L’HERÈNCIA II

 2. LA MARTA

Soc la Marta, treballo en l’oficina d’una sucursal d’una gran empresa. Estic asseguda amb la Isabel (una companya de feina). Totes dues rondem la quarantena. Segons diuen som eixerides, “guapetones” i lluïm bon tipus. Vestim totes dues discretament, però sempre afegint algun detall cridaner de darrera moda i fem força goig.

Estem repassant unes dades de despeses, algú s’està passant de viu i el departament de comptabilitat de la central ho notarà de seguida. L’Oriol m’acaba de telefonar per donar-me la bona notícia de la seva herència. Per un moment crec que m’he exaltat massa al saber-ho, pensarà que sóc massa voraç sexualment. Home! El Kamasutra pot ser una bona diversió. Ja fa quatre anys que l’Oriol i jo malgrat viure independents, cadascú a casa seva, ens reunim sovint per sortir. També passem unes estones força agradables i picants en motels. També en apartaments que ens deixenels amics, quan ells són fora. Del “Kamasutra” sempre se’n pot aprendre alguna cosa, malgrat no sé amb certesa quina pot ser, ja que estem bastant rodats i no som gens puritans. No me’n puc estar de comentar-li a la Isabel.

¾     Era l’Oriol aquest matí ha anat a recollir el testament d’un amic. 

¾     A sí! Caram! Quina sort, un testament. A mi la tieta només em va deixar un lloro. Quin plom! Només deia: Hola Catarina. Finalment quan ja n’estàvem farts, el meu home va trobar una senyora que se’n deia i li va regalar. Bé, això és el que em va dir. No tinc remei, ja t’he hagut de ficar entremig de les meves cabòries. Què li han deixat al  l’Oriol?

¾     El Kamasutra.

¾     Ostres! El Kamasutra, el llibre de les postures sexuals. Quina passada! I que fareu?

¾     Home! Primer el llegirem i anirem practicant a poc  a poc.

¾     Ja us ho passeu bé, l’Oriol i tu, en les vostres trobades. Em penso que m’hauré de buscar un “partenaire” per animar la meva vida.

¾     Tu! Amb aquell tros d’home que tens! Quasi un metre noranta i fort com un roure.

¾     Sí tot el que vulguis. Abans massa i tot, acabava desfeta. Ara, fins hi tot tinc dubtes de si no n’hi ha una altra. Pobre Ricard, l’han augmentat de categoria en el treball i s’ho ha pres com un repte personal. Cada vegada més i més. Que si cotxe nou, el vell no feia pel seu càrrec. Que si casa nova, un gerent no pot viure en qualsevol pis. Els nens s’han de canviar de col·legi per alternar amb famílies de bona posició. Ha  d’anar a jugar a golf. Total quan arriba a casa no serveix per a res. Jo me li miro i li acarono mentre recito pensant en els versos de la Joana Raspall.

¾     Joana Raspall? Versos per animar la cosa.

¾     Sí, dona, aquells de l’eruga que es torna papallona i alça el vol ufanosa.  No vegis quina feina, ja m’ho treballo, ja. Però en acabar queda tan aixafat que s’adorm sense ni dir-me a cau d’orella allò que tant ens agrada: Simplement t’estimo. Almenys això, perquè de vegades a l’altre tampoc hi arriba.

¾     Pobre Isabel! Mai no m’ho hauria pensat. Em passava amb el meu home, però amb l’Oriol, fins ara, mai.

¾     Me’l deixareu el llibre? A veure si puc animar la nostra vida matrimonial.

I tant, dona! Au, acabem de repassar els comptes.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur