NO DEIXIS QUE EL SOROLL ...

 Ha passat força temps des de la meva tornada a casa després de l’enterrament de la Ludmila. Clar que parlo d’aquella tornada, quan des d’aleshores n’hi ha hagut moltes més. Han estat uns mesos molts ocupats.  Per la feina  i també pel naixement del fill del meu fill. El meu net! Com han passat els anys, sense adonar-me’n, que aquell nounat que jo bressolava, acabat de néixer, ha crescut i ara ocupa la meva mateixa posició en aquells temps. 

En aquest esdeveniment vam reunir-nos tota la família. La Ludmila ens va presentar la seva nova parella. No és la primera, sinó que han ocupat el lloc diferents homes. Però mai m’hauria pensat que aquesta vegada fos una noia. Coneixen de sobres el seu caràcter dominant i fort, ja ens estranyava que es deixés dominar, malgrat fos mínimament/amorosament, per un home, per molt enamorada que estigués. La noia que l’acompanyava era dolça i sensible. Vaig pregar a Déu perquè poguessin conviure en pau. La Ludmila, necessita algú que l’entendreixi un xic, i en aquesta ocasió la vaig veure més assossegada que en unes altres ocasions anteriors. Això em fa fer recordar unes paraules llegides, pot ser en un llibre: "No deixis que el soroll de les opinions alienes  apaguin la teva veu interna". Per damunt de tot, jo estimo la meva filla i desitjo la seva felicitat. 

Ara, aquesta primavera, he deixat un lapsus de temps per descansar al costat de l’Alèxia. Per conviure, junts. Ja que de vegades l’atrafegada vida diària, no ens dona prou espai per estar, l’un al costat de l’altre.  Després de sopar hem sortit al jardí i hem recorregut el petit camí fins la glorieta.  La lluna il·luminava parcialment les nostres cares, com si fossin retallades en blanc i negre.

Vaig preguntar a la meva dona:

¾    Has llegit la carta de la Ludmila, la nostra amiga, que em va escriure com acomiadament?

¾    Sí! I em va sorprendre.   

¾    Per què?

¾    Mai m’havia imaginat tant amor, sense res més. Sempre m’imaginava, que hi havia alguna cosa més forta entre vosaltres.

¾    No, mai! Però, tampoc et puc dir de cert per què no vam anar més lluny.

¾    Vull creure que la mateixa admiració, de l’un per l’altre, va aixecar un mur infranquejable, que no us va deixar sentir els sentiments carnals. Éreu germans d’esperit des de col·legi. Jo, n’estava de gelosa!

¾    Gelosa, tu! Mai no m’ho havia imaginat.

¾    Sí, i molt. La vostra confraternitat, les vostres mirades d’enteniment mutu. Les vostre rialles, com si ningú més existís. Els vostres somriures còmplices com si la resta no fossin res. I tant que vaig estar-ne de gelosa. La gelosia em corcava per dins. M’havia de dominar pels nostres fills. Les perles de la nostra unió i, perquè malgrat tot, t’estimava.

¾    Perdona, no m’havia adonat del teu malestar.

¾    Com que no veies, ni veus encara, moltes coses més enllà de la música, els concerts, la teva gloriosa i única vida.

¾    I tu! M’has traït alguna vegada? 

En aquell moment un núvol va enfosquir la llum de la lluna. Les seves paraules em van arribar, com una remor, sense veure-li la cara.

¾    Una vegada vaig estar a punt. Un home afalagador en una festa. Anava un xic beguda. Eres absent. Ella t’havia cridat per un concert i tu, com si no estiguessis amb ningú, em vas abandonar. Vas córrer al seu costat. La gelosia em van fer embogir. Me n’hauria anat amb qualsevol home, però en el darrer moment vaig dir, no. No estava preparada mentalment, per trair-te.  En moltes ocasions, he pensat que si ho hagués fet, la meva vida hauria estat més agradable. Però no vaig poder. 

La seva confessió em va commoure per dins i al mateix temps em va remoure un malestar interior. La comprenia, però el meu ego no entenia la la seva ofuscació. No creure en mi! No vaig reaccionar gens bé. Només vaig saber dir:

¾    Perdona.- I vaig fugir com un covard. Aquella nit vaig dormir al meu despatx, malgrat les seves trucades a la porta. L’endemà, a primera hora, sortia de casa i m’allunyava del seu amor. 

He voltat per l’ampli món. He recorregut com una ànima en pena, mil països. Finalment m’he enclaustrat en un vell monestir i he volgut posar distància de la meva vida passada. He rebut cartes de l’Alèxia, cartes dels meus fills, però no n’he contestat cap i, moltes no les he obert. Un foc, sense causa, em cremava per dins, com si fos una pecadora ànima de l’infern. 

Un ocell en primavera m’ha desvetllat del meu mal somni. He comprès que portat per la meva egolatria, per la meva fama, he marginat la vida dels altres, de la meva pròpia. Ho he fet amb les persones més properes: la meva dona i els meus fills. Una ànsia, m’he omplert el cor i l’enyorança m’ha envaït. Vull veure i estimar la meva Alèxia, els meus fills i també el meu net. Aquell petit anyell que porta la meva sang i el meu cognom. 

Immediatament, he resat per deixar-me portar encara per la supèrbia de la meva sang i el meu cognom. La fama és efímera i finalment només serà un record en la ment del aficionats i en alguna enciclopèdia del món musical. 

El prior em va recordar les mateixes paraules que vaig pensar quan em vaig assabentar de la inclinació sexual de la meva filla: "No deixis que el soroll de les opinions alienes,  apaguin la teva veu interna". 

He tornat a casa, tot està igual com quan vaig marxar. El somriure de l’Alèxia, ha estat com si acabés de venir d’una habitual gira. Però el seus ulls em demostren una tristesa que hauré de lluitar per aconseguir desterrar.  Amb amor i omplint-los de petons per fer-li oblidar el meu desvari. 

Miquel Pujol Mur

QUAN BUFA EL VENT ...

 En el vent que em bufa a les orelles sento la remor de la vida o, tal vegada el de la mort. He decidit fer el viatge de retorn en transatlàntic, per poder pensar en la carta de la Ludmila. Necessito un temps de solitud per poder recordar els fets de la nostra relació i la meva vida actual. Només escoltar el soroll monòton de les hèlices de la gran nau, ajuda perquè el meu pensament divagui entre l’abans i l’ara. 

No suporto els avions. El zum-zum continu dels motors en fa migranya. Les amables hostesses, amunt i avall del passadís i totes la seves múltiples atencions, ofeguen els meus sentits. Les poques ocasions en què m’he vist obligat, pels contractes i la pressura de temps,  m’enfonso en la butaca i faig veure que dormo. 

Acabada la meva missió a París de depositar les cendres de la Ludmila al cementiri de Paul Lachase he agafat un tren que m’ha portat a El Havre. Al passar amb el tren m’ha terroritzat les condicions dels emigrants en el seu desig de entrar a la Gran Bretanya. Barracons perduts al costat de la via mostren el dolor dels que esperen arribar a un país per treballar i així complir la il·lusió vana d’un somni, que difícilment és real.  

Una persona portada pel seu bon cor, ho vull suposar així, els ha llançat  uns bitllets per la finestra del tren. La misèria ha estat patent als nostres ulls. Sense temor a les rodes del tren, individus, (aquesta paraula emmascara la realitat: són persones), com animals empenyent-se i donant-se cops de puny per recollir els miserables diners. He tremolat per un instant, d’angúnia. He pensat que rere les finestretes del vagó, amb una bona calefacció, el món és veu d’un altra forma. La realitat de la vida al carrer és molt més cruel. 

En el port he embarcat de seguida. Malgrat, tot he vist la repressió de la policia per allunyar dels passatgers la pobra gent que demana ajuda. M’he enclaustrat en la cabina, per no veure el maligne espectable de la injustícia social. Ho escric i m’avergonyeixo a mi mateix, he amagat el cap com fa l’estruç per no veure el que succeeix al seu voltant. 

Reclòs a la cabina he tornat a llegir per centèsim cop la darrera carta d’amor de la Ludmila. Només he trencat el meu aïllament per fer les habituals trucades a l’Alèxia, la meva esposa. Rellegint-la m’adono que no havia pensat mai, que la Ludmila, sentís aquell amor per mi. Vaig gaudir de la seva camaraderia i, de la seva alegria, quan érem companys a l’Institut i al Conservatori. Era la meva amiga, a la que aconsellava i la que, al mateix temps, també m’ho feia. L’estimava, per què no, si era una deessa en tots el sentits. Fins i tot, en aquells tan amagats desigs que guardem dins nostre. 

Per què no vaig fer un pas endavant i segurament la nostra vida hauria esta diferent. Per què no em vaig adonar dels seus sentiments. De cop, ho he vist tot clar. Retenir la Ludmila era com voler engabiar un pinsà o un rossinyol o qualsevol altre ocell de bosc. Era lliure, era com si volguessis apressar l’aire en un dia de turmenta. Era foc i turment al mateix temps. Si haguéssim fet aquest darrer pas endavant sospito no seríem el que hem estat al llarg dels anys. Segurament hauríem acabat sent una parella separada. Acabaríem essent indiferents l’un de l’altre o enemistats a mort. Totes aquestes idees (bones o dolentes) s’han barallat contínuament en el meu cap durant gran part del viatge. 

En acabar el viatge, en desembarcar, m’espera el xofer al peu de l’escala. Immediatament vam cercar el cotxe a l’aparcament. En el seient he trobat com sempre el detall de l’Alèxia. Una rosa vermella, del nostre hivernacle, que vol simbolitzar la nostra unió. Durant el viatge en cotxe m’he interessat per tots els membres de la meva família. L’Alexander, treballa a la costa oest de metge i ja ha format una nova família. No ens veiem gaire. La noia, la Ludmila, treballa en un Museu d’Alemanya com a professora d’Art, en veiem quan vaig a dirigir algun concert a aquell país. Però estem amb ells força comunicats pel telèfon. Cada setmana ens posem al corrent de les nostres vides. 

L’Igor és el nostre xofer de molt anys el vam conèixer a la sortida del Conservatori. Aleshores conduïa un taxi, va escoltar la nostra conversació, quan parlàvem i ens va sorprendre parlant-nos en el nostre idioma. És d’origen rus, com molts altres descendents d’exiliats en temps de la revolució bolxevic . Vam coincidir en diverses ocasions i es va crear entre nosaltres una relació de simpatia. Quan vaig aconseguir certa fama i diners  vam decidir contractar-lo com a xofer i home de confiança. Alt i cepat és una muralla infranquejable al nostre costat. 

L’Alèxia, m’ha telefonat que aquesta nit té una audició  amb l’orquestra del Institut. És una bona violinista i sovint la sol·liciten per als actes culturals de la comunitat. M’ha dit:

¾    Toco en un acte cultural de la comunitat. Arribaré tard. Envia’m el cotxe i espera’m.

¾    Escolta Alèxia tinc moltes ganes de veure’t, però estic esgotat del viatge. Segurament em trobaràs adormit.

¾    Bé, doncs, fins després. Ja et despertaré.

¾    Faré un son esperant-te. Per a tu, Alexia, sempre hi ha una part de llit al meu costat. T’espero amb impaciència. 

He de reconèixer que tinc ganes de veure-la i d’ensumar el seu perfum en la calidesa de la seva pell. 

Miquel Pujol Mur

PLUJA DE TARDOR II

 He obert el sobre. En el seu interior tota una sèrie de registres de comptes i documents de propietats de les quals ja em sé la major part. Els he fet un ràpid cop d’ull. Després uns fulls, plens de la seva escriptura clara i generosa  que sempre m’ha agradat. Encuriosit els agafo i començo a llegir.Com a fons de les frases em sembla escoltar la seva veu quan els llegeixo. 

Hola Sergei!

Quina sorpresa aquesta matí! M’hauria agradat, cosa del tot impossible, estar present i veure envermellir la teva cara. No té cap valor, malgrat valgui molts diners, tot el que t’he deixat, Sé que no ho necessites. La teva carrera com a músic, com a director d’orquestra simfònica, és prou rellevant.  

Però vet aquí l’altra sorpresa. Quantes coses amagades en el meu interior. He de declarar-te el meu amor, la passió que sempre m’ha acompanyat, sempre. Veritat que et sorprèn? Saps el moment en què va començar? 

Et sorprendrà encara més. Una nena de vuit anys va entrar per primera vegada a l’aula del col·legi nou. Els meus pares s’havien traslladat a viure a una nova població. No era el primer canvi ja que el meu pare, militar de carrera, mudava en moltes ocasions de residència. 

En entrar la professora em va rebre amb molta efusió, la filla del tinent coronel era una nota de prestigi per al col·legi. Avergonyida per la seva acollida jo intentava escapolir-me de les mirades de l’alumnat. Aleshores, vaig adonar-me de tu. Assegut rere el pupitre i amb un posat seriós. No sé què va ser, menys amb la meva innocència d’aquells anys, un capgirell dins meu em va fer veure’t com la meva única taula de salvació, en un moment de naufragi. Altres nenes m’oferiren lloc al seu seient, però jo vaig preferir asseure’m al teu costat.   

Poc a poc vam anar connectant i vam complementar els nostres caràcters. Vam ser carn i ungla durant la nostra relació infantil. Després vas decidir estudiar música, piano, i jo també vaig estudiar piano. Així les nostres carreres van anar parelles en la música, no en la vida sentimental. 

Has estat la sòlida roca em que m’he aixoplugat sempre. El monòlit que erigit en un lloc aïllat ha estat sempre el nord, el senyal, per ajudar-me en els meus daltabaixos. Ets formal , seriós, conseqüent i ferm, tal vegada massa. No he volgut mai perdre’t com amic ni ficar-me en el teu llit. No t’he volgut seduir, no m’ho he proposat mai. 

Tu saps, ben bé, que una dona amb una caiguda d’ulls, un somriure afalagador, una posa subtil o tocant una mà amorosament, fa caure com a blancs anyells, la majoria dels homes. T’he adorat tant que mai he volgut posar-te a prova ni vulnerar la teva forma de ser. Però de veritat, la raó perquè mai he fet el pas de conquistar-te ha estat perquè en aquell moment m’hauria convertit en l’esclava de la teva personalitat. La dona, que sense voler-ho, ni tu ni jo, hauria perdut la seva particularitat. 

La filla del militar, ha mantingut la seva llibertat i la seva pròpia  forma de ser com a dona, malgrat a estones, davallar-li amargues llàgrimes dels ulls. Que difícil és voler negar-se l’amor vers la persona estimada.  

Has estat l’únic amor de la meva vida, però no he volgut ser mai la teva amant ni tampoc la teva esposa. Però he de dir-te que t’he desitjat sempre. He estat amb altres homes i alguna dona. Tu no has ignorat cap de les meves tendències. Quasi sempre en el moment del paroxisme sexual ha sortit del meus llavis el teu nom: Sergei. Hi ha hagut homes que, fins i tot, ferits en el seu amor propi, m’han pegat. Però mai ningú ha esborrat aquest nom de la meva memòria.  

Quan llegeixis aquesta carta tot haurà acabat, el meu cor només serà pols i les meves passions, també hauran finit. Solament  restarà el meu record en discos, en programes de teatre, en llibres d’història i en el pensament dels bons amants de la música. 

Desitjo que aquest escrit no et faci sofrir, potser hauríem estat uns grans amants, però no he volgut confondre’m, obnubilar-me, amb la teva personalitat. He volgut ser la gran pianista Ludmila, la que d’una nota falsa construïa una melodia quasi impossible de tocar. 

Sergei, amor meu, t’he estimat amb vertadera passió sempre. 

Teva

Ludmila 

He plegat i recollit la carta amb els altres documents dins del sobre. He acabat el conyac. M’he aixecat i, agafant fortament amb les mans el gerro dels teus darrers vestigis, he posat els meus llavis damunt la freda porcellana, donant-li i donant-te, al mateix temps, un apassionat petó. Finalment he pronunciat unes paraules, perdudes dins l’habitació que ha estat el sagrari pels teus darrers pensaments. 

Jo sempre t’he estimat. Mai m’oblidaré d’una nena que va asseuré al meu costat en el seu primer dia de classe. 

Miquel Pujol Mur

PLUJA DE TARDOR I

 Rere els finestrals de la gran sala observo com cau la primera pluja d’aquesta tardor. L’aigua degota  suau, lenta i freda. Fa dies que ens acompanya aquest temps indecís. Al matí tímidament els raigs del sol ens il·luminen durant breus instants, però sense donar-nos cap mena d’escalfor. A la poca estona, la llum del dia s’apaivaga i els núvols foscos tapen el cel. 

La meva amiga Ludmila ha mort, als quaranta vuit anys, aquí a Neuchatel. Ha estat una mort ràpida. Després del seu concert de piano, d’abans ahir a la nit al teatre del Passage, es va trobar indisposada i poc després finia la seva vida a la sala d’urgències. Jo, l’havia previngut en més d’una ocasió que amb la seva malaltia, el fred no li convenia. Però bé, no sé per quina  raó no em va voler fer gens de cas. Tal vegada, potser, havia trobat un nou romanç que inspirava la seva ànima russa, a pesar de la seva malaltia. 

He hagut d’organitzar el sepeli, sense l’ajuda de ningú d’aquells, que quan era viva, l’afalagaven repetidament.  Ni tan sols ningú de la meva família ha pogut estar present. La distància i la pressa de l’acte ho han impedit. 

Ara estic assegut en el  gran saló de l’hotel bevent-me un conyac. Alço la copa, un Napoleó, indiscutiblement, i admiro les transparències del seu color, abans de degustar el seu sabor. Davant meu  a la taula baixa  hi ha el gerro amb les seves cendres i una carta. Les cendres, he de portar-les a París al cementiri de Père Lachase, on vol romandre per sempre. 

De bon matí, l’enterrament, poc després la preceptiva visita al notari per saber alguna cosa de les seves darreres voluntats. Estava intrigat ja que no li quedava cap parent, ni proper ni llunyà. Pensava més aviat que ho hauria deixat a alguna institució benèfica o, malpensant, a algun dels nois, no vull utilitzar la paraula “gigolo”, que l’han acompanyat en el transcurs dels últims mesos. No m’hauria sorprès perquè jo, com amic de tota la vida, representant, conseller i comptable que portava totes les seves gestions administratives i bancàries, coneixia, de cap a peus, tots els seus afers personals. Al mateix temps, la Ludmila no m’amagava res, compartia amb mi, amb descarnada sinceritat, totes les baixes passions, de la seva vida amorosa o sexual.   

Al llegir-me el testament el notari, la sorpresa ha esclatat davant meu d’una forma que mai m’havia pensat. Llegava unes deixes al servei, tant el domèstic, com el personal i teatral  Unes altres a l’Alexandre i a la Ludmila, el meus fills, dels quals n’era padrina. Unes joies molt valuoses a la meva dona, l’Alexia. La resta de la seva fortuna, prou important, me l’ha deixada a mi i a més, també un sobre tancat. El notari m’ha dit que l’advertència de la Ludmila, quasi exigència, era que la carta l’ havia d’obrir quan estigués sol. Li havia remarcat sobretot, la meva solitud al llegir-la ja que es tractava d’una qüestió molt intima. 

Faig un senyal a un cambrer i li demano on podria romandre una estona tranquil i en silenci. M’indica la capella dient-me:

¾    Quasi no hi va ningú.- Però ell mateix reflexiona- Però hi ha poca llum. La seva habitació crec que és el millor lloc. Clar, que si vol una autèntica intimitat  hi ha una petita sala reservada a la biblioteca. A més pot tancar-la amb clau. Demanaré si està lliure. 

Poc després el mateix cambrer m’acompanya a un racó de la biblioteca. Un petit apartat. on abans hi havia un bibliotecari, i que com m’havia assegurat es podia tancar amb clau. Va fer-me un gest i mussita breument:

–     La biblioteca, com la capella, cada cop són menys visitades. Pot estar tranquil no el molestarà ningú. Després torni la clau a la consergeria. 

Li he donat una bona propina per la seva amabilitat i agafant-li la clau de les mans m’he tancat en la petita habitació. Tres elements damunt la taula: el sobre, el gerro de les cendres de la Ludmila i la copa de conyac. Assegut davant seu, jo, sol. Miro inquiet i amb certa recança, pel misteri que em pot guardar, la missiva. La missiva d’una persona, amiga de tota la vida i de la que crec saber-ho tot. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

UNA TASSA DE CAFÈ

 Em dic Joan i fa tres anys que treballo en una empresa de nova tecnologia. Soc un de tants administratius de comptabilitat. Com que soc una persona molt introvertida, no he fet cap tipus de relació amb els meus companys. Jo vaig sempre a la meva, faig la meva feina i plego a l’hora determinada i me’n vaig a casa. Mai he sortit amb els companys a fer una ronda ni a beure res després del treball. A l’hora del desdejuni prefereixo buscar un raconet, agafar el diari i entretenir-me llegint les notícies diàries (la majoria són sempre desafortunades) que posar-me a parlar amb els altres companys i companyes de les trenta mil xafarderies de l’empresa i del món.

Quan parlen de mi sempre en defineixen com una persona antisocial. Les noies comenten si no soc un xic homo. Perquè més d’una o de cinc, han intentat alguna aproximació i no han tingut la resposta que volien. Als infructuosos senyals de proximitat femenins mai hi he fet una contraoferta. 

Però fa tres mesos va entrar una nova recepcionista. Aquesta noia si que m’ha cridat l’atenció. La Zoey, ja ho diu el seu nom, que em sona a somni fet realitat. Jove, alta, atractiva, ben formada i, com el seu nom indica, una mica exòtica. Quan passa a prop meu, fa un moviment de malucs que, malgrat la meva introversió, no puc resistir-me a admirar. 

Doncs com cada matí estic prenent el meu cafè i llegint el diari (Déu meu! Quin desastre això de les vacunacions ...) quan de sobte rebo una lleugera empenta. Res poca cosa, simplement m’he apartat una mica per deixar espai. Aleshores, he escoltat la veu del cap del departament donant unes noves instruccions a una mossa situada a la meva esquena. Sincerament no he fet cas del que deia, però la veu que ha respost, m’ha trasbalsat. La Zoey, la nina dels meus ulls, al meu costat. Llavors no sé que m’ha passat. El meu braç i amb ell la meva mà, han tremolat nerviosament. Sense voler, la impressió m’ha obligat a fer un moviment impensat i estrany. La tassa de cafè ha voleiat, caient damunt la noia. 

Avergonyit, li he demanat perdó i m’he agenollat per a recollir la tassa. La sensació de vergonya m’ha fet fer el que mai havia somniat. Amb un mocador, he volgut netejar la seva roba tacada. Al notar la seva pell sota la pressió dels meus dits, la seva escalfor, l’olor plena de femineïtat que desprenia el seu cos, un sobtat acalorament m’ha recorregut amunt i avall. En aquell moment el meu cos ha respost involuntàriament als meus sentiments. Encara, m’he trobat més ridícul, davant de tots. 

La Zoey ho ha vist, també ho ha notat i ha aixecat la mà. He intentat fer un pas enrere, la paret m’ho ha impedit. El meu pensament s’ha imaginat que em volia bufetejar, per tacar-la. He comprès que m’ho he merescut i m’he disposat a rebre-la amb resignació.  

Però en lloc de bufetejar-me m’ha acaronat la galta i s’ha apropat encara més a mi. M’ha dit a cau d’orella:

¾    No et preocupis Joan la roba es renta de nou. Per fi t’has atrevit a fer alguna cosa. Quantes coses ha de fer una noia per què t’adonis que existeix? 

M’ha besat suaument als llavis. 

Sense saber què dir, he tornat a la meva taula de treball. Els companys i les companyes em miren. Comenten entre ells, i això em fa enrojolar. No sé quines idees he pensat, sincerament em vull fondre. Fins i tot, penso en acomiadar-me. La idea del suïcidi imminent ha passat pel meu cap. 

Només un detall m’ha tret del desfici. L’atractiva noia que m’esperava a la sortida i m’ha donat la mà sense cap vergonya. 

Qui m’ho anava a dir, que una tassa de cafè em treies de la meva particular misantropia. 

Miquel Pujol Mur

TINC LA INTENCIÓ DE VIURE PER SEMPRE O MORIR EN L'INTENT". GRUOUCH MARX

 La frase em pertorba la ment: viure o morir. Aquesta deu ser l’essència  de la vida. Morir. Per què parlar-ne tant de morir, si només és el final del camí de l’existència humana.

Viure per sempre pot esdevenir una maledicció. Perquè la forma d’aquesta existència, “ in eternum” , segurament mal escrita llatinada, com ha de ser: postrat en un  llit  sense esma, ni de menjar. Sense poder fer les funcions vitals fisiològiques normals, si no és amb l’ajuda de gent, pràcticament desconeguda. Malgrat siguin uns professionals de gran experiència. Ser de cos present i ment absent, això ho volem anomenar vida.

Segurament en temps de Groucho Marx, l’actual malaltia que destrueix la ment, ja per desgràcia tan estesa i de nom alemany,  no havia estat encara reconeguda. Segurament és que tret d’un percentatge de persones  de molt bona salut, la majoria no arribava a viure els anys suficients.

Malalties no n’hi falten en aquest món,  unes  són endèmiques del medi natural. Altres, no ho sé, perquè cada vegada en proliferen més.  Tots em escoltat parlar de la pesta negra (1347/48) que va causar una gran mortalitat. Sense arribar a assolir els nivells de França on van morir en diferents zones un noranta per cent de la població, en la  nostra terra, Catalunya també hi va morir una gran quantitat de persones. Si no ho recordo malament, he llegit que més del quaranta per cent de la població.

La coneguda grip espanyola, (1918/19), que no era espanyola, sembla ser que provenia de la Xina i, va començar als Estats Units pel obrers xinesos que construïen els ferrocarrils.  Va causa la mort d’entre cinquanta a cent milions de persones en tot el món.

N’hi ha tantes, de pandèmies al món: la sida, l’Ebola, les grips de cada any, que tinc el dubte de si solament són una resposta de la naturalesa a la nostra forma de viure.

Malgrat tot “ Tinc la intenció de viure el major temps possible”.

Miquel Pujol Mur

HE PASSAT LA NIT ATRAPAT AL ZOO

 Estava tot tranquil, al sofà ben assegut, mirant la caixa dels babau,  quan de sobte un piii- piii, va sorgir, com avís del telèfon. Ràpidament, com a bon xicot, el vaig obrir. Una veu dolça, massa dolça hi tot, més del que és habitual en ella, em va prevenir. Va parlar d’una volada. Vaig entendre que em pretenia embolicar. Així va ser. El que va sortir, va ser el que us llegiré a continuació, si la vergonya no m’ofega la veu. 

Atrapat al zoo, la nit he passat 

Ai mare! Quina por he tingut 

Xiulava la serp caragolant-se 

Reien les hienes dins el seu pudent racó 

Jo, dalt de l’arbre amagat, tremolava 

De sobte entre mil sorolls nocturns 

Una potent llum reviscolava 

Amunt i avall cercava, jo no sé ben bé què 

Girava i girava buscant entre els matolls 

Un lladre que un tresor amagava? 

No! Enmig del camí ho vaig veure 

Per entre les pedres neguitós caminava 

Amb les pinces davant i el ganxo enardit 

Corria esparverat un gegantesc escorpí 

Ai mare! Quina por he tingut.

 

Miquel Pujol Mur

LA GUITARRA

 Ja veieu què soc: simplement una guitarra. Vaig néixer de la unió, d’un mestre “luthier” i la mare naturalesa. L’home, va posar l’art, com a llavor, amb la seva destresa. Ella, les fustes de mil arbres escollits. Ell, va modelar el meu cos donant-li mil gràcies físiques. Ella va oferir-me com a regal, la sonoritat. El do de l’ànima interna que transforma els sentiments en música.

Vaig fer els primers passos terrenals, gràcies a l’amor d’un home jove, que es va empenyorar per posseir-me. Junts i innocents, vam caminar fins a saber entonar les primeres paraules de l’amor humà. 

Acompanyant la seva veu, millor dit embellint-la, vam saber com dir dolces  paraules a les amigues. També vaig ser partícip de vetllades d’amistat amb companys i companyes. 

Fins que un any, finida l’època del romanticisme i, ja de temps casat, vaig ser la nova companya del seu fill adolescent. Aleshores, vaig brindar el meu cos als sentits més increïbles dels homes. 

La vida amb aquest nou amo va ser tota plena de passió. El seu grapeig brutal a les meves cordes va arrencar-me passions i notes que no coneixia. Va portar-me al paroxisme per la ruta de la seva execrable agressivitat. Fins arribar al més allà.  El meu cos va esquinçar-se ple de sentiments no explicables, fins i tot, brutals. Encara recordo, amb enyorança, com ressonava el meu cos portat pels cops de la seva ràbia existencial. Un matinada, després una nit farcida de drogues i alcohol, completament nu, em va fer notar la seva bestialitat. Fins a arribar al darrer udol del llop. 

Fins que un dia, traïdor, com són tots els mals homes, va abandonar-me de la manera més execrable: total, per tretze monedes. Vaig servir, com a arres de canvi, per la compra d’una nova companya elèctrica. Podia, almenys així s’ho pensava, fer destacar més els seus crits bestials. Amb ell, vaig conèixer la passió embogida al màxim. Vaig sentir la meva ànima enfangar-se en el pecat. 

No va acabar aquí el meu periple vital. Una monja em va manllevar en uns encants. Em va acariciar, va reparar la meva figura, i em va donar una nova vida. Durant anys vaig acompanyar-la en vetllades de reflexió espiritual, amb altres monges i, amb dones, que com a mi, les misèries humanes havien extraviat. 

Actualment, amb les cordes desafinades i deslluïdes les meves carns, reposo en un magatzem de vell. Escolto unes passes i veig una noia jove que em mira, s’apropa encuriosida, m’acarona, toca suaument les meves cordes i em diu:

¾    Vella guitarra, seràs la meva amiga i companya. Juntes, tocarem i cantarem belles romances. 

Miquel Pujol Mur

UNA NIT DE MAL RECORDAR III

 No sé el temps que estic endormiscada. Però mig desperta, m’adono que tots van vestits de blanc, com si fos un quiròfan i anessin a operar a algú. 

Aleshores, ho he sabut. Estic damunt una taula, tota nua, i coberta per una flassada blanca. Un dels homes de blanc, s’apropa. Reconec, pels seus freds ulls, l’home de l’escala, però quan em parla, la seva veu ja no és amable. És tan inexpressiva com els seus ulls. Em mira i comenta:

¾    Faràs una bona obra. Salvaràs la vida d’una bona persona. No t’afectarà gaire. Fa temps que et seguim. Coneixem tot el teu historial clínic. També el teu ADN i el grup sanguini, per cert molt peculiar. Poques persones el comparteixen. Només volem una part del teu fetge. T’operarem  i en unes hores tornaràs a ser a casa teva. Et donarem la medicació adequada i ens preocuparem per la teva salut. Qui sap si algun dia tornarem a necessitar-te? 

Malgrat sedada i impotent, lligada a la taula vull protestar.

¾    Els denunciaré. Ho pagaran car.

¾    Callaràs, mira! 

Mai no m’ho hauria pensat. En una pantalla he vist tota la seqüència, filmada, de la mort del meu marit.

¾    Et donaré una còpia, però nosaltres en guardem una altra. Callaràs, sinó la policia també la rebrà. Et compensarem monetàriament i viuràs tranquil·lament del teu negoci. 

Em torno a adormir després d’una altra punxada. Noto un tall al meu costat i uns dits freds i hàbils que violen el meu interior abdominal movent-se per dintre la ferida. Desprès, perdo el món de vista. 

Algú m’ha portat a casa. He estat semi-inconscient, pràcticament en coma, fins a despertar-me del tot. He mirat el calendari i he vist amb sorpresa que ha passat una setmana des d’aquella nit. Al tocar la ferida he observat que és pràcticament cicatritzada. Damunt la tauleta de nit la medicació i una nota de com prendre-la i dues caixetes. A l’obrir la primera he trobat una filmació del fet del meu marit i, un munt de diners. A l’aixecar la segona tapa, una sensació de calfred ha recorregut la meva esquena. Dins, hi ha un cor encara tebi. La seva olor m’ha recordat la Laia. Una nota em diu:

Ha estat necessari. No la volia gens i patia síndrome de canibalisme. Com el Richard Chase. Malgrat tot, que li serveixi d’advertència. El seu negoci ha continuat amb una altra persona fins que estigui forta del tot. Hem dit que estava malalta.

Gràcies i cuidi’s no sigui que la tornem a necessitar. 

En aquell moment m’ha semblat que un vent feia moure el llum del sostre i l’habitació sencera semblava que es gronxés. He baixat els ulls per no veure-ho i, he plorat. La idea de ser un magatzem vivent per a les necessitats vitals d’una altra persona em destarota. Si un dia fos necessari el meu cor, com recanvi del seu, com acabaria la meva vida.  

Miquel Pujol Mur