LA NIT DE SANT JOAN

Tronem els petards. S’omple el cel de mil noves estrelles. Rere el soroll de l'explosió del coet s’obren multitud de palmeres i rodolins que pinten el firmament de múltiples colors.

Lluny és veuen focs que cremen. També hi ha una foguera a prop, al patí. Les fogueres cremen deixant gran quantitat de guspires i flames de colors ataronjats. La mainada, i no tant mainada, ballen, corren, i salten al seu entorn. Tot és llum, tot són colors. Tot és alegria. Amb la cara vermellosa pel reflectir del foc, intento somriure. Només és dibuixa una ganyota a la meva boca. 

Algú posa un tros de coca a la meva mà. Menjo de mala gana, sense cap desig. El gust dolç de la fruita em recorda altres temps llunyans. Però només és un petit esborrany. Moltes molles cauen a terra. Algú les espolsa i les recull.

Em posen una copa de cava en els dits i me’ls premem. Fem un esforç bec, seguidament estossego, les bombolles em piquen i em molesten a la gola.

Deixo caure la copa. Pacientment la meva cuidadora, la recull i neteja el terra. No miro, per què, ho he fet malament, ja ho sé, però ara no puc.

El darrer espetec i un rosa de foc de mils colors il·lumina el cel de llums vermelles i blaves que s’escampen i cauen suaument portades pel vent.

M’agafa’m professionalment i portant-me a la meva habitació i m’acotxen al llit. Una veu a les fosques em diu amablement:

¾     Bona nit! Fins demà!

Fins demà? Quin demà? I si fos avui? Tanco els ulls.

Miquel Pujol Mur

ANTIC TREN DEL CREMALLERA DE MONTSERRAT. MONISTROL.

Segons panell explicatiu:

Construit per la Compañia de Ferrocarriles de Montaña a Grandes Pendientes, S.A. (FMGP), el primer cremallera de Montserrat va funcionar entre el 1892 i el 1957, i es fa fer molt popular. El tren exposat aquí ens permet recordar com eren les seves locomotores de vapor i els seus cotxes de fusta.

La locomotora va ser construïda per la Société Française de Construccions Mécaniques des Anciens Établissements Cail de Denain al 1982, amb el número de fàbrica 2353. A l’iniciar l’explotació, 1892, portava el número 2 i el nom Monistrol. Va ser retirada del servei el 1956, quan feia poc que se li havia posat el número 4 i el nom Víctor Balaguer.

El cotxe va ser construït el 1928 pels tallers de la firma Enrique Quintana, de Barcelona, a partir del bastidor i els rodaments aprofitats d’un cotxe mixt de primera i segona classe, construït el 1892 per Shweizerische Industrie Gesellchaft (SIG) de Neuhausen amb Rheinfall (Confederació Helvètica). Va funcionar fins el tancament de la línia el 1957.

Aquest tren va ser adquirit per Ramon Carreras i Clotet el 1973, que el va conservar a la Torre Bacus de Monistrol, finca que abans havia estat també propietat de FMGP. El 1983 el tren va ser adquirit per Ramon Font i Ginesta i Carme Besora i Soler, que el van traslladar a la seva finca privada de Balsareny.

Gràcies a les gestions de l’Associació d’Amics del Cremallera de Montserrat, el 2016 el tren va se cedit gratuïtament a FGC per les filles del matrimoni Font i Besora perquè pogués ser exposat a l’estació de Monistrol. FGC vol fer constar el seu agraïment.

Miquel Pujol Mur de la visita a Montserrat.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Estrofes del Virolai: lletra de Mossèn Jacint Verdaguer

Publicat: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

PONT DE PEDRET. CERCS. BERGUEDÀ

Es tracta d’un pont gòtic, documentat l’any 1286, que travessa el Llobregat amb la forma d’esquena d’ase, fet amb pedra irregular i sense polir. Consta de quatre arcs (inicialment en tenia cinc) de mides desiguals; l’arc central és apuntat i els altres, més petits i de mig punt, rebaixats.

Serveix de via de comunicació entre la vila de Berga i l’església de Sant Quirze de Pedret.

Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

VIA VERDA DEL BERGUEDÀ. TÚNEL.

Túnel il·luminat entre Pedret i Cal Rosal. 

Record d’una caminada d’estiu molt agradable per l’ombra dels arbres i el soroll de l’aigua davallant per la llera del riu Llobregat. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

VIA VERDA DEL BERGUEDÀ. FONT DEL PESCADOR

Detall del broc de la font del pescador. Lamentablement no raja.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

EL MILLOR AMOR II

Tot el dia les idees deambulaven sense parar dins el meu pensament. Amb elles turmentant-me vaig anar a dormir. Eren tals les meves cabòries que no vaig ni sopar.  Finalment, després de voltes i voltes neguitós damunt el llit, em vaig despertar sobresaltat. A les fosques, amb els ulls oberts i grossos com a taronges, vaig veure clarament, com si fos de dia, la veritat.

No hi ha amor més excels que el de qui ens va crear. Aquell Ésser Superior que va donar el punt de partida a la humanitat. Aquell Suprem, que al poc temps, va haver de castigar-nos per la nostra supèrbia i va haver d’expulsar-nos del Paradís.

Aquell que va veure amb vergonya la nostra violència. Sí, la violència dels fills creats a imatge seva. Sentint-ho, com a Pare, va haver d’escarmentar a la majoria, guardant només la bona llavor per crear un nou món. El Diluvi va ser la destrucció de la maldat del gènere humà.

Però no va acabar tot així, segles després van haver de nou discòrdia i guerres. El mercadeig, la usura i l’ambició van escalar els cims de la corrupció humana. Va sorgir tota una gernació fosca, traïdora i sense escrúpols, que feia esclaus al seus propis germans. Gent llibertina que gaudia carnalment en festes paganes. L’esperit de les taules de Moisès, aquelles taules de la llei de Déu entregades als homes per ser honorades, eren nostrades i trepitjades.

I que fa fer aquest Ésser admirable? El màxim exemple de la generositat. Enviar-nos en forma humana al seu fill. Sí amics, al seu propi fill, i al mateix temps una part de la seva trilogia celestial.

I aquest Ser diví patí com home el martiri, les injuries i va ser mort a la creu. Però abans de morir va ensenyar i va estendre pel món la bona nova. La nostra religió, per a què els homes i dones de bona voluntat salvessin les seves ànimes.

Amics, no he pogut trobar mostres més clares, més palpables, més patents com per a definir el millor, el més gran amor. L’amor de Déu, és infinitament més gran, més poderós i més misericordiós que qualsevol amor humà.

Acabada la meva al·locució vaig gira.me als primes bans i dirigint-me a la Cèlia vaig preguntar-li:

¾     Cèlia, respon això a la teva pregunta?

Una veu prima, fina, i malgrat els anys una mica entremaliada, va cridar des del primer banc.

¾     Mossèn, vostè la sap molt llarga.

Miquel Pujol Mur

EL MILLOR AMOR I

Apreciats amics:

L’altre dia caminava pel passeig a la vora del riu. La majoria de vosaltres ja coneixeu prou la meva ruta habitual. Fa tants anys i panys que caminen junts pel camí de la vida terrena. Perdoneu el temps em fa desvariar un xic. Torno enrere, passejava –deia - quan vaig trobar-me a la Cèlia. He d’admirar que malgrat la seva edat, ja passats els noranta, camini sempre tan ràpida i lleugera. Al veure’m va aixecar el cap i mirant-me amb els seus ulls blaus, quasi inexpressius, ja que l’edat no perdona, va preguntar-me amb la seva veu, un xic vacil·lant:

¾     Quin és l’amor millor, el més perfecte, aquell sentiment que arrela dins el cor i del qual és impossible lliurar-se, malgrat sàpigues que no és gens convenient.    

La pregunta de la Cèlia va clavar-se dins el meu cervell. A la nit, desvetllat, vaig quedar amb els ulls esbatanats de son. Molt més confós, ja a la matinada encara em preguntava: “El millor amor”. De bon matí, excepcionalment, vaig sortir a voltar pel carrer. Actualment no ho faig, prefereixo la vesprada. Quan el sol ponent i les primeres ombres em permeten gaudir del dia passat.

