NIT DE TEMPESTA II

 En aquell temps jo valia molt, era una joveneta molt agraciada, i tenia un macarró ben parit. M’explotava, com exploten tots, però alguna vegada ens escoltava. Només em va dir: Qui són aquells? No et preocupis, nena i, treballa. D’ells, ja me n’ocupo jo. Després vaig saber que la policia havia trobat dos cadàvers sense caps, ni extremitats de cap mena. 

I la vida va continuar fent voltes i les rodes del meu carro cada cop van ser més feixugues i enfangades. En el meu ofici, quan una dona és jove, val un preu; més gran, un altre; i finalment només, unes senzilles monedes. 

Ara, ja soc força gran i, no tinc cap diner, ni atrec l’atenció de ningú. Espellofada, un xic bruta, vestida amb roba vella i esparracada, tibo d’un carret de compra d’un supermercat, en el que porto totes les meves pertinences. Jo mateixa faig una riota als meus pensaments, pertinences, torno a riure’m amb un so vell i cascat, que em fa estremir interiorment. Quatre rampoines velles i pudentes que ningú vol. El més valuós de tot és el meu gos, el Xei, vell i sec com jo i, sempre famolenc. Ell busca menjar, jo també, i en moltes ocasions, acabem repartint-nos el que trobem. Sí, en amigable camaraderia, asseguts en un banc del parc. 

Aquesta nit amenaça pluja. Estic una mica desorientada. El taverner m’ha regalat una ampolla de vi i, l’alcohol, quan l’estomac és buit, produeix moltes cabòries. Observo al meu voltant, la mateixa cantonada i el mateix carreró, fosc i brut. Escolto crits d’auxili i, com una nit vaig fer jo. Sense pensar-m’ho, prenc la barra de ferro. que sempre porto al carretó. Hi ha molt mala gent pel carrer, tothom vol aprofitar-se de tothom, malgrat sigui d’una vella perduda. Amb el barrot de ferro, entro i observo l’escena. Em recorda tantes coses, viscudes, vistes o imaginades. Aquella noia soc jo, altre cop, i pego a dreta i esquerra, al dos fills de puta. 

Pico amb tota la meva força, empesa més que res pel meu neguit i, el desig de fer mal. Noto la sang dels malparits violadors, que corre pel meu garrot fèrric, fins a mullar-me les mans. Un, queda estès a terra, l’altre, després de rebre algun cop fuig com un covard. El persegueixo. Aleshores, de sobte es gira, treu una pistola que portava amagada a la butxaca i dispara tres trets. 

Caic a terra. El darrer que veig, és la sang del meu Xei que es barreja amb la meva. Caiguts els dos sobre la vorera. L’un al costat de l’altre, com si fóssim dos combatents d’una mateixa causa. Escolto, abans de marxar definitivament, una veu espantada que diu: Gràcies senyora! 

Entre sanglots i plors, la veu s’apaga lentament a les meves oïdes. Tot s’ha acabat, no veig ni els reflexos dels llums blaus i vermelles del cotxe policial. 

Era una nit de tempesta. Plovia. 

Miquel Pujol Mur

NIT DE TEMPESTA I

Sempre evitava passar per aquella cantonada propera al carreró que tant va significar a la meva vida. Quan era una noia jove, passava sovint pel lloc en el meu camí d’anada i tornada a casa. Sempre em feia una sensació d’esgarrifança i me’l mirava amb certa desconfiança. 

Havia nascut en el mateix barri i cap racó dels seus voltants em feia basarda. Quan era petita, m’acompanyava l’àvia, i jugava en la placeta propera.   

Però aquell vespre va ser diferent. Tornava de ballar de la discoteca. Anava, ho he dir, una mica engatada. Havia begut, com altres cops, amb les amigues. També després, quan ballava amb un noi que m’agradava. Per què no dir-ho tot, segurament havia exagerat un xic en tot, i tot va anar sumant. El noi, el riure amb les companyes, fer tabola i una mica d’herba. Ni cap disbarat, ni cap disbauxa, però el màxim d’alegre. Era jove i el món em somreia. Com moltes noies a la meva edat i situació. 

Havia acabat els estudis i havia trobat una feina que em plaïa en una oficina bancària. Tot en el meu món era  felicitat i, el nou xicot m’engrescava a més no poder. Segurament era massa, massa feliç, i no vaig adonar-me de dos nois, que en sortir de la “disco”, em seguien.  

Vaig escoltar els seus passos que, ràpids s’apropaven. Abans que pogués fer qualsevol oposició, em van agafar. En van ficar dins el carreró fosc i, vaig notar com m’arrancaven brutalment la roba. El cop que em van etzibar al cap, em va obviar de veure, ni sentir, el que em van fer. Segons el metge de la clínica, que em va atendre l’endemà, no van deixar cap cosa per malmetre. 

Vaig caure en una profunda depressió. No podia ni anar pel carrer. Tenia por de tot. Qualsevol persona que em digués alguna cosa, que em fregués un xic al passar o simplement em somrigués, feia que ràpidament em tanqués en mi mateixa i plorés. En el meu interior hi havia una por horrorosa que encara m’acovardia més. Tot el més negre que podia pensar, sempre era present dins meu. Quantes llàgrimes besades per dos galifardeus de mala mare!!! 

Amb la meva situació mental, a casa tampoc van saber ajudar-me. La mare, sempre amb els mateixos planys, a la boca: Pobre nena, què farà ara? O també: No et preocupis, no té cap importància, en uns anys ho veuràs diferent, potser fins i tot te n’oblidaràs. Sempre igual, acaronant-me el cap com si fos una nena petita, que ha trencat una joguina.  

El pare sempre emprenyat, semblava ben bé com si jo fos la causant de la malifeta. Recordo les seves frases que he portat sempre gravades en el cor: En el meu temps això no passava perquè les noies i, les dones, vestien com ha de ser. No com aneu ara, amb aquestes faldilles tan curtes i mig espitregades. O d’altres: Com que ho ensenyeu tot i us moveu com si fóssiu unes “pepas”, clar us passen aquestes coses. O per més dir, com disculpant-me: Molts homes, són simplement feres, sense cap mirament. 

Un dia ho vaig abandonar tot, la casa, els pares i els germans. Vaig desaparèixer completament, no volia escoltar plors ni raons de cap mena. Volia ser una nova dona. Ja que m’havien maltractat, pel camí del sexe, vaig decidir continuar-hi. Em vaig dedicar a la mala vida. Una vegada vaig trobar un home que em va dir: Veig que has continuat bellugant els malucs. El vaig reconèixer, i al seu amic també, eren els dos malparits que m’havien destrossat la vida.  

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

SOC LA MILLOR DE LES FRUