Al matí vaig pujar a veure la senyora Leonor. Si els criats eren secs i antipàtics, resultava que eren la joia de la corona. Tombada al llit, no feia cap bony que pogués mostrar la silueta del seus cos. La cara grisa i els ulls negres amb una vivor de serpent. Una perruca mal posada, emmarcava un rostre, que potser fa molts anys, podia resultar mig atractiu. Els seus llavis es movien despectius. Com si el que veia al seu voltant no servís per a eres. Només veure’m, va dir emprenyada.
¾
L’esperava
ahir! Com vaig quedar amb l’encarregat de vostès. Per tant, del seu sou em
descomptaré la meitat, per manca de puntualitat.
¾
Però,
vaig arribar ahir al vespre. No em pot fer això.
¾ Em sembla, Liliana, que vostè durarà molt poc en aquesta feina. Potser començaré a escriure una carta perquè m’enviïn algú més competent. Veurem com va la resta del dia. Vagi a buscar l’Albert.
Vaig sortir del dormitori de la
senyora plorant i, aguantant-me les llàgrimes vaig anar a buscar el noi, a la
cuina. El noi no era cap noi, era un homenàs gros i cepat que en veure’m, es va
llençar damunt meu, com si em volgués violar. Els seus ulls sanguinolents mostraven
el seu desig. Sort en vaig tenir en aquesta ocasió del Josep, que li va donar
una manotada al cap, que el va fer asseure’s. Esparverada, vaig indagar:
¾
Sempre
és així?
¾ No! - va respondre la Rebeca. - Avui té un bon dia. Només ha destrossat una nina i matat el gat. Té dies, molt pitjors. Perquè creu que les noies no duren gaire. Sempre n’hi ha de noves.
I els dies van anar passant i, cada cop em trobava més a disgust en aquella casa. La senyora, postrada en el seu llit, només feia que escridassar-me contínuament reclamant els meus serveis. Les úniques paraules, que vaig escoltar dels seus llavis, eren que em posaria al carrer sense cobrar. I que em rebaixaria el sou. Que aviat per servir-la, encara li hauria de pagar.
Vaig adonar-me que la parella de servidors, escatimaven tot el que podien per fer-se un bon racó. Com que pensaven, que jo li ho diria a la senyora, en maltractaven amb el menjar i, també en idear noves regles, per fer–me més desagradable la vida.
Vivia, entre els uns i l’altra terroritzada. Fins i tot, demanava al bon Déu, a l’anar-me’n a dormir, què l’endemà fes el necessari per no haver de viure més. Els malsons m’acompanyaven tota la nit.
Si escoltava algun crit a la nit,
sabia que l’homenàs faria tot el possible per ficar-se en la meva cambra, amb
el seus llavis plens de bavalles i el seu somriure infantil. En anar a dormir tancava
la porta amb clau i posava davant seu, un gros i pesant armari, com a segona barrera.
Continuarà...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada