FONT DE LA TEULA. SANT MARTÍ SACALM. SUSQUEDA. LA SELVA

 Poques paraules a afegir. Els rètols, són prou explicatius. Només una cosa a dir l’aigua, era força bona i fresca.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

ÉS MILLOR RESTAR CALLAT I SEMBLAR BRÈTOL, QUE PARLAR I ACLARIR ELS DUBTES. G. MARX.

 2.      2.  LA PLACETA 

No me la treia del cap quan finalment en un teatre he vist que feien un xerrada política. He entrat més que res per amagar la meva pròpia vergonya i manca d’atreviment. Un senyor que no sé qui era ni de quin partit ha començat a donar consignes i expressar ideals. Com que estic embromat pel succeït i no combrego amb el que diu ni amb les seves  expressions m’he aixecat i he cridat: No és veritat! 

Mai no ho hauria fet. Ni mai ho havia fet en la meva anterior vida. Però una cosa em corroïa per dintre, m’ofegava, em cremava com si fos el foc de l’infern. Sincerament crec que estic boig. Dos homes s'han aproximat, m'han agafat dels braços i ràpidament m'han tret per una porta dissimulada. Un fort cop de porra m'ha fet caure al terra del passadís, unes quantes puntades de peu quan ja era a terra i una veu que em diu no precisament com un amable consell, sinó més aviat com una amenaça:  No tornis mai, si et veiem per aquí ja no arribaràs ni a entrar. 

Encongit de dolor, amb una cama coixa i un bony al cap he sortit al carrer. Una noia de faldilla curta, cames llargues i un escot que no dissimulava res va apropar-se em va dir: Vols que fem alguna cosa, t'ho faré a bon preu. 

Estava jo per fer coses ni malgrat fos amb la reina del Nil. Així que he tornat a córrer. Lassat, coix, la cara bruta, el cabell amb sang i amb un trau al cap del cop de porra, he anat ranquejant per l’acera fins que per descansar vaig veure una sala on fèiem un acte espiritual o religiós i he fet cap a dintre. Un lloc on tot és bondat podia ser el refugi més adient per una ànima i un cos adolorit. Assegut en una butaca, em fregava la cama  per calmar el dolor. Però com que soc curt de gambals, ho reconec, després d’una experiència com la passada, tampoc vaig saber callar. m'he alçat i he cridat: Això és mentida! 

Aquesta ha estat sonada, tothom s'ha girat mirant-me amb ulls ferotges. Dos arcàngels, suposo per la seva forma de tractar-me, no havien de ser ni querubins ni àngels, m'han arreplegat com una pilota i m'han tret al carrer, arrossegant-me. Si els altres m’havien apallissat aquest no s'han oblidat de cap part del meu cos. Els ulls botits i sanguinolents, el llavi com una coliflor i, del cos més val no parlar-ne. M'he arrossegat fins al mig del carrer. Les meves cames no m’ha aguantaven i els meus braços tampoc. Simplement era un cuc que reptava per la vorera deixant un rastre de sang.

La gent em mirava horroritzada, espantada, devien pensar que ara un ésser d’un altre planeta. O simplement un fastigós borratxo. Finalment avisat per les trucades va acudir un cotxe patrulla de la policia, i vam trucar  a una ambulància perquè em portés a l’hospital.  

Mentre em curaven l'he vista, la dona de la placeta. Amb la còfia d’infermera encara era més formosa. Quan m'ha netejat la sang i les brosses dels ulls, m'he quedat encara més enamorat. També m'ha reconegut, malgrat la meva desastrosa aparença, ja que acostant la seva boca a la meva orella m'ha dit: No et preocupis et curaràs, només són ferides superficials. Encara podrem fer una cervesa a la cafeteria de la plaça. 

Miquel Pujol Mur