Vaig veure una parella que s’acomiadava al portal de casa seva per anar a treballar. Hi havia tal desig, tantes ganes de l’un per l’altre, tanta passió en els seus petons, que no vaig poder deixar de pensar en les paraules de la Cèlia: Amor terrè, amor sexual, desig carnal. 

Continuant el meu camí vaig observar davant meu una parella ja gran. Agafats de la mà, caminaven lentament, com arrossegant els peus. S’assenyalaven mútuament els fets que els hi cridava l’atenció. Quasi no parlaven, però s’endevinava en el seu tarannà el seu enteniment.  Afegí al meu pensament: Amor ja gran, camaraderia, goig d’una vida viscuda amb estimació.    

Vaig observar una noia molt jove que alletava el seu fill. Ambdues cares  mostraven una tendre simfonia d’això que li diuen amor. Era somrient i dolça la cara de la mare. També el rostre del nen expressava la seva satisfacció. El petit bellugava els braços amb les mans closes, fregant-se suaument els ulls i, expressava en el seu somriure els seus sentiments. Sincerament, un espectacle de l’amor de la mare i el fill.

Continuant el meu camí, vaig veure una nena jugant amb un gatet petit. La petita acaronava la panxeta de l’animaló, que satisfet llepava la mà de la seva jove mestressa.

Diverses mostres d’amor: l’humà i la dependència –amor?- animal. Però tot això, és l’essència del més excels sentiment humà? Les expressions, en ambdues ocasions, mostraven la més gran estimació?

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

LA LLEGENDA DE LA MALAVELLA

Visitàvem Caldes de Malavella amb Amics del Romànic del Berguedà. A pesar que el nom de Caldes coneixíem que era a causa de les seves termes de aigua calenta, “calda/calenta“, el nom de Malavella no sabíem ben bé perquè s’hi anomenava. El nostre guia va comentar-nos bastant extensament la raó.

Caldes de Malavella es una vila i municipi de la comarca de la Selva, és a mig camí de la Costa Brava i de la Serra de Guilleries, a la plana de la Selva, rica de contrastos, patrimoni i tradició.

Com les llegendes sempre són interesants vaig cercar-la per escriure-la el millor possible. A continuació la deixo exposada tal com ho he trobat:

Temps era temps... Fa molts anys el poble de Caldes vivia atemorit per les desaparicions dels infants de la vila i per la penúria econòmica. La gent vivia atemorida per una criatura espantosa, meitat home, meitat llop que a les nit agafava nens petits del poble i se'ls emportava al Castell. Era el Sucdebrut, el geperut, el criat de la Malavella que disfressat acovardia els vilatans.

Vet aquí que un dia, va  arribar un xicot foraster, en Maurici, que buscava feina. En Maurici va començar a desanimar-se, i tenia gana. Llavors va trobar-se amb la vella i el seu seguici. Anaven a recollir impostos, amb Punyestret, el seu ajudant que prenia els pocs recursos monetaris de la gent del poble. Famolenc  va voler agafar una moneda, però fou enxampat. La senyora feudal, era tan geperuda, lletja i dolenta, que tothom la coneixia com la “mala vella”. La bruixa, a l’adonar-se de la valentia del noi, el va fer servent del castell.

En Maurici va començar a treballar-hi, però de mica en mica, es va anar donant que allà hi passaven coses estranyes. Un bon dia,  va seguir a Sucdebrut, el bufó de la bruixa, tan geperut com ella mateixa, fins a la cuina, i va veure com treia un nen de Caldes d’un sac amb la intenció de llençar-lo dins un calder amb aigua bullent.

Es veu, que havia de cuinar cada nit un cor de nen petit a la “mala vella”, qui tenia un pacte amb el dimoni, de manera que si es menjava un cor tendre cada nit tindria poders sobre els pagesos caldencs.

En això, que en Maurici, al veure que l’aigua ja bullia, va agafar una revolada i empentà el geperut dins l’olla. Aleshores va deixar anar el nen perquè anés a avisar la gent del poble i quan va tenir el geperut ben cuinat, li va treure el cor i el va portar a la bruixa. A la primera queixalada, es va adonar que aquell cor no era tan tendre com el altres. En Maurici se li va encarar i li confessà que era el cor del geperut.

La “mala vella” va ordenar als guàrdies  que l’agafessin, però en aquell  moment va arribar tota la gent de Caldes que havia estat avisada pel nen. Ella, en veure-ho, va marxar corrents del castell cridant: TORNARÉ, TORNARÉ!

El castell de Malavella fou cremat per la gent del poble. A certa distància de Caldes es poden visitar les restes del castell anomenat de Malavella. Al seu costat l’ermita de Sant Maurici.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

RELLOTGE DE SOL DE SANTA MARIA DE ROCAFORT. BAGES

Rellotge de sol ben casolà i amb les hores clares i ben marcades.

Text: Miquel Pujol Mur 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SER UN PERSONATGE FANTÀSTIC

Aquest treball em fa barrinar massa. “Ser en una història un personatge fantàstic”. Quines fantasies he viscut a la vida. No sé, potser moltes. Quantes s’han complert. Potser alguna, però tal vegada mai les més desitjades. O potser sí, però no les he sabut paladejar  en el moment oportú.

Però sóc un ser fantàstic? Sincerament, crec que no. Simplement un mortal que ha portat una vida normal repartida entre la època infantil, la pubertat, i l’adolescència, fins a arribar a això que hi diuen l’edat adulta. Aleshores han anat transcorren els anys, seguint unes pautes marcades per la societat, fins arribar a ara.

Néixer, viure, reproduir-se, envellir i morir: cinc premisses reals de la vida.

Estic davant de l’ordinador amb el cap buit d’idees. La pantalla no em diu res, està blava com blanc és el meu pensament. Miro les tecles i les lletres mal posades, callen, no responen res. Ni tan sols hi endevino, una mala definició de mots encreuats per agafar un xic de pista mediàtica. Girant el teclat tret d’una inscripció que diu “Made in Xina”, tampoc trobo cap camí per embrutar la pàgina Word.

En un tros de paper començo a escriure noms d’éssers mitològics, imaginaris, de pel·lícula, de contes infantils i no tan infantils, la meravellosa saga de superherois americans;  i fins i tot,  arribo als famosos “mangas” japonesos. Malauradament de tot aquest batibull no surt cap indici que mogui les cèl·lules grises del meu intel·lecte. Això d’intel·lecte em sona molt malament, primer perquè m’he equivocat, no he posat el signe de geminació, i segon, ho trobo massa pretensiós.

Ser l’Au Fènix que ressorgeix de les cendres per tornar a emprendre el vol. Em dic a mi mateix, no, vigila amic, que les cendres a la teva edat poden ser una premonició de la propera fallida. El tornar a volar, ni ho pensis i el caminar lleuger, tampoc.

La primera idea havia estat escriure de Frankenstein, no el metge boig que volia emular Déu, sinó l’estranya criatura que va crear i que, malgrat ser horrorosament lletja en el seu interior bategava un cor pur i sense maldat. Encara no havia estat contaminat per la condició humana. No he pogut.

Dràcula, tampoc, he llegit la seva història real i va ser un home que va lluitar pel seu país, la seva gent i la seva religió, utilitzant els cruels mitjans que tothom feia servir en aquella època.

I si fos Peter Pan? Aquest sí que es un personatge simpàtic, però només tanco els ulls i em surten davant escrites amb lletres negres i llums vermelloses, les lletres no. De seguida m’acusarien de tenir el síndrome del mateix nom. Sí, home, sí, allò que diu que els homes no creixen, que sempre malgrat l’edat són infantils. De veritat infantil no m’hi trobo, malgrat que jugar una mica a les “xives” potser també em distrauria.

Com que no em vull allargar massa que després em renya la professora , poso fi aquest escrit en aquesta ratlla.

Miquel Pujol Mur 

TREBALL DE FRASES FETES

Exercici del taller d’escriptura

El Joan veu el Pere que camina com una fura camí del bar. Se’l mira i es diu a si mateix: això si que es venir com anell al dit.

Malgrat haver-hi més dies que llonganisses per davant, abans d’arribar l’estiu pensa: d’una vegada i per totes, amb aquest noi cal saber-se cordar les calces i escurar-li la cassola  perquè sinó la meva boda pot anar-se’n a can Pistracs.

¾     Pere! Pere!- Crida assegut al banc del parc.

¾     Què? Què? Tinc tard.

Veritablement: on no n’hi ha, no en raja. Reflexiona mentre belluga negativament el cap.

¾     Vine d’una punyetera vegada i escolta’m.

¾     Sí, sí, ja ho sé que tu vols confessar-me, el que diuen fer buidar el pap, perquè estimo la Carina. I tot perquè jo també li agrado. Tu vols fer córrer les tisores sobre la nostra relació i dir-me que no em convé. Que es molt alegre, que si ha tingut molts acompanyants, que si a tu també et cau bé. Que si tu ets millor per a ella. Que si ets un bon padrí i a més, ric. Doncs no, ves-te’n a fregir espàrrecs i deixa’m tranquil.  

Miquel Pujol Mur

JOVES MUSIQUES. ARACENA (HUELVA)

Música sense so, però agradable imatge a recordar ( llàstima del cartell)

Miquel Pujol mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

ESTIMAR, PATIR, LLUITAR I VÈNCER II

I el poble va treballar entusiasmat. El Juanes va encendre la caldera i vam omplir el dipòsit de l’aigua. Poc després, a més del fum de la xemeneia s’escapava una fumarola de vapor per les escletxes de les juntures. El Juanes ajudat pel seu nét hi entaforaven draps mullats d’oli vell i negre fins a aconseguir taponar les esquerdes més grosses.

Aviat la màquina de tren arrossegant els vagons tornava a trepitjar els gastats i rovellats rails. El nét del Juanes volia fer sonar el xiulet del tren amb senyal d’alegria, mes el vell conductor s’hi va negar.

Només faltaria això, encara petaria.

Poc a poc amb l’esgarrifós xisclar del ferro damunt del ferro, les rodes començaven a voltar. Durant el trajecte l’asmàtica màquina havia de parar sovint a reomplir d’aigua, de tan grans com eren les pèrdues dels seus dipòsits. Per sort la maleïda esllavissada posterior al terratrèmol havia obert nous rierols per poder, encara que fos amb galledes, omplir el cor del cavall de ferro.

Però la “Matildita” era valenta. Sentia les velles i calloses mans del Juanes que l’acaronaven, com quan eren joves. Sabia el que era patir per les empinades vies que pujaven al poble miner. Malgrat fos de ferro lluitava enardida al notar la sang jove que l’esperonava quan al costat de l’avi alimentava, a cop de pales el seu forn, de carbó. A mesura que corria, com un vell artrític quan fa una estona que camina, les seves rodes anaven més lleugeres.

Els homes dels pics i les pales també sabien el que era la lluita diària. No els feia res baixar, treure terra o pedres, deixar la via expedita i tornar a pujar fins el proper escull. A més entre els dos pobles hi havia un gran grau de parentesc i volien amb ansietat, saber del seus familiars.

A mig camí la “Matildita” va haver de parar de nou. El Juanes va reomplir la bomba de l’oli, ja que com si fos la sang en el cos humà, la màquina el necessitava.

Finalment el comboi va entrar a l’antiga estació, també urgentment desembarassada de tots els mals endreços que havien estat llençats a les sales. La vella i oxidada màquina havia lluitat i també havia vençut.

Però ja parada, havent efectuat l’últim treball, la vella ferralla va entendre que havia complert la seva missió. La caldera va petar per dins i l’eix mestre es trencà també, fent un esclafit curt i sec.

Avui dia si pugeu al poble de muntanya trobareu una plaça enmig de les noves edificacions. En ella hi trobareu la vella “Matildita” mig reparada i pintada per commemorar la seva darrera gesta.

Hi ha una placa que recorda el fet, anomena a Juan García, alies el Juanes, i la seva proesa.

Miquel Pujol Mur