DETALL ORNAMENTAL EN UN EDIFICI DE ARTÍES. NAUT ARAN

Sí difícil és pensar en un sol cap, com és pot fer amb sis, de tan variada i inversemblant forma de veure la vida.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

TOMBE SUR LA ROUTE UN BOUQUET DE FLEURS OUBLIÈES

Sona en l’aparell la veu de George Brassens que desgrana en veu forta i poètica la lletra de la cançó. La música és mínima, només com a fons, per acompanyar la veu, un xic ronca, que declama lentament paraules. Escolto meravellat com si fos dins un miratge que acompanya el meu sentir

Tombe sur la route un bouquet de fleurs oublièes.

Miro davant meu i no veig res, potser sí, tal vegada una finestra on regna un cel blau de nit fosca, sense estels ni lluna. El meu enteniment no compren res. Estic tan buit per dintre, com lligat de mans i peus per fora.

Sona la música altre cop i el meu espill canvia de paisatge. Ara els arbres, com la mateixa vida, no deixen veure el més enllà. Tot és confusió dins el meu cervell. Els arbres han estat, molt sovint, el meus companys de ruta.

Tombe sur la route un bouquet de fleurs oublièes.

Com en un somni el paratge varia i em veig sol enmig d’un camp. Clavo l’eina, la fanga, a la terra erma i dura. L’esforç em fa tremolar. El meu cos es ressent del treball. La terra és seca. Tot plegat la vida només és un roquissar.

Flors i joventut caminen l’un al costat de l’altra. Quin camí ha seguit el portador del ram que l’ha deixat oblidat enmig del camí. Potser ha abandonat, també les il·lusions del demà i del futur. El món és  dur.

Tombe sur la route un bouquet de fleurs oublièes.

Boira en els ulls. Núvols foscos que albiren dubtes. Camino, sense veure el viarany que em porta més lluny, sempre més lluny. I cauen damunt les meves espatlles els anys, any rere any. Massa temps, només per una vida.

Vaig endavant, sentint el cansament damunt meu. Altres han marxat abans i resto sol en una barca, que deriva segons l’oratge. El vent m’empeny d’un costat a l’altre. Malgrat tot el camí no és nou, és el cercle vital de tothom. 

Tombe sur la route un bouquet de fleurs oublièes.

Obro els ulls a la cridòria de la nova matinada. Canten els ocells. S’escolta el cant del gall que crida saludant el sol naixent. Un dia nou per deixar rere la nit de l’insomni. El cloquer proper, escampa a l’aire les notes de les campanes per obrir els sentits a la vida que neix. Neix no, només empren el vol d’un nou dia. Un jorn renovat per gaudir, per sentir, per viure, per veure, simplement, com passa la jornada de les vides humanes. Unes neixen i altres fineixen. Però l’espai de temps és vida.

Damunt la carretera un ram de flors oblidades. Segurament una altra persona el recollirà i sentirà l’aroma d’un nou despertar dels sentiments.

Miquel Pujol Mur

EL DALINIÀ QUADRE

Com deia el meu mestre, l’inigualablissim, Salvador, aquest quadre és com la vida mateixa: Esquizofrènia pura.

Sota un cel blau meditarrííísim , el color beix de la  terra ignota i properííssima del meu país.

Aquest polsim sota el cel blau, aixecat pel vent del desert transporta una onada de calor provinent de països llunyans. Envejosos, sempre n’hi ha de la pau i tranquil·litat de la nostra costa.

Al seu costat, res més que aquesta costa única amb una platja envaïda per la boira matinera que ofega la visió de la realitat del món. Realitat només hi ha una: la de Salvador Dalí, el mag de la visió de l’energia tel·lúrica, que dibuixa sobre la tela que clama a la Victòria.

Tot això és emmarcat per una terra, taula o taulell, que la visió daliniana tot ho permet, de marronosa aparença. Aquest atuell sosté erecta una branca recolzada damunt d’allò, que també pot ser un taüt. Potser l’aire petrificat exhalat en el darrer sospir de l’humà o humana que hi reposa. Un dels membres de la branca, erèctil figura, sosté pesarosa el rellotge dels amors buits, que poca força han deixat del seu record. Penja tou i oblidat pels humans.

L’altre rellotge d’esllanguida figura mostra l’hora del començament de l’infern del treball diari: les set del matí. Quan els somnis i els llençols queden relegats a tristes i rebregades memòries. També amaguen, entre el seus plecs, la nit, en moltes ocasiones, el que desitjaven fos i la pesarosa realitat de l’ésser humà. En moltes ocasions més portat per les passions mentals que per la pura realitat. 

 

O també, pels optimistes, la set de la tarda, el moment de deixar el treball i marxar a la recerca dels pensaments íntims. lligats a la individualitat que no posseïm ja que majoritàriament cerquen companyia.

Poca cosa em queda per opinar, sinó del rellotge, qual forma d’escarabat ornat per lluents llavors, que amaga dins el seu sí la realitat de les hores encara per venir. Unes hores que poden omplir-nos  de tantes il·lusions i tants desenganys que tal vegada és millor no obrir-les i cercar la felicitat en el propi jo. Qui sap?

La darrera figura és no ho sé! Una parodia humana mig perduda entre les celles que amaguen moltes falses mirades o simplement allò que podia ser i no va ser.  N’hi ha tants desficis que no es compleixen.

Tot plegat una tela, de brillants colors i  d’estranyíííssima  percepció només dins el millor l’únic l’incomensuraaable intel·lecte del seu autor.

Amics, passeu i mireu, i si sou capaços d’esbrinar, malgrat sigui el més íntim pensament de l’HOME de la cara del bigoti punxegut tal vegada us adonareu que aquest món com el rellotges de les hores no tocades, fa figa.

Per acabar si no ho enteneu i el cap us vagareja amb els ulls esbatanats ho lamento. No tothom té la suau percepció del que és art, i sense aquesta tecla del piano existencial potser tampoc hi ha intel·ligència. Ho sento amb l’ànima, companys, si no arribeu més amunt.

Uns pinten i els altres netejant quadres, no quadros.

Miquel Pujol Mur

ABANS I ARA

Quan misteris i quanta fe!

Ara els temps moderns

ens mostren, per desgracia,

que pecats i pecadors

n’havien a fora i a dintre

del confessionari.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

1000

Aquesta crònica és breu només una nota celebrant haver arribat a les mil publicacions en aquest blog.

Sincerament, són més, ja què en certs períodes de temps vaig publicar en diferents apartats les fotografies de la M. Rosa,  i les paraules que havia en el meu pensament, però aquesta és una xifra que vull remarcar.

També vull sigui una mostra d’agraïment a tots vosaltres que en les vostres visites m’heu animat a seguir escrivint.

Espero continuar publicant, en la diversitat, per què malgrat el cervell té molt circuits mentals, alguns comencen a estar saturats i no voldria repetir els temes.

Més, la vida ens mostra sempre nous camins i només hem de tenir ganes de seguir-los.

Moltes gràcies a tots vosaltres, amics i seguidors.

Una abraçada forta i cordial.

Miquel Pujol Mur

RELLOTGE DE SOL. SANT SALVADOR DE TORROELLA, NAVÀS. BAGES

Rellotge d’hores torçades

D’on vens, a on vas?

Resposta:

Seguir el meu pare Sol

és el meu destí.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

EL PIP DE LA RODA II

Per què servirà això que dona voltes. Per què canviar res, sí com està ja va bé. També es pregunten com és que el gran capità manaies ha fet cas del petit.

Però com a qui mana no se’l desobeeix, de més bona o més mala gana fan que els han dit. En un principi les dones són contentes ja que els hi sembla que allò serà un penjoll per portar al coll i fer bonic. 

Els mascles comencen l’obra. Les pedres grosses són difícils de treballar. Malgrat fer un forat enmig mai queda centrat i roden malament, a mes pesen molt. Algun de més viu diu que ho provarà per passar-lo per damunt dels cereals. Així neix el corro per separar la palla del gra.

Finalment són prou intel·ligents per fer-ho amb el tronc d’un arbre, un material més fàcil de treballar. Seguint les ordres del vell cap i les indicacions del Pip finalment construeixen una cosa rodona que volta. Vaja! Per jugar els nanos per què si no ...

Finalment sense saber que fer la abandonen en un racó del bosc. Passen forces llunes i molts sols pel firmament. Els petits de vagades juguen a fer-la rodar i veure com s’estavella al final d’una baixada. Però el Pip no està d’acord. Allò ha de servir per alguna cosa. Quan els altres juguen  els mira i encaparrat amb les seves idees rumia les mil i una coses, per a utilitzar-la.

Aleshores s’adona del esforç que fan tant els mascles com les femelles mentre traginen pedres, llenya o menjar. En moltes ocasions ho fan mitjançant una plataforma de fusta que arrosseguen pel terra.

Donant-se un cop al cap, es diu: Tate.

Marxa a buscar de nou al cap de la tribú. L’home mono està ja una mica gotós, comença a ser vell, però té interès per les noves idees i  escolta un altre cop al Pip. Crida de nou als homes i els  mana seguir les instruccions del jove. Total és fer un eix i muntar les rodes.

Ha estat un èxit immediatament s’han alliberat del feixuc treball d’arrossegar  les coses pel terra. Amb les rodes, és més fàcil i es fa menys esforç.

El Pip és homenatjat per tota la tribú. Més endavant, quan va ser més gran va prendrà les regnes del grup i el va fer avançar en la artesania i l’agricultura. Sota el seu mandat van ser una tribú feliç.

Malauradament el vell cap no ho va veurà. Com el caminar li és molt penós fa rebaixar un tronc d’arbre i fa que li posin rodes. Molt content ressegueix vigilant el camins per on transita la seva gent. Però un dia, en un descuit va davallar costa avall per una pendent molt forta i va estavellar-se contra les roques. Sense air-bag, ni casc ni cinturó de seguretat, que van trigar uns quants segles més a fer-se obligatoris, va ser la primera víctima de l’automobilisme.

Miquel Pujol Mur

EL PIP, EL DE LA RODA I

El Pip quasi sempre es pujat dalt de l’arbre menjant cireres. Ell encara és un mono petit que necessita de la mare per viure. La mare sempre l’acull i el protegeix però, quan camina per terra i recull les herbes i els arrels per alimentar-se, el Pip s’ha d’estar amagat entre el brancatge, protegit de les feres que amb una queixalada el devorarien en un tres i no res.

Però un dia el Pip, una mica ja més crescut i com sempre molt inquiet va baixar de l’arbre en un descuit de la mare. La Lia s’ha distret festejant amb un mono alt i barbut, que després el Pip va esbrinar que era el seu pare. I mentre la bona mossa cridava l’atenció del gentil mono, esperant petits regals, perdé de vista al petit. El fort mono sempre li porta unes pedres blaves que troba en una cova. Ella com és molt hàbil i al mateix temps una bona artesana s’hi fa collars, arracades  o braçalets.

Però el Pip que és força tafaner va començar a observar el còdols que donen voltes per la riba del riu. Agafa un entre les mans i observa que també rodola damunt la terra. Bé, més que rodar dona tombs. Però al petit això li agrada, i el fa donar voltes i voltes entre en les seves mans. No imita al seus companys més grans que aprofiten les pedres per llançar-se-les els uns als altres i aleshores riure’s quan una ressona amb un “cloc” sec al cap del desventurat que rep el cop. El jove mono s’aparta de la colla. Recull un caragol i nota l’espiral de  la seva closca. Mentre se’l menja cru mira el bonic que és quan volta traçant una trajectòria que també rodola.

Caram! A la terra és poden fer moltes coses noves. Aquí baix pot veure meravelles que des dalt del refugi de l’arbre no pot veure. Amb un punxo de canya treu els cucs de la fusta d’un arbre caigut. Què són de saborosos, tan tendres i tan frescos acabats de collir. Llavors s’adona que el vell tronc també fa rotllanes concèntriques.

Poc després la mare del Pip el torna al refugi de les branques no fos que algun carnívor el devori. La nit el Pip la passa dormint molt malament i només veu rotllanes que volten. Estava neguitós sigui per què la nova aventura, sigui per que algun dels cucs no era el més adequat per la seu estómac. N’hi ha d’esperitosos que emborratxen. L’endemà de bon matí baixa de l’arbre i agafant la mà d’un mono vell de barba blanca li fa un dibuix al terra amb un pal.

Aquest sembla que ho entén i crida al pare del Pip, que és un dels més forts del clan i l’ensenya. Com el pare sembla una mica remís a fer l’obra del seu fill, massa petit diu, el vell mono li mostra els ullals disposat a donar-li una bona mossegada. El vell mono és el cap de la tribu, i al cap se l’ha de obeir sempre, i malament van les coses sinó se l’obeeix.  

Quin desori succeeix llavors en la petita tribú entre els partidaris i el contraris a la idea. Un mono tan xic no pot tenir nous i bons pensaments. Fins ara sempre han arrossegat, carregat  a braços o a l’esquena el menjar fins a sota els arbres.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

CASTELL DE LES. VALL D’ARAN

La nostra curta estada a l’Aran va ser una demostració de com un ésser microscòpic pot enviar a norris els plans més ben elaborats. Aquesta ressenya és la curta història de la nostra visita.

Del cartell explicatiu:

Conegut al país com a Castell de Pijoert, per la seva situació al mall (roca sortint, al cim d'una muntanya) del mateix nom, i temps enrere com la Casa dels Moros, o també la Torre de Pompeu, ídem a altres llocs, segons la tradició llegendària pirinenca.

Torre i runes del que devia ser la plaça forta de la senyoria de Les, emparentada amb altres senyories gascones medievals, que es troba damunt un mall gairebé a 100 m. a dalt de tot del cap de la vila de Les, o barri de Saviela.

Datat del segle XI, sembla ser que fou cremat ja a la fi de segle XV i abandonat poc després, fins que s’hi va fer la primera intervenció arqueològica el 1994. Va ser catalogat i fotografiat des de 1884-1885. De nens ens explicaven un munt d’històries sobre els seu túnels i tresors amagats.

Jaume I va fer-hi una visita reial el 1265, i els barons de Les van ser-ne els hereus i propietaris fins que van marxar del país al segle XIX.

Catalogat per llei i protegit,  com tots els castell, és Cultural d’Interès Nacional.

Es conserva una torre quadrada i restes de murs.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA CAPSA DE BOMBONS XOCOLATA II

Ostres! No sé què em passa, tan parlar dels fills i la vida. Deu ser un principi de menopausa, però encara no és hora, falta temps. Estic tan atribolada. De veritat el que passa és que la capsa de bombons, que estava plena i era intocable, ara és mig buida. Ara venien el cosins del poble a donar el condol i jo els volia invitar amb els bombons. És que aquests dies que la iaia no ha anat a comprar la casa és un desgavell.

He quedat malament amb els parents, però vull indagar qui ha estat el golafre. A veure començo per la Núria:

¾     Nena, Núria, has agafat bombons?- pregunto inquisidora, mentre oloro la seva boca, però no fa gens d’olor de xocolata.

¾     Que dius, mare. El bombons engreixen i al Roger no li agraden les noies grasses. Quina pregunta de fer-me.- i marxa en escoltar un clàxon.

¾     Ramon, fill, per casualitat no has pres algun bombó.- amb aquest has d’anar en compte al preguntar, no sigui que t’enviï a rentar plats, amb alguna paraula gruixuda.

¾     Jo, mare, no. Perquè, si fos alguna cosa estimulant potser, però xocolata, cosa de criatures i dones.- contesta menyspreatiu.-  Els homes com jo volem coses més fortes. Més de mascles.

A la Laura  tancada a la seva habitació la crido a través de la porta. No em sent a causa del volum de la música. Pico amb la mà. S’entreobre la porta, mostra la cara i em fa cara d’interrogació.

¾     Laura, has agafat algun bombó de la capsa.

¾     Jo, què et creus!- I ha tancat amb un cop que fa tremolar l’envà.

Dubto de tothom, fins i tot, de mi mateixa. M’assec a la cuina, miro la caixa quasi buida. I si anés a preguntar-li al Gerard, el meu home, però sé de sobres que no li agraden. Torno a mirar l’interior de la caixa, quatre, només quatre miserables bombons. I si me’ls mengés, s’hauria acabat tot.

En aquestes noto la presència del Peter, s’asseu davant meu i, preocupat mira la meva pansida i trista cara.

¾     Què et passa mama?

¾     Mira- i li ensenyo la caixa buida.

¾     T’agraden també, mama?

¾     Sí, però n’hi falten molts

¾     A la iaia també li agraden. Com que em vau dir que anava a fer un viatge molt llarg li’n vaig posar uns quants a dins la caixa perquè s’ho passés bé. Vaig fer bé, no mama. Quant te’n vagis al viatge llarg ja te’n posaré, molts, molts. Per què tu ets la meva mama bonica.

Què podia fer, res més que desembolicar els quatre bombons i repartir-los entre el meu fill i jo.

Miquel Pujol Mur

LA CAPSA DE BOMBONS XOCOLATA I

Sincerament estic desesperada. Dos dies després de l’enterrament de l’avià i la casa és un desastre total. No hi ha res en ordre.

En aquests moments és quan aprecio la dedicació i el treball de la meva mare. Aquella santa dona que ens ha deixat sense ni un sospir, ni una paraula més alta que l’altra. Aquella bona dona que ha estat sempre cuidant-nos, tant als fills com als néts.

Som el meu home i jo, i els quatre fills, dues noies i dos nois. La iaia tenia cura de tot. Amb tanta família no podia ser menys. El meu home, treballa lluny de casa, a la capital propera. Jo, en el poble em cuido del centre mèdic. Procuro que tot estigui en ordre, perquè cap metge en cap moment trobi a faltar qualsevol cosa necessària.

A més faig un curset de teràpia assistencial que m’ocupa força temps. Alguna vegada si surto d’hora faig una xerradeta amb les amigues i prenc alguna beguda al bar. Després, vaig a esperar el meu home que arriba en tren. Passejant tranquil·lament tornem a casa.

La casa sempre ha estat ordenada, cada cosa en el seu lloc. Fins i tot, els nens. La noia gran, estudiant a la seva habitació, quan no amb el xicot. Que aviat comencen ara els joves!

El noi gran, el segon, també estudia o ho fa veure. No sé per què sempre fa olor de tabac i de gasolina. Ai! Les motos!

La tercera és una noia. Encara es deixava dominar i col·laborava en alguna necessitat. Però, renoi, des de la mort de l’avià sembla que ha fet un canvi total i això que només fa dos dies.

La sento murmurar: Per aquesta merda tant treball, vés la iaia, sempre calladeta, sempre prudent, sempre treballadora i silenciosa. Ni un sospir, ni una queixa, mai. De cop i volta, un ai i un sanglot i, s’ha acabat tot. Una caixa negra, un parell de corones de flors, unes llagrimetes i els quatre familiars de sempre a donar la condolença i a fer la convidada a costa dels que queden vius. Sincerament escoltar la meva filla tercera em fa terror. El dia del sepeli deia: per a això, em faig monja o millor puta.

El quart és el Peter, el sol de casa. El seu nom és Pere, però nosaltres li diem sempre així Peter, tal vegada un record a Peter Pan. El petit, sempre enganxat a les faldilles de l’avià. Només té quatre anys. Va ser concebut, allò que passa sovint en les parelles. I després ... No ens sap gens de greu, és tan bonic, tan entenimentat, tant dolç.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

TAULA DE PÍCNIC SANT SALVADOR DE TORROELLA. NAVÀS

A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat.

Dita catalana.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau