No sé el temps que estic endormiscada. Però mig desperta, m’adono que tots van vestits de blanc, com si fos un quiròfan i anessin a operar a algú.
Aleshores,
ho he sabut. Estic damunt una taula, tota nua, i coberta per una flassada
blanca. Un dels homes de blanc, s’apropa. Reconec, pels seus freds ulls, l’home
de l’escala, però quan em parla, la seva veu ja no és amable. És tan
inexpressiva com els seus ulls. Em mira i comenta:
¾ Faràs una bona obra. Salvaràs la vida d’una bona persona. No t’afectarà gaire. Fa temps que et seguim. Coneixem tot el teu historial clínic. També el teu ADN i el grup sanguini, per cert molt peculiar. Poques persones el comparteixen. Només volem una part del teu fetge. T’operarem i en unes hores tornaràs a ser a casa teva. Et donarem la medicació adequada i ens preocuparem per la teva salut. Qui sap si algun dia tornarem a necessitar-te?
Malgrat
sedada i impotent, lligada a la taula vull protestar.
¾
Els
denunciaré. Ho pagaran car.
¾ Callaràs, mira!
Mai
no m’ho hauria pensat. En una pantalla he vist tota la seqüència, filmada, de
la mort del meu marit.
¾ Et donaré una còpia, però nosaltres en guardem una altra. Callaràs, sinó la policia també la rebrà. Et compensarem monetàriament i viuràs tranquil·lament del teu negoci.
Em torno a adormir després d’una altra punxada. Noto un tall al meu costat i uns dits freds i hàbils que violen el meu interior abdominal movent-se per dintre la ferida. Desprès, perdo el món de vista.
Algú
m’ha portat a casa. He estat semi-inconscient, pràcticament en coma, fins a
despertar-me del tot. He mirat el calendari i he vist amb sorpresa que ha
passat una setmana des d’aquella nit. Al tocar la ferida he observat que és
pràcticament cicatritzada. Damunt la tauleta de nit la medicació i una nota de
com prendre-la i dues caixetes. A l’obrir la primera he trobat una filmació del
fet del meu marit i, un munt de diners. A l’aixecar la segona tapa, una
sensació de calfred ha recorregut la meva esquena. Dins, hi ha un cor encara
tebi. La seva olor m’ha recordat la Laia. Una nota em diu:
Ha
estat necessari. No la volia gens i patia síndrome de canibalisme. Com el
Richard Chase. Malgrat tot, que li serveixi d’advertència. El seu negoci ha
continuat amb una altra persona fins que estigui forta del tot. Hem dit que
estava malalta.
Gràcies i cuidi’s no sigui que la tornem a necessitar.
En aquell moment m’ha semblat que un vent feia moure el llum del sostre i l’habitació sencera semblava que es gronxés. He baixat els ulls per no veure-ho i, he plorat. La idea de ser un magatzem vivent per a les necessitats vitals d’una altra persona em destarota. Si un dia fos necessari el meu cor, com recanvi del seu, com acabaria la meva vida.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada