TANGO DELS ENAMORATS II

Aquell matí de fa molts anys, havia desembarcat al port de Buenos Aires. Tenia un permís fins l’arribada d’una altra nau de la Companyia on havia de rellevar al maquinista. Vaig decidir aprofitar el temps per conèixer la capital i assabentar-me del millor barri de disbauxa.  Després de tant temps embarcat, el cos en demanava alguna cosa més important que descansar.

Vaig sopar lleugerament i vaig encaminar-me a una sala anomenada Bataclan que m’havien dit es trobava el millor i el pitjor de la societat del país. Buenos Aires m’encantava, tan semblant a Barcelona en alguna cosa, però amb un aire displicent com si el seu món fos més lliure.

A l’entrar l’aire sufocant de la sala i la gent va ser un fort cop que em va alterar completament. Per un moment l’ambient es va apoderar del meu cos i va embogir el meu cap. Les parelles ballaven com si fossin un sol cos que sap d’antuvi el ritme adient. En un apartat, vaig veure homes ballant amb homes, com diuen que havien estat els albors del ball.

Música, ballarins, fum de tabac, ferum de suor i olor de licor omplien l’aire del gran saló. De seguida vaig observar que hi havia gent de diferents procedències, Belles dames i elegants cavallers barrejats amb persones d’indole grollera i picaresca. Tal vegada, com jo un simple maquinista de navili. 

Fent una mirada d’observació la vaig veure asseguda amb un grup de dones que pels seus vestits indicava pertànyer a una certa categoria. Les nostres mirades van creuar-se i no vam poder separar-les com si un imant les hagués immobilitzat en el temps i l’espai. Era una dona jove, tal vegada d’un vint-i-dos anys, prima i ben vestida. La finesa del seu cos i la fermesa del seu pit va enamorar-me a l’instant. Vaig desitjar-la només al veure-la. Ella en mi devia veure un home uns pocs anys més gran, però ben format i fort. 

No podíem dominar les nostres mirades, simplement un simple i lleuger moviment de la meva mà i, la aquiescència dels seus negres ulls, ens van fer trobar-nos a la pista. Vaig agafar-la fort com si en això m’hi anés la vida. Dominant la seva cintura vaig adonar-me que era flexible com una canya de bambú. Ballava, marcava els passos  i el seu cos em seguia deixant-se dominar, però sempre sabent l’essència del següent moviment.

No vaig poder contenir-me absorbit per la lleugeresa gentil del seu cos i la música vaig mussitar, prop les seves orelles una cançó “porteña”:

El día que me quieras
La rosa que engalana
Se vestirá de fiesta
Con su mejor color.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

TANGO DELS ENAMORATS I

Em dic Joan, com molts homes en aquest món. Joan és un nom que es tradueix a quasi totes les llengües europees i americanes. Això, no vol dir res en especial,  i he de dir que sóc un home com molts homes en aquest planeta. No sé si en els  altres mons  la sexualitat dona noves formes als éssers que hi viuen.

Vaig viure durant  la meva joventut  quasi sempre sol i quan veia grups de gent he procurat allunyar-me. He tingut relacions més o menys esporàdiques, però curtes, sempre en el moment de prendre la decisió final, com bon llop estepari,  he fugit de tot compromís. He sabut viure en solitari entremig de la gent.

He donat en diverses vegades la volta al món, com a mariner, tant en navilis de càrrega com de passatgers. He treballat en mil oficis diferents, a cap feina m’he negat mai. La meva cultura, influïda per uns pares que creien que una persona culta té molt més camí a fer en aquest món, és bastant amplia. Posteriorment la experiència dels anys i els llocs viscuts m’ha fet completar-la molt més.

Avui aparcat a causa dels anys, convisc amb les bromes de la memòria. La solitud no és cap problema per a mi. Ho sé,  no hi ha món més tranquil que el meu,  en alguna ocasió llaenço una pregunta a l’aire i sé la resposta:  el silenci, que no pertorba els meus pensaments.

Avui, sol en la meva habitació, una les dèries que remouen les idees, de tant en tant, he decidit mirar les antigues fotografies aplegades en una caixa de cartró. Imatges que en el transcurs dels anys he guardat sense  cap ordre, confiant sempre en la meva memòria.  N’he reservat alguna, i n’he estripat altres, que potser no  em portaven els millors records. Ara, assegut a la taula, amb la caixa davant meu he agafat aquesta fotografia d’una parella ballant un tango.

Un lleuger record com si fos l’aroma d’un perfum ha reviscut els meus pensaments. La memòria ha tornat a reviure certs instants. El meu cos ha tremolat, indiferent a la meva voluntat,  al reviure aquells moments. Em pregunto a mi  mateix: D’on ha sortit aquest record quasi marcit al cap dels anys, quan ja la vida fa propera la definitiva jubilació.

Miquel Pujol Mur

DUES SETMANES D’AGOST

En aquesta guerra, sense enemic visible, només escolto tres paraules

Pandèmia, calor i desconcert.

Aquestes em recorden les dites per el Premier Winston Churchill durant la Segona Guerra Mundial.

Sang, suor i llàgrimes.

Un pobre servidor vull que em serveixin per comunicar-vos que durant la propera quinzena no us acompanyaré amb les meves modestes cròniques.

Desitjant al mateix temps que, aquest mal moment actual que passem, siguem entre tots capaços de superar-lo.

Miquel Pujol Mur

M. Rosa Planell Grau

TAURINYÀ. CONFLENT

FONT I SAFAREIG

Explica Joan Coromines que Taurinyà prové del llatí Taurinius, amb el sufix de pertinença -anum. El nom Taurinius està atestat en inscripcions llatines. En el fet que manté el diftong au, enlloc de l'habitual reducció a o en català, hi incidiria una influència occitana, que manté el diftong, davant de l'evolució del català, que el simplifica. En tractar-se d'un topònim derivat d'un antropònim, es tractaria d'un vilatge que té els seus orígens en la colonització romana del territori.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Dades: Viquipèdia

Fotografia: M, Rosa Planell Grau

FONT D'OLIANA. ALT URGELL

FONT DE LA VILA

Font pública situada dins el nucli de la vila. En són característics els caps de pedra per on raja l’aigua. Els caps dels extrems són obres modernes, dels anys mil nou-cents noranta i dos mil.

Per l’obertura feta al mur de la font, hi podem veure el tram inicial de la mina que va a buscar l’aigua una cinquantena de metres endins. A la dreta de la font, un arc cegat,  donava pas a un cóm lateral que servia d’abeurador dels animals que arrossegaven les tartanes i viatgers que passaven per Oliana.

La Font d'Oliana és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Dades: Ajuntament d’Oliana

Fotografia: M. Rosa Planell Grau