UNA HISTÒRIA MEDIEVAL V

Per últim va mirar-me i em va dir: 

¾     Menoscall, lliga-la i amb dos soldats la portes a una taverna. Que faci de criada, cambrera o de ramera, que tant em fa.

¾     Ostres! Quina barbaritat! No pretendràs deixar-la aquí. Aviat se n’aprofitarà més d’un. És molt jove i bufona. Això l’ensorraria la vida per sempre. Pobre Elisenda!

¾     Per aquesta raó he seguit el teu camí. No creguis que la meva feina és de babaus. S’ha de ser molt prudent per viure deu anys fent riure. Malgrat to, té les seves compensacions, menjar a bona taula i bon llit. Dona'm vint monedes i queda’t la noia.

¾     Me la veneu?

¾     Sí!! Hi ho faig per salvar-la de la indignitat i la pobresa. Aquestes monedes són per el soldats, jo no les necessito. Ells tornaran al castell. Jo demà sense caputxa de campanetes, sense gepa i amb la bossa carregada de doblers, me n’aniré a la capital a fer fortuna.

¾     Però no sou geperut?

¾     Ai, fill! Ni geperut, ni petit, ni sonat. – Posant-se dret la gepa queda enrere i estirant-se mostra una alçada similar a la del Ramon.  

¾     Com et dius de veritat?

¾     Amic, dona'm els diners i si algun cop ens tornem a trobar ja ho sabràs. Marxa lluny. Aquesta noia és un regal, crec que sereu força feliços. Desapareix d’aquí, com jo ho penso fer. Dels senyors no se'n pot refiar ningú.

El Ramon busca en el seu sarró, treu quinze monedes i es mira trist al bufó.

¾                   Va porta! Ja veig que faràs fortuna.

¾                         És que veure-ho hem de fer molt camí i sense ...

¾                        D’acord i oblida't de mi.

El Menoscall dona cinc monedes a cada soldat. El Ramon el mira sorprès i el bufó fent una àmplia reverència i fent sona els picarols li contesta mentre es posa els diners a una butxaca:

¾                      És per les despeses de la corda.

Finalment entrega l’Elisenda al Ramon, Malgrat la situació es somriuen. Més tard ballen amb la gent i tots dos a duo canten una troba improvisada.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

UNA HISTÒRIA MEDIEVAL IV

Tranquil·litzat per les paraules del Menoscall el Ramon li va preguntar:

¾                   Com és que porteu llegada i presonera a l’Elisenda, la filla petita.

¾                D’això, vull parlar amb tu. M’he fixat que sempre la miraves amb bons ulls i        respecte. Ella corresponia sempre a les teves mirades.

¾              Home, jo soc un home del poble i ella la filla de l’amo. És molt bonica i              gentil. Baixava al mercat i passejava com si els seus peus no toquessin al          terra, com si tinguessin ales. Saludava a tothom i més d’una rialla s’escapava dels seus llavis amb les meves cançons.

¾     Caram, si a això no li diuen està enamorat, no sé com se li ha de dir. Ja ho vaig notar, per què jo seré bufó, però no babau. Sé llegir les mirades i les cares de les persones. Tu n’estàs enamorat fins el moll dels ossos i ella baixava al mercat per confondre’t encara més. En saben, les mosses, malgrat siguin joves.

¾               Doncs, què passa?

¾              Ja ho saps prou. El teu trobador i la senyora ...

¾              Sí! A causa d’això vaig desaparèixer.

¾              Desaparèixer! Bona paraula per a dir fugir.

¾              Bé, no m’atabaleu, senyor Menoscall.

¾              Ho! Ho! Senyor Menoscall i tot, ara.

En veure la impaciència marcada en la cara del joglar el bufó s’escura la boca i continua la seva explixacació

¾     La jove és dolça i bonica i gentil i té moltes més gràcies. Però també té un geni de mil dimonis. Al assabentar-se de la mort de la seva mare va escridassar de mala manera al seu pare i no a soles sinó que davant de tota la cort del castell. El va culpar de tot el que succeeix, va dir-li que en comptes de tantes batalletes més valdria que s'hagués estat al costat de l’Ersenda i segurament no hauria passat el que va passar. Que ja tothom anava fart d’escoltar les seves ridícules conquestes i divertiments. I a més no volia ni saber què passava de veritat en les seves caceres. Per acabar va dir-li cornut.

El senyor, el Guillem va envermellir. Sé li va posar la cara de color porpra. Va prémer les mans i es va mossegar la boca. Els seus ulls treien espurnes de foc. Tothom va pensar que hi hauria un altre mort al castell. Finalment va explotar. Com un torrent d'alta muntanya les paraules van davallar, a empentes i rodolons, de la seva boca.

Va insultar la memòria de l’Ersenda, va acusar-la de tenir el cap ple de les ximpleries de l’amor cortès i dels trobadors que havien viscut molts anys a costa seva. Fins i tot se li van creuar les idees i va dir que dubtava que fos filla seva. Que li agradava massa baixar al mercat i les fires. Que potser era tan puta com la seva mare. Sort va haver-hi del fill gran que va detenir la mà del pare quan ja anava a treure el punyal.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

UNA HISTÒRIA MEDIEVAL III

L’home avança pel camí a un trot lleuger de la seva cavalcadura- No és cap facinerós sinó un galant jove de bona presència que porta una mandolina penjada a la sella de la seva muntura. El seu semblant i el seu port mostren que malgrat ser del poble pla la seva desimboltura i la seva expressió  picaresca han fet que les seves mans no hagin treballat mai la terra ni manat el bestiar.

                                                             

Mentre cavalca pensa que ha aconseguit un bon cavall i a bon preu. L’ha robat de les quadres del castell fa dos dies. Només veure el senyor i arribar a les seves orelles certa gatzara ho va entendre tot. Agafant els seus calerons i les seves pobres pertinences va fugir abans que el senyor sabés que ell havia escampat per les places i les tasques  les darreres i agosarades trobes del Narcís. No fos que tot rodant la roda atropelli a més d’un.  Tampoc per fugir necessitava gaires coses, com més lleuger més pots córrer.

Veu un hostal i encamina les seves passes. Deixa el cansat animaló a la quadra.  Només entrar un crit alegre s’escolta damunt el soroll i la bullanga de la gran sala.

¾                       Mireu qui entre! El Ramon el nostre joglar. Avui la ballarem!!!

El Ramon no s’ho pensa gens. Poc després tothom a l’hostal feia tabola. Ell és el centre de la bullanga amb les seves trobes i la seva musica. La gent canta, riu i balla. Els pobres han d’aprofitar de les bones estones de la vida. En una de les pauses va a fer un mos. Mentre ja ulla la mossa que li fa gara-gara.

De cop i volta s’obre la porta de la sala i entra el Menoscall amb dos soldats i lligada de les mans amb una corda l’Elisenda, la filla petita del Baró i senyor del castell.

Al veure’l el bufó esclata amb una sonora riallada i dirigint-se al jove va parlar-li amb veu una mica mofeta.

¾               Hola Ramon, beneits els ulls que poden veure’t. Anaves lleuger. No tinguis          recança, no venim per tu. Sempre m’has caigut prou bé i ningú t’ha                  assenyalat com amic del trobador. Ja saps com són els senyors: a dalt de la         torre no veuen a la gent del poble.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

UNA HISTÒRIA MEDIEVAL ll

El Menoscall li va explicar, fil per randa, tot al seu amo i senyor: Aquest es va molestar, paraula massa fina per mostrar l’emprenyament marital- posaré la real paraula- i que es fonin si cal els ploms: va cabrejar-se i força. Un dia com un altre va sortir amb la seva partida a caçar. Mes, era una altra la presa que volia agafar aquell dia el Guillem. A la tornada va deixar acampada la tropa, amb l’ordre de no arribar fins l’endemà al matí. Aleshores, sense estendards, sense trompetes que anunciessin la seva arribada va marxar cap el castell. Només l’acompanyava el seu escuder, home de la seva màxima confiança. Van entrar embolicats en negres capes i van reunir-se amb el Menoscall dins el cos de guàrdia. Amagats, van esperar fins el moment oportú.   

Quan el Narcís va pujar a la tarda a reunir-se amb l’Arsenda, a la seva estança, uns soldats el van agafar pel coll i el van tancar a les masmorres del castell.  Poc després va baixar el Guillem. No van servir ni les bones paraules ni els propòsits d’esmena. Al gall de corral aliè  li van tallar la llengua i com a un bon capó nadalenc,  després el coll. Per acabar i aprofitar-ho tot van llençar el seu cos a la cort dels porcs.

Però no va acabar aquí la història, enrabiat i venjatiu el Guillem va fer guisar, per la millor cuinera, la llengua del trobador. Li va donar a la seva esposa com a menja especial. Sí, sí, tanmateix com la llegenda del de Cabestany, Però en aquest cas no era un cor, sinó la llengua.  Quan l’Ersenda va acabar de sopar, amb expressió satisfeta, el Guillem li va preguntar:

¾                     Que us sembla aquest plat que us han servit, l’he fet preparar especialment per a                 vos apreciada senyora meva.

¾                    Exquisida, senyor, té un  sabor especial, dolça com la mel. De que és?

¾                  No l’heu reconeguda, senyora? Aquesta us ha cantat dolces trobes i potser l’heu                     assaborit de mil altres maneres. Muller traïdora!

¾                   Dieu? - Cridà l’Ersenda  esparverada

¾                  Sí, estimada, del vostre trobador. El Narcís, de veu i modals melosos. Doncs, el gall,              no tornarà a cantar mai més.

¾                 Déu meu! El Narcís! Quin fàstic! – exclama embogida, la dona.

Plorosa i mig vomitant va fer una curta carrera i va tirar-se per la finestra del castell.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

UNA HISTÒRIA MEDIEVAL I

Un cavall galopa per un camí de terra. El seu genet  es gira sovint mirant si algú el persegueix. Cap polseguera indica que cap altre cavall ni cap hoste el segueix.  Els que transiten pel camí són simplement traginers. També pagesos que tornen dels pobles propers. Sempre, en els pobles de l’entorn hi ha algun mercat on vendre els productes dels seus horts

Detura un xic el pas del seu cavall i això li permet pensar en els darrers fets. Ell, com a joglar del Narcís, ja ho veia venir. Com ell, molta gent de la petita cort del senyor de Capsigrany. L’havia advertit en moltes ocasions, però com estava content i granejava diners, no li va fer cas. Màxim, li donava algun sou més per a gastar i també per què mantingués la boca tancada.

Com a joglar, cantar les noves trobes del Narcís, cada cop més agosarades, com fuetejades pel seu amor i la seva satisfacció física amb la relació amb la senyora, li anava força bé. Aleshores se n’aprofitava per cantar-les en els mercats i les tavernes. Era jove, era gentil, era amable i tenia bona veu; sempre aconseguia un bon plat a taula, alguna gerra de vi i també algun que altre maravedís. A més, cantant amb la seva bona veu les trobes del seu mestre i noble trobador, acompanyant-les amb la seva mandolina, més d’una mossa de la taverna o, més d’un cop la mestressa de l’hostal, li havien escalfat el llit.  

El trobador per la seva part aprofitava la seva també dolça veu i la seva galanor per cantar les seves trobes i ballar amb les dames i la senyora del castell. Amb l’excusa de l’amor cortès sovint pujava durant la nit a l’habitació de la senyora i amb tendres trobes, a cau d’orella, aprofitava per allitar-se amb la senyora. Calculades caigudes d’ulls i múltiple mostres d’estima, paraules ensucrades i aduladores; i alguna que altra insistent i lleugera  carícia d’unes mans descuidades que no volen, però toquen. Uns llavis que es troben amb els altres llavis. Tot això acabava com havia d’acabar, entre els llençols del llit de la dama, la senyora Ersenda. Tot valia en l’amor cortès, o potser no tant cortès.

Aprofitava sempre per fer aquestes visites en els moments que el Guillem, castlà, senyor i marit, era a fora a caçar o guerrejar amb qualsevol altre noble. Alguna vegada per a perseguir alguna partida sarraïna massa atrevida..

Enamorat o encapritxat, ves a saber el què, mai havien sortit de la boca del Narcís tan dolces paraules d’amor dedicades a la seva nova estimada. Ben bé semblava el gall del corral quan canta a la matinada. Però va oblidar-se que el galliner era d’un altre gall, el Guillem, amo i senyor de la contrada. Encegat d’amor, diguem-ho així, per quedar bé, no va fixar-se que l’amo Guillem  tenia al bufó Menoscall com a gos vigilant.  

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

FONT DEL GAT. MOSSET. CONFLENT. CATALUNYA NORD

Malgrat tot no ser la reconeguda font de Montjuïc ens ha agradat publicar aquesta també font d’un gat més somrient.

Molts somriures són necessaris aquests dies.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

HIPÈRBOLE EN GRAMÀTICA II

HIPÈRBOLE: Figura de dicció en què l'expressió és una exageració evident.

Em recordo del Carl, el meu gos. Pobre animal, ara ja vell i xacrós a fer règim. Quan ja no pot, en els dos sentits, ni arrossegar els ossos.

¾     Papa, avui necessito que m’ajudis

¾     Què et passa?

¾     La professora ens ha parlat de la hipèrbole i vol que lliguem unes frases que ens ha dit. De veritat, no ho sé, estava força distret mirant uns ocells per la finestra.

¾     Hipèrbole, dius? No és una cosa de dibuix.

¾     No, papa! Són paraules, així com exageracions.

¾     Quines t’ha posat com exemple?

¾     Aquestes, escolta papa: He viatjat per tot el món, tu he dit un milió de vegades, això ho sap tothom, es menjava els llibres de tan estudiar, en Joan va tirar de la llengua al Carles perquè ho digués tot. Ho entens?

¾     Noi, amb tantes frases, no sé que dir-te. Això és el galimaties més gros que m’he trobat a la vida. Més gros que un Boeing 747.

¾     Va, papa, pensa una mica.

¾     Què vols que et digui? Una exageració? Més gran que el cul de la teva àvia.

¾     Papa, que ho de llegir davant de tota la classe.

¾     Més brut que un camió d’escombraries.

¾     Aquesta, OK.

¾     Va, pensa tu també, que si no, la farem grossa com un cabàs.

¾     Uf! Potser?

¾     Més seriós que un jutge.

¾     Què en coneixes molts de jutges?

¾     Dos, el del divorci i el que diu quant han de durar les nostres trobades. I ja en tic prou. No se’ls escapa ni un somriure.

¾     Pare, tinc gana. Has posat la pizza al forn?

¾     Sí! Si ara mateix, si l’olores i la veus, t’adonaràs que és un bé de Déu.

¾     Papa, prou d’exageracions, que comences a semblar la profe.

Com me l’estimo al meu fill, és el més intel·ligent de tot el planeta. Que dic del planeta, fins i tot de la galàxia.

Miquel Pujol Mur

HIPÈRBOLE EN GRAMÀTICA I

HIPÈRBOLE: Figura de dicció en què l'expressió és una exageració evident.

Aquesta tarda estic força content. He plegat de la feina més d’hora que de costum. La raó, és que m’ha telefonat la meva ex-dona, dient-me que m’havia de deixar aquesta nit el nostre fill Joel. La Patrícia i jo estem divorciats des de fa uns tres anys.

Malgrat el temps passat, és molt estricta en el referent a deixar-me el nen. Just les hores dictades en la sentència del jutge, i prou. Sembla com si jo fos un mal exemple. Jo des que ens vam separar no he conviscut amb cap altra persona. Ella, per la seva part ja n’ha tingut tres. Actualment em recrimina que jo, al nostre fill li dono molts capricis. Però com que vull que em recordi com un bon pare, les estones, poques, que estic al seu costat vull que sigui feliç. També em retreu que sembla que me’l vulgui fer meu.

Truquen al timbre i surto corrent a obrir. El Joel, com sempre porta la motxilla, grossa motxilla, carregada de llibres i quaderns d’exercicis. En una altra bossa porta la roba, pijama i muda. Demà al matí, l’haig de portar a col·legi.

La veu de la Patrícia, tan dolça en altres moments de la nostra vida, sona aspre i seca.

¾     Te’l deixo, tinc pressa. Vigila que no es faci mal, que sou uns sapastres. Homes havíeu de ser! Ah! Ajuda’l amb els deures. M’esperen les amigues.

¾     Adéu! - li contesto, però no puc mossegar-me la llengua i li crido: Velles amigues o un nou amiguet?

Si les mirades matessin, ara mateix hi hauria un home dessagnant-se a la meva porta. Per tota contesta em fa una “peineta” i  ...  evito la paraulota que va dedicar-me.

Descarregat el meu fill de la motxilla, i la bossa, li parlo amb veu dolça i incitadora:

¾     Bé, Joel, mira he comprat uns “cakes” en aquella pastisseria que tant t’agrada. Després, per sopar, he comprat una pizza margarida i beurem coca-cola.

¾     Sí, papa, gràcies! Són molt bons i la pizza és la meva preferida. La mama no m’ho compra mai, diu que tot això engreixa. Clar, com que ara vol estar prima per lluir el tipus a la platja, fa règim. Però sembla ben bé, que a casa n’ha de fer tothom, fins i tot, el Carl.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

MONUMENT A L’ESPARDENYA. SANT LLORENÇ DE CERDANS. VALLESPIR. CATALUNYA NORD

Des del segle XIX, a Sant Llorenç de Cerdans i als pobles de la vora, s'hi va instal·lar i hi va créixer una fructífera indústria artesanal d'espardenyes o de vigatanes, tal com allí anomenen les espardenyes tradicionals d'espart i vetes. Actualment encara hi ha una fàbrica que produeix aquest tipus de calçat.

Fa quatre anys, el poble va voler valorar aquest llegat artesanal i va començar a celebrar una festa dedicada a l'espardenya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA PÈRDUA DEL JO ...

1.

Vaig observar el pres. No sabia el seu nom ni tampoc el volia saber. Per a mi només era el número 284. Mirant per l’espill m’esparverava la seva absoluta immobilitat. Romania sempre assegut en una cadira enmig de la cel·la.

Mantenia sempre el cap dret i els ulls fixats en la paret blanca de davant seu. Els braços restaven damunt les cames i les mans nervioses sobre els genolls. Durant la guàrdia nocturna també l’havia observat. En alguna ocasió l’havia vist estirat al llit, de costat, mantenint sempre la mateixa posició. Tal vegada com si fos una escultura treta del seu pedestal i canviada de lloc.

Quan recollia la safata del menjar m’adonava que havia picat minses quantitats de cada plat. Com si fos un pardalet que saltant de plat en plat picoteja allò que li ve de gust. 

2.

Un dia vaig entrar a la cel·la i em vaig posar davant seu. Els seus ulls eren enfonsats dins les òrbites i les seves mans tremolaven damunt els genolls. Una petita guspira d’intel·ligència  brillava en la seva mirada. Quasi sense obrir la boca va murmurar:

¾     Calendari.

Va tornar a quedar un altre cop immòbil com si fos de marbre. Volent trencar el seu mutisme l’endemà li vaig portar un calendari i li vaig posar a la paret. No va arribar a fer cap gest d’agraïment. Només per un moment vaig creure endevinar que la cara se li distenia  lleugerament. 

3.

He demanat una excedència i no l’he vist durant cert període de setmanes. Mes al tornar a treballar he desitjat tornar a veure’l. Me l’he mirat sorprès pel seu canvi. La seva mirada és més buida encara. Els ulls són encara més enfonsats però rodejats per unes ulleres quasi negres. Les mans resten flàccides sobre els genolls. Cap llum en els seus ulls indica haver-me reconegut.

Durant aquest temps ningú ha arrancat el full mensual del calendari. Ell, continua impertèrrit, immòbil com una roca tallada, sempre en la mateixa posició. Un dia després n’he penjat un de nou.

Sense mirar-me ha mussitat, sense cap to a la veu:

¾     Qui soc?

4.

Aquesta pregunta m’ha dolgut en el cor. El pobre home ja ha perdut la noció de si mateix. Ha oblidat una cosa tan elemental com qui era i com és deia. A l’oficina, després de remenar molts arxius he trobat el seu nom. M’he obligat a repetir-lo per gravar-lo a la meva memòria i no oblidar-lo. Al vespre he tornat a la seva cel·la content per donar-li resposta al seu oblit.

És buida. Neta i polida com si mai hi hagués viscut ningú. El calendari tampoc hi és. Només resta la cadira enmig del quadrat habitacle. Com si amb els anys hagués quedat fixada al terra.

He estat l’única persona que ha anat al seu sepeli. Damunt la tapa del senzill taüt de cartró el número 284 és pintat en negre. No me n’he pogut abstenir i he cercat un tros de guix caigut al terra i amb lletra tremolosa, però grossa, he escrit en un angle el seu nom “Lluís”.

Miquel Pujol Mur

MONUMENT A L’ARTESANIA DE FERRO. TAURINYÀ. CONFLENT. CATALUNYA NORD

 

Del cartell explicatiu:

Aquesta obra ha estat realitzada l’any 2013 per Joël Oulié, artesà del ferro de Lacroiselle, al departament de Tarn. Es tracta de dues escultures orientades, l’una cap el cim del Canigó, i l’altra cap a la mina de Salver

L’Associació catalana d’artesania del ferro, organitza cada dos anys, les Trobades Europees d’artesans del ferro a Arles sur Tec.

Em aquesta ocasió es creen escultures que son ofertes als municipìs miners del massís de l Canigó

Aquestes obres, acte de generositat  i de memòria, recorden que al llarg dels segles l’activitat minera va fer viure els pobles i va afaiçonar els paisatges de la muntanya sagrada dels catalans.

Recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

PONT DE LA GORGA. L’ESQUIROL. OSONA

El pont de la Gorga, d’origen romànic, tot i que ha patit moltes modificacions al llarg dels segles, sembla va ser construït cap a l’any 1352.

El pont, amb uns 400 metres de llargada, edificat a partir de dos arcs desiguals amb baranes és del tipus d’esquena d’ase i el pilar on s'uneixen aquests dos arcs té forma de tallamar cap al nord.

El pont de la Gorga, conegut també com a pont del Raval creua la riera de les Gorgues en el camí ral de Vic a Olot. 

Aquesta riera osonenca de curt recorregut i afluent del riu Ter per la seva esquerra, és la riera més cabalosa del Collsacabra, ja que recull totes les fonts i pluges abundants de la part sud de la serra de Cabrera i Aiats.

El Pont de la Gorga és una construcció obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

VISITA AL MUSEU D’ART

Hem anat tota la classe al museu d’art contemporani. La professora fent –se la entesa no a volgut cap guia. Ella, ho sap tot sobre pintors i pintura.

Hem començat a recórrer les sales i ens ha començat a donar explicacions per copiar i escriure un exercici per millorar nota. Bé a mi, poc m’importa després del zero de la setmana passada, Poc profit em farà la nota que em posi. Para’t Manel no comencis amb les mateixes rancúnies de sempre, em diu una veu dins del cap. De sobte, la profe queda parada a l’entrada d’una sala.

Una gran sala, de parets negres. El terra és brillant com acabat de polir. La claror diària entra per uns finestrals de blanques i lleugeres cortines. De seguida m’ha imaginat el saló dels vals de les principiants a Viena.

En la paret principal sota uns focus lluïa una escala d’alumini i en un dels travessers un diari. La senyoreta ha rebuscat dins la bossa. No sabia que representava la figura.  L’Eloi, el noi savi de la classe, ha preguntat:

¾     Senyoreta, de qui es aquesta obra d’art.

La Montse ha contestat:

¾     Això, només són una escala i un diari..

L’Eloi li respon, (tan “gilipolles” i  “repipi” com sempre)

¾     Però, ha de haver una explicació. Tal vegada un personatge com Dalí, ens parlaria d’una escala mirant el cel i un diari tou.

¾     Calleu nens, m’atabaleu!- ha cridat enfurismada la professora mentre avocava tota la bossa a terra. Papers, cigarretes (òndia no sabia que fumava) l’encenedor, xiclets, pintallavis, tot, tot, era escampat damunt el terra lluent. Desesperada, per no trobar cap expilació, va obrir un paquet de mocadors de paper per eixugar-se les llàgrimes.

De cop s’obre una porta dissimulada en el pany de paret i apareix un home que agafa l’escala, se la recolza a l’espatlla i marxa en el diari a la mà. Girant-se cap a nosaltres ens crida no gaire alt, però que ressona en la estància.

¾     La sala està tancada. Vigilin que el terra patina. Vostè, senyora, també podia buidar la bossa en un lloc més adequat.

Miquel Pujol Mur