Ai
Senyor! Quina setmana! Mal dormit, mal menjat i neguitós. A les nits, em
bellugava d’un costat a l’altre del llit, mentre somicava desesperat. Els
pensaments em voltaven pel cap, donant mil voltes a les idees, per resoldre
l’equació. No em sortia l’entrellat de la qüestió. Era, ben bé, com uns mots
encreuats, imprecisos i sense solució. Sempre m’hi faltaven definicions.
Als
matins, esmorzava d’una llambregada i, sense acabar em tancava a l’habitació.
Mig a les fosques, meditava arraulit a la cadira. Em movia frisós. Tremolava
enfebrat per les paraules, que com les onades del mar en els esculls de la
costa, repicaven dins el meu cervell. Quin és el resultat de tot això? És que hi
ha alguna fórmula màgica, per desentrellar el meu embolic cerebral? Promogut
per la preocupació imaginativa del joc de paraules.
Ho
vaig intentar resoldre, com si fos un Sudoku. Els números, pocs, només de l’1
al 9, no em quadraven. Sí, amics! No els aconseguia posar bé. Sempre les
ratlles vermelles marcaven l’error. Error! Error! No! No! No! Terror! Terror,
fins l’infinit! Només pensant en les brases i els focs de l’infern, s’apaivagaven
un xic els meus neguits. Us ho imagineu? Que creient-me en el regne de la crueltat total, entremig de
flames, tremolava trasbalsat per les frases que no aconseguia equilibrar.
Dinar,
només un got d’aigua i una mossegada, de ratolí, a una fruita.S’ha de pensar! S’ha
de pensar! Una idea i una altra bellugaven les meves meninges cerebrals sense
aconseguir connectar-se. Quan una pujava, l’altra com fugin, es curtcircuitava,
per no trobar-se enmig de les cèl·lules grises, i així evitar el meu
desassossec .
Al
vespre, sense quasi sopar, tornava al martiri del llit, i la manca d’idees.
L’angúnia em paralitzava. M’ofegava, mancat d’aire en els pulmons. El cor s’alentia
cada cop més. Quedava erm, sense esma i sense saber quines paraules pronunciar.
Per
què? A veure, amiga professora, amable musa portadora d’idees. Per què un poti-poti?
Per què un desgavell de frases sense sentit unitari? Ho dic moltes vegades, ara
ja soc un pobre vellet sense gaires forces i ple de neguits. Qualsevol situació
em desborda la tranquil·litat de l’ànima.
Tornem
a repassar les frases:
1.
S’ha
d’arreglar la teulada de casa meva. A mi què! Que la repari el veí del quart
que és a qui li raja l’aigua. Ep! Només quan plou. Quan fa sol no es mulla. Resposta
un xic penosa, però què li podem fer.
2.
En
un trist desert urbà. Totes les grans ciutats on viuen els urbanites ho són.
Perquè pràcticament, hi viuen molts, però se n’hi coneixen pocs. D’estar sol
també t’hi pots trobar enmig d’una gernació de persones. Molts cops veig tothom
més preocupat per fer la fotografia d’un accident, per publicar-la a internet,
que per l’accidentat. La solitud en aquest cas és espiritual.
3.
Aquí
faré un lleuger canvi de l’ordre de les frases. La Júlia es va despertar sense
dents. La planyo moltíssim però, a certa edat, desgraciadament, és molt
habitual. Es guarden per anar a dormir.
4.
Oh!
Quanta xocolata! Veus aquesta sí que em plau. M’agrada la xocolata i, com més
percentatge de puresa, millor. No totes les coses d’aquesta món han de ser
dolces a la força, una mica d’amargor també complau.
Per
tant us suplico, postrat de genolls a terra, i com a favor especial, emèrita
professora, focus de llum per les meves tenebroses i desorientades neurones, si
us plau, mai més un poti-poti.
Miquel
Pujol Mur
