EL PASSADÍS MISTERIÓS I

 Aquesta feina, cada dia em cansa més. Des de fa uns dies la terra és cada cop més eixuta. Cada moviment de la pala, repercuteix dins la cabina. Al principi, la terra era flonja i suau. La pala s’enfonsava tota sencera, i l’aixecava fàcilment per omplir la caixa del dúmper. Però a mesura que hem anat avançant, la terra ha començat a ser més fangosa i, malgrat omplir la pala, costa més carregar el camió. Ara, el terreny comença a ser quasi tot ple de roques. Aviat haurem de deixar de treballar aquí i canviar de zona, Però, avui per fer l’ultima càrrega, arremeto amb força amb el tractor, que s’ha capgirat un moment. He rebut una bona estrebada i finalment, ha quedat clavat el vehicle i jo, un xic estabornit.  Donant a la màquina el màxim d’acceleració i, fent servir la major reducció possible del canvi, he aconseguit en sortir-me i carregar el camió fins dalt.  El xofer amb un: Fins demà, ha marxat a continuació, i m’ha deixat tot sol.

Encuriosit pel cop, baixo a veure el lloc on la pala ha xocat. Una pedra, mes no m’ho pensava pas que fos tan grossa. Però, al mirar-m’ho detingudament quedo esmaperdut. Què és això? Una gran roca, com si fos la part d’una muralla, és on m’he estavellat amb el vehicle. Però, a més hi ha un portal d’arc de mig punt i, en ell una porta, amb una guarnició de claus en punxa, que sobresurten de la fusta. 

M’apropo, procurant no relliscar amb el fang. Empenyo la porta, no es mou. Segurament estarà encastada pels anys i, el fang que cobria tot l’entorn. Ressegueixo altre cop la porta i trobo un passador d’acer amb el cap en forma de drac, que fa de tanca. El faig córrer i, la porta s’obre lentament sense oferir cap resistència. 

Un passadís fosc i negre s’ofereix als meus ulls. M’alegra, ser sempre molt previsor, perquè porto una llanterna. Però, només de posar el peu a dintre, s’encén una resplendor luminescent, que il·lumina l’indret. Quan he passat tot el cos, la porta es tanca altre cop. Aleshores, un  ésser vestit com un monjo, se m’apropa tot dient-me:

¾    Hola Xavier! No sé com ens has trobat. No hem tingut temps de fugir però, t’oferiré el que més desitgis, perquè callis i, no diguis res a ningú.

¾    Però, demà al matí ....

¾    Ja no hi serem.

¾    Bé! I que em voleu donar.

¾    Mira, segueix-me ... 

Hem avançat pel passadís, fins arribar al que sembla una porta sense cap maneta per obrir-la. Aleshores el monjo ha posat la mà al damunt del pany de paret i. com si fos una cortina que s’obrís. em deixa veure l’interior de l’estança. L’ànima i, el sexe, se m’han revoltat al mateix moment. Tot de noies joves i nues, dansant, mentre enlairen i juguen amb uns cintes de tela brillant. És formós i, encantador. Les noietes també són esplèndides donzelles, de seguida m’he enamorat de totes elles. Però ràpidament, he barrinat que “aquest et vol engatar de mala manera” i m’he encongit d’espatlles tot dient indiferent:

¾    Ah! Està bé! No hi ha res més? Com entreteniment, però ...

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur

EDITH PIAF

Con un ocell de negra vestimenta, com una alosa de fosc plomatge, s’exposa tímidament, davant d’un públic que l’adora. Aquell petit embolcall humà, eleva a les oïdes de tots, una veu tremolosa, com petita i breu és la seva figura.

La seva cançó ve a dir: 

No, res de res, no em penedeixo de res

Ni del bé, que se m’ha fet, ni del mal.

Tot ja m’és ben igual

No, res de res, no me’n penedeixo de res

És tot pagat, escombrat, oblidat.

No m’importa el passat

Amb els meus records, he encès un foc

Les meves penes i els meus plaers

Jo, els he cremat a la foguera

Ja no els necessito per a res, 

Per què recordar temps passats, són oblidats tant pel bé o, com pel mal. El futur és intangible, no el podem abastar amb les mans. El present és viu, només l’instant del bategar el cor per la fugissera il·lusió diària. 

Miquel Pujol Mur

LA MANSIÓ TRÀGICA III

 Malgrat tot, alguna vegada de dia s’havia escapat i,  me l’havia trobat en els passadissos. El sentir les seves passes rere meu em feia córrer esporuguida. Una tarda en arribar a una raconada del passadís vaig notar el seu respirar lent i anguniós. Vaig poder esquivar les seves mans, que em volíem agafar.  

Vivia en completa intranquil·litat. La senyora Leonor cada cop més exigent i omplint-ne d’improperis i de maltractaments. Els servents, cada cop posaven menys menjar en el meu plat i, cada cop eren més opressors. El desgraciat, que sempre em perseguia. Això era la meva vida diària. Fins que, va arribar el dia que ple de por i de temor, el meu cervell no va aguantar més tan grans ofenses i, es va capgirar. Aleshores, la bruixa dolenta vaig decidir ser jo. No tenia cap més opció, sinó que fugir. 

A l’Albert, l’homenàs, pobre noi encara penso, malgrat la por que em feia, el vaig reduir a base de pallisses. El temptava i, llavors, quan creia que m’havia fet presonera, li donava tants cops, que el seu pobre cervell no podia assumir el que li passava. La seva habitació, estava plena, per la seva medicació de tota classe de píndoles, calmants i narcòtics. Fins que una nit... Vaig decidir passar a l’acció. 

Li vaig donar una gran quantitat de calmants. Encara me’n van sobrar, per en un descuit, omplir el menjar dels servents. A la senyora, només, com vaig veure en una pel·lícula de Dràcula, li vaig clavar un ganivet enmig del pit. No vaig trobar cap cosa que pogués fer de la mítica estaca. Va ser tan ràpida, la seva mort, que em vaig penedir de no clavar-li en un altre lloc, menys vital, perquè fos més lenta. 

"La Liliana va cavil·lar força estona abans de preparar l'equipatge. No calien gaires coses en la petita bossa que volia emportar-se, poc més que roba interior i  una muda de recanvi ...  Ara només li calia posar-se l'abric i amagar-se els cabells sota un mocador fosc, volia camuflar-se en la nit al sortir d'amagatotis pel jardí."

Quan sortia per la porta vaig complir el meu darrer desig. Tremolant de cames, com el dia que vaig arribar, vaig rebentar uns bidons del combustible del cotxe. Hi vaig llençar uns draps encesos. Vaig tancar la porta amb clau. Des del jardí, vaig veure com aquella casa endimoniada i, els seus habitants, quedava tot reduïda a cendres. 

Mentrestant jo esclatava de riure. Va recordar-me el dia de Sant Joan en el meu estimat poble. 

Miquel Pujol Mur

LA MANSIÓ TRÀGICA II

 Al matí vaig pujar a veure la senyora Leonor. Si els criats eren secs i antipàtics, resultava que eren la joia de la corona. Tombada al llit, no feia  cap bony que pogués mostrar la silueta del seus cos. La cara grisa i els ulls negres amb una vivor de serpent. Una perruca mal posada, emmarcava un rostre, que potser fa molts anys, podia resultar mig atractiu. Els seus llavis es movien despectius. Com si el que veia al seu voltant no servís per a eres. Només veure’m, va dir emprenyada.

¾    L’esperava ahir! Com vaig quedar amb l’encarregat de vostès. Per tant, del seu sou em descomptaré la meitat, per manca de puntualitat.

¾    Però, vaig arribar ahir al vespre. No em pot fer això.

¾    Em sembla, Liliana, que vostè durarà molt poc en aquesta feina. Potser començaré a escriure una carta perquè m’enviïn algú més competent. Veurem com va la resta del dia. Vagi a buscar l’Albert. 

Vaig sortir del dormitori de la senyora plorant i, aguantant-me les llàgrimes vaig anar a buscar el noi, a la cuina. El noi no era cap noi, era un homenàs gros i cepat que en veure’m, es va llençar damunt meu, com si em volgués violar. Els seus ulls sanguinolents mostraven el seu desig. Sort en vaig tenir en aquesta ocasió del Josep, que li va donar una manotada al cap, que el va fer asseure’s. Esparverada, vaig indagar:

¾    Sempre és així?

¾    No! - va respondre la Rebeca. - Avui té un bon dia. Només ha destrossat una nina i matat el gat. Té dies, molt pitjors. Perquè creu que les noies no duren gaire. Sempre n’hi ha de noves. 

I els dies van anar passant i, cada cop em trobava més a disgust en aquella casa. La senyora, postrada en el seu llit, només feia que escridassar-me contínuament reclamant els meus serveis. Les úniques paraules, que vaig escoltar dels seus llavis, eren que em posaria al carrer sense cobrar. I que em rebaixaria el sou. Que aviat per servir-la, encara li hauria de pagar. 

Vaig adonar-me que la parella de servidors, escatimaven tot el que podien per fer-se un bon racó. Com que pensaven, que jo li ho diria a la senyora, en maltractaven amb el menjar i, també en idear noves regles, per fer–me més desagradable la vida. 

Vivia, entre els uns i l’altra terroritzada. Fins i tot, demanava al bon Déu, a l’anar-me’n a dormir, què l’endemà fes el necessari per no haver de viure més. Els malsons m’acompanyaven tota la nit. 

Si escoltava algun crit a la nit, sabia que l’homenàs faria tot el possible per ficar-se en la meva cambra, amb el seus llavis plens de bavalles i el seu somriure infantil. En anar a dormir tancava la porta amb clau i posava davant seu, un gros i pesant  armari, com a segona barrera.

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur

LA MANSIÓ TRÀGICA I

 Quin horrible misteri regnava  en aquella casa que alterava el sentit comú dels seus habitants. Només havia vingut per treballar però, la malaestrugança de la mansió era tan viva, que solament al trucar i esperar una poca estona, a l’obrir-se la porta, les meves cames van tremolar. 

Un senyor amb cara de fàstic i veu fosca en va preguntar el nom i quina era la causa de la meva visita.

Li vaig contestar.

¾    Em dic Liliana. Soc la nova assistenta personal de la senyora Leonor i el seu fill, segons crec, Albert. 

Va respondre’m amb veu bastant més seca que l’anterior.

¾    Passi, soc el Josep. Com veu al mateix temps soc el  porter, el majordom i el criat, tot d’una peça. També, en alguna ocasió, faig de xofer. La Rebeca, la meva dona, fa de majordona, cuinera i donzella. Com pot veure, poca gent a treballar. Només les coses imprescindibles. Si us plau, miri d’embrutar el menys possible i, si pot ser ho neteja, vostè mateixa. Anem curts de mans. Avisaré la senyora de la seva presència. L’esperava ahir.

¾    És que m’ha estat impossible els trens, l’autobús ...

¾    A mi no m’ha d’explicar res. Guardi-s’ho per a la senyora.– va dir tallant grosserament les meves explicacions. 

Va marxar per un passadís que donava a unes escales. Al cap d’una estona, bastant llarga, va tornar a aparèixer al meu darrere, sense fer cap soroll.

¾    La senyora està ocupada amb el seu sopar. M’ha dit ,que més val que la vegi, demà al matí. Passi, li ensenyaré la seva habitació, perquè deixi la bossa i, vingui a sopar a la cuina. 

Aleshores va mirar el rellotge de peu de la sala i va moure en cap en senyal de disgust.  Murmurà unes paraules dient: soparem tard i fred. 

Em va acompanyar fins una habitació de la primera planta. Era una gran sala, alta de sostre i freda. Una petita finestra donava a un pati entre parets. Vaig deixar la meva bossa i, el vaig seguir fins a la cuina. 

Si l’habitació era freda la cuina, malgrat el foc, tampoc era gaire calenta. L’escalfor de les vermelles flames, quedava apaivagat per un molest corrent d’aire, que entrava per un porticó de la finestra. La Rebeca, cuinera i altres càrrecs va posar-me al davant una escudella amb una sopa sense gaire substància. Vaig observar amb enveja un entrepà que és menjaven, tant l’home com la dona. Al veure la meva mirada famolenca, la Rebeca, tan seca i estirada com el seu home, em va dir, assenyalant l’entrepà;

¾    Ens el paguem del nostre sou. La senyora és una escanyapobres. Quan acabi, netegi el plat i vagi.se’n a dormir, que de feina demà no li’n mancarà. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur

MARLENE

 L’altra tarda, removent records a les golfes, vaig trobar una amagada i vella caixa de cartró, plena d’oblidades fotografies.  Avui, assegut  al banc de la sala, les he volgut torna a mirar. Que en són de velles; totes encara en blanc i negre. Com correspon als anys en què van ser fetes. Els tons, són  una barreja degradada de blancs i grisos que, en moltes ocasions, no deixen percebre la realitat dels fotogrames. 

Però, de sobte ha sortit entremig de moltes, la teva, Marlene. Encara, com si fos actual. No sé quin estrany sortilegi ha salvaguardat el blanc i negre que, com un miratge, ha tornat al meu enyorat pensament. També, sobresurt el vermell dels teus llavis. I el meu cor, ha retornat a aquells anys del nostre amor. Marlene, què n’ha estat de tu? 

El capell negre, aleshores ja vell, que vaig recuperar de l’aigua de la pluja per a tu. No hi havia diners, en les meves butxaques, en temps de la postguerra. El vam assecar i, polir a la vora de la estufa, de la petita habitació sota teulada que compartíem. També, les arracades, van ser comprades a poc preu, a una pobre comtessa russa, vinguda a menys. 

Però he mirat primer les subtileses del teu entorn, fins que no he pogut fugir més de la teva cara, de trets semi orientals, així com dels teus ulls. Els llavis, que vaig amorosir en moltes ocasions. I, la vermella flor. Te’n recordes de la tarda, que passejant per l’avinguda, vaig robar-la d’un jardí abandonat?   

Qui érem, nosaltres? Una cantant jove i bonica de veu ronca, sempre amb una  cigarreta a la mà. Un pianista, de mitjana edat, que tocava en un dels molts tuguris, que hi havia entre les ruïnes de la guerra. A aquell antre hi acudien, a divertir-se, els militars del països que ocupaven la nostra terra.  

Amb misèria i, sense diners, l’amor resulta prohibitiu. En quantes ocasions  havia d’evitar mirar, d’ignorar, amb qui sorties i, a on anaves! Què podia oferir-te jo, un simple pianista de taverna, més que companyia i, gaudir de les engrunes del teu amor. Compartíem els dos, després de les teves fugides, sense cap retret, les restes sobrants del festí, on havies ofert les teves gràcies. 

Un matí, no vas aparèixer. On eres, Marlene? Va ser com si un fosc núvol d’ignorància t’hagués fet desaparèixer. Uns, em deien que eres morta i, el teu cos llençat a un canal. Altres, que t’havia raptat un lord anglès i, portat al seu castell. També, n’hi havia que explicaven, que havies  trobat un nord-americà, que t’havia promès una gran riquesa. 

Què em queda a mi? Només el record del nostre amor, de la teva veu ronca i les estrofes d’una cançó: 

Davant la caserna, quan el dia es fon,

la vella llanterna, encén un altre món.
El vespre és nostre i cada nit, robem instants, a l'infinit.
I dins la fosca, tots dos abraçats, fem només una ombra.

Poques paraules ens diem, però sabem que ens estimem
Tu i jo, Lili Marlene. Tu i jo, Lili Marlene. 

Obrin els ulls del meu somni, només en resta una cosa a fer. Guardar la teva fotografia en la vella caixa de cartró. Aleshores, dels meus llavis surt solament una paraula. Auf Wiedersehen!  

Miquel Pujol Mur

TE’N RECORDES DEL DIA EN QUÈ VAS CAURE

 Potser, un pas de més. Potser, tampoc arribés a ser-ho del tot. Mig peu endavant i, el pendent va fer la resta. Després, com un arbre tallat de soca-rel, l’home caigué de cara al dur terra. Total, què va ser? Un simple error. O tal vegada la manca d’apreciació del lloc per on caminava. Tothom ha de  saber que,  a certa edat, no es té l’equilibri de la joventut. 

D’errors, durant el transcurs, de la vida n’hi ha molts. Uns són de fàcil solució i, els altres es transformen en malsdecaps que queden sense resoldre, com el solatge d’un vi amarg. Amb uns i, els altres, s’omple la motxilla del que s’anomena vida, fins el darrer moment. 

El soroll de l’aigua, travessant sota el petit pont de la riera, era el que es podia aproximar més a un món fantàstic. Però, no hi ha rastre de fades, d’àngels ni dones d’aigua, només el camí endurit i sec. 

Segurament, l’error va ser la causa. Plegar els bastons en una mà i, voler indicar la direcció a seguir. va ser el desencadenant principal de la caiguda. 

L’home resta pensatiu, mentre el front s’embruteix de sang. El dolor no és res. No va haver-hi cap mena de revifalla. Solament un cop i, el dany visible. 

L’home asseu en un marge.  El sol, que va ennegrir-se fa una estona, torna a lluir rialler. Tot sembla eixorivir-se de nou, per un instant. Però, només és un miratge,  ja que al cap de pocs moments el gran prestidigitador del món, en una de les seves rares passes de mans, torna a amagar-lo. Solament queden  escletxes de llum per il·luminar els estranys pensaments. 

Però el sol va ennegrir-se per la resta del dia. Tornar a casa i no veure més enllà d’un petit mal.  No n’hi ha, d’éssers fantàstics bons, ni simples bruixes plenes d’encanteris.

 Aleshores el record de les paraules d’un amic, que ja ha passat per damunt dels anys de l’home, li recorden unes paraules dites: 

“Quan els anys passen i arribes a certa edat, tot el que segueix és un regal” 

Tornar i tornar! Vivint de  nou, com si fos una nova existència. Pensar per un moment que aquest és un dels regals folls que ens té reservats la vida

 Miquel Pujol Mur

LA NOVA MASCOTA

 L’home assegut en el sofà pensa en temps passats. Dintre el seu cap bullen moltes idees a les que no hi treu l’entramat. Per què pensar de mascotes, ara? Fa molt anys potser, sí que podia recordar-se de certs companys de dues i quatre potes. Però ara!  Si la majoria, d’ells, ja van abandonar la vida terrestre. En tot cas, sí de veritat hi ha un cel de les mascotes hi deuen estar descansant. 

Reposa i els recorda: Oh! Dolça i obedient “mixeta”. Vosaltres també enamorats agapornis, i estimats periquitos. També tu Max, brau i esforçat cocker. 

Aleshores nota unes pessigolles al braç i, quan amb la mà anava a fregar-se’l, s’adona de la nouvinguda companya que li fa una visita  inesperada.  L’observa detingudament. Caram! Una formiga, i grossa.                                                                                                                                                                                 D’aquesta mida tan gran no n’hi havia vist mai. Veu que l’observa amb molt d’interès. Els seus ulls, com vitralls multicolors, no aparten la mirada dels llavis de l’home, com si volgués entendre les seves paraules en els seus moviments. Com que el dinar ha esta pesant i encara està mig endormiscat se la torna a mirar i l’hi fa la següent pregunta:

¾    D’on vens? Com tu, no n’he vist mai cap.

¾    Soc australiana i he vingut en un vaixell. Formo part de l’encàrrec, d’un entomòleg aficionat, que ens vol investigar. Però m’he escapat i estic explorant la vostra terra. Ens diuen, Goliat, per la nostra mida.

¾    Ah, sí? Què et sembla aquest món?

¾    Bé, està força bé. Veig que teniu bastant espai en els jardins i placetes; hi podríem muntar unes quantes colònies. També m’he adonat que teniu moltes coses, a les cases, que també ens aniria bé de recollir-les. Teniu tants racons i, tants armaris, que hi podríem conviure perfectament. Us ajudaríem a mantenir la casa neta.

¾    Teníeu unes bones tenalles a la boca.

¾    Nosaltres? Sí, i són molt potents. Són fortes. Mira! 

Amb els seus palps l’hi fa una forta mossegada.

¾    Ai! Quin mal!- Exclama horroritzat, mirant-se el braç d’on surt una gota de sang.- Per què em vas això? Jo volia que fossis la meva nova mascota.

¾    Ves per on!- Exclama sorpresa- No t’entenc. Cadascú és com és! 

La son li fuig en un moment. Irreflexivament, es clava una forta manotada al braç i esclafa el nouvingut.

¾    Ostres,! Ostres i ostres! - per no dir una altra cosa. Del braç cau una espurna de sang a terra. Esmaperdut, trepitja amb ràbia al malfactor i seguidament el llença al wàter. Es posa una tireta per evitar que s’infecti la ferida. Neguitós i esporuguit repassa minuciosament la seva casa. Seguidament neteja amb lleixiu  el terra per on creu que ha arribat el “formigot”. 

Si la mare i, l’ex-dona, el veiessin dirien: per fi has aconseguit comprendre el valor de la neteja, per mantenir la higiene de les cases.

A més, ha fregat tot el pis. Ha regirat tot els mobles, no fos que alguna companya de l’anterior estigués amagada en algun racó. D’un raconet ha tret un escarabat que fa temps s’hi havia entaforat i, fins i tot, havia arribat a construir-hi el niu.

¾    Fora! Fora! - Ha cridat, com si fos el crit de guerra d’un soldat enardit, en plena batalla. 

El sofà l’ha posat al inrevés per fumigar-lo amb el mata-insectes. Ja del tot esgotat es para i pensa. Es manté recolzat en el pal de fregar, amb les cames tremoloses per l’esforç i l’angúnia. Decideix, aleshores, com a darrera salvació llençar perfum per tota la casa. Agafa l’ampolla de Chanel 5- si la seva mare li ho veiés fer, s’horroritzaria malgrat estigui en el cel- i el llença pels racons on crec que podria haver el menor indici de l’olor de l’enemic.

Esgotat finalment cau em un inquiet i profund son, ple de formigues gegants que el persegueixen.

Miquel Pujol Mur

LA MEVA HELENA

 Estimada Helena, 

Fa dies que no sé res de tu. Enyoro la teva presència. La meva imaginació vola per mil retorçats laberints, necessitada de saber-ne la causa de la teva absència. Una ja la sé, l’altra no la comprenc. Érem com alegres i juganers cabirols mentre anàvem cercant el camí del nostre amor. Per què ara aquest silenci? Què he fet jo, per merèixer aquest càstig, que em té perduda l’ànima en la tristesa. 

Recordo amb nostàlgia, aquella tarda gloriosa en què vam anar a acampar, al pla dels Rossinyols. No era gaire lluny del poble. En la serenor d’aquella vesprada les campanes sonaven com melodia celestial a les meves orelles. Tu em responies que també, que eren clares, pausades i vibrants. Tal vegada com jo, vibrant, com em sentia en aquells moments. 

Vam plantar la tenda, a prop del immens arbre que ombrejava el lloc de la font. Mentre la plantava, tu omplies les cantimplores d’aigua fresca. El so, de les teves rialles entremaliades, sonava com el cant d’una cadernera, que joiosa cantés al sol del dia. El cristal·lí soroll de l’aigua, en caure damunt la pedra, només es veia trencat pels cant del ocells, que recuperaven el camí celestial vers els seus nius.  

Poc desprès el cant repetitiu i trist del mussol, a dintre del bosc, omplia la terra. Aleshores, com saben que havia arribat, l’hora de la veritat per jugar a dona i a home, vam refugiar-nos en el nostre niu. 

Ho recordo perfectament, com si ho pogués reviure, instant per instant. Res va amagar la nostra passió. Ni cap silenci, va apaivagar el crit dels nostres sentits. Encara escolto els teus sospirs impacients. El soroll del nostres llavis portats pel desig. Aquell moviments instintius del joc de l’amor.  Sí, aquell, que no ensenya ningú, però, tothom el sap ballar, per instint ancestral. Tots els nostres sentits van trencar les barreres humanes i, el nostre estimar va ser intens, feixuc i complet. Vam arribar al paroxisme total. Vam caure en el repòs, dels enamorats saciats. 

El toc d’una campana llunyana, de bon matí em va despertar. Esperava ansiosament tenir-te al meu costat. Quina va ser la meva sorpresa al trobar-me sol. Només, el cant dels ocells omplia la meva soledat. Em vaig vestir defraudat per la manca de tu, Helena. Vaig recollir tot el nostre recinte amorós. Aleshores, la vaig veure, recolzada al costat de la cantimplora. Un sobre sense nom i un petit full de llibreta que deia: 

A les deu, el tren arribarà a l’estació. He de dutxar-me i vestir-me, com cal. El meu home em desitja. Una vesprada meravellosa, per recordar-la.

Gràcies, Daniel. 

On ets tresor, que sense tu no puc viure. En el sobre d’aquesta missiva només escrit el teu nom: Helena. A veure si un dia afortunat et torno a veure i te l’entrego personalment per refer el nostre amor. Vull retrobar-te. 

Daniel

Miquel Pujol Mur