Al mirar-la m’he adonat que aquella
criatura no podia ser de cap manera una bruixa, alta, esvelta, dreta, una
cabellera rossa i llarga, uns ulls blaus que semblaven transparentar el cel i,
un somriure que mostrava unes dents blanques i perfectes. Els seus ulls i la
seva rialla, prometen el paradís, a qui sigui el seu acompanyant. Un vestit
blanc. com una simple túnica, cobreix el seu cos, deixant admirar la seva esplèndida
bellesa. Déu meu! D’això en diuen una bruixa? Això és un àngel caigut del cel.
¾ Miri, miri! - Em deia el caporal.- Ho veu? Geperuda, bruta, els cabells emmerdats i malgirbats, les dents retorçades i negres de sutge. Aquestes mans grosses, brutes, esquerdades pel contacte de mil diabòliques coccions. Aquesta mirada maligna de qui ha estat asseguda en el tron de Belcebú, ballant obscenes danses en les seves orgies rituals. Senyor Rius! L’hem de penjar, de pressa i cremar-la aviat. Després, enterrar les seves cendres, ofegades en vinagre, per evitar els seus maleficis. Sí, ben lluny del poble, al Tossal de les Forques. Sota la creu, dels suïcides.
Jo miro i miro. Guaito, les altres cel·les, esperant veure la persona, que em descriu el Caporal. Només hi ha un xicot completament borratxo.
I me la torno a mirar. Si és
bellíssima, una princesa encisadora de les “Mil i una nits”. Què diu aquest
boig? Hauria d’acompanyar al noi ebri, i tancar-se també a la presó. La mirada
de la noia, dolcíssima, m’acaba d’engalipar. Quequejant, li dic seriosament al
Mosso:
¾
No!
Això s’ha d’estudiar molt profundament. No sap vostè els problemes que hi ha,
si no es segueixen al peu de la lletra, totes les regles i els apartats dels
conjuris, per vèncer tota la força dels encanteris de Satanàs. Me l’emporto al
Bisbat. La tancarem a la masmorra més fonda, d’on no sortirà mai, en tota la
seva existència. Emmanilli-la i doni’m la clau.
¾
Demano
un furgó policial i un cotxe escorta, Sr. Rius?
¾ No cal! Jo tinc molta experiència en aquestes situacions. Vegi, que fins i tot, m’ha enviat el Sr. Bisbe.
L’home, té ganes d’anar-se’n a dormir i, no fa cap ni un escarafalls a la meva idea.
Agafo la noia i l’assec a la part de darrere del meu cotxe. Quan hem arribat als afores del poble, just on el pont travessa el riu, li he tret les manilles i l’he fet seure al meu costat, al seient del copilot. Ha repenjat el seu perfumat cap, amb l’olor de gessamí, a la meva espatlla i, no he pogut menys que petonejar-la. Poc després ens n’hem anat a sopar.
Per acabar la història- ocorreguda fa anys- us he de dir que no me n’he penedit mai. Ha estat sempre més la meva companya fidel, amiga i enamorada.
Tot a la vida, és segons el mirall amb que ho mires.
Miquel Pujol Mur
