EL CAMÍ DE SANT JAUME A CERDANYA. Núria Boltà Vilaró.

HISTORIA, ITINERARIS I TRADICIÓ. 

En la nostra excursió per  el camí de Sant Jaume de Llívia a Puigcerdà, lloc de Sant Jaume de Rigolisa, vam tenir la sort de fer la sortida amb el guiatge de la Núria Boltà i Vilaró (Mataró 1950).  

Avui com testimoni d’un mati de l’agradable caminada vull fer una ressenya del seu llibre “El Camí de Sant Jaume a Cerdanya”. Aquest llibre és publicat per Farell Editors en la col·lecció de Llibres de Muntanya. 

Núria Boltà Vilaró, la seva autora, és mestra, llicenciada en humanitats escriptora i dibuixant. Membre de l’institut d’Estudis Ceretans , de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i de l’Associació del Llibre del Pirineu. 

En el vessant literari ha publicat una novel·la, diverses narracions curtes en diferents reculls, monografies sobre patrimoni arquitectònic i articles de difusió del patrimoni  cultural, històric i natural en revistes catalanes i d’abast estatal. Tinc un apunt que en parla d’un llibre titulat “Masies de la Garriga” publicat amb el suport de l’Ajuntament de la Garriga que va escriure en el període que va exercir de mestra en dita localitat. 

Com diu la contraportada: El camí històric de Sant Jaume de la Cerdanya a l’Alt Urgell ens endinsa en la riquesa i la diversitat de la natura i el patrimoni cultural, amb una gran varietat de sensacions: els petits pobles plens dencant, les nombroses esglésies romàniques, la profusió i la bellesa de les panoràmiques de la vall, els colors canviants de la generosa vegetació, i molt especialment la llum del cel. 

El Segre acompanya el Camí de Sant Jaume en molts trams. El veureu al costat del camí des de Ger fins a Isòvol. El creuarem per caminar per la seva riba esquerra fins el municipi de Prats i Sansor. El retrobarem entre Baltarga i Riu de Santa Maria. I ens acompanya passant per varies poblacions fins a la Seu d’Urgell. 

He llegit el llibre i ens mostra un coneixement adquirit fent la ruta  a peu com qualsevol altre pelegrí. També ens parla dels llocs, de la Història, de les causes i dels penediments soferts pels caminants vers a Sant Jaume de Galícia. 

El llibre està molt ben documentat i és fàcil de llegir i interpretar. Una part força interessant per nosaltres, no pelegrins, però que ens agrada caminar són els diferents itineraris descrits. Aquesta primavera-estiu  intentarem fer ne alguns, partits o sencers, que a certa edat un s’ha de mesurar. 

Gràcies Núria, per la teva obra.  

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

CERÀMICA PREGÀRIA DE L'OCELL. TARADELL.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

PARAULES...EL CONFESSIONARI

Quants pecats han escoltat les seves parets. 

Reals o imaginaris, o  tal vegada forçats per creences forjades per segles de repressió. 

Ara, oblidats en un racó del temple, poc servei ofereixen al creient.

Potser aleshores massa i ara massa poc. 

Miquel Pujol Mur.

SOTA LA PLUJA.

L’aposta és forta en aquesta ocasió, qui perdi sortirà nu sota la pluja hivernal. Som l’un enfront de l’altre. El mirall reflecteix la nostra cara. La mateixa cara com si fóssim bessons. Però, com sempre la nostra discussió és forta i carregada de ressentiments.

Jo parlava i ell no escoltava. El volia comunicar-se amb mi mitjançant el nostre intel·lecte, però jo no ho admetia. Les nostres cares, aquella mateixa cara repetida que compartíem, mostrava la passió que sentíem. 

Ell deia:

¾     El nostres pares et volien a tu, a mi no em feien ni cas.

¾     Com vols que et fessin cas? Tu només feies entremaliadures.- Jo li responia.

¾     Ja parla el noi bo de casa. - exclamà molt emprenyat- L’angelet incapaç de fer mal.

¾     Sí, per això ja estaves tu, la part maligna de la família.

¾     Però tu, vas ser qui em va fer caure rodolant per l’escala. Sí! D’una empenta.

¾     Jo!! No! Vas ser tu mateix! Després em vas voler culpar, malgrat la meva innocència.

¾     I els pares, com que eres tan bo, - enfotent-se, em veu baixeta-  només amb la teva paraula en van tenir prou. A mi ni tan sols em van voler escoltar. Per a tu, tots els regals. Per a mi, tots els reganys.

¾     Però, perquè protestes si te’ls mereixies!!!

¾     I després amb la Júlia va passar igual. Quan vas saber que m’agradava et vas fotre enmig. Fins que la vas enamorar amb dolces paraules.

¾     Sí! Però el mal parit que es va ficar primer al llit amb ella vas ser tu.

¾     Sí! I què?

¾     Que amb la teva especial forma de fer i sentir l’acte sexual la vas horroritzar. Aleshores, no va voler saber res més de nosaltres.

¾     Ha, ha, ha!  Quan me’n recordo encara me’n ric més. Tu, el noi bo, demanant perdó de genolls i ella ni t’escoltava. Com et queien els llagrimots galtes avall!

¾     Ets un carallot!

¾     Digues, el que vulguis. Jo crec que qui la va ofendre més vas ser tu. Després de mi, vas ser tu qui va anar al llit amb ella. Això em demostra que amb mi va fruir sexualment, però amb tu i tots els teus, ai, sí! ai, no!, la vas defraudar i va adonar-se que eres un melindrós avorrit.

¾     Sempre igual. Quan m’ha agradat una noia, tu, sempre tu! t’has ficat enmig esgarriant la meva felicitat de gaudir d’una família.

¾     Ull! Gaudir d’una família, tu! Vols dir, la nostra família.

¾     Meva! Meva!

¾     Hipòcrita! Nostra! Nostra!

¾     Com pots atrevir-te a dir-me això?

¾     I els pares, què? Els vas engatar fins que al morir et van deixar tots el diners de l’herència.

¾     Sí! Però t’ho vas ensenyar-me com malbaratar-los i perdre’ls amb el joc i les dones de malviure.

¾     Però tu vas passar bé, o no? Per fi, vas ser un home i no un llepafils com amb la Júlia.- replico i amb veu alta continuo. - Ai, Júlia! Com vaig estimar-te, si no hagués estat per aquest encantat, que bé que hauríem viscut junts.

¾     No gosis pronunciar aquest nom, davant meu! El seu record hauria d’estar, per a tu, en un pedestal.

¾     Que n’ets de curt! Si va casar-se amb l’Andreu, que estava folrat de diners. A més, ja ha tingut tres o quatre amants, fins ara.

¾     Prou! Prou! Prou!- crido sense parar, tapant-me les orelles.  

Sé que no tinc solució perquè la seva veu és dins meu. I la seva ment forma part de la meva mateixa identitat. És l’altra personalitat del meu mateix jo.  

Desesperat em despullo de tota la roba i surto al pati. La pluja cau a dojo damunt meu i damunt seu. Si almenys es refredes i morís què tranquil em quedaria. 

Miquel Pujol Mur.

EL CAMÍ DE SANT JAUME A CERDANYA.

Havíem trobat casualment l’anunci en una revista de difusió popular. Aleshores vam contactar per telèfon amb la Núria i vam acordar la sortida i el lloc de trobada. L’objectiu era fer el trajecte del camí de Sant Jaume entre Llívia (sortida des de la capella de Sant Guillem) fins a l'església de Sant Jaume de Rigolisa (lloc proper a Puigcerdà).

 

Com en aquesta sortida eren pocs assistents, gràcies malgrat tot Núria pel teu guiatge, vam acordar jugar un xic amb la posició dels nostres vehicles.

 

El dia 23 de desembre va aparcar el cotxe rere la capella de Sant Guillem i vam iniciar el nostre curt pelegrinatge. El camí està ben senyalitzat amb pals indicadors amb l’escut de la petxina dels pelegrins. Segons paraules de la Núria van ser posades per l’organització francesa del Camí de Sant Jaume.

La ruta és fàcil de seguir i assequible fàcilment a la majoria de persones. Presenta pocs metres de desnivell i tret d’un tros de pedres, bastant curt, no hi ha cap dificultats per caminar. La distància aproximada de l’excursió, en un sol sentit, és de 6,400 quilometres.

 

El dia era fred, normal en aquestes dates i els bassals del camí mostraven que l’aigua s’havia solidificat durant la nit. El paisatge lluïa formós i clar. En el nostre caminar veiem les muntanyes amb els cims curulls de neu als extrems de la vall.

Sense diferencia visible vam passar de territori català a territori. per què no dir-ho també català, ara francès en la nostra passejada.  

La nostra guia, la Núria Boltà va explicar-nos amb detall el camí i els diferents llocs on passàvem i les seves anècdotes. Senyals, camí, pons em vam ser dits sense reserva fins a arribar a Sant Jaume de Rigolisa. 

Admiro en la Núria els sentiments per les coses que la rodegen. També nosaltres admiren el nostre país i ens agradaria que fos més profundament conegut.

 

Hi ha molts indrets i moltes contrades per admirar. També molta història per conèixer dels nostres ancestres.  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

CERÀMICA PREGÀRIA DE L'ARBRE. TARADELL.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

PARAULES... CEMENTIRIS.

CEMENTIRIS.

Fileres de nínxols arrenglerats amb molts noms i dades. 

Tombes a terra amb creus i escrits d’anys i panys. 

La major part de l’any tant els uns com les altres solitaris i oblidats. 

Ple de flors marcides de temps o plastificades per que durin una anyada.  

El lloc on les il·lusions i les pompes terrenes acaben per sempre. 

Miquel Pujol Mur

A LA CUBANA, SENYOR!

Assegut a una taula del bar en aquell saló de l’hotel. Olorava tranquil·lament el cafè portat pel cambrer. Començava a estar una mica fred pel meu gust.  

Feia una estona que en un cert to d’ironia havia fet adonar al noi que s’havia deixat la cullereta a la barra. Com els meus gustos són molts especials havia reclamat al servicial xicot que amb força cortesia m’atenia que també volia una mica de sal, només uns pocs granets i un polsim de xocolata.  

Un record de la meva àvia que des de temps immemorials ho feia en remembrança d’una estada bastant llarga d’un dels nostres ancestres. Una tradició familiar que manteníem de generació en generació. 

El cambrer trigava massa per a complir els meus requisits i cada cop em posava més neguitós. 

Aleshores vaig notar una presència, tal vegada el perfum d’una terra de sol i mar tropicals, lentament  vaig girar-me. Els meus ulls sempre badocs al contemplar la bellesa femenina van recórrer ràpidament el seu cos. La seva pell va encendre la meva admiració, era d’un color entre morè fosc i daurat. Una exquisidesa de dona amb tota la formosor pròpia de la seva joventut. 

Amb una veu plena de la dolçor i suavitat, de la seva parla sud-americana, tal vegada record d’aquella terra de sol brillant, va dir-me quasi arran d’orella, mentre m’entregava una altra tassa de cafè calent i olorós:

¾     A la cubana, senyor! 

 

 

Miquel Pujol Mur.

EL TEMPS S’HA DETURAT A LA PLAÇA DE SANT JOAN.

La plaça de Sant Joan en aquestes hores d’a prop de migdia és força sorollosa. El transit del les camionetes que subministren els bars i les botigues és continu. Saben que els hi manca poc temps per a fer-ho i eviten els entreteniments inútils.  

El matí és solejat. Els bars aprofiten, malgrat fa fred, per posar tauletes i cadires al redós de la plaça. Hi ha persones que volen gaudir d’una estona de sol, malgrat hagin d’anar ben abrigades. Les converses són força animades, mentre es pren una lleugera mossegada, al voltant d’una tassa de cafè. 

Un nens juguen a pilota  o amb una baldufa. Corren i criden omplin amb les seves alegres veus la petita plaça. Els coloms en vol rasant cerquen aliment entre les fosques rajoles. 

De sobte, tot és silenci. La pilota dels nens queda suspesa en l’aire com si flotés. La baldufa detura el seu rodolar. Tot ha quedat immòbil i el silenci és total. El temps ha quedat en suspens. Només una campanada surt del vell cloquer com agafada enmig del traspàs del temps. 

Una cançoneta, ignota i perduda dins els racons de la plaça, comença a sonar, cantada per una veu fina com de criatura petita, i diu:  

La baldufa balla,

juga, juga, nena.

La baldufa vola,

a l’aire del migdia. 

El rellotge canta d’onze,

només una.

La baldufa és quieta.

Les busques també.

Només el rellotge de sol,

segueix el seu camí

sense parar. 

Passa el moment,

passa l’estona.

De cop i volta,

toca la campana.

D’una en una,

fins a deu que manquen.

La primera, fa estona

que ha clamat al cel. 

La baldufa balla,

juga, juga, nena.

La baldufa vola,

a l’aire del migdia. 

Ha passat l’instant imprecís del temps. La plaça torna a ser viva i la cançoneta només ressona imprecisa com una melodia enganxosa a les orelles d’algun dels presents. 

Miquel Pujol Mur.

LES ALES DE L’ÀNGEL. TARADELL.

A quin cap se li va ocórrer trencar les ales de l’àngel del pessebre?

 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

PARAULES... LA ROSA.

LA ROSA.

 La darrera rosa del nostre terrat. 

Han nascut unes quantes, poques pel nostre desig. 

Desitjàvem des de menuts viure en un jardí de florides esperances. 

Ja de  grans una simple rosa ens fa reviure petites il·lusions.
 

 

Miquel Pujol Mur.

UNA RIALLA DE MATINADA.

Com si rebés una forta premonició em desperto, amarat de suor, enmig dels llençols mullats. Rebolcant-me mandrosament damunt del llit noto la fredor de la roba mullada i freda. Tremolo i les dents em cruixen. M’agafo fortament la mandíbula per no escoltar el seu petar. 

Escolto un xiulet, tal vegada com una rialla fina. Aleshores decideixo aixecar-me. La llum de la tauleta no s’encén. Em recordo que ahir ja feia pampallugues. Tot s’acaba en aquest món.   

Finalment a les palpentes poso els peus a terra i cerco les sabatilles. Mentrestant, miro el passadís i m’adono que tota la casa és fosca. Ni un raig de llum penetra per les fines escletxes de les finestres. Les sabatilles no hi són. El terra és fred. 

De sobte una altra rialla. Comença fluixeta i estrident. Va elevant el seu volum fins a convertir-se en una de sonora i forta que sacsejà tot l’edifici. Tot trontolla. Espaordit m’amago, tapant-me entre els llençols xops, en posició fetal. Tant mateix com si vulgues retornar a la protecció del claustre matern. 

Una llarga estona després tot és calma. La llum s’encén fent les mateixes pampallugues que ahir. Sota la tauleta trobo les sabatilles. Els pocs quadres que tinc penjats a les parets són torçats. El gran rellotge de peu ha caigut, com un colós amb les cames trencades. Recullo uns llibres de terra.  

La sensació ha estat esgarrifosa. La rialla de la mort sobtada. Les canonades  de l’aigua i els conductes del gas al trencar-se xiulaven com si fos el riure d’un ésser diabòlic. La seva riallota anunciaven el fort terratrèmol.  

Ara tot és un silenci absolut i pesat com si hagués una grossa  llosa damunt el pensament. Ni un soroll s’escolta enlloc. Dóna la impressió d’un buit total. 

En la ment queda el sibil·lí avis de què tot això pot repetir-se. Tal vegada una nova riallada estaria el desastrós anunci d’un fatal desenllaç.    

Miquel Pujol Mur.

UNA NOVA TERRA I UNES NOVES COSTUMS.

L’Igor és un noi adoptat per una família catalana. Els pares adoptius són una parella de certa edat. Vista la impossibilitat de tenir fills propis han seguit el difícil camí de fer-se pares, mitjançant portar un nen d’un altre país.  

Després de fer molt passos, finalment han adoptat un nen de sis anys provinent d’un país de la antiga Unió Soviètica. El nen és fill d’una família que ha preferit donar-lo en adopció perquè ja eren nou germans. Van preferir entregar-lo a que passes fam tots junts. A més de l’Igor també han seguit el camí de la donació quatre germans més a causa de la impossibilitat de poder sobreviure dignament a la seva pàtria. Amb els pares només van quedar els més grans. Ja eren massa grans per ser adoptats i, tots, ja eren prou forts i crescuts per ajudar a treballar en les  diverses  tasques per sobreviure.  

Malgrat ésser de ètnia blanca, el nen, té uns lleugers trets asiàtics. L’Igor està aprenent l’idioma i ha començat  anar a col·legi. Li costa posar-se al dia ja que estranya les costums, la llengua i les costums del nou país. Però a poc a poc va realitzant avanços i s’integra més a l’escola i als nous companys. 

La nova mare el mima en demesia. Vol fer-li oblidar les seves terres i la seva gent,  fins i tot, a la família. El pare, el tracte més normalment i  sempre esta molt enfeinat. Les despeses d’adopció han estat oneroses i han fet trontollar l’economia domèstica.  

Malgrat tot són arribades les festes nadalenques. Els carrers s’omplen de persones amb molta presa per comprar el regals per les persones estimades o per complir un compromís que s’arrossega any rere any. 

Les joguines omplen els aparadors. Les avingudes i tots els carrers són ornats de garlandes, estrelles i mil llums de resplendents colors, que a pesar del fred animen  a voltar.  

L’Igor ha vist estupefacte la caravana del Mags d’Orient. Amb tot aquell luxe i pompositat que comporta la presència de les divines majestats. Ha recollit caramels llençats a dojo pels servidors i les propis Mags. També ha rebut més d’una empenta d’altres nens que com si patissin fam i els dolços fossin la seva única menjada es donen empentes a dojo.  

Ah! I a quedat ensordit per les trompetes i tambors que amb música estrident han desfilat pel passeig principal. Amb els ulls esbatanats ha  contemplat tot aquell desori, tan diferent a la vida del seu poble perdut en les estepes caucàsiques. 

Ara, ja a la nit, s’ha anat a dormir abraçat al camió teledirigit que li han entregat aquell matí, segons li diuen deixat pels Mags. Com aquella joguina li era desconeguda i molt diferent al que havia rebut mai no la perdut de vista. 

No havia tampoc menjat mai tants dolços ni tantes coses bones. Una nova vida s’obre davant seu. La mare i l’àvia estan radiants d’alegria al veure els freqüents gests de sorpresa del nen. Només el pare li diu: Aprofita’t que no sempre tot és igual a la vida.  

Un senyor gran que li han presentat com l’avi remuga un xic dient: “No tot són flors i violes en aquest món. I continua amb una tirallonga de paraules explicant: “Quan jo era un nen com tu ...”. Però la família li retreia dient: “Avi, si es plau. No veu la carona feliç de la criatura, quines coses d’explicar-li. Deixi’l que en gaudeixi, no veu que és petit”.   

L’Igor ja és al llit, els joguets l’envolten i és ben abraçat al comanament del seu camió. Fa una mirada al sostre i com una petita oració diu. 

Senyor! Feu que els meus germans i els meus pares tinguin almenys una mica del que jo tinc. 

Poc després clou els ulls i s’adorm. En el seu somni es veu com un explorador que travessa terrenys nevats del seu país conduint un camió ple de regals pel seus familiars. 

Pau en la terra als homes i dones de bona voluntat!    

Miquel Pujol Mur.

PROP DEL SEGRE. SANAVASTRE. BAIXA CERDANYA.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

 

SANT PERE D'OLOPTE. DETALL PORTALADA. BAIXA CERDANYA.

 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.





PALANCA ISÒVOL - SANAVASTRE. BAIXA CERDANYA.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

RUTA VERDAGUER. MONTSENY.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

 

 

RUTA VERDAGUER. MONTSENY.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SAFAREIG I FOTÒGRAF A ISÒVOL.

Fotografia M. Rosa Planell Grau.