Els records
sempre quedant marcats en el pensament. Avui estic assegut en el llit de
l’hospital pendent d’una operació d’ulls, unes simples cataractes, i amb força
anys passats del succés que he rememorat. Aquells moments que em vaig deixar
portar per una insana curiositat. Ho tinc tan present, que us ho explicaré com
si fos avui. Us ho vull dir en present, si la memòria ja molt eixelebrada m’ho
permet.
He anat amb uns
amics ha passar uns dies a una casa de pagès. Li diuen de turisme rural,
segurament no reuneix totes les condicions pertinents, però és econòmica. Al
principi, les seves parets de pedra, mig cobertes d’heura i les finestres d’un to vermellós m’han causat
una favorable impressió.
Els hostalers,
un matrimoni de la nostra edat, ens han fet una bona acollida. Més tard,
inquiets hem rebut la trucada que un cotxe dels companys pendents de pujar ha
tingut una avaria i han marxat per ajudar-los. Només he quedat jo per guardar
les maletes i les bosses de tots.
Més tard m’han
tornat a telefonar per dir-me que no ha estat una avaria sinó un accident i que
els han traslladat a l’hospital. Ells, tots es quedaven a la ciutat per seguir
el curs de l’estat de salut dels companys. M’he quedat sol amb els amos
d’aquell casalot enmig del no res. Almenys, per un xicot urbanita com jo.
M’han hostatjat
en una de les millors habitacions de la casa, porta per porta amb la seva i
separats només per la cambra del bany comú.
Després de
sopar, he pujat a la meva habitació i he llegit una estona. En acabar m’he
posat el pijama disposat a ficar-me al llit per descansar de l’atribolat dia.
Estic intentant
agafar el son quan de cop i volta escolto una veu cantant al costat. No sóc
curiós ni propens a discutir-me però és tal l’escàndol i el mal cantar que no
puc fer res més que aixecar-me per donar
uns cops a la paret i que vegin que molesten. Quan he aixecat la mà per donar
una sonora plantofada al mur, la veu de l’home ha emmudit.
M’he quedat amb
la mà alçada sense saber què fer, quan he sentit la veu de l’hostalera. Malgrat
ser força gruixudes, les parets, no aconseguien apaivagar el to agut de la seva
veu que s’escolta, molt enrabiada.
He quedat quiet
i aleshores he observat una porta al pany de la paret i, en un costat, el forat del pany. No sóc
curiós, però la tafaneria ha pogut més que la meva intel·ligència. M’he acotat
i he mirat, pensant-ho, encara em poso vermell a pesar dels anys
transcorreguts.
Un home nu,
l’hostaler dins la banyera. Una ombra amb una cosa a la mà esquerra. M’he fixat
durant el sopar que la Montserrat, l’hostalera, és esquerrana. Mal presagi, és
la primera idea que ha passat pel meu pensament. Una dona emprenyada amb un
ganivet o una pistola a la mà. La muller crida a l’home. Sort que en aquest
moment m’he adonat que allò que portava a la mà la muller no era un ganivet ni
una pistola sinó una llibreta de la Caixa. Agitant-la furiosament comença a
parlar:
¾
On has gastat tots aquests diners.
En què?
L’home, el Ramon,
amb la tovallola mig tapant-li el cos contesta.
¾
En coses de la casa. Ara em
vigiles la cartilla.
¾
Com que l’has deixat damunt la
tauleta mig oberta. Dec tenir-hi dret, no? Escolta que són aquestes marques a
la pell.
¾
Res, un cop.
¾
Un cop dius? Estranya forma tenen
aquestes senyals. I tants diners gastats. Desgraciat, digues què has fet?
¾
Jo!! Que no creus en mi?
¾
Amb tu! Si quan veus uns malucs
que es belluguen un xic massa et cau la baba.
¾
Mira noia, jo sóc un home.
La Montserrat
poc a poc va posant-se de genolls i plora desconsoladament. S’eixuga les llàgrimes
amb la vora del “viso”. Jo no sé què fer, si picar a la porta o provar d’entrar
per evitar que la situació passi a més. Aleshores he sentit el crit de por i
dolor de la dona. Boig d’angúnia i de coratge he donat una forta empenta a la
porta que s’ha trencat. Una breu mirada m’ha permès veure a la Montserrat
ajupida amb les mans protegint-se la cara. L’Hostaler nu està amb el braç alçat
per tornar a picar-la i amb el membre excitat a més no poder. Li he donat una
forta empenta que l’ha fet caure al terra mig estabornit pel cop. He agafat de la
mà a la Montserrat, també una bossa de la meva habitació i hem fugit del colèric home.
Tanco els ulls.
La infermera entra i me’ls fa obrir de nou per posar-me unes gotes per dilatar
les ninetes. Aleshores entra una dona ja gran, com jo, i em mira amb amor i em
fa un petó al front.
¾
Hola, Montserrat, em faràs
companyia.
¾
Com sempre te l’he fet, Octavi. Ja
ho saps! Des d’aquell dia que en vas treure de aquella casa, sempre ens hem fet
costat l’un a l’altre. El teu acte de valentia al treure’m de les mans d’aquell
home que no m’estimava, no el puc oblidar mai. Amor meu.
Sí, amics,
aquesta Montserrat és aquella. Durant molts anys hem viscut units i desitgem que
sigui per sempre.
La violència no és sexe ni amor, només és violència.
Miquel Pujol
Mur.
