QUAN BUFA EL VENT ...

 En el vent que em bufa a les orelles sento la remor de la vida o, tal vegada el de la mort. He decidit fer el viatge de retorn en transatlàntic, per poder pensar en la carta de la Ludmila. Necessito un temps de solitud per poder recordar els fets de la nostra relació i la meva vida actual. Només escoltar el soroll monòton de les hèlices de la gran nau, ajuda perquè el meu pensament divagui entre l’abans i l’ara. 

No suporto els avions. El zum-zum continu dels motors en fa migranya. Les amables hostesses, amunt i avall del passadís i totes la seves múltiples atencions, ofeguen els meus sentits. Les poques ocasions en què m’he vist obligat, pels contractes i la pressura de temps,  m’enfonso en la butaca i faig veure que dormo. 

Acabada la meva missió a París de depositar les cendres de la Ludmila al cementiri de Paul Lachase he agafat un tren que m’ha portat a El Havre. Al passar amb el tren m’ha terroritzat les condicions dels emigrants en el seu desig de entrar a la Gran Bretanya. Barracons perduts al costat de la via mostren el dolor dels que esperen arribar a un país per treballar i així complir la il·lusió vana d’un somni, que difícilment és real.  

Una persona portada pel seu bon cor, ho vull suposar així, els ha llançat  uns bitllets per la finestra del tren. La misèria ha estat patent als nostres ulls. Sense temor a les rodes del tren, individus, (aquesta paraula emmascara la realitat: són persones), com animals empenyent-se i donant-se cops de puny per recollir els miserables diners. He tremolat per un instant, d’angúnia. He pensat que rere les finestretes del vagó, amb una bona calefacció, el món és veu d’un altra forma. La realitat de la vida al carrer és molt més cruel. 

En el port he embarcat de seguida. Malgrat, tot he vist la repressió de la policia per allunyar dels passatgers la pobra gent que demana ajuda. M’he enclaustrat en la cabina, per no veure el maligne espectable de la injustícia social. Ho escric i m’avergonyeixo a mi mateix, he amagat el cap com fa l’estruç per no veure el que succeeix al seu voltant. 

Reclòs a la cabina he tornat a llegir per centèsim cop la darrera carta d’amor de la Ludmila. Només he trencat el meu aïllament per fer les habituals trucades a l’Alèxia, la meva esposa. Rellegint-la m’adono que no havia pensat mai, que la Ludmila, sentís aquell amor per mi. Vaig gaudir de la seva camaraderia i, de la seva alegria, quan érem companys a l’Institut i al Conservatori. Era la meva amiga, a la que aconsellava i la que, al mateix temps, també m’ho feia. L’estimava, per què no, si era una deessa en tots el sentits. Fins i tot, en aquells tan amagats desigs que guardem dins nostre. 

Per què no vaig fer un pas endavant i segurament la nostra vida hauria esta diferent. Per què no em vaig adonar dels seus sentiments. De cop, ho he vist tot clar. Retenir la Ludmila era com voler engabiar un pinsà o un rossinyol o qualsevol altre ocell de bosc. Era lliure, era com si volguessis apressar l’aire en un dia de turmenta. Era foc i turment al mateix temps. Si haguéssim fet aquest darrer pas endavant sospito no seríem el que hem estat al llarg dels anys. Segurament hauríem acabat sent una parella separada. Acabaríem essent indiferents l’un de l’altre o enemistats a mort. Totes aquestes idees (bones o dolentes) s’han barallat contínuament en el meu cap durant gran part del viatge. 

En acabar el viatge, en desembarcar, m’espera el xofer al peu de l’escala. Immediatament vam cercar el cotxe a l’aparcament. En el seient he trobat com sempre el detall de l’Alèxia. Una rosa vermella, del nostre hivernacle, que vol simbolitzar la nostra unió. Durant el viatge en cotxe m’he interessat per tots els membres de la meva família. L’Alexander, treballa a la costa oest de metge i ja ha format una nova família. No ens veiem gaire. La noia, la Ludmila, treballa en un Museu d’Alemanya com a professora d’Art, en veiem quan vaig a dirigir algun concert a aquell país. Però estem amb ells força comunicats pel telèfon. Cada setmana ens posem al corrent de les nostres vides. 

L’Igor és el nostre xofer de molt anys el vam conèixer a la sortida del Conservatori. Aleshores conduïa un taxi, va escoltar la nostra conversació, quan parlàvem i ens va sorprendre parlant-nos en el nostre idioma. És d’origen rus, com molts altres descendents d’exiliats en temps de la revolució bolxevic . Vam coincidir en diverses ocasions i es va crear entre nosaltres una relació de simpatia. Quan vaig aconseguir certa fama i diners  vam decidir contractar-lo com a xofer i home de confiança. Alt i cepat és una muralla infranquejable al nostre costat. 

L’Alèxia, m’ha telefonat que aquesta nit té una audició  amb l’orquestra del Institut. És una bona violinista i sovint la sol·liciten per als actes culturals de la comunitat. M’ha dit:

¾    Toco en un acte cultural de la comunitat. Arribaré tard. Envia’m el cotxe i espera’m.

¾    Escolta Alèxia tinc moltes ganes de veure’t, però estic esgotat del viatge. Segurament em trobaràs adormit.

¾    Bé, doncs, fins després. Ja et despertaré.

¾    Faré un son esperant-te. Per a tu, Alexia, sempre hi ha una part de llit al meu costat. T’espero amb impaciència. 

He de reconèixer que tinc ganes de veure-la i d’ensumar el seu perfum en la calidesa de la seva pell. 

Miquel Pujol Mur