SANT JAUME DE FRONTANYÀ. BERGUEDÀ

 

Apreciats amigues i amics,

AQUESTA NOTA ÉS PER DESITJAR-VOS BONES FESTES DE NADAL, ANY NOU I REIS.

Farem uns dies de descans per tornar a reprendre les nostres cròniques la setmana després de Reis.

Els propòsits són els de sempre: recollir, organitzar i desembarassar-se, de moltes coses que ens entorpeixen. La realitat és que segurament sortiran altres impediments i, no ho farem res del que voldríem .

Que hi anem a fer. Molts projectes i poques realitats.

BONES FESTES PER A TOTES I PER A TOTS

NADAL 2023

VAIG HAVER DE SORTIR ...

 "VAIG HAVER DE SORTIR DE CASA PER FORÇA PERQUÈ NI DORMIA NI MENJAVA, HAVIA DE PASSEJAR, M'HAVIA DE DISTREURE, TOTHOM DEIA QUE M'HAVIA DE TOCAR L'AIRE..." 

En la meva exploració intergalàctica, he arribat al planeta Terra, per comprovar la possibilitat de mantenir relacions de col·laboració i ajuda, entre els dos planetes. Els nostres estudiosos han determinat que som les dues úniques civilitzacions semblants en l’Univers. Similars en forma física, en capacitat craniana i mental. Observo des de l’espai, aquest bonic planeta blau. Em fixo en certa part, on unes lluminàries, semblen donar-me la benvinguda. Decidit, m’hi apropo. 

Ostres! Ostres! Què ha passat? Em feia gràcia la polseguera del lloc, on havia decidit prendre contacte i aterrar. Deuen estar de gran festa i els coets de festeig no em deixa veure el terreny i, això deu ser el fum dels petards a l’esclatar. En el meu planeta també fem festes així, per rememorar els temps antics, d’abans de la Pau Màxima. Però, de cop i volta, un estrany ocell metàl·lic xoca amb el meu navili i me’l mig destrossa. Una altra línia de foc se m’acosta i, no tinc més remei que aterrar d’emergència. He aconseguit enviar un S.O.S de socors, a l’espai. 

L’útil de descens, m’ha deixat en un lloc arrecerat. Veig una porta i entro. Pel que veig, això devia haver estat una biblioteca. Al meu planeta, tenim tots els llibres en audiovisuals, més fàcils per captar el seu significat. El demanes i al cap de dos segons, el pots veure a la pantalla. Els nostres dos segons, observo, són més ràpids que aquí a la Terra. Veig un llibre que em fa gràcia, l’obro i en la primera pàgina llegeixo: "Vaig haver de sortir de casa per força perquè ni dormia ni menjava, havia de passejar, m'havia de distreure, tothom deia que m'havia de tocar l'aire..." 

He mirat al meu voltant i ho he entès tot, era una premonició. Jo, tampoc em podia quedar a la biblioteca en runes. Com deia l’escrit, he començat a caminar, fugint. Mentre caminava, mirava a dreta i esquerra. Les cases estàvem enrunades. Feia una mica més de camí i, de sobte un altre edifici, queia. De  seguida vaig entendre que era la polseguera que jo havia pres com una celebració. 

De cop i volta una sirena i, un cotxe que busca gent entremig de l’enderroc. Uns altres corren amb un home o dona embolicats amb benes. Criatures plorant, cridant als pares absents. Sobtadament, de darrere d’un munt de runa ha sortit un artefacte gros, que vomitava metralla i bombes. Un tanc. He escoltat que algú deia.  Correm, cridava la gent. Jo esparverat també corria. He caigut en un forat ple de fang. He vist un membre superior d’un humà, igual que les nostres mans, quan ens traiem el guant protector. He tibat i, m’he quedat amb un tros de braç. 

Això, m’ha desmarxat del tot. He corregut, sense saber on anava. Uns soldats anaven de verd. Els altres, multicolors. Uns, tiraven pedres. Uns altres trets de metralladores. Uns, queien morts, els altres, hi passaven per sobre. Un moment, m’he mig arrecerat en un lloc on hi ha amagats uns, que es diuen periodistes. Només m’ha quedat gravada una paraula: Danys colaterals: els que moren, sense sentit. 

Jo, puc ser un dany colateral. M’embolicaran amb un llençol i m’enterraran amb desconeguts. Per sort, ha sonat un “bip” en el meu intercomunicador. He escoltat: Deu quilòmetres al nord. Corre, que fan una contraofensiva. On t’has anat a ficar?

Mai a la meva vida he corregut tant, els peus em tocaven el cul. No he parat ni mirat enrere, només he corregut, corregut i corregut. Una sirga de recollida ha passat davant meu, m’hi he llençat, com un nàufrag a una barca. 

La nau de recollida, no té força per retornar-me al meu planeta i, m’ha hagut de deixar en un altre lloc. M’han manat quedar-me i observar les persones, i el que fan. La pantalla del bar em parla de les desgràcies de la guerra. 

M’he tret la cuirassa, i ara em prenc cerveses, embotits i ensaïmada, plena de cabell d’àngel. L’àngel, encara no sé què és. M’han assenyalat unes coses rodones però no tenen ales. He escoltat que criden a un senyor i li diuen Àngel. Tampoc porta ales. Ep! L’ensaïmada és boníssima. 

Un company de la pensió m’ha promès, que si li deixo el casc em portarà a una discoteca plena de noies angleses, disposades a fer gresca. 

Angleses, gresca, disbauxa. Quantes coses hauré d’aprendre de la gent d’aquest planeta. Per un costat, es maten. Per l’altre, la gran festa. Incomprensible. 

Miquel Pujol Mur

PARAULES DICTADES

 

Amic/ga. - Bell/a. - Cascada. - Deliciós/a. – Encant. – Foranies. – Gatzara. – Harmonia. – Imatge. – Jovialitat. 

En sí, què són: paraules. I les paraules es converteixen en sons a mesura que es van lligant les lletres. Cadascuna d’aquestes paraules té un significat que, de vegades, has de conèixer mitjançant el diccionari. 

Formoses paraules que si l’escriba, relataire o escriptor, sap convertir en històries, i poden ser un relat de fina bellesa. Però s’ha de tenir en compte  l’humor, inspiració o moment psicològic, en què es troba la persona que escriu. 

Les mateixes paraules escrites en altres termes poden ser cruels, insultants o feridores. Passar del cel a l’infern, pot ser la cosa més ràpida del món. 

Ai, Senyor! M’he oblidat del tercer en discòrdia el lector, el censor, la persona a qui va dirigida la història o relat o, més ben dit, el receptor del conjunt de paraules, lligades convenientment per un nus de regles ortogràfiques i gramàtiques, que complementen el significat. 

També. m’he deixat al tinter un altre tema força important: el moment històric. Actualment no es poden posar paraules, abans sempre ben dites, --ser groller és fàcil: que enalteixin la bellesa del gènere humà. 

No digueu una floreta a ningú sigui mascle o femella, home o dona, tan s’hi val. De seguida us prendran pel que no és. Si li diguéssiu a una noia, tal vegada us podrien acusar de masclista. Si parléssiu d’un jove us acusarien d’homosexual. Podríeu ser marginat en aquesta societat nostra. 

Aleshores les paraules, fins i tot, possibles en un relat romàntic han de ser utilitzades amb molt de seny. 

Vigileu com feu servir: Amic/ga. - Bell/a.- Deliciós/a. – Encant. Poden ser condemnatòries. 

Si a això li sumeu: Gatzara. – Imatge. – Jovialitat. Vade retro! Enorme pecat dins la normativa religiosa i benpensant. 

No us imagineu, quina aversió pot haver, vers a vós. Immediatament s’encén un llum i us acusen de què, només penseu en festes, figures pervertides i disfressar la vostra bona educació, però plena de perversions inimaginables. 

Amic meu, deixa d’escriure, deixa de llegir i ves-te`n de “botellón en botellón” on ningú t’acusarà de res. Tret de la policia municipal, en alguna, poques, ocasions. Un bon trago i oblidar-se de tantes disquisicions. 

Només s’han salvat: Cascada, harmonia i foranies. Paraules plenes de melancolia per escriure mil relats. 

Miquel Pujol Mur                                                     

JACIMENT ARQUEOLÒGIC EL BOVALAR. SERÒS. SEGRIÀ

 Un matí culturalment interessant que vam aprofitar per conèixer tres conjunts dels que no sabien res: Bovalar, monestir d’Avinganya i monestir d’Escarp.

El jaciment arqueològic del Bovalar, situat a uns 2 km a l'est de Seròs, a l'altra banda del riu Segre, fou descobert l'any 1943, però l'excavació no se'n va iniciar fins al 1968. El jaciment comprèn un temple cristià, segurament de finals del segle IV, i que sembla que es mantingué en ús fins a la invasió sarraïna. Al seu costat, hi ha les restes d'un poblat d'època visigòtica, que perdurà també fins a la invasió sarraïna, tal com proven les monedes trobades.

És format per un vilatge, una basílica amb un baptisteri, una necròpoli i una església. Les cases apinyades, generalment de tres cambres, fetes de pedres i tàpia, s'organitzaven al costat d'un espai comunitari, on hi havia un trull, uns cellers i l'església. 

Les restes conservades permeten constatar que la basílica era un edifici rectangular (26 x 12,3 m), dividit en tres naus, separades per columnes, de les quals només es conserven els basaments. La porta d'accés era situada en un dels costats. La capçalera era tripartida. 

Hi havia una cambra annexa on hi havia un magnífic baptisteri, estructura de planta quadrada coronada per un cimbori sostingut per columnetes. És un baptisteri d'època visigoda recuperat de les cendres del jaciment. És un dels monuments d'època visigoda més importants per la seva singularitat i riquesa escultòrica i actualment forma part de la col·lecció del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. 

Al voltant de la basílica hi ha una sèrie de construccions, corresponents a un poblat d'època visigòtica, de cronologia inicial no definida, però que fou destruït per un incendi en els anys de la invasió musulmana. Aquest poblat disposava d'una premsa comunal, destinada probablement a la producció d'oli.

Les restes arqueològiques estan formades per dues parts ben diferenciades. Es tracta d'un nucli d'hàbitat rural adossat a un temple de tradició paleocristiana que ocupa tota l'amplada del conjunt pel seu costat nord i que dona directament sobre el riu. Al voltant del temple es desenvolupa una necròpoli, amb predomini d'enterraments en sarcòfag tallat en un sol bloc de pedra i de tombes de lloses de pissarra o de calcària local, que s'exfolia en plaques primes. En els dos casos, els enterraments són tant a l'interior de la basílica com en els àmbits de l'entorn, sense apartar-se massa del centre religiós. 

Basílica i poblat són originàriament de temps diferents, i és molt probable que la basílica sigui anterior als primers nivells d'habitació. Les estratigrafies efectuades assenyalen tres moments en el conjunt, l'últim dels quals -de convivència entre el temple i l'hàbitat i de l'ús del temple per la gent del poblat- correspon als darrers anys del regne dels visigots de Toledo. La coexistència de la basílica i el poblat explica de manera clara els orígens no germànics o no visigòtics del poblament. 

El que resta del conjunt mesura 60 m nord-sud per 40 m est-oest. D'aquest espai, el temple n'ocupa 312 m². El poblat és petit i típic d'un establiment rural. S'han excavat un grup de cases que són unitats familiars, formades per dues o tres cambres amb una entrada comuna i relacionades entre si per un corredor. El conjunt fou destruït per un incendi. 

D'entre el material moble associat a aquestes estructures, destaquen un gerret de bronze dels anomenats litúrgics, per al vi consagrat, de taller copte, i un esplèndid encenser de cassola cilíndrica i coberta en forma de cúpula, amb cadenes i anelles per a penjar-lo, al costat d'una creu de bronze, fragments d'una inscripció sobre pedra del segle VII i, de la zona profana, una rica sèrie de ceràmiques -sobretot les de pastes grises o negres que ofereixen una àmplia i variada tipologia-, així com instruments de feina del camp o d'utilització de la llana i filats, etc. Destaca, igualment una interessant col·lecció de sivelles de cinturó de bronze del tipus "perfil de lira", típiques de la població ibèrica del segle VII. És molt important l'aparició d'algunes monedes dels monarques darrers del regne dels visigots. 

El jaciment arqueològic del Bovalar està declarat com Bé Cultural d’Interès Nacional com a monument històric i arqueològic. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

CAMINS DE LA FIGUERASSA

 

Quina sort he tingut, el Daniel m’ha convidat a acompanyar-los. Sortirem amb la Laura, la seva xicota i, també vindrà la Raquel, la germana gran de la seva promesa. Passa uns dies aquí dalt però, viu a Barcelona. Anirem a la Figuerassa, des del coll Oreller, una ruta de pujada suau, sense gaires esforços, fins arribar a les antenes que coronen el cim. 

M’ha agradat la Raquel, una noia maca, forta i riallera amb la que, mentre pujàvem, he pogut parlar de moltes coses de la gent moderna. Entre elles, de la incomprensió dels pares, que no volen entendre al jovent, ancorats en les seves idees antiquades. De que ja som grans i hem de viure la vida a la nostra manera. Per què no es pot sortir, fins les sis o les vuit de la matinada i, aixecar el colze, fins a caure rodó a terra? Una mica de droga, tampoc no fa mal a ningú i, porta a fer viatges meravellosos per un món sensual i divertit.   

La paraula clau, em va dir, per la que hem de lluitar, la joventut, per canviar aquest món caduc és: llibertat, Sí, llibertat de tot. Llibertat de paraula. Llibertat de fets. Llibertat de sexe. Finalment, llibertat sense fronteres religioses o culturals que oprimeixin a les persones. 

Doncs res, la seva facilitat de paraula em va encantar. Vaig albirar un món molt diferent del meu. Més divertit, que anar de la feina a casa. Sortir un xic amb els amics, una mica de ball i de xerinola, però poca. Sempre controlat, dintre d’una societat de poble on tothom ens coneixem. 

El Daniel i la Laura, han desaparegut en arribar a dalt. No sé, quin raconet tenien ja pensat, per a passar una estona junts i, fruir l’un de l’altre. Les seves rialles s’escolten divertides, intimes i mig agosarades. 

Per a no molestar-los, la Raquel i jo, hem baixat fins la darrera plataforma. Davant nostre, s’estenen les teulades de la ciutat de Berga i girant la vista veiem l’embassament: l’aigua brilla com un mirall. Veiem un trosset del campanar de Sant Pere de Madrona i s’endevina una mica del Santuari de Queralt. La Raquel ha quedat, per un instant bocabadada. Només m’ha comentat.

¾    Feia anys que no pujava. M’encanta aquesta panoràmica. 

He notat que l’emoció omplia el seu cor i el seu pensament. Aquella noia tan decidida, que té paraules per a tot i, clama sense por per la llibertat, també té el seu punt emocional. El seu cos tremola portat pel moment i el lloc. Em cau força bé. Fa aire, una brisa suau que ens acull en els seus braços i ens acotxa com una mare amant. Aquell sagrat moment on les persones senten emocions i s’acoblen els sentiments i, els cossos per unir-se en una profunda abraçada. 

M’he apropat, no ha fet cap moviment de refús, potser embriagada per l’entorn. M’he atrevit a posar-li una mà a l’espatlla i he anat, poc a poc, baixant-la fins la cintura. En aquest moment s’ha girat vers a mi i, mig somrient, però trista al mateix temps, com demanant-me perdó, ha dit:

¾    Daniel, em caus força bé, però vas per mal camí. 

Ha callat un moment i la seva cara ha transparentat una espècie de dolor.

¾    Ho sento, de tot cor. Jo soc lesbiana. 

El món ha desaparegut. La meva mirada, s’ha col·lapsat; m’hauria agradat fondre’m i entaforar-me, dins la terra. Però, mossegant-me les paraules i, la llengua, me n’he sortit, he dissimulat fins acabar la trobada. M’he comportat com un home de bé. 

Com és possible! Com és possible! Ara ho enteneu? Ho enteneu? De veritat, compreneu per què la Figuerassa, que tant m’agradava, ara, és de molt mal recordar, per a mi? Ho enteneu? 

Miquel Pujol Mur

CAMINANT PEL CATLLARÀS

 

Aquest diumenge de bon matí he decidit fer una sortida a la muntanya. Vull fer una petita excursió per mostrar al meu net i al seu amic, la nostra terra. Els meus fills i, una parella amiga de tota la vida, han decidit fer una setmana de llibertat, sense nens. Aprofitant-se de la bona voluntat de la Isabel i la meva, el Julià, avis del Pere, ens han deixat el net i, el fill de l’altra parella i, se n’han marxat a París. 

La sortida és anar al lloc del Joc de Pilota des del Santuari de Falgars, tot  passant pel Xalet dels Enginyers. La finalitat de l'edifici era com a residència dels enginyers anglesos encarregats de muntar les instal·lacions mineres 

Interiorment volia recordar els meus vells temps de joventut. També, fer una mica d’esport amb els dos nois i mostrar-los el terreny on vaig néixer i créixer. 

Un moment extraordinari, fins i tot, per als dos nois és quan una mica més amunt del Mirador del Roc de Lluna, on havia dit que també anirien, el Pere el meu net,  s’ha animat a caminar i ha dit:

¾    Avi, i si travessem la riera? És petita i pedregosa, el camp s’obrirà tot ample davant nostre. Fixa’t Andreu,- Li explica al seu amic- Els senglars i els talps han remenat la terra. 

Aleshores, la meva mirada -meravellada- ha recorregut aquest espai de la meva  joventut, com si tot fos de nou. Veig a prop a Sant Romà de la Clusa, la masia de la meva infantesa, malgrat ara està una mica xacrosa, es manté dempeus. Portat pels records, de cop penso en la meva mare, que parlava tan poc, amb aquell somriure tranquil, com un pa, quan estava contenta. Tants records s’acumulen en el meu pensament que, finalment, el temps, ha estès una suau cortina on s’amaguen els antics moments de la meva pròpia existència. Somric, per a mi mateix, i penso amb fermesa que aquells records passats, encara són vius, són meus, són una part de la meva existència. 

Pujar, amb la il·lusió de la sortida ha estat fàcil. Però ara al davallar, cansats, el camí se’ns ha fet llarg. Tenim set i gana, hem menat uns quants ganyips, i hem begut aigua d’una font del camí. No sé si ha estat l’aigua, la nostra ànsia de menjar, allò ( afamats com estàvem) semblava el mannà caigut del cel. Però al Santuari hem arribat amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres, carregats d’aigua fosca i freda i amarga. Al fons, passada la depressió del Llobregat, els llamps i els trons il·luminen i ressonen a les terres del Coll de Pal i del Puigllançada. 

La sortida no ha estat gaire llarga però, ara asseguts a l’hostal el cos em fa recordar que els anys no han passat en va i, sobretot, que les meves cames no són el que eren. Els nois també mostren que malgrat la seva jovenesa, tampoc estan gaire acostumats a fer gaires caminades. Nois de ciutat, haurien dit en els meus temps. Entre parèntesi, pixapins. 

Les motxilles han quedat a terra, el cambrer ens ha servit unes taronjades i, descansem, estirant les cames. Aviat marxarem, tenim el cotxe davant nostre a l’aparcament, però ara és un moment de pau. El Pere s’ha una posat tot seriós, per preguntar-me:

¾    Avi, com és que essent d’aquí dalt i la iaia de la Pobla, primer volies ser  capellà. Finalment, per què us vau casar? 

Em vaig veure obligat a contestar-li:

¾    Veuràs,  des de casa sempre marxaven per Vilada, cap a Berga. A la Pobla, no hi pujàvem mai. Quan vaig pujar-hi, per ajudar a un mossèn molt vell que hi havia, estava ja a punt d’ordenar-me capellà.

¾    Sí, i què va passar?

¾    Un dia a missa la vaig veure bonica com un sol. Ella, em va mirar directament als ulls. Se’m va clavar la seva mirada. Els seus ulls verds van resplendir en el meu interior, amb un foc com mai no  havia sentit. Jo, no podia deixar de mirar-la, em tenia hipnotitzat. Em van caure les setrilleres, el vell mossèn em mirava neguitós. Tu, ja saps com n’és, de decidida, l’àvia Isabel. Al sortir de missa se’m va apropar, em va agafar de la mà i, em va dir, potser massa fort i tot, Molts, ho van escoltar. Tu de capellà res, tu et cases amb mi.

¾    Caram! Quin geni tenia l’àvia. Tan dolça que sembla

¾    Sí! Però no et refiïs mai de l’aigua mansa. Més et vull dir, que han estat cinquanta anys de felicitat. Afanyem-nos que sinó aviat sonarà el telèfon. 

Com coneix l’àvia, només a l’aixecar-nos per agafar les motxilles s’escoltava.

¾    Ring, Ring. 

Miquel Pujol Mur

CONTE DE MAI ACABAR

 

Ves per on! Vatua l’olla! A aquestes alçades de la vida, em demanen que escrigui un conte. Per a contes, estic jo. Perquè, aquestes històries infantils, m’han quedat força enrere. Tal vegada, pertanyen a la meva infantesa i, més tard a la dels meus fills. Ostres! Ara posats a memoritzar em surten totes aquelles ximpleries dels: Andersen , Grimm o Perrault. Però la joventut actual, puja alletada per noves fòmules d’educació. He escoltat, fins i tot, que algunes d’aquestes obres són criticades, per haver-hi continguts no adients. Segons les noves normes. Crec que són ganes de buscar els tres peus al gat. Aleshores, cercant entre el meus papers, (de papers molts; d’idees poques), he trobat algun intent meu d’escriure contes. Resultat final:

DEPRIMENT. Sí, i escrit amb majúscules i amb negreta. 

Llavors, escriuré alguna cosa, malgrat no sigui cap conte infantil. Veurem el que surt! 

Hi havia una vegada un home ja gran que, assegut a la terrassa observa com la ciutat, va baixant el seu ritme normal. La gent, ja no corre esvalotada, volent comprar, el què no s’ha recordat de comprar, a l’hora que pertocava. Els cotxes, també han reduït la seva circulació. Malgrat tot, encara hi ha algun desesperat, que per arribar a casa o, qui sap a on, s’atreveix a tocar la botzina. Comença, la pau fosca de la nit. 

Des de la terrassa, observa com els sorolls minven i, els pensaments  poden volar sols, sense continus sobresalts. Té a prop seu, en una tauleta, una beguda. En un principi devia ser força calenta però ara, la seva tebior la fa més plaent. Quins pensaments ocupen la seva imaginació? 

Pocs, la seva preocupació actual és viure i intentar no caure en l’intent. Riu amb ironia i, mig en fotent-se’n recorda que és el títol d’una pel·lícula: creu recordar que d’en Almodóvar. Però a part del lapsus cinematogràfic, el seu interès actual és viure sense malgastar però, al mateix temps gaudir del món i, la vida, tot el que es pugui. Molt difícil, ja que els anomenats mitjans de comunicació, ho fan quasi impossible. 

Mira el firmament, ple d’estels, que centellegen com si fossin uns llums imaginaris del Nadal. Ha llegit, no sap a on, que allò tan llunyà i aquella llum tan freda que veu, són els sols d’altres mons, on potser poden haver-hi habitants, com en el nostre. Però seran iguals? Ho ignora i tampoc el treu de polleguera. 

Observa, que una d’aquestes estrelles, de cop brilla més que les altres, com si se li acostés. Tal vegada em vindrà a saludar, especula sense donar-li importància. De sobte, una figura femenina se li atansa i el saluda:

¾    Hola Joel! Què fas? Estàs molt tranquil. Et veig somriure feliç.

¾    Hola!- Contesta cortesament. En el seu interior pensa: Deu ser a causa de les píndoles, que fan que oblidi les persones i també limiten les meves idees. Hi ha uns quants, d’aquests que anomenen mals, que m’acompanyen fa dies. Però, que anem a fer?  Potser, és un peatge per haver viscut molts anys. Com que veu que la noia espera i calla, finalment diu:

¾    No et conec! – Respon amablement. - Vas molt ben vestida amb aquest conjunt blanc, sembles una núvia. No seràs, la que finalment, m’ha de venir a cercar.

¾    No! Bé, sí! No, avui no! Ni tampoc vestida de blanc, no seria seriós. Falten dies, molts encara, al de dalt, no li ha arribat encara la teva carpeta. Saps què, em caus simpàtic i, l’he extraviada expressament en un calaix. Descansa i, continua pensant en tu i els teus. I mira les estrelles, són boniques. Fins algun  dia, no temis, soc amatent. No faig mal a ningú, tot s’acaba en un sospir i, res més. 

Veu con s’esvaneix en la nit, fa un darrer glop a la beguda i va a quedar-se quiet, una estona en la serenor de la nit. Després se n’anirà a dormir. Repassa mentalment el què ha de fer l’endemà.

¾    Hauré d’anar a l’especialista dels somnis, a veure què li sembla. 

De sobte escolta la veu de la Maria i alegres crits infantils. El criden:

¾    Joel, vine. Ha arribat la Neus i els nets. El Pere, els vindrà a recollir més tard. Soparan amb nosaltres. 

Gaudim del moments feliços, que els altres vindran sols. 

Aquest conte s'ha acabat i, si no és mentida, és veritat. 

Miquel Pujol Mur.

PREMSA DE CAN BALLART. LLADÓ. ALT EMPORDÀ.

 En la nostra visita al poble de Lladó ( també Lledó) no podíem fer més que admirar aquesta premsa i la seva història dintre del món del treball rural.

Diu així el cartell informatiu: 

Record i testimoni de la importància que el conreu de l’olivera i la elaboració de l’oli va tenir per l’economia del poble de Lladó. La creació del Sindicat, l’any 1904, manifestava la necessitat de mancomunar recursos. 

L’agricultura, una de les principals activitats productives del poble, va quedar especialment afectada per les intenses onades de fred dels vint primers dies de febrer de 1956.

La poda de les oliveres durant el mes de gener, d’una bonança de temps molt pronunciada, feia que la saba comencés a pujar, com si fos una primavera avançada. 

L’arribada de les baixes temperatures, amb glaçades intenses i continuades, va fer que patíssim moltíssim. Aquest any es recorda per la mort de gran part de les oliveres del terme, transformant la realitat socioeconòmica, i també el paisatge. 

De resultes d’aquesta onada e fred, es procediren a l’arrencada d’aquelles oliveres fetes malbé. El 62% de la superfície ocupada per l’olivera va desaparèixer. 

El poble de Lledó agraeix la família Vayreda la donació del moli de Can Ballart per a la seva exposició pública. La ferramenta va ser obra del ferrer Juanola, “el tranquil de Lladó”. 

Recull dada: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA TEMPESTA I LA VIDA IV

Avui, han passat set anys i torno a respirar l’aire de la llibertat. L’advocat gran tenia molta raó, sense ningú que m’anés a darrere he passat una etapa empresonat, podríem dir que correcte. Mai es pot dir, que la presó ajudi a ningú a reformar-se del tot. He estudiat una carrera, set anys donen per molt. Soc advocat d’assumptes fiscals. No vull saber res del món de la droga. Malgrat, que cada cop tot es va barrejant. Drogues, blanqueig de diners, tracta de dones, tot va lligat. 

Crec que finalment, si arribo a la quantitat mínima que m’he fixat, faré cas de l’advocat gran. Buscaré una casa amagada del món i faré de llenyataire. Lluny del mundanal soroll. 

Sabeu la darrera noticia? Avui ha vingut a l’oficina, per demanar-me consell per un tema d’inversions, una nova clienta. Al veure-la, tota maquillada, ben vestida i carregada de joies, he de dir que fa molt goig. Quan s’ha tret el capell l’he reconeguda sense cap dubte: La Pinky. Ella, no ho ha fet, per tant he gaudit un instant de la seva nova bellesa. 

Miro la targeta de visita que m’ha entregat, la secretària, abans de fer-la passar i llegeixo:

Dña. Agustina de los Dolores de la Virgen.

Viuda de Don Pedro Medina

Importacions & Exportacions de Bens Antics 

Me l’he mirat fixament. M’ha reconegut i ha obert la seva pintada boca per somriure i dir ... No l’he deixat dir res i  abans d’escoltar-la, jo he parlat, per a contestar:

¾    Una vegada i prou “Pinky”. Vaig pagar els plats trencats, pel que no vaig fer. Potser, aquest, et pot ajudar o el pots ensarronar. És molt ambiciós. 

Li vaig donar una targeta d’un advocat, que no em cau gens bé.

Aixecant-se, va parlar per darrer cop:

¾    Llàstima, em queies bé. Diuen que vals molt i, estàs molt eixerit. Hauríem fet alguna cosa, més que negocis. 

Només vaig dir-li: Sort. Dies després vaig llegir que havia mort per una explosió del seu cotxe. L’acompanyava el seu nou advocat i, amant segons van comentar els diaris. 

Miquel Pujol Mur

LA TEMPESTA I LA VIDA III

Van deixar-me un  cotxe i em van dir que trobaria una barca lligada a un espigot. Remaré a la barca fins el iot i em donaran un paquet. De seguida tornaré a la platja i, al  cotxe i, a cobrar a on l’he de deixar. Encàrrec complert i diners per gastar. He de ser de retorn a la platja, abans de les dotze de la nit, però en punt.

Arribo al iot. Primera sorpresa la dona en surt nua al veurem, només porta una brusa, oberta completament. La miro amb estranyesa. Home, no està gens malament i, soc home i jove. Al poble, coses així no es troben cada dia. Em dona la mà per pujar al vaixell. Li dic:

¾    Miri que només vinc a buscar un paquet.

Riu i em contesta:

¾    El paquet, ja veuràs el paquet. 

Baixo rere ella, a la cabina. Caram, com n’és d’atrevida, quasi em despulla pel breu camí. Sincerament, m’adono que encara soc jove, per certes circumstàncies, o encara massa aprenent, en les coses de la vida. Tampoc sé de que va el joc i tot s’ha anat embolicant. Damunt la taula, un paquet, el paquet, però obert i encetat. Ostres! Droga. I la dona m’anava arrancant la roba. De cop s’obre la porta del dormitori i em surt l’home, també despullat. 

De seguida em vaig adonar que la droga que mancava se l’havien esnifat tots dos. Al veure a l’home, la dona va fer un bot i, s’escapa per l’escala. L’home em mira amb ràbia, tots dos ulls ben vermellosos i, diu:

¾    Ara vindré per tu! Ja veuràs, com sortiràs. 

Agafo una part de la meva roba i el segueixo per a què no faci cap desfici. L’home agafa una barra i li dona un cop molt fort a la dona, que cau per una escala, cap l’interior del iot. No braceja ni es mou gens, però gens. En giro i veig l’home que s’abalança contra mi, cridant i embogit. M’aparto i torno a entrar a l’interior de la cabina per agafar el paquet. Però, em persegueix amb el barrot a la mà. Aprofitant-me que va drogat al màxim m’esquitllo i cau de cap al dormitori, veig que no es mou.  Escolto un so estrany, com si un coet de la fira comencés a encendre`s.

¾    Aquest iot està a punt d’explotar.- Penso ràpidament i sense encomanar-me a Déu ni al diable, corrent salto per la popa. 

Només m’he separat uns metres i allò fa un petit pet. No gaire sorollós. La quilla s’obra, enfonsant-se en breus moments. Llavors, vaig entendre, el perquè de l’hora marcada. 

El jove advocat, ha escoltat atentament la meva versió del fets. Ha quedat amb el cap cot i molt pensatiu. He notat per la posició del seu cos, encorbat i amb la mirada perduda en una esquerda de l’enguixat de la paret de la cel·la, que la meva declaració el sobrepassava. També, he dubtat que potser en el temps passat durant la meva inconsciència hi hagués hagut alguna notícia que jo no sabés i, contradigués la meva declaració.

¾    Soc massa jove, massa tendre en l’ofici, però he gravat la seva declaració i, abans de tot,  vull consultar a un antic professor i cap de l’oficina, sobre tot el que m’ha dit. 

Un parell de dies després tornava l’advocat, però ara acompanyat d’un home més gran i barbut. Aquest nouvingut, m’ha mirat amb llàstima i de seguida, ha exposat la situació.

¾    Miri malaurat jove.  En breus dies anirà a judici, demanen trenta anys i, el jutge, en assumptes de tràfic de drogues fa cas a la fiscalia. Amb bona conducte, les presons són plenes, màxim d’aquí deu o dotze anys vostè, serà al carrer. Si fem servir la seva declaració hi haurà molt enrenou al departament de la policia, també al món de la droga i segurament algú l’assenyalarà a la presó i li faran passar molt malament, si se’n surt. La “Pinky” ha desaparegut, el senyor Pedro  ha estat ajusticiat pels seus “capos”. Sempre n’hi ha un de més important, que mana més que ningú. La droga, també s’ha fet fonedissa, ningú en sap res. Li aconsello que calli, i compleixi la seva condemna, per passerell.  Quan surti, torni al seu poble i busqui’s una feina discreta, tal vegada, llenyataire. 

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

LA TEMPESTA I LA VIDA II

La meva roba, era intima, els eslips i una samarreta. Una brusa de la senyora, estava estripada com si algú li l’hagués arrencat. La de l’home semblava que tota era dins del dormitori, llençada sense cap ordre. Botelles de licor, rodolaven pel terra. Una pistola, també. Jo vaig preferir no recordar res, vaig considerar que el millor era callar.

Dos dies després van aparèixer el cossos del matrimoni, força malmesos. Ella mig despullada, tenia un fort cop al cap. Ell era nu completament. Al no retornar la meva memòria, la policia va fonamentar la hipòtesi de que jo era un traficant o millor dit la mà dreta d’un “capo”, que havia matat al matrimoni per apoderar-me de la droga. Conclusió feta i, cas tancat, era l’acusat perfecte, per assassí i traficant. 

Romanc, tancat preventivament en una cel·la  en espera de la decisió policial. Una nit de malson, no sé si natural o provocat per alguna substància estranya; de sobte, tot ha tornat a la meva memòria. El somni era com una pel·lícula antiga, en blanc i negre. El meu cos es va estremir, va caragolar-se sobre si mateix, cridant de dolor ¡, grosses llàgrimes de temor van omplir els meus ulls. Després amb el darrer tremolor he quedat assedegat, fred i adormit. Tret d’una lleugera remor dels meus pulmons sembla, ben bé, un cadàver que, no pot tornar a la vida.   

Al matí me’n recordava de tot, però em feia por fer cap declaració. No podia esbrinar de quina part de culpa em podien acusar. Jo creia que no en tenia cap, ni una, però els pensaments de la policia no els podia saber. Menys quan havien donat el cas per conclòs. Damunt la tauleta fixada al terra, he trobar una targeta. No he vist mai el nom, ni el recordo, només he llegit una paraula, advocat. 

Fent una lleugera visió retrospectiva, he recordat un noi jove, fisonòmicament no el puc descriure, només que em deia:

¾    Soc el seu advocat d’ofici. 

Molt jove em va semblar però, no sé a qui recórrer. He demanat a un infermer que el telefoni. Aquell mateix dia s`ha presentat per escoltar la meva versió del fets. 

La meva declaració:

He baixat a la capital a treballar perquè en el meu poble, no trobava cap feina ben pagada. Fa dues setmanes, que vaig d’un lloc a un altre, presentant-me a diferents ofertes de treball. Aquí, en un bar del port he trobat una antiga amiga, l’Agustina, amiga i companya de col·legi, la conec des de petit. El primer que em va dir és, que ara s’anomena “Pinky”, i treballa per un senyor molt important d’importació d’objectes antics. Tal vegada, provaria de trobar-me un “curro” ben pagat dins l’organització del Sr. Pedro. Em va dir, que sobretot havia de ser discret i callat, millor mut. Tampoc no vaig estranyar-me de res. Com que els estalvis començaven a minvar, vaig acceptar la seva proposta; jo també treballaria per al senyor Pedro. 

Primera missió:

Anar a un iot ancorat a una badia, recollir un paquet i deixar-lo en un lloc. Feina purament d’ordinària, de transportista, diguem-ne. Cinc-cents euros. Què fàcil és guanyar diners a la capital. Infeliç de mi. Ara començo a saber de què anava tot això.

Contiuarà...

Miquel Pujol Mur

LA TEMPESTA I LA VIDA I

 

Tema: "No perdis mai l'equilibri per més fort que sigui el vent de la tempesta" (Anònim)  

Què faig agafat desesperadament, al pal mestre d’aquesta, fins fa pocs moments, desconeguda nau? El vent de la tempesta, em vol arrancar com la fulla d’un arbre mort. M’aferro fortament, malgrat que els dolors i les rampes  comencen a adolorir-me, les mans i els braços. L’embravit mar, el meu enemic actual, és molt fort i posseeix una força descomunal. Un cop i altre, els seus embats no em deixen descansar. Si el cos, acusa els dolors de la intensitat del vent del nord, no menys dolor nota el meu cap a causa de la  meva confusió. 

Les orelles curulles d’aigua i, els ulls clucs, per la salabror marina. La boca, escopint contínuament a l’invasor, que vol escolar-se dins el meu cos. Malgrat, el meu total desfici arribo a escoltar un soroll, com el remugar d’un bou, i unes mans fortes que m’arranquen del meu salvador, l’amic pal. 

Reposo en el llit, d’un hospital de la Marina. Fa dies. que soc postrat en aquest còmode refugi. Segons el metge. vaig estar molt de sort, un parell de minuts més i, a pesar de la meva resistència, em van haver de treure per la força, hauria caigut dins la mar. Un xic més i, no ho hauria explicat. 

Han vingut oficials de la Marina a demanar-me la declaració dels fets. Moltes preguntes i el meu estat, - una crisi post-traumàtica, segons el metge-  impedeix que el meu cervell assimili els records.  

Les preguntes ressonen dins el meu intel·lecte, però sembla que tingui un tap de suro, dins meu que m’impedeix recordar i, al mateix temps m’aïlla de la resta de les persones. 

Quines preguntes havia de respondre:

·        Què feia enmig de la tempesta, a prop d’un navili que no és meu.

·        Com podia sortir a navegar, si no estic en possessió de cap llicència de patró de navili.

·        On és el senyor Benjamí Warren, propietari del iot 

·        On és la senyora Marguerite Warren, la seva esposa.

·        Què havia passat entre els tres, durant el viatge.

·        Potser era un lladre, que els havia robat i després assassinat. 

Sort tinc que la meva fitxa policial és neta com una patena. Però les coses de la vida quan van malament, sempre acaben pitjor. Mentre era a l’hospital el iot es va enfonsar. Desprès, em vam enviar a un psiquiàtric per veure si així recordava els fets. Un buc especial de l’Armada, va treure les restes del naufragi. 

En les despulles del navili, dins la cabina, van aparèixer la roba de la senyora, la de l’home, una part de la meva i una partida, oberta, de cocaïna. La droga no era amagada, estava enmig del saló, sota la taula. Com si s’estigués fent alguna transacció. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur