UNA HISTÒRIA MEDIEVAL II

 Dos dies després del casori, com si la corda de la vida ja s’hagués estirat prou, el vell comte moria. Sense ni temps de penedir-se del casament a què havia obligat a la seva filla.

El nou comte és un guerrer nat que ignora tot el que comporta la Cort. Per ell el món és per lluitar, conquerir i fruir de les dones. Quasi el que el convenç més de la nova posició, és el dret de cuixa. Pensa, que així tindrà joves i forts guerrers, que li serviran per aconseguir un exèrcit més fort i fidel. Només han passat dues setmanes del nou càrrec, que ja marxa a la conquesta de nous territoris.   

Malgrat el casori va ser imposat, la jove comtessa enyora a l’home. Sap de les seves grans bretolades. Però després d’haver gaudit de l’himeneu troba a faltar a l’home que apaivagui les seves ànsies. 

Un dia, passant per un del passadissos del castell amb les seves dames, observa una porta oberta i, curiosa, percep una forma masculina. Es pregunta: Qui deu ser, que no el conec? Ràpidament, envia les seves donzelles a cercar un llibre i les labors d’agulla. Mira a dins sense cap vergonya, ja que al cap i la fi, és la mestressa del palau. 

Rep una forta impressió. Aquell home li recorda a ... No pot ser, aquell adonis, és el geperut i malforjat bufó. Entra decidida a esbrinar la veritat i l’home li explica. Va estar castigat pel seu pare, el vell comte, perquè havia estat l’amant de la seva mare. El seu gep és fictici, ajudat per les robes que vesteix. Sense pensar-s’hi gaire, tanquen la porta de la sala i, s’entreguen a l’embogida dansa de l’amor i el desig. 

El trobador recobrada la seva dignitat li canta belles trobes enamorades i cada matí deposita una rosa roja al seu coixí. 

El comte Març, no té cap desig de tornar, perquè sempre veu noves terres a conquerir. Mentre lluita engendra nous guerrers. Si alguna vegada es veu forçat a tornar, és com un tro. Molt soroll, però poca cosa més i, lluny altre cop.

La comtessa i el vescomte trobador tampoc perden el temps. Amb els anys tenen quatre fills que són confirmats com de la família comtal. Al cap dels anys, trobant-se ja cansat de guerrejar, el comte Març torna al castell. Però sincerament no té ja cap interès sexual per la comtessa Abril. A l’assabentar-se de la vinguda del comte, el trobador ingressa en una ordre religiosa. La comtessa el va a visitar molt sovint, segons diu, per confessar-se. 

El comte una mica desorientat, masses guerres i massa cops rebuts han deixat ferides interiors, incurables. A més, està molt confós. No hi ha cap dels, que es diuen els seus fills, que hi tingui cap semblança. Ni cossos, ni cares, res en comú amb ell. És bru i els seus fills són rossos. Els seus ulls negres, en els seus descendents, són blaus. Són més amants de la música, les lletres i la pintura que de les armes. No s’adona que els temps van canviant, ara l’ordre de les coses és  molt diferent a la seva joventut.  

Immers en les seves cabòries passeja dalt de la torre mestra i aquell home fort i sa, sofreix un esvaïment  i cau al pati d’armes. Males llengües diuen que si va ser empès per algun dels seus propis fills de la guerra. 

Poc després un religiós abandona el monestir i es casa amb la comtessa Abril. 

El poble, callat com sempre, n’està força assabentat de tot l’afer i celebra amb alegria, el nou casament comtal. 

Miquel Pujol Mur

Gironella 21/12/2021

UNA HISTÒRIA MEDIEVAL I

 El comte Gener, senyor de Combris, es trobà mancat d’un hereu pels seus territoris. De jove s’havia casat amb la Margot, una dona de la seva edat. Però no van poder concebre cap fill que pogués heretar la seva corona. Prou ho van intentar. Van consultar a tots els mags de la zona i, fins i tot, els bruixots de més mala fama, però, no hagué forma possible. Fa un anys va enviudar. La pobre Margot va morir-se afligida al no haver pogut complaure al seu home i al país. 

Després de plorar a la seva esposa, pel bé del comtat, va decidir casar-se una altra vegada. En aquesta ocasió, la jove, molt jove, va ser triada de comú acord amb bisbes i consellers, la jove Maig. Filla de nobles comerciants, per allunyar-la del pecat els pares, l’havien protegida, tancant-la en un convent. Un casament totalment desparellat, un home d’uns cinquanta anys i una jove de catorze. Us imagineu un casament entre Gener i Maig? Pràcticament impossible. 

Poc mesos després, la Maig va engendrar una noia: li van posar de nom Abril. No era el que el comte desitjava, ell volia un noi, fort i valent, que causés respecte als altres nobles circumdants. Però, tot seguit va contraure una malaltia i, després no estava tampoc per a gaire coses. Els consellers van aconsellar-li, cosa que han de fer tots els bons consellers, que proclamés la seva filla, l’Abril, com a hereva. Amb els anys, quan la noia creixés, ja li buscarien una solució, al tràngol. 

La comtessa Maig estava molt avorrida, només veia al seu home en els dinars i sopars de compromís. I res més, ni una mala nit ni un mal contacte. Res de res. Era pitjor que en el convent, on almenys podia somniar en un príncep blau, per casar-se. Ara en la vida real, ja el tenia, però no funcionava. 

Finalment va descobrir l’amor en un jove trobador que li cantava belles romances d’amor. L’August, era fill de vescomtes però, era tal la pobresa de les seves terres, que es veia obligat a raure a la cort. Era un noi alegre i bulliciós, amic de totes les gresques i, enamorat de totes les dones. Però l’amor dels dos va ser sincer. Molt emparellats de anys, va ser com un ressorgir  a la vida de la Maig i, l’oblidar-se de totes les altres per l’August. El comte Gener, ja que no podia jeure amb la seva dona, va preferir, a contracor, fer els ulls grossos, a la relació de la parella, mentre fos força dissimulada. No volia tampoc, indisposar-se amb la rica família de la Maig. 

Mes l’infortuni, va caure com una maledicció sobre la parella en forma d’epidèmia. La pesta negra va assotar tot el país. Entre els súbdits va causar una gran mortaldat. Pobles sencers van desaparèixer a causa de la mort dels seus habitants i després tot va ser cremat, com a prevenció per la salut dels sobrevivents. Una d’aquests morts , va ser la de la Maig, que sense pensar en ella mateixa, va recórrer tots els camins i senders del país, intentant ajudar a frenar la malaltia que assolava els seus súbdits. 

Tot just la mort de la seva dona, el comte va castigar al trobador. El va obligar a disfressar-se i fer de bufó, assegut als seus peus. A pesar del dolor i la pena per la mort de la Maig, segurament per aquesta raó, el jove va acceptar-ho, essent un bufó d’allò més atrevit i descarat. 

Han passat els anys i l’Abril ja està en edat de casar-se, ja ha complert els tretze anys. Aleshores altre cop el bisbes i els consellers és reuneixen en conclave sota la presidència del comte per determinar amb qui cassar l’Abril.  Finalment acorden fer una justa, entre els cavallers del comtat i, també els forans. El guanyador del torneig, rebrà la mà de l’Abril com a premi i serà el proper comte a la mort del comte Gener. 

Acudeixen molts cavallers i guerrers de totes les contrades. Amb gran xerinola es celebra el combat i finalment hi ha un guanyador. Aquest ha estat el guerrer Març. El Març mana una host de cent soldats. Ve de terres llunyanes. És un home que s’ha fet en mil combats. Alt, fort, membrut i agosarat. Poc després, es casen però, l’home prefereix els quarters i les tavernes, que la cort. També li agraden més les dones d’aquests antres que la jove i delicada Abril. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

LA BONA SENYORA

 La senyora Clara es troba cansada després del llarg viatge en tren. Ve de visitar el seu fill que viu en un lloc llunyà del seu domicili habitual. Només va a veure’l en dues ocasions al l’any: l’estiu i l’hivern. El lloc és preciós, envoltat de platges d’aigües tranquil·les. Aquest cop hi ha anat a  l’hivern i al tornar ha trobat que en el tren la calefacció estava massa forta. 

Caminant lentament, decideix asseure’s al bar de l’estació. Per orejar-se una xic i espavilar el cap. Demana un cafè amb llet i una pasta, perquè és força llaminera. La sap que després haurà d’anar al metge i, aquest la renyarà durament. Però un caprici és un caprici i si solament ho fa un dia no arriba a ser cap pecat mortal. Sap de sobre que ho repetirà en més d’una ocasió, perquè la carn és dèbil. Ho apuntarà al seu llibre d’oracions per a no oblidar-se’n al confessar-se el proper dissabte.

Aleshores, veu un llibre abandonat el la cadira del davant. Un llibre no s’ha de perdre mai, ja que els llibres són un del camins de la cultura.  Llegeix la tapa que diu: “Les edats de Lulú”. 

Mira un llibre de la joventut de les criatures, és el seu primer pensament. Però el gira i llegeix la contraportada i arrufa un xic més el nas. Aquest comentari el troba una mica especial: Això de Lulú i l’amor, l’esparvera una mica però, acaba de llegir-lo. 

Una adolescent que es deixa seduir per un amic del seu germà. Amb el pas dels anys es casa amb ell experimenta el sexe des de diferents perspectives. Ja divorciada s’endinsa encara més en el món dels plaers prohibits. 

Malament, pensa: Divorciada, seducció, sexe i plaers prohibits. Quantes històries pecaminoses. Malgrat tot. encuriosida fulleja alguna de les pàgines. Finalment horroritzada llença amb força el llibre a la cadira. Com poden escriure marranades com aquestes?

¾    Sí, el seu Amadeu l’hagués vist segurament l’hauria fet a trossos.

No ho fa per manca de força. Es remou inquieta damunt la cadira i el mira amb repugnància. Aleshores apareix la seva neta que és mestra de literatura en un col·legi proper. Com que encara està escandalitzada pels escrits i els dibuixos del llibre quan la noia abaixa el cap per fer-li un petó se la mira i mostrant-li, li diu.

¾    Això ensenyeu ara en els col·legis? És la cosa més fastigosa que he vist mai. Quina vergonya! Com han de pujar, aquestes criatures.

¾    Mare! Això és un llibre per a adults. És d’una escriptora molt famosa que ha guanyat molt premis.

¾    Amb això ha guanyat premis, dius? Quines coses passen en aquest món actual. En el meu temps ho haguessin cremat i, perseguit als pecadors que el compressin.

¾    Àvià! No sigui així, tan retrògrada.

¾    Saps què me l’emportaré a casa i el cremaré jo mateixa. Així almenys servirà per escalfar-me. 

A la nit, ja tota sola el torna a mirar, deixa la revista del cor que li agrada tafanejar una estona i, pensa: Si diu l’Imma que és tan bo, el llegirem un moment.

La bona Clara aquella nit no va dormir. Una de les causes, la lectura del llibre. L’altra, per les escenes que va imaginar. L’altra, resant agenollada per haver-se deixat caure en la temptació. L’altra, perquè de bona matinada va anar a ficar-lo a l’estufa. No fos cas que algú el veies i penses ... 

Miquel Pujol Mur

UN GAT TANCAT EN UN BALCÓ

 El gat ha estat adormit, durant molta estona, ajagut al balcó. Aquest lloc li agrada força a la caiguda de la tarda. Però avui, el sol, sembla ser que triga massa a marxar i l’animaló, finalment es posa neguitós. Mira a la petita safata amb aigua que sempre li deixa la mestressa. Mes avui, devia tenir certa urgència i li n’ha deixat poca. 

El gat esgarrapa la porta per cridar l’atenció i poder entrar a la casa. No és un animal qualsevol el gat del nostre conte. És un animal fort i gros, de cua curta. Els seus ulls, són blaus i, té una llarga taca negra que li recorre l’esquena grisenca.  Les seves orelles, acaben en un grup de pèls llargs  que li fan semblar que són més llargues  i li permeten escoltar millor. 

Però fiquem-nos en els seus pensaments.

·        Altre cop, aquesta Florita, ara que amb els seixanta complerts, ha trobat xicot, ha perdut el poc oremus que li quedava. Abans érem molt amics i sempre m’estava fent magarrufes.

·        Quan arriba el Càndido de visita, tanca tota les portes perquè no s’escoltin els seus sospirs i gemecs. Qui li havia de dir que ara, de vella, secallosa i amb la veu aspra, com si begués sempre aiguardent, havia de trobar un home que l’escoltés. Bé, l’home no us ho penseu gaire, tampoc és cap adonis. Més aviat el classificaria de gros, fofo i calb. Jo, el primer que escolto és el soroll del seu bastó. Dels bastons, jo, en fujo ben de pressa. No m’agraden gens. I aquest paio, porta un gros garrot, de quan vivia al camp i, cuidava ovelles.

·        Mira que trobar-se al Clínic i, mentre es queixaven dels metges i s’explicaven els seus mals, va sortir una flamarada de passió de tardor. Bé de tardor, tampoc ho diria gaire, més aviat, d’hivern. Com si fos l’estiuet de Sant Martí. Jo me’n ric, només al pensar-ho  A partir d’aquell dia, tan aviat sent la trucada del timbre de la porta, la Florita, perd la poca raó que li queda. Aleshores, no toca pilota.  A la poca estona de la calorosa benvinguda, i dels consegüents petons i abraçades, el llit gemega dels pes de tots dos. Ai, Senyor! Quines tonteries que fan els humans. Després, al cap de tanta feina, han de berenar com a senyors i en acabar el “Càndido” marxa, arrossegant els peus, a casa de la seva filla. 

Aleshores, el gat mira al seu voltant i a l’adonar-se de la nostra presència s’estarrufa un xic i ens diu:

·        Jo em dic Barr, no dels “Simpson”, no, de Barrabàs. Era ja molt entremaliat, de petit, però la mestressa va anar abreviant el nom i, va quedar només “Barr”

·        Ma mare, era una maca gata siamesa, per això tinc els ulls blaus. El meu pare, un gat fer de muntanya, per això la meva cua gruixuda i la ratlla negra a l’espinada. Us volia cantar allò de que “es trobaren enmig del pla”, però m’adono que no ve a tomb. Soc pinxo, fort i àgil. Amb mi, no s’hi enfronta cap gat de teulada.

·        La bandarra aquesta de l’amor perdut, encara no s’ha adonat que no soc cap gat vulgar. Que cada dia en manquen més, de gats pel barri. De gates, és una altra història, però si es resisteixen, mossegada va i, una menys. La veritat és que la boja “periflàutica” aquesta, em vol fer menjar una merda de ranxo i, el que jo necessito, són bons talls de carn i fetge. 

Tot d’una se sent a dintre la casa un crac molt fort i unes veus que es queixen llastimosament. El Barr ens mira i, fent cara de bon noi i alçant les espatlles, ens ho comenta:

·        Ja han trencat els muntants del llit. Ja ho deia jo, que un llit vell de fusta, per a una sola persona, no està per a galopades a duo. Avui el Càndido, em sembla que no berenarà. Pels seus gemecs, la seca ha quedat prou fotuda. Prou que es queixa. Ja t’ho deia jo, Florita, massa prima, per una home tan gras.

·        Sabeu què, amics oïdors, me’n vaig a fer una volta per les teulades. Em beuré l’aigua del gat babau del balcó del costat. No sap fer res més que fer meu, meu i, amagar-se. Després, m’he adonat que hi ha un gat jove i, una gateta, també joveneta. Un, me’l cruspiré i, amb l’altra, potser jugaré una estona i, finalment li faré un favor. De mascles com jo, n’hi ha pocs.

·        Ah! hi no us n’oblideu, de caçar rates i corra rere seu, res de res. S’ha de suar massa, per a poc tiberi.  

Una vegada en un balcó,

hi havia un gat tancat,

se’n deia ... Barrabàs . 

Miquel Pujol Mur

UN RIURE FRANC

 Estic dret davant la taula. És el primer dia de classe a la universitat. La carrera ja la tinc acabada. Només em falta una assignatura que tinc convalidada. El catedràtic, l’any passat, m’havia assignat una plaça, com a professor ajudant, en una classe de matemàtiques. Com que m’agrada el treball d’ensenyar a altres, vaig acceptar la feina. També perquè és una bona oportunitat per repassar el temari d’econòmiques i iniciar els estudis pel doctorat. Tampoc oblidem que els diners representen una ajuda monetària que no va gens malament, quan un és jove. 

Ara ben vestit espero els meus alumnes. L’aparença és necessària per imposar-se un xic a les persones. Sobretot quan algun d’ells ha estat company de classe en cursos anteriors. Ja ho diu el refrany: “L’hàbit no fa el monjo, però ajuda”. Amb això vull dir que porto una americana, una camisa clara i una corbata. Al ser jove un pantaló texà és una dispensa en els temps actuals. Uns mocassins de color marró clar són el complement de la meva vestimenta. 

Els alumnes van entrant a la classe amb les salutacions de rigor. Amb una mica de soroll van ocupant les cadires. Davant meu, s’asseu una d’aquelles alumnes que no pots deixar de mirar. Una noia rossa, bastant pintada i amb un vestit escotat molt modern. Llueix uns ulls verds intensament pintats. 

En aquestes s’escolta una rialla forta al passadís i entra en l’aula una noia força desimbolta. Es bastant alta, prima i morena. Va vestida molt informalment, fins i tot, per una universitat lliure com la nostra. No puc menys que mirar-la. Tal vegada, com els seus sorpresos companys. Porta un “shorts” curts i gastats. Un top curt, que tapa tant com ensenya i, damunt porta posada una espècie de camisola descordada, que penja per tot arreu i que porta descordada. Va calçada amb una botes de muntar. 

Em saluda cordialment amb un: Hola mestre! Dispensi potser he arribat una mica tard, no tornarà a passar. Observo els seus ulls intensament blaus, molt estranys per a una noia tan morena. S’asseu davant meu, al costat de l’alumna ben vestida. Són dues cares i dues vestimentes tan contràries que criden encara més l’atenció. Talment sembla com si visquessin a les antípodes. 

Començo la classe que transcorre correctament. En les meves dissertacions sempre evito els comentaris jocosos per a no provocar rialles que trenquin l’atenció. Però sempre se m’escapa alguna dita que en causa. La rialla forta i alegre de la noia sempre ressona a l’aula. 

En acabar, la noia ben vestida em fa alguna pregunta, més que res per cridar la meva atenció. Quan marxa i surto de classe, al passadís em trobo la noia del riure franc. Em mira amb el seus ulls que llueixen  blaus com el mar i un mig somriure, res més. 

Intrigat faig indagacions sobre ella. Dissimuladament, és clar i necessari, que no hi hagi sospites de cap interès personal. La Núria, viu fora de la ciutat i ve cada dia amb moto. Els seu pare és el caporal en una granja de cavalls. La noia ha viscut sempre al camp. Lliure i rodejada dels animals i en franca relació amb els peons i llurs famílies que la coneixen des de petita. Oberta a qualsevol conversació i sense  conèixer el perill, ni el humà ni el físic. 

Cada dia en acabar la classe m’espera sempre a la sortida. No passa res. Només la mirada dels seus ulls, un somriure i un breu fins demà. 

Les nits se’m fan llargues esperant el tornar a veure-la i escoltar el seu riure. Veure els seus lluminosos ulls il·lumina la meva avorrida vida de professor i alumne al mateix tems. 

Afortunadament aquí va finalitzar, sense acabar en res, la nostra relació. Una universitat anglesa, mitjançant la meva, m’ha ofert fer un curs post-grau. Una oportunitat única que no puc deixar d’aprofitar. Ho he comunicat a l’aula i he presentat el meu substitut, un altre professor ajudant.

 Avui no l’he trobada. Comença la meva desintoxicació. Seran quatre anys d’estudiar a l’estranger. 

Sense veure-la ni escoltar el seu riure que m’obsessiona.    

Miquel Pujol Mur

LA VISITA TAN ESPERADA

 L’avi és assegut a la sala de visites. Espera impacient al seu net Joan. El fill gran del seu fill i que ha seguit la saga familiar de conservar el nom de pares a fills. A l’avi li apeteix tornar a veure el Joanet perquè li recorda la seva pròpia imatge amb quasi seixanta anys menys. 

Però aquesta vegada a primera vista ja queda desil·lusionat. On han anat a parar els cabells negres plens de rínxols que sempre recorda?  El seu net porta el cap tallat tot igual i com si li hagués passat la segadora per sobre. Va vestit amb uns pantalons mig trencats i una samarreta amb un home llengut pintat a sobre. L’avi s’esgarrifa, al veure que el noi li atansa la mà.

¾    Hola Joan, com estàs! – el tuteja el net.- Et tracte bé aquesta genteta?

¾    Home Joan, què vols que et digui no estic gens malament.- Respon l’avi.- Són agradables en general i, fins i tot, algunes de les infermeres són molt simpàtiques.

¾    Una cosa avi, ara no em digui Joan, jo sóc el Ivan. Així en rus. Estava cansat del Joan traspassat i antiquat.

¾    Ah, bé. Què hi farem. Temps moderns, no? Però escolta no em fas una abraçada i dos petons com abans.

¾    Va tio, no siguis carca. Ja soc gran! Els homes no es petonegen, això, les noies.

¾    Però he vist a la tele moltes abraçades entre nois i, fins i tot petons.

¾    Avi, això era entre amics i amigues. Mira ara ens saludem així. - fa tota una sèrie de gestos amb els braços  i les mans  fins encaixar la mà. 

El Joan, l’ avi de cop li fa mal l’espatlla del mal gir i la tibada.

¾    Eh, que mola, tio? 

Surten al pati i s’asseuen en un banc. El matí és agradable i solejat. El noi es posa unes ulleres fosques, treu un telèfon força gros de la butxaca i maneja els dits per sobre la pantalla. I poc després riu.

¾    Què és divertit?- pregunta el vell.

¾    És “xulissim”. M’ho ha passat l’Elen.

¾    Ah! Que és la xicota?

¾    Xicota, novia, quina forma més antediluviana per dir mossa.  La d’ara i ja veure’m quan acabarà. 

L’avi calla. Cada cop entén menys el món. Poc després el noi torna a riure. L’avi s’atreveix a dir-li:

¾    Què, un altre missatge de l’Elen.

¾    No és un joc que m’han passat. Un  joc. Si un de matar monstres. Sap què avi! Com que veig que no entén la gent d’avui dia i veig que està força bé  de salut me’n vaig. Tu, amb els de la seva generació t’ho passaràs més bé. I jo amb els de la meva, també. 

I li ofereix el puny com a salutació.

¾    Adeu, tio, fins la propera.

Marxa tot capficat amb el telèfon. 

L’home resta assegut i sense entendre res del motiu de la visita. Per què venir-lo a veure si no li ha fet cap abraçada, ni li ha explicat res. Només ha esta jugant amb l’ordinador. Tal vegada per a complir un expedient.

 Miquel Pujol Mur