Em dic Josep, però tots els del gremi del Taxi em diuen, Pep, l’enginyós. Soc del pocs taxistes que sempre està de bon humor. El meu pare també va dedicar la seva vida al mateix treball. Això vol dir que conec de primera mà el que comporta aquesta feina. De clients n’hi ha de tota mena. N’hi ha de generosos i simpàtics, tant com de malparits i ronyosos. La gent cada dia dona menys propines, deu ser a causa de la situació econòmica.
Però que hi podem fer, amargar-nos i agafar un mal de fetge, no, això mai. La nostra feina és bastant dura. La gent es diu: mira aquests, tot el dia còmodament asseguts, com a senyors, dins el cotxe. Sempre a l’aguait de la gent per passejar-los i robar-los, amb el cony del taxímetre. Mentida, aquí a Barcelona, si vols guanyar diners has de saber a l’hora punta, cada lloc on has d’estar. Sortides de col·legi de la part alta de la capital, mercats, teatres, sales de festes, balls i hotels. Alguna propina als conserges dels hotels, també ajuda a crear forts vincles d’amistat. Bé, no us ho creure però quasi s’ha d’estudiar i conèixer a fons la vida de la ciutat. Com si fos una carrera, s’hi vols treure profit de la teva feina. Parat a la parada no és fan diners, s’ha d’anar a pescar en tot moment. Has de saber l’indret on hi ha el gorg més profitós, cada estona del dia. Malgrat tenir-ne cura, els nostres cotxes són una eina de treball que, al més petit descuit, ens arruïna la vida. Valen tants diners les reparacions!
Però com això no és el temari del relat d’avui, passo a explicar-vos la meva aventura.
Certa vegada em va trucar l’Eusebi, el conserge d’un dels hotels. Va dir-me que un client nord-americà, un ianqui folrat de calers, li demanava un conductor i un cotxe de confiança per una sortida de molts dies. Sense pensar-m’ho vaig anar a l’hotel. Me’l va presentar com a Mr. Smith.
L’home va dir-me que treballava per una revista de gran difusió americana. Volia fer un viatge llarg, molt llarg. Volia anar a Tobruk. Vaig quedar esmaperdut. Li vaig preguntar, què dimonis se li havia perdut (sincerament no sabia on volia anar) a Tobruk. Va començar a treure mapes. Em vaig esparverar: Tobruk, Líbia. Li vaig preguntar que se li havia extraviat en aquest remot lloc del món. Un reportatge excepcional: va ser la seva resposta. Inquiet li vaig preguntar si no hi havia una forma més fàcil d’anar-hi que en taxi. Per exemple, en avió. Em va contestar que ell, i els companys i amics, volien recórrer, a més, el nord d’Àfrica. Quan són? vaig inquirir. Només tres: em va informar. El cameràman, la guionista, i jo. Soc l’encarregat, el productor i al mateix temps, el narrador del viatge.
Mirant-me fixament va dir: No té un altre vehicle? Anar pintats de groc i negre serà molt naïf. Em vaig recordar del cotxe del meu pare (E.P.D). Vell, però ben cuidat (el meu difunt pare el mantenia en perfecte estat i l’havia fet repintar de gris) Era vell, però era fort i també alt, quasi com un tot terreny. Circularà millor, que el meu nou vehicle, per aquells viaranys. Li ho vaig explicar i va posar-se molt content.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada