dos i esperava nerviós que no em fallès. Quan mancaven cinc minuts, va aparèixer corrent per una cantonada. Amb pressa vam entrar abans que comencés la projecció. Només vaig poder veure-la d’esquitllada però, si és bonica en el bar vestida de cambrera, aquella tarda amb un vestit més normal, em vaig acabar d’enamorar. 

Van anar al cinema junts en diverses ocasions i a veure diferents pel·lícules, “el nostre bon rotllo” va ser admirable. Mai ens vam sobrepassar. Bé, un petó no fa mal a ningú i, les mans de vegades corren lleugeres. Però, poca cosa més. Em va semblar que hauria caminat per mal camí. 

Un matí, com sempre, vaig entrar a la cafeteria i no la vaig veure. De seguida vaig escoltar la veu del pare que em cridava. Vaig anar fins la barra a escoltar què em volia dir:

¾    Sí.

¾    Jaume, preferiria que no tornessis. La Cristina, va a casar-se amb un noi estranger de bona família. Està tot disposat per a la boda. No li mancarà res a la vida. No serà mai més una esclava del bar. Per evitar mals entesos, no et vull veure més.

¾    Però, no podria parlar amb ella.

¾    No!. - Així de breu i tallant va ser la seva resposta.

Amargat i certament decaigut em vaig submergir en els estudis, Tampoc vaig tornar al cinema. Vaig acabar el projecte i vaig quedar-me a la Universitat com a mestre ajudant d’un catedràtic, i així, començar la Carrera, per un dia arribar a ser-ho. 

Ha passat un any des de tot plegat. Una nit, una sobtada trucada em va sobresaltar. La veu també m’ha sorprès i més quan l’he reconeguda. El pare de la Cris. M’ha dit tot seguit:

¾    Jaume, em vaig equivocar. El matrimoni de la Cris ha estat molt diferent al que la família somniava. La Cris, s’ha divorciat d’un miserable i mala persona. Esta aquí i m’ha dit, més aviat, cridat: El que vas espatllar tu, mira si ho pots solucionar. Ja! Vols veure-la? Crec que no t’has casat ni vius amb cap dona. Perdona’m.

M’he quedat immòbil. Sense saber que respondre. Mut i amb el cor bategant fortament, amb un ritme massa ràpid. Només he sabut respondre:

¾    Demà a les sis, al cinema.

Miquel Pujol Mur

 

Miquel Pujol Mur

EL FANTASMA BERGUEDÀ

 Acabo de pujar a la Figuerassa. Estic cansat, malgrat que el camí, una pista de terra per on passen els cotxes, permet pujar tranquil·lament. Hi ha alguna rampa sobtada però, un peu rere l’altre i amb paciència, hi arribes sense cap problema. 

Observo la figura d’un home en la darrera plaça, la de més avall, que mira a l’embassament de la Baells. És prim, les mans ossades i la cara fosca i trista. Vesteix una espècie de sotana llarga, no gaire neta. Les seves faccions, sota la caputxa, mostren una cara amargada, tot i no ser gaire visibles. Mastega una cosa, que ben bé, no puc endevinar que és, tant pot ser un xiclet o un rosegó de pa. M’assec al seu costat i l’observo. Avorrit pel seu silenci, li pregunto per encetar una conversa:

¾    Que és berguedà vostè? Em sembla conegut però no el sé situar.

Em mira. Com he trencat el gel, de mala gana em contesta:

¾    Ui! Tu ets molt  jove.

¾    Sí, vostè està de conya, Ara, amb quasi seixanta anys em diu jove. Quants en té vostè?

¾    Deixa ja tant, el vostè, i no preguntis més.  Soc més gran i prou, molt més gran. Quan jo pujava aquí dalt ho feia per la cova de can Mauri i, sense parar. En aquell temps tots érem homes i forts, no els nyicris d’ara: Cotxes, motos de trial i bicicletes amb bateria, per no cansar-se gens. A peu, haurien de pujar. Amb espardenyes de cànem, sense tantes punyetes de botes ni esportives.

¾    Però el veig mastegar xiclet. Això és modern.

¾    Xiclet dius. Que no olores? - Em bufa a la cara i l’aroma em recorda coses de joventut.

¾    Caram! Regalèssia! Encara n’hi ha?

¾    Nen, que l’he recollit d’un marge! Mira si soc gran, que aquesta palangana d’aquí sota, tan gran i plena d’aigua, no hi era.

¾    Això a què li diu palangana és l’embassament de la Baells.

¾    I el poble on és? Era petit i molt a prop del monestir de la Vedella.

¾    L’únic que queda en peu. Van fer un poble nou.

¾    Com en sou de rics! Tot això val molts diners.  

¾    És el progrés. No veu Berga, que gran que s’ha fet?

¾    Sí molt gran, però sense mines de carbó, ni fàbriques a la vora del riu. Totes tancades I la gent, com s’han tornat! Per curiositat, vaig baixar una nit, era al vespre, a la sortida d’una casa, que només tocaven música. Déu meu, a allò li deien música. No. Només soroll i més soroll i una gent beguda i cridanera. El primer que em van oferir va ser unes bossetes, deien que en un sospir et portaven al cel, i després, alcohol a dojo. Unes mosses em volien retallar el sudari. Clar elles portaven els pantalons estripats i ensenyaven alguna cosa de més. Els nois, em volien treure la caputxa i em volien posar una gorra de NY, que no sé què és. Finalment vaig haver de córrer per escapar-me i vaig tornar a les muntanyes. Allà dalt es pot viure tranquil. Tu que sembles bona persona no ho diguis a ningú. Encara m’hauré d’engarristar als pollegons del Pedraforca. Per poder trobar-me amb les bruixes, que són més serioses que la gent del pla.

¾    No et preocupis, aquesta trobada serà com si mai hagués estat feta. 

Miquel Pujol Mur

 

AMICS I AMIGUES

MOLTES GRÀCIES DE TOT COR PELS

VOSTRES BONS DESITJOS I

QUE SIGUIN PER TOTS IGUALMENT

GAUDIBLES

AGRAÏT

MIQUEL

L’ESTER I EL GUILLEM. UNA HISTÒRIA DE GENT DE MALVIURE II

 Aquesta tarda he sabut la seva mort, força silenciada a tothom, només era l’amistançada del noi. La mare havia impedit momentàniament el matrimoni, malgrat s’estimessin intensament. 

L’han enterrat aquest matí. Males veus diuen que s’ha emportat el seu tresor amb ella. Però si de veritat hi havia un tresor, què millor que el seu amic fidel de sempre, per aprofitar-se’n. 

El cementiri és a dalt del pujol que s’alça a ponent del poble. La tarda anuncia una nit fosca i freda. Jo, murri dels murris, espero la foscor per entrar-hi saltant el mur. Una anècdota se’m fa present, l’he escoltat fa poc: “Si els de dintre no poden sortir i, els de fora no volen entrar, per què  tan altes parets. 

Des del meu amagatall, escolto una parella d’homes que parlen entre ells:

¾    Saps qui s’ha matat aquest matí?

¾    No! Qui? Algun conegut?

¾    Sí, l’Hèctor. El fill de la casa gran. Pobre gent. Primer fa dos anys el pare, un faldiller acabat i mala persona. Ahir, l’Ester, la companya i un àngel de bondat, malgrat tot. Ara el noi, l’hereu. Segons males veus, no ha superat la mort de la mossa.

¾    No anava amb una noia jove que havia servit a la casa i desprès va acabar de puta?

¾    Sí. Però, es veu que l’estimava de debò i s’hi volia casar. A mes, tenien una mala peça al teler, la mare del xicot. L’odiava de veritat, amb tota la seva ànima, no podia perdonar-li allò amb el seu home. La veritat el mal nascut era ell i no crec que ella, l’esposa, ho ignorés. L’orgull i els diners són una arma massa poderosa, noi. 

Quan la lluna ha il·luminat la terra, he obert la porta de ferro. He tallat el  cadenat amb unes tenalles. Seguint un del passadissos, en poc temps he trobat la tomba. La terra encara és tova i aviat he pogut entrar en el túmul funerari. Era el sepulcre familiar. A un costat hi havia el taüt del cabronàs del pare i a l’altre, una simple caixa de fusta molt prima. No s’hi havia gastat gaire calers, la senyora, per enterrar qui hauria estat la seva futura jove. 

En pocs moments, he trencat la tapa. Horror del horrors! He entès, a primer cop de vista, quin era l’estimat tresor de l’Ester. Al costat del seu cos ensangonat, jeia el cos d’un nen nonat. Esgarrifat, he trepat cercant la sortida i l’aire lliure. Però en arribar a dalt m’he adonat de dues ombres al costat del forat de sortida. Una és la figura femenina d’una dona gran que sé de memòria qui és. L’altre d’un home fort, vestit de negre, en qui reconec un guàrdia de seguretat del prostíbul. Aixeco el cap i la dona diu:

¾    Ja! 

La dalla ha complert la seva missió. Un cop sec i el meu cap ha rodolat a dintre la tomba. El meu cos l’ha seguit. Mentre encara tenia consciència, la meva oïda ha captat dos missatges: 

Una veu, que prou coneixia que em deia:

¾    Amic meu, protegiu-me per sempre. 

Una altra, la de la dona, que deia :

¾    Demà vindrà el camió de l’encofrat, ho reomplirà tot. Al damunt construirem el mausoleu del meu estimat fill. 

A casa dels poderosos s’amaguen, petites o grans tragèdies, per així ignorar molts pecats amagats. 

Miquel Pujol Mur

L’ESTER I EL GUILLEM. UNA HISTÒRIA DE GENT DE MALVIURE i

 Soc el Guillem i m’encamino al cementiri. Segurament pensareu que això més d’un cop, li passa a molta gent. Però jo us vull explicar des del principi la meva història i, la de la meva companya de joventut, malauradament morta. Aquest és el motiu del meu camí d’avui i, també del meu interès. 

El meu relat comença a l’Hospici de no sé quin sant. Total, per què negar-ho: fred, gana i en més d’una ocasió, mals tractes. Per la meva part he de dir que soc fill d’una família normal: pare, mare i tres germans. Jo el més gran. 

Per no sé quina dèria sexual, el pare (mentida ho sé. Va encapritxar-se d’una noieta jove de la fàbrica) ens va abandonar. Va acabar malament el seu nou idil·li i, també la seva vida. Borratxo, no (alcoholitzat total) una matinada el van trobar assegut i mort en un banc. Conseqüències de la malaurança de l’abandonament del pare, la mare em va dir, una nit: Guillem, com que ets el més gran i també, el més fort, he decidit que entris en un asil. Així, simplement així, va iniciar-se la meva vida d’hospicià. 

L’Ester. La seva mare va morir en el part de la nova germana. El pare vidu no sabia portar gens la casa. Treballava en una oficina. Al no saber què fer amb la nena, va pensar que casant-se solucionaria el gran problema. Una dona sabria cuidar de la seva filla. Va simpatitzar amb una dona viuda i, va iniciar una nova aventura matrimonial. No va saber fins el darrer moment que la nova esposa també afegia dues nenes de l’anterior casori. Ja des del principi a la nova mare, la nova filla no li va agradar gens ni mica. Al poc temps, la flamant esposa va comunicar al marit que si no es desfeia de la nena, l’Ester, es separarien. L’home, pobre home, sense resolució de cap mena, va accedir. Dos dies després, la van acompanyar a l’Hospici.   

Vam entrar-hi amb pocs dies de diferència i, en el pati, aviat ens vam fer amics i companys. Vam passar mil problemes amb les monges i el capellà, que no acceptaven la nostra amistat. Total, érem dos innocents infants d’onze anys. 

Al complir els tretze no sé amb quina argúcia ens van treure. Havien trobat dues famílies d’acollida. La meva, no em va voler ni veure. Van dir-me de seguida que era massa flac i no tenia suficient força per al treball que em volien encomanar. A l’hospici, tampoc em van voler readmetre. Doncs la  solució, la vida de brivall. Aquí trec això, més enllà pispo una altra cosa, dormo on puc i menjo quan puc. Aleshores, passar temps i fam sempre. 

A l’Ester, la van posar a fer de minyona en una casa important. Però l’amo, era un mal bitxo, de seguida va fixar-se en la tendra mossa. Va dir-se “Amb aquesta, m’ho passaré al llit més bé que amb la dona”. Al cap de dos dies era al carrer amb males referències. Per tant va ser l’única solució, guanyar-se la vida amb el seu cos. Ésser una ramera jove és ben rebuda en qualsevol prostíbul. Poc després, va desaparèixer i corria la veu que havia trobat un bon protector.

Uns tres anys després va tornar al poble amb l’Hèctor, el fill de la casa gran. La mateixa on havia anat a treballar de minyona en sortir de l’hospici. El pervertit pare havia mort. Ara, governava la casa, amb mà de ferro, la dona que l’havia expulsat. Missaire, amargada i hostil des del primer moment. 

Un dia vaig trobar-me per casualitat (els nostres camins eren diferents) a la meva amiga de joventut i va dir-me mig somrient:

¾    Tinc un tresor que em permetrà viure, com una senyora per a sempre. 

No vaig preguntar més. De què volia parlar una dama que vivia en una gran casa a un perdut com jo? 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

HEM DE TROBAR-LA

El carrer era fosc. Tots baixàvem en fila índia. Jo era l’última. Sempre m’ha agradat ésser la darrera. Veure els detalls. quan ets dels primers, és fàcil, però trobar-los al final, sempre és més fascinant. Em fa sentir orgullosa. En satisfà escoltar aquestes paraules:

¾    Mira, fins i tot, troba el que ens ha passat per alt a tots. 

Caminàvem l’un rere l’altre. Observant cada detall, fins i tot, qualsevol cosa per irrisòria que fos. Malgrat tota la seva petitesa, un minúscul indici pot ser una senyal per retrobar-ho. El temps transcorria a poc a poc. Tan lentament com les nostres passes. Tothom callava. La nostra inquietud ens neguitejava interiorment a cada instant. Només la busca horària del rellotge, camina tan lentament. Això ho sentíem dolosament en els nostre cor. 

En silenci, només les pedres del camí removent-se sota la nostra petjada feien un murmuri de soroll. La corrua desfilava pels carres foscos. La llum de les llanternes assenyalava la nostra presència. Aquesta claror era l’únic resplendor que mig il·luminava les parets fosques, els murs grisos i les portes tancades. Semblava, ben bé, el desfilar de les ànimes en recerca del més enllà. Quan manca la llum de la vida, tot és angoixa. Solament el respirar dels pulmons i sentir l’aire que els omple, ens fa notar la vida. 

De sobte, un so trencà el silenci de la nostra recerca. Enmig de la nit, l’escoltàvem com un crit mig d’alerta, tal vegada de mitja esperança. Sonava des d’un edifici isolat com si fos el xiscle d’un veí que toqués una trompeta. Però a nosaltres, aquest crit en la nit, ens va fer parar. Tant pot estar un presagi venturós o  l’avís d’un fet luctuós. 

La primera llum de la matinada obre un escletxa que fa que els nostres ulls assoleixin la vasta immensitat de la plana, a la sortida de les últimes cases del poble. S’alçà alegre una veu dels avançats de primera fila que exclamà:

¾    És aquí! Aquí! L’hem trobat. 

Malgrat haver persones creients i no creients en el nostre grup, es va poder escoltar una breu frase:

¾    Gràcies a Déu! 

DEIXO A GUST DE CADASCÚ, QUINA ÉS LA TROBALLA. TOTS TENIM LES NOSTRES NECESSITATS, SIGUIN DE L'ORDRE QUE SIGUI. SIGUEU BONAVENTURATS SI TROBEU LA VOSTRA EN PARTICULAR. 

Miquel Pujol Mur

ELS AMORS DE MARCEL-LO

 Em dic Marcel-lo. Estic enamorat de d’una noia que és diu Clara. Fa pocs dies que la vaig conèixer al Metro. Portava diverses carpetes a les mans i, li van caure un parell a terra. Em vaig ajupir i li vaig entregar. El seu somriure em va captivar i la seva veu, al donar-me les gràcies, va fer la resta. Vam sortir plegats del vagó conversant animadament.

No ho he acabat d’aclarir res amb ella, però cada dia passegem agafats de la mà pel parc. La seva mirada i l’escalfor de la seva mà entrellaçada amb la meva em fan sospirar en més d’una ocasió. Parlant la trobo simpàtica i molt oberta però, m’adono que hi ha alguna cosa que la retreu. M’estima, ho sé. Però, dins seu hi ha algun pensament que la pertorba. He intentat que la nostra relació fos més plena, més real i més intensa. Vaig insinuar-li un petó. La seva reacció al refusar-lo va ser inversemblant (amor, desig o temor). No vaig insistir. Malgrat tot, em vaig sentir ferit dintre meu. Quina és la raó del seu comportament? Vam continuar el nostre passeig, com si no hagués ocorregut res i, va tornar a ser la mateixa noia riallera i enamorada. Sí, enamorada, com sempre.

Avui, hem quedat per veure’ns en una cafeteria del centre. He arribat un xic aviat. La barra era plena. M’he adonat que hi ha una taula buida en un racó de la sala. Passant entremig de les taules, m’hi he apropat. M’he assegut en tanta mala fortuna que he ensopegat amb la taula del costat. El got que era ple de beguda s’ha balancejat estant a punt de caure i ha esquitxat a la noia que estava asseguda, segurament esperant algun xicot. Tot esparverat, l’he dit:

¾    Perdó, no volia ... Que s’ha tacat?

La seva resposta ha estat molt amable:

¾    No ha estat res, no m’ha mullat gens.

Manoi! Quina veu i quin somriure. Si la veu de la Clara és dolça, la d’aquesta noia, una mica més greu, també m’excita.

Mentrestant sona el telèfon i responc. Amb veu dolguda la Clara em diu:

¾    Marcel-lo, no puc venir, El cap, abans de marxar, m’ha donat molta feina per a demà. Em perdones. T’estimo!

Que podia fer ... Contestar-li:

¾    Sempre vull estar al teu costat. Jo també, t’estimo Clara.

La noia del costat m’ha mirat sorpresa, segurament cridàvem massa:

¾    Marcel-lo, que curiós.

¾    Coses de la mare. Admiradora, al cent per cent. El pare, em diu Marc.

¾    Jo, em dic Margarida. Per la Dama de les Camèlies.

L’he demanat permís i m’he assegut a la seva taula. Hem començat a parlar de mil i una foteses. És encantadora, tant o més que la Clara.

Sobtadament m’assenyala la barra del bar. Miro i quedo corprès. La Clara està asseguda en un tamboret. La cara se m’enrojola i callo. S’aixeca i ve, sense cap signe d’enuig, cap a nosaltres. Tinc por de la tempesta. Em fa un petó als llavis i tot seguit, també als llavis a la Margarida. Finalment em diu:

¾    Marcel-lo hi ha moltes coses que no te he dit. Però, que segurament has notat. Estic enamorada de tu però, també de la Margarida. Fa temps que vivim juntes i l’estimo. És difícil lluitar entre dues passions. He parlat amb ella i acceptarà de bon grat que vinguis a viure amb nosaltres. Serem tres però, ben avinguts. Sí un dia en aquest país, les lleis canviessin, podríem ser un matrimoni tripartit. No ho fan els polítics ajuntant-se els diferents partits per a aconseguir manar en democràcia? 

PREGUNTA:  A VOSALTRES QUÈ US ASSEMBLA? ACCEPTARIEU? 

Miquel Pujol Mur

EL ROBATORI

 L’oficina està mig a les fosques. Tota plena de taules amb pantalles d’ordinadors i telèfons. Per la porta entra un Mosso d’uniforme amb cara de son. Són dos quarts de 6 del matí i en la seva cara és noten les hores de vigília nocturna. De cop, l’estrident soroll de telèfon, fa que és mogui amb pressures. Agafa l’auricular i diu:

¾    Aquí servei de Urgències de la Comissaria de Llevant, Digui’m?

¾    Els truco de la granja de porcs de can Misèries.- Desesperat continua exclamant-se.- Ens han robat!

¾    Robat, no. Deu, voler dir que han fugit.

¾    No ha esta una fugida . Eren dos homes i una dona. Els hem vist. S’han endut un marrà gros (l’Amadeu) i tres truges. Els homes, els atiaven i la dona, els picava amb un pal.

¾    Què eren estrangers?

¾    Què sé jo!. Què dius?

Aleshores parla amb una dona que remuga, espaordida.

¾    L’avi, un infart!

¾    Ho escolta? A l’avi li ha agafat un infart. Enviï’ns també el metge i una ambulància.-Més veus inintel·ligibles.- Millor dos, que la sogra està histèrica. Mare de Déu! Els porcs, el pare, i ara també la sogra. Què farem els pobres pagesos? Sobretot, els porcs que valen molts diners. Esperàvem una bona garrinada.

Poc després les sirenes i els resplendents colors blaus feien camí vers la granja de can Misèries. Els porquers van estar molt agraïts als Mossos ja que pel camí, les truges nervioses, van parir i els han portat una bona porcellada. 

Miquel Pujol Mur