FESTES NADAL, CAP D’ANY I REIS D’ORIENT 2019- 2020

Amics seguidors.

Aquestes festes  són plenes de trobades  i celebracions que ens omplen de joia.  

Malgrat tot ens trenquen el ritme normal de cada dia. 

Per tant hem de fer uns dies de descans, intentant també netejar una taula plena de papers i il·lusions.

Sinó hi ha res en contra ens tornarem a trobar el 6 de gener.

US DESITGEM UNES FELICES FESTES NADALENQUES.

M. Rosa Planell Grau

Miquel Pujol Mur

CAU LA PLUJA DAMUNT LA VALL

Cau la pluja damunt la vall i jo la miro caure rere dels vidres del finestral. No és la pluja forta d’un cel negre, sinó un plugim que cau petit i fi en el cristall. Després, com llàgrimes, en la galta d’una nena petita, regalimen ajuntant-se una a una, fins a degotar pel marc de la finestra.

El cel enteranyinat permet, en alguna estona, veure un raig de sol que il·lumina l’estança. Capcot, continuo la meva feina, com si en la seva perfecció em jugués una part de la meva vida.

Em miro les mans, són brutes de la tinta de la ploma que com sempre, no sé per on, supura un xic de la seva blava sang. Sembla ben bé, com si ho fes a propòsit. Mes jo, amiga meva, que et conec de fa anys sé que no és la teva intenció embrutar les meves mans. Més aviat el teu pensament és donar-me ànims per escriure, quan la meva ment és buida d’idees.

Observo detingudament les taques que marquen línies damunt la pell, com la pluja que fa camins damunt els vidres.  Pensaments nous sempre brollen en un moment o altre, però trobar amb coherència, el seu destí final, és prou difícil.

Els dies endarrerits, donen llum a la ment, però tal vegada els pensaments són una mica confosos per la distància que esvaeix els records. La vida és llarga i plena d’instants on la joia del viure és intensa, però tot queda força lluny.

Endevinar el futur és complicat quan qualsevol pla ha de ser abastable en el temps, ja que a llarg termini, quan la vida s’escurça és impossible de preveure. Viure els moments actuals i gaudir del dia a dia, segurament és llei de vida.

Ahir, avui, demà, una curta eternitat de la vida humana.

Guaito per desena vegada les mans brutes de tinta, quan jo voldria que ho fossin de terra. Aleshores, brutes per haver cercat, amagat dins les fulles vermelles i grogues de la tardor un tresor imaginari: la joventut.

Tal vegada de trobar allò que mai més serà present: la joventut i la inexperiència. Així, aprendre de nou a viure sense la càrrega d’idees prefixades i velles.   

El plugim, com suau i fina essència de la vida a la terra, cau ara amb més força. El cel s’ennegreix i els petits raigs de llum cada cop són més curts i tardans. Les escletxes,  que amb el sol, com guspires de llum,  donaven vida als meus ulls, són difuminades per l’arribada de la nit.

Encenc el llum i em miro les mans tacades de blau color, malgrat tot, brutes de terra o de tinta, encara hi ha vida per davant.

Miquel Pujol Mur

PEDRES DE MOLÍ. TAVASCAN

El rètol que acompanya el monument ens dóna aquesta explicació:

Els veïns de Tavascan en Homenatge als nostres

avantpassats, que fidels als costums mil·lenaris

posaren tot l’esforç en el bé comú del poble.

...........

Aquestes Pedres de la Mola de Tavascan

simbolitzen l’esforç i la lluita per a la

supervivència en aquestes valls pirinenques.

..........

Són símbol d’un poble que va viure amb

resignació l’enderroc de la Mola, la Serradora

I la Central elèctrica l’any 1963.

..........

Testimonis d’un temps,

exiliades de la mola

callades per sempre més ...

Sí aquestes pedres parlessin !!!

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia M. Rosa Planell Grau

EL DESPERTAR DE LA MARIA II

Tal vegada, el somni podia ser a l’inrevés. I si fos ella que s’hagués abalançat damunt el Genís per petonejar-lo i, fins i  tot, mossegar-li els llavis amb passió fins a fer-li sagnar. La Maria cada cop estava més confosa i el mal de cap no  li acabava de marxar. Neguitosa es removia, damunt del llit, d’un canto a l’altre. Mig somicava de dolor i de no poder recordar. En aquestes s’obrí la porta i va entrar el Genís portant un got amb una beguda vermellosa. 

¾     Hola Maria! Que et trobés millor?- va preguntar- El vi de l’avi és molt potent, però estava tan content de donar-te’l a tastar. La bodega és la seva passió.

Va beure el líquid, una mica amarg i fort, llavors va trobar-se molt millor. L’home va parlar i parlar de nous plans de vida i de fer molts viatges. Va explicar-li amb detall l’estructura d’una nova casa que s’estava fent en un poblet de la costa. D’un petit iot que compraria, per navegar per la costa, i  nedar entre dofins. També, de veure els estels, a la nit, brillant en el firmament enmig del Mediterrani. Finalment, va dir-li si volia ser la seva companya, confident, amiga i esposa.  

La Maria havia d’haver dit, sí, d’entrada. Un sí valent, i hauria estat la seva parella. La dona disposada a viure totes aquelles aventures al seu costat. Però, en el seu interior ignorava si volia que la desitges més o, que  simplement, li parlés d’amor. Aleshores, va fer-se una mica l’estreta. L’àvia deia que havíem de ser les dones les prenguessin la decisió final d’acceptar l’espòs. En aquell moment de contradicció entre els seus pensaments i la realitat que se obria davant seu, va contestar: ja veurem.

Un parell de mesos després, el Genís, va casar-se amb una altra amiga de la Laura que va ser capaç de donar el sí, sense tantes cabòries.

La Maria, actualment, també té la seva pròpia vida. Una vida que ha creat ella mateixa sense dependre de ningú. Estudi, esforç i treball han estat la seva constant durant anys. Mai ha volgut ser una “solterona” en espera de segones oportunitats. Tal vegada si un dia trobés la persona adient als seus sentiments, la propera ocasió sabria dir: sí, sense pensar-s’hi.

Sempre que fos un home íntegre  que li parlés d’amor i d’estimació, i al mateix temps sigues respectuós amb ella i les seves opinions.

Miquel Pujol Mur

EL DESPERTAR DE LA MARIA I

La Maria es va despertar amb la boca com un fregall. El vi del sopar havia fet de les seves. Però estirada damunt d’un llit, que no era el seu, en una habitació, que tampoc era la seva, va començar a reflexionar sobre el succeït la nit anterior.

Primer dubte: era la nit anterior, o no? Sense cap dubte. Va tocar-se la roba i era la mateixa que portava i no havia sofert cap mena de canvi ni desordre. Només li havien tret les sabates i descordat el cinturó per a més comoditat.

Va tornar a pensar en la nit passada. La seva amiga Laura va convidar-la a la festa per l’arribada del seu germà. El Genís, havia estudiat en una prestigiosa Universitat dels Estat Units. Havia acabat la carrera d’Enginyeria Electrònica “cum laude”. De seguida havia trobat treball en un Centre d’Informació a nivell europeu. Actualment n’era un alt càrrec.

La Maria no el coneixia. La família de la Laura nomes feia cinc anys que vivien al poble i llavors, el xicot ja havia marxat a l’estranger a estudiar. Al ser-li presentat, la Maria en va quedar enamorada. Era un home jove, alt, atractiu, elegant amb un cert aire esportiu, amable, considerat i obert. De veritat, un galant de cinema; la Maria no va entendre que les nord-americanes el deixessin marxar. Al noi, semblava que també li queia molt bé la Maria. De seguida va començar a enraonar-li de les seves experiències i dels seus viatges. Va deixar caure en la conversa que li agradava molt viatjar, però que trobava a faltar la companyia d’una altra persona. La Maria entusiasmada va dir que li agradava molt l’aventura dels viatges, avui París, demà Egipte, un altre dia Londres, etc. Així conèixer altres cultures i formes de viure d’aquest món. Aleshores, va començar a sonar la música i van ballar i ballar. El Genís només ho feia amb la Maria. Lliscaven damunt la pista com si fossin un veler en una mar calmada i tranquil·la. Una copa de cava, un tast del vi de l’avi, que posseïa una bodega, i va entestar-se a donar-li a assaborir.

¾      Aquesta noia sí que val.- va escoltar com li deia l’avi, a cau d’orella al Genís.

I van dansar com aus lliures en la immensitat del cel. I després què ... Les seves idees eren foses a partir d’aquest instant, fins a trobar-se en un llit i en una habitació desconeguda.

S’hauria aprofitat de la seva inconsciència? No, era una persona molt educada i un bon minyó, a més, era a casa dels pares d’ell. Però. llavors li va venir al cap el record d’una pel·lícula pornogràfica. La seva amiga Lluïsa l’havia pres al seu germà i l’havien vista juntes, d’amagatotis. Ai, Senyor! Potser l’havia deshonrat de mala manera i ara tothom la miraria per damunt de l’espatlla.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

L’AIGUADORA. TAVASCAN. PALLARS SOBIRÀ

Escultura autor. Ansem Cabús i Torra

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

MALSON

Treballo en una oficina judicial on visc rodejat de papers. Sembla impossible quantificar els documents que passen per les meves mans: un formulari per demanar un préstec, un full de conformitat de deute, una hipoteca no pagada, una instància per a un desnonament, una autorització per demanar una residència per a un vellet desemparat, un contracte per la compra d’un pis, fins hi tot un butlletí de casori. Tot un munt de papers que s’acumulen i acumulen formant feixos sobre la meva taula i els prestatges propers.

Per fi toca l’hora i puc plegar però, com que soc un empleat obedient, per fer un favor al cap, poso dins la cartera uns documents per examinar. Què no faria per tenir-lo al meu favor. Sempre se li pot demanar alguna cosa, tal vegada un permís, o sortir un xic més aviat. M’ho va deixar ben clar en una ocasió, que vaig gosar dir-li que guanyava poc:

¾     Faré per tu, amic meu, tot el que demanis mentre no em parlis de diners. Ja saps que tots nosaltres ens manegem per pressupostos i no podem estirar el braç, més que la màniga.

Ho vaig comprendre immediatament, els pressupostos són la ratlla que marca els nostres sous. El que no vaig entendre és que s’ha comprat un esportiu  nou de bona marca i jo vaig en bicicleta a treballar. Què hi farem, uns neixen en el rovell de l’ou, i els altres estrellats.

Finalment ja soc a casa. Abans he passat per un bar a prendre unes canyes amb uns amics del treball, tan escurats de butxaca com jo. Una mica carregat per les cerveses me’n vaig al llit. Deixo la cartera amb els documents al costat de la tauleta de nit. En alguna ocasió aprofito els moments d’insomni per repassar les notes.

A mitjanit em desperto tot ple d’angoixa. Tinc un nus al coll que no em deixa respirar. Provo de cridar i no puc. Encenc el llum i observo, sense entendre-ho, que tota la meva habitació és plena de papers. La cartera és oberta i els documents volen, portats per una brisa desconeguda, d’un cantó a l’altre. Poc a poc, van tapant  totes les parets. Aquell quadre de la paret desapareix entapissat per mil i un documents. La còmoda també apareix embolcallada de papers. No hi ha res més que papers escrits, per tota l’estança.

Tinc fred i em vull tapar amb els llençols, però aquests també estan fets d’un paper fi i suau. Agafo el coixí, tot ell és un manyoc entortolligat i suat de mil i un papers. La manta no hi és, ha estat substituïda per un paper ondulat. No trobo la forma d’abrigar el meu cos tremolós. El matalàs és un cartró gruixut. Tinc set, però el got que habitualment  tinc damunt la tauleta, és ple de serpentines que han xuclat tota l’aigua i formen una pasta informe i aigualosa que fa fàstic.  

Ja amb el cor bategant descompassadament m’aixeco del llit. Les sabatilles tampoc hi són, unes marques blaves assenyalen on havien estat. L’únic lloc possible que sembla que pugui ser la meva salvació, és el bany. Patinant en els papers camino cap a la porta. Els fulls escrits, o blancs, s’abalancen sobre mi com aus que em volguessin atacar. Noto les seves puntes punxant la pell  del meu rostre.

Finalment obro la porta i entro en el que crec pot ser el meu refugi. Però en ser a dintre veig que estic equivocat. Tot el seu interior és cobert de  papers i no veig  ni el mirall ni els prestatges. Ja només em queda un espai per salvar-me de la bogeria que em persegueix, la banyera. Faig córrer la mampara i entro en el meu petit i darrer lloc de salvació. En entrar, sense voler toco, el comandament de la dutxa i un plugim d’aigua fresca em cau damunt, refrescant el meu cap. Esgarrifat de por i fred, miro i miro amb desesperança. Sobtadament,  tot ha desaparegut i el llum es reflecteix damunt el mirall. Enlloc hi ha papers, ni documents ni instàncies, tot torna a ser com sempre, últimament.

Aleshores aixeco el cap i veig un home gran, molt gran, de cabells blancs i certament, un xic xacrós reflectit al vidre. Torno a la realitat. No soc cap home que hagi deixat de treballar i hagi anat a fer unes cerveses amb els amics. Molt d’ells ja no hi són, han cercat el camí del més enllà. Ni tampoc he deixat cap cartera a la vora de la tauleta de nit. Fa anys que ja no remeno cap mena de documentació. Soc simplement un vell jubilat que enderiat per la seva feina durant molts anys, comença a confondre gran part de molts dels records de la seva vida.

Miquel Pujol Mur

LA LLEGENDA DE LLERET. PALLARS SOBIRÀ

Vam visitar Lleret, un petit poble situat en un coster de muntanya. En arribar vam trobar en un cartell anunciador un escrit titulat “UNA VALL DE LLEGENDA” . Llegint-lo ens vam adonar de la semblança amb la famosa llegenda, també dels ous d’egua, de Sant Llorenç de Morunys. Molta similitud amb algunes variants. També podia estar la diferent font d’informació. No per sabuda m’ha agradat menys tornar-la a publicar.

“UNA VALL DE LLEGENDA”

 Hi ha un rondalla que ens parla d’una simpàtica rivalitat entre les valls de Cardós i d’Àneu.

Temps era temps, la gent de la vall d’Àneu no havien vist mai cap egua de cavall, ni mules, ni matxos, només coneixien els ases.

Cada 15 d’octubre es feia una fira a Esterri, i els firaires de la vall de Cardós portaven els seus cavalls i les seves egües, que eren l’enveja del d’Àneu. En una ocasió un veí d’Esterri va preguntar a l’hereu de casa Perot de Lleret.

¾     Com ho feu per criar aquesta cavall tan rebonic?

¾     És molt fàcil. A la vall de Cardós tenim llavor de Pollí- va dir ell sense donar-hi importància.

¾     No me’n vendries una mica d’aquesta llavor?

¾     Prou, home. Vine a buscar-ne a casa el dia que vulguis!

Acabada la fira, aquell veí va explicar per tot Esterri que havia descobert el secret del bestiar dels de Cardós. Es va reunir el poble i van decidir que una comissió del municipi anirien a Lleret a comprar unes quantes arroves d’aquella sembradura.

Arribats a casa Perot de Lleret van dir:

¾     Venim per la llavor de Pollí.

¾     Ous d’euga. voleu dir- va aclarir l’hereu.

¾     Sí, és clar, deu ser això.

¾     L’home els va vendre dues carbasses de porc, tan grans que només es van poder agafar dos. Coveu els ous  tres setmanes i us naixerà els pollins, no els deixeu refredar- els va recomenar..

Durant tres setmanes les dones d’Esterri els van cova. Va passar, però,  la quarta setmana i els pollins no trencaven la closca, L’Alcalde va dir:

¾     Que no ho veieu? Aquests ous d’egua són clocs.

I va ordenar : Aneu-los a tornar i que us en donin de bones, que per bones els hem hagut de pagar!

Anant cap a Lleret el ruc va relliscar i les carabasses van caure rodolant costa avall. Una d’elles es va esclafar contra una soca on dormia una llebre, que es va alça i va fugir, perseguida pels d’Esterri.. Al cap d’una bona estona  els d’Esterri tornaven al poble buits i amb la cua entre les cames., durant tot el camí de tornada es lamentaven de la seva desgràcia i mala sort:

¾     Malaguanyat de Pollí! Tan de bona raça com era!

¾     I tant! Tenia encara la closca al cul i ja fotia uns salts com un conill! 

Text: Miquel Pujol Mur

Llegenda del cartell d’entrada al poble.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

L’HERÈNCIA V

5. SI HI HA AMOR TOT POT ACABAR BÉ

Ha passat cert temps, potser mig any, d’aquells fets. L’Oriol ocupa els despatx del Cap. L’anterior director per tapar l’afer de les despeses abusives ha arribat a un acord amb gerència i s’ha jubilat anticipadament. L’Oriol ha pujat d’escalafó i és el nou director de la sucursal.  La Marta i la Isabel són en un despatx adjunt i comenten entre elles. Hi ha una nova recepcionista.

La Marta ensenya el dit anular a la Isabel, on llueix un anell força vistós.

¾     Mira Isabel em caso amb l’Oriol. Després de tantes proves hem decidit casar-nos.

¾     Me n’alegro perquè les vau passar morades amb el llibre.

¾     Sí, malgrat tot, va ser una benedicció. Gràcies a ell vam salvar-nos de ser acomiadats. I també el teu ajut en el tema de les despeses.

¾     El llibre, us va salvar?

¾     Sí. No saps la morterada que ens en van donar, era un dels originals més buscats.

¾     Caram! Mai m’ho hauria imaginat, em semblava més aviat una cosa de broma.

¾     Què dius!  Amb el que ens van pagar vam comprar accions de l’empresa, un petit xalet i ara, ens casarem.

¾     Quina enveja que em feu. I tot per un llibrot vell i atrotinat.

¾     Tu no saps el que explicava. Ai, Isabel, amiga, com va el teu matrimoni?

¾     Millor! Finalment, al meu home se li han passat les dèries i, encara que endeutats, anem bé. Com que no em vas deixar el llibre!

¾     Mira Isabel, et passo unes fotocòpies que vaig fer pensant amb tu. – Diu la Marta, tot donant-li una carpeta. - Aneu amb compte, és perillós. I a més és engrescador. Seny!

Miquel Pujol Mur

L’HERÈNCIA IV

4.-  L’ESCÀNDOL

La Isabel veu entrar la Marta una mica capcota. Li vol ensenyar un paper que ha retallat d’una  revista. Quan la Marta s’ha tret la jaqueta i l’ha penjada se li apropa i li diu;

¾     Éreu vosaltres., oi? Que us va passar?

¾     Ai, senyor! Quines coses ens van succeir. Mira provant i provant noves posicions, ja anàvem per la cinc-cents. Sí, la cinc-cents. Hem portat uns dies molt enfeinats. No et fixaves la cara que feia als matins a venir a treballar? Tu no saps el que esgota. Ara dreta, ara ajupida, ara de costat. Ens ho vam agafar seriosament, com si volguéssim batre un rècord. A més jo pensava en tu, per deixar-te’l, tal com vam quedar.

¾     Continua, continua, ja sé que ets una bona amiga.

¾     Doncs estàvem en plena feina, braços i cames entortolligats per aprofundir més, quan de sobte a l’Oriol li va agafar una forta lumbàlgia. De tan difícil que era la posició.

¾     Pobre Oriol!

¾     Pobre Oriol i pobre de mi. No havia forma de sortir-nos  del nostre nus. Ell cridava de dolor, jo suportant la incòmoda posició i el seu pes. Vam estar quasi dues hores intentant deslligar-nos, però no va hi va haver solució.

En aquest punt de la conversa entre l’Oriol a l’oficina. Camina recolzat amb un bastó i amb aires d’esgotament. Les dues dones se li apropen. La Marta li acarona la galta. La Isabel li  porta una butaca. S’asseu amb aire de dolor i deixa anar un petit gemec. Mossegant-se els llavis, calla. Llavors la Isabel pregunta:

¾     Aleshores?

¾     Aleshores?- repeteix l’Oriol- Quan desesperats ja no podíem més, jo ja plorava de tant mal i ella somicava avergonyida pensant com ho faríem per en sortir-nos-en. Cada cop que ens movíem semblava, ben bé, com si ens trenquéssim. Finalment vam poder agafar el telèfon i demanar ajut. Els del motel ho van veure tan difícil que varen trucar a urgències.

¾     Llavors ha vingut l’ambulància amb tots els llums encesos i algun malparit deu haver avisat a algun fotògraf. A l’hospital tampoc sabien com desfer-ho. Un provava per un costat i, un altre per un altre. Imagina’t la situació: despullats damunt una llitera i que et vagin remenant allò tan íntim. 

¾     Jo, em moria de vergonya.- Afegeix la Marta

¾     Coi, i jo! Que creus que pel fet de ser home m’agrada ensenyar els atributs a tothom.

¾     Havíeu pres alguna cosa. - pregunta la Isabel.

¾     Un reforçant per animar-nos. Feia tants dies que practicàvem tan  repetidament. – puntualitza la Marta.

L’Oriol continua el seu relat.

¾     Al cap d’una estona que se’ns va fer llarguíssima va venir el ginecòleg de guàrdia, s’ho va mirar. Molt ben mirat certament, tal vegada massa. Ens va posar una injecció a tots dos. Ens va ruixar amb un esprai oliós i ...  

¾     I, què? - pregunta ansiosa la Isabel.

¾     Va semblar ben bé com si s’hagués destapat una ampolla de cava.

¾     Una ampolla de cava? No ho entenc? Què voleu dir?

¾     Va fer “pam” i vam quedar lliures.

¾     Ostres, quina aventura!

¾     Jo ho pots ben dir- responen a l’uníson la Marta i l’Oriol.

Miquel Pujol Mur

L’HERÈNCIA III

3.- INTERLUDI

Aquesta parella acabarà malament. La Marta i l’Oriol abans arribaven alegres, a l’oficina. Feia goig veure’ls contents i entremaliats com gínjols. Ara entren amb les ulleres de sol posades i no se les treuen ni per dinar a la cafeteria. Casualment he coincidit amb ella al lavabo, té la cara demacrada  i fa unes ulleres fosques i negres, que quasi no se li veu el blanc dels ulls. Li he preguntat:

¾     Estàs bé?

¾     Sí, Isabel. - m’ha contestat amb veu inaudible.

¾     Se’t veu més prima.- M’he interessat, ja que són dos bons amics a qui aprecio.- I el llibre com va?

La seva mirada m’ha travessat com si em vulgues fer desaparèixer. Finalment m’ha dit:

¾     Fem molt exercici. Adéu.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur 

L’HERÈNCIA II

 2. LA MARTA

Soc la Marta, treballo en l’oficina d’una sucursal d’una gran empresa. Estic asseguda amb la Isabel (una companya de feina). Totes dues rondem la quarantena. Segons diuen som eixerides, “guapetones” i lluïm bon tipus. Vestim totes dues discretament, però sempre afegint algun detall cridaner de darrera moda i fem força goig.

Estem repassant unes dades de despeses, algú s’està passant de viu i el departament de comptabilitat de la central ho notarà de seguida. L’Oriol m’acaba de telefonar per donar-me la bona notícia de la seva herència. Per un moment crec que m’he exaltat massa al saber-ho, pensarà que sóc massa voraç sexualment. Home! El Kamasutra pot ser una bona diversió. Ja fa quatre anys que l’Oriol i jo malgrat viure independents, cadascú a casa seva, ens reunim sovint per sortir. També passem unes estones força agradables i picants en motels. També en apartaments que ens deixenels amics, quan ells són fora. Del “Kamasutra” sempre se’n pot aprendre alguna cosa, malgrat no sé amb certesa quina pot ser, ja que estem bastant rodats i no som gens puritans. No me’n puc estar de comentar-li a la Isabel.

¾     Era l’Oriol aquest matí ha anat a recollir el testament d’un amic. 

¾     A sí! Caram! Quina sort, un testament. A mi la tieta només em va deixar un lloro. Quin plom! Només deia: Hola Catarina. Finalment quan ja n’estàvem farts, el meu home va trobar una senyora que se’n deia i li va regalar. Bé, això és el que em va dir. No tinc remei, ja t’he hagut de ficar entremig de les meves cabòries. Què li han deixat al  l’Oriol?

¾     El Kamasutra.

¾     Ostres! El Kamasutra, el llibre de les postures sexuals. Quina passada! I que fareu?

¾     Home! Primer el llegirem i anirem practicant a poc  a poc.

¾     Ja us ho passeu bé, l’Oriol i tu, en les vostres trobades. Em penso que m’hauré de buscar un “partenaire” per animar la meva vida.

¾     Tu! Amb aquell tros d’home que tens! Quasi un metre noranta i fort com un roure.

¾     Sí tot el que vulguis. Abans massa i tot, acabava desfeta. Ara, fins hi tot tinc dubtes de si no n’hi ha una altra. Pobre Ricard, l’han augmentat de categoria en el treball i s’ho ha pres com un repte personal. Cada vegada més i més. Que si cotxe nou, el vell no feia pel seu càrrec. Que si casa nova, un gerent no pot viure en qualsevol pis. Els nens s’han de canviar de col·legi per alternar amb famílies de bona posició. Ha  d’anar a jugar a golf. Total quan arriba a casa no serveix per a res. Jo me li miro i li acarono mentre recito pensant en els versos de la Joana Raspall.

¾     Joana Raspall? Versos per animar la cosa.

¾     Sí, dona, aquells de l’eruga que es torna papallona i alça el vol ufanosa.  No vegis quina feina, ja m’ho treballo, ja. Però en acabar queda tan aixafat que s’adorm sense ni dir-me a cau d’orella allò que tant ens agrada: Simplement t’estimo. Almenys això, perquè de vegades a l’altre tampoc hi arriba.

¾     Pobre Isabel! Mai no m’ho hauria pensat. Em passava amb el meu home, però amb l’Oriol, fins ara, mai.

¾     Me’l deixareu el llibre? A veure si puc animar la nostra vida matrimonial.

I tant, dona! Au, acabem de repassar els comptes.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

L’HERÈNCIA I

1.- L’ ORIOL

Em dic Oriol i soc un home divorciat de quaranta i pocs anys, ben plantat, les dones em diuen guapo i estic quadrat (o cachas). Sé que alguna, em ve al darrera però després de la meva experiència matrimonial, ho tinc força clar. D’anar al llit quan vulguin, de passar pel jutjat o la vicaria, ni pensar-hi.

Sincerament no sé per quina raó m’ha citat el notari. No crec que sigui per cap herència, ja que de la meva família propera no em queda cap parent viu. Tampoc estic assabentat de cap parent, més o més llunyà, que hagi mort recentment. A més, la generació que restem, cosins molts llunyans, suposo, que encara no sé li ha ocorregut a cap, fer–ne de testament.  

Per fi, quan ja sóc fart d’esperar en la saleta del notari, apareix la secretària (bones cames) i em fa passar al despatx notarial. Com m’imposa aquesta habitació plena de llibres i carpetes. La cara seriosa i blanca del notari, assegut a la butaca, quasi no la veig amagada rere de tants papers. Damunt la taula i davant seu hi ha una caixa. Em pregunta el nom i em demana el carnet d’identitat, per comprovar si soc la persona adient i finalment amb veu greu em diu:

¾     Sr. Oriol, l’he citat per llegir-li les últimes voluntats d’en Jordi Gual.

¾     Jordi Gual? - he exclamat sorprès – Si és qui em penso – he respost - aquest era un company de col·legi i de joventut del que fa més de trenta anys que no en sé res.

¾     Just, senyor Oriol.

Aleshores m’ha allargat per damunt de la taula, i de la caixa, unes fotografies descolorides.

L’he reconegut a l’instant. Bon nano, una mica enderiat rere les mosses. Havíem compartit taula a classe i també havíem anat junts a diversos saraus, certament una mica moguts. Allò de sexe, música i rock and roll i tal vegada un xic de “maria”. Després va desaparèixer de circulació i tampoc vaig preocupar-me’n gens, no teníem tampoc tan gran avinença. Un company, com molts, que desapareixen en el llarg camí de la vida. N’he perdut tants en tots aquesta anys! 

¾     Bé, senyor Oriol una vegada establerta la coneixença li passo a llegir el testament del seu amic. Miri és breu, diu així: Com que no tinc família ni diners, totes les meves possessions són en aquesta caixa. Tampoc de les persones que he conegut en el transcurs de la meva existència no n’hi ha cap que em faci especial patxoca. Aleshores, he pensat en tu Oriol, l’única persona de qui em va quedar un bon record. Amic Oriol, en aquesta caixa tens el meu únic i apreciat objecte de valor. Desitjo i espero que et sigui tan  profitós com ho ha estat per mi.

Acte seguit el notari m’ha donat un document i la caixa dient-me amablement que acabi de fer els tràmits a fora amb la seva secretària. Com excusa em diu en veu baixa:

¾     La sala, ja ho veu està plena de gent que m’espera.

Una vegada signada tota la paperassa he marxat amb la susdita caixa a un bar de davant. He demanat una cerveseta i posant la caixa damunt la taula he procedit a obrir-la. No m’ha costat gens i un cop oberta dintre hi he trobat un llibre de pell marró força gruixuda i cantells daurats. M’he adonat que he obert la caixa a l’inrevés. He girat el llibre. El dibuix de la tapa ja m’ha produït un sobresalt: una parella amb posició de coit. L’obro, mig avergonyit i guaitant a dreta i esquerra per si hi ha algú que em vigili. No tothom obre un llibre d’aquesta indole enmig d’un bar. En la primera plana amb lletres vermelles, el nom ho diu tot “KAMASUTRA”. He tornat a girar la cara per veure si algú ho ha vist. No. El llibre és vell i està gastat per l’ús, senyal que ha estat llegit i rellegit. He buscat el telèfon a la butxaca, he trucat la Marta i li he explicat. De primer ha quedat sobtada, després mig en conya, m’ha dit:

¾     Ens l’hem d’aprendre tot. Almenys provar-ho.

Una petita explicació per dir-vos que la Marta i jo som, formem, el que podríem dir parella sexual. Treballa de secretària, del cap i meva, i després de la separació entre la meva dona i jo, hem estat parella de llit, sense pensar en res més. La Marta i jo formem una parella força sòlida i ben entesa. Com que la qüestió del tiqui-taqua (No, el del Barça, no) ens agrada moltíssim aprofitem tots les estones possibles  per practicar-lo. Alguns mals pensats diuen que fins i tot, massa. A fer punyetes!

Continuarà ....

Miquel Pujol Mur

ESTANY DE SANT MAURICI. AIGÜESTORTES. PALLARS SOBIRÀ

Un raig d’aigua brolla a la font de la muntanya.

L'estany, al seus peus reclama, impacient, aquesta aigua i la de mil fons més per omplir el seu jaç.

Amb alegria, pura i neta, pica damunt la pedra i fa milions d'esquitxos.

Les meves botes és mullen de petites estrelles lluents.

La meva boca s’omple d’aigua freda i pura de muntanya.

La seva fredor degota lentament dins meu.

En acabar un sospir se m’escapa lentament.

La font, el llac, les muntanyes i un cel blau amb lleugers núvols blancs donen satisfacció a la meva ment.

Sant Maurici omple, per una llarga estona, el meu pensament.

Ara et recordo amb enyor, i el cor em diu, potser has arribat massa tard per conèixer-ho tot.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau