Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


divendres, 28 de maig del 2021

DEU DE NEGRES I UNA DE BLANCA. JOC DE DAMAS

 Tot és a punt! Totes ben posades i alineades. Negres amb negres! Blanques amb blanques! 

Una per una, totes ben posades! Com si fossin mostrades en l’aparador d’una vitrina. 

Penso i en moc, una. Desprès, em repenso i moc, la segona. I van dues. 

Quin maldestre destí em persegueix? 

El meu dròpol antagonista, en un sol moviment destrueix el meu elaborat pla. 

Una, dues, tres, i continua, quatre, cinc, i tota la resta també. 

Només una, una només, em queda damunt el tauler. 

Què puc fer? Només salvar la meva única formosa blanca,  envoltada per deu de negres. 

Què he de fer? Rendir-me i salvar-la del deshonor del seu destí. Agafar-la per sorpresa i empentar l’enemic tauler. 

Zas! Pum! Cras! Tot per terra! Quina trencadissa! Uns per un costat! Els altres rodolant per l’altre! 

Voldria trepitjar-vos, maleïts nans! 

Miquel Pujol Mur

dimecres, 26 de maig del 2021

SIMPLEMENT EL MARC D’UNA PORTA

 

Us vull fer una confessió. Buscant una fotografia que m’agradés, com a nexe per aquest relat del grup, vaig trobar aquesta que en aquell instant em va “frapar”. No sé quants pensaments, profunds i profitosos, n’hi vaig veure de possibles. Boires, colors,  marc de porta, cel, etc., etc. Però en el moment de la trista realitat, quan m’he assegut amb un full de paper blanc davant meu, en el sacrosant moment d’escriure, sembla, ben bé, que tots aquells miratges, hagin fugit de la meva ment. Ara, intentaré salvar la situació com pugui, malgrat sigui, com el capità del transatlàntic, que s’enfonsa en el mar i que crida: Tots a l’aigua.

El marc d’una porta envoltada de bromes,  què pot representar: una etapa de la nostra existència terrena. Em recorrem tants i tants, cadascun d’ells marca una etapa vital: la naixença, els primers passos i les primeres paraules, l’edat infantil, la pubertat, els primers amors, l’adolescència, l’època adulta, la paternitat, la vellesa i la senectut. 

D’aquestes proves superades, en moltes ocasions ens vanagloriem del que hem aconseguit. En altres, certs moments, fem una mirada retrospectiva i ens en penedim, de tant pobres que han estat les nostres experiències. Aleshores pensem que segurament ara ho faríem d’una altra forma. Però el moment oportú ha passat i malgrat, potser, ens agradaria poder rectificar-ho ja no és l’apropiat. 

Tot aquest pes de les decisions mal preses són el llastre que manté dreta la nau de la nostra vida. Les bones són el vent que ens porta feliçment a les portes d’Ítaca i que ens dona vida. El bagul dels nostres mal records, més val oblidar-lo dins la sentina més fosca, de la bodega mental i no treure’n-lo mai.  

La pregunta que em faig és qui no ha dit, fet o comès alguna cosa de la que se’n penedeix, sigui per omissió o per manca d’atreviment. Que tot pot ser-ne causa. Aleshores, val més intentar continuar endavant fins que la porta del darrer marc ens negui l’entrada. Però tot aquest conjunt de fets són la nostra vida, viscuda per bé, o per mal. 

Tal vegada estic en un error, l’orgull humà de la vida, per més ridícula que hagi estat. El marc de la porta, només és un. Tot l’espai de temps que creiem haver viscut, que de vegades ens sembla llarg, només és, en la realitat, com una fugissera estrella que ens breus instants, en milionèsimes de segons, ha travessat el marc.  

No sé si he salvat la situació o tots els viatgers s’han ofegat en el mar del destí. 

Miquel Pujol Mur

divendres, 21 de maig del 2021

TRES PARAULES

 Només tres paraules marquen aquest concís relat. 

El noi marxa de casa. Diferents formes de pensar. Plors de la mare. Agafa el tren i marxa a la capital. 

El seu cant és de llibertat. 

No troba feina. Els moments no son propicis. S’enrola en una banda de carrer. Alcohol, droga, petits i no tant petits delictes. 

Crida, al vent de la vida, la seva bogeria. 

Cau en una greu depressió en temps de pandèmia. Llit i parets blanques. Cuidadores silencioses. 

Plora en la seva solitud. 

Miquel Pujol Mur

dimecres, 19 de maig del 2021

SANT LLORENÇ DE LA MUGA. ALT EMPORDÀ

 La vila de Sant Llorenç de la Muga és a la vora d’un meandre del riu, que l’envolta a migdia i a llevant. Té un nucli habitat compacte, estret i allargassat envoltat de muralles medievals, part de les quals encara es conserven. Aquest fet atorga a la població un aspecte de conjunt monumental, dels més interessants de la comarca. 

L’església parroquial de Sant Llorenç de la Muga és emplaçada a llevant de la població, vora la Muga. El temple formava part del recinte fortificat.  A poca distància dels absis hi ha una font d’aigua sulfurosa.





La planta del recinte s’aproxima a la forma triangular, i els costats de migdia i de llevant són paral·lels al curs de la Muga. Al vèrtex de ponent, on s’uneixen els llenços de migdia i de tramuntana, hi ha un dels portals, el portal de Dalt; el portal de Baix s’obria a l’angle NE. Una altra porta, menys usada, s’obria a migdia i donava al carrer de la Muralla, vorejant el riu. 

El nucli interior habitat s’arrenglera a banda i banda del carrer que uneix els dos portals principals. Es formen alguns carrers laterals i al centre l’ampla plaça Major. Els carrers conserven el traçat medieval, però les cases són dels segles XVII i XVIII. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 14 de maig del 2021

LA VENJANÇA DEL TAXISTA II

 Vam acordar el preu, les condicions i el trajecte. Va donar-me una paga i senyal generosa, més del que guanyava en un mes de treball. Vam quedar per marxar al cap de dos dies. Així em donava temps per preparar el cotxe. 

En veure’m tan atrafegat un company de feina  que també tancava al mateix garatge, va preguntar-me què feia. Malauradament li ho vaig explicar. 

L’endemà de bon matí vaig anar a recollir el cotxe. Aleshores vaig adonar-me que tenia les quatre rodes punxades. De seguida vaig veure els talls de ganivet a les cobertes. El cotxe del meu company havia desaparegut. M’havia deixat una nota que deia: Com que no podràs sortir, ja faré jo el teu servei. 

Em lloc d’emprenyar-me, que no porta a res, vaig començar a rumiar, mirant-me el rellotge. Tot va ser una, pensar i reaccionar. El pensament: Sort que has baixat d’hora. La reacció: Vaig telefonar al Nitus, un company de col·legi que té una tenda de pneumàtics, i li ho vaig explicar. Només va respondre: Ja vinc! Quina mida? Al cap de mitja hora tornava a sortir al carrer amb un joc de cobertes noves. El Nitus, a més va donar-me una grossa patata. 

Ràpidament vaig córrer cap a l’hotel. Ja tenien el cotxe carregat. Pels gests vaig veure que Mr. Smith no estava conforme. Segurament reclamava la part de la paga i senyal que m’havia avançat. En silenci i a certa distància vaig esperar, sense fer notar la meva presència. L’Eusebi, tampoc sabia com explicar-se davant del client americà. Suposo que aquest remugava molest per la coneguda informalitat de la gent del país. Finalment, van acabar les protestes i, més o menys a desgrat, els clients van pujar al cotxe. 

Aleshores, agotnant-me com un guerriller, vaig córrer amagat fins a entaforar la patata al tub d’escapament. Quan va arrancar el vaig seguir amb el meu cotxe. Poc després una forta explosió, plena de fum negre, llampecs i flames va sortir de la part inferior del vehicle. Simplement havia rebentat el silenciador i una part de sota del cotxe. Espantats van parar. Em vaig situar rere seu i vaig traspassar ràpidament la càrrega. D’una esgarrapada li vaig prendre els diners, al sorprès mig amic, dient-li el tan conegut: Com que tu no ho pots fer, ja ho faré jo. 

Vaig invitar els meus clients a pujar al meu cotxe. Vam iniciar el viatge a Tobruk.

La vergonya, m’impedeix narrar-vos més fets en aquest relat del viatge. El “mister” era de gustos ambigus i de moral ampla. El cameràman un mig “drag quenn”, amanerat al màxim. Una guionista pervertida que em volia ensenyar moltes novetats. Només ens hauria mancat un cotxe groc i negre! 

Miquel Pujol Mur

dimecres, 12 de maig del 2021

LA VENJANÇA DEL TAXISTA I

 Em dic Josep, però tots els del gremi del Taxi em diuen, Pep, l’enginyós. Soc del pocs taxistes que sempre està de bon humor. El meu pare també va dedicar la seva vida al mateix treball. Això vol dir que conec  de primera mà el que comporta aquesta feina. De clients n’hi ha de tota mena. N’hi ha de generosos i simpàtics, tant com de malparits i ronyosos. La gent cada dia dona menys propines, deu ser a causa de la situació econòmica. 

Però que hi podem fer, amargar-nos i agafar un mal de fetge, no, això mai. La nostra feina és bastant dura. La gent es diu: mira aquests, tot el dia còmodament asseguts, com a senyors, dins el cotxe. Sempre a l’aguait de la gent per passejar-los i robar-los, amb el cony del taxímetre. Mentida, aquí a Barcelona, si vols guanyar diners has de saber a l’hora punta, cada lloc on has d’estar. Sortides de col·legi de la part alta de la capital, mercats, teatres, sales de festes, balls i hotels.  Alguna propina als conserges dels hotels, també ajuda a crear forts vincles d’amistat. Bé, no us ho creure però quasi s’ha d’estudiar i conèixer a fons la vida de la ciutat. Com si fos una carrera, s’hi vols treure profit de la teva feina. Parat a la parada no és fan diners, s’ha d’anar a pescar en tot moment. Has de saber l’indret on hi ha el gorg més profitós, cada estona del dia.  Malgrat tenir-ne cura, els nostres cotxes són una eina de treball que, al més petit descuit, ens arruïna la vida. Valen tants diners les reparacions! 

Però com això no és el temari del relat d’avui, passo a explicar-vos la meva aventura. 

Certa vegada em va trucar l’Eusebi, el conserge d’un dels hotels. Va dir-me que un client nord-americà, un ianqui folrat de calers, li demanava un conductor i un cotxe de confiança per una sortida de molts dies. Sense pensar-m’ho vaig anar a l’hotel. Me’l va presentar com a Mr. Smith. 

L’home va dir-me que treballava per una revista de gran difusió americana. Volia fer un viatge llarg, molt llarg. Volia anar a Tobruk. Vaig quedar esmaperdut. Li vaig preguntar, què dimonis se li havia perdut (sincerament no sabia on volia anar) a Tobruk.  Va començar a treure mapes. Em vaig esparverar: Tobruk, Líbia. Li vaig preguntar que se li havia extraviat en aquest remot lloc del món. Un reportatge excepcional: va ser la seva resposta. Inquiet li vaig preguntar si no hi havia una forma més fàcil d’anar-hi que en taxi. Per exemple, en avió. Em va contestar que ell, i els companys i amics, volien recórrer, a més, el nord d’Àfrica.  Quan són? vaig inquirir. Només tres: em va informar. El cameràman, la guionista, i jo. Soc l’encarregat, el productor i al mateix temps, el narrador del viatge.  

Mirant-me fixament va dir: No té un altre vehicle? Anar pintats de groc i negre serà molt naïf. Em vaig recordar del cotxe del meu pare (E.P.D). Vell, però ben cuidat (el meu difunt pare el mantenia en perfecte estat i l’havia fet repintar de gris) Era vell, però era fort i també alt, quasi com un tot terreny. Circularà millor, que el meu nou vehicle, per aquells viaranys. Li ho vaig explicar i va posar-se molt content. 

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

divendres, 7 de maig del 2021

POTI-POTI : MISSATGE A LA PROFESSORA

 Ai Senyor! Quina setmana! Mal dormit, mal menjat i neguitós. A les nits, em bellugava d’un costat a l’altre del llit, mentre somicava desesperat. Els pensaments em voltaven pel cap, donant mil voltes a les idees, per resoldre l’equació. No em sortia l’entrellat de la qüestió. Era, ben bé, com uns mots encreuats, imprecisos i sense solució. Sempre m’hi faltaven definicions.

Als matins, esmorzava d’una llambregada i, sense acabar em tancava a l’habitació. Mig a les fosques, meditava arraulit a la cadira. Em movia frisós. Tremolava enfebrat per les paraules, que com les onades del mar en els esculls de la costa, repicaven dins el meu cervell. Quin és el resultat de tot això? És que hi ha alguna fórmula màgica, per desentrellar el meu embolic cerebral? Promogut per la preocupació imaginativa del joc de paraules. 

Ho vaig intentar resoldre, com si fos un Sudoku. Els números, pocs, només de l’1 al 9, no em quadraven. Sí, amics! No els aconseguia posar bé. Sempre les ratlles vermelles marcaven l’error. Error! Error! No! No! No! Terror! Terror, fins l’infinit! Només pensant en les brases i els focs de l’infern, s’apaivagaven un xic els meus neguits. Us ho imagineu? Que creient-me  en el regne de la crueltat total, entremig de flames, tremolava trasbalsat per les frases que no aconseguia equilibrar. 

Dinar, només un got d’aigua i una mossegada, de ratolí, a una fruita.S’ha de pensar! S’ha de pensar! Una idea i una altra bellugaven les meves meninges cerebrals sense aconseguir connectar-se. Quan una pujava, l’altra com fugin, es curtcircuitava, per no trobar-se enmig de les cèl·lules grises, i així evitar el meu desassossec . 

Al vespre, sense quasi sopar, tornava al martiri del llit, i la manca d’idees. L’angúnia em paralitzava. M’ofegava, mancat d’aire en els pulmons. El cor s’alentia cada cop més. Quedava erm, sense esma i sense saber quines paraules pronunciar. 

Per què? A veure, amiga professora, amable musa portadora d’idees. Per què un poti-poti? Per què un desgavell de frases sense sentit unitari? Ho dic moltes vegades, ara ja soc un pobre vellet sense gaires forces i ple de neguits. Qualsevol situació em desborda la tranquil·litat de l’ànima. 

Tornem a repassar les frases:

1.   S’ha d’arreglar la teulada de casa meva. A mi què! Que la repari el veí del quart que és a qui li raja l’aigua. Ep! Només quan plou. Quan fa sol no es mulla. Resposta un xic penosa, però què li podem fer.

2.   En un trist desert urbà. Totes les grans ciutats on viuen els urbanites ho són. Perquè pràcticament, hi viuen molts, però se n’hi coneixen pocs. D’estar sol també t’hi pots trobar enmig d’una gernació de persones. Molts cops veig tothom més preocupat per fer la fotografia d’un accident, per publicar-la a internet, que per l’accidentat. La solitud en aquest cas és espiritual.

3.   Aquí faré un lleuger canvi de l’ordre de les frases. La Júlia es va despertar sense dents. La planyo moltíssim però, a certa edat, desgraciadament, és molt habitual. Es guarden per anar a dormir.

4.   Oh! Quanta xocolata! Veus aquesta sí que em plau. M’agrada la xocolata i, com més percentatge de puresa, millor. No totes les coses d’aquesta món han de ser dolces a la força, una mica d’amargor també complau. 

Per tant us suplico, postrat de genolls a terra, i com a favor especial, emèrita professora, focus de llum per les meves tenebroses i desorientades neurones, si us plau, mai més un poti-poti. 

Miquel Pujol Mur

dimecres, 5 de maig del 2021

MONTCLAR. BERGUEDÀ

Visitàvem el petit i formós lloc de Montclar. Situada dalt un promontori el petit grup de cases forma part del conjunt de vil·les florides. 











Montclar és documentat des del segle XI, però el castell pròpiament no surt esmentat fins al 1309, quan passà a domini reial (era regentat per la família dels Montclar) i s'engrandí. El segle XVII, l'antic castell fou transformat en masia. Aquest conjunt fou declarat bé d'interès cultural el 1985. 

L'església parroquial està dedicada a Sant Martí. És d'estil romànic i va ser construïda al segle XII. És de nau única amb absis. Té annex un campanar de planta quadrada amb coberta a quatre aigües. 

La porta d’accés al cementiri duu a la part superior la frase” AVUI JO DEMÀ TU”. Quan real és aquesta dita. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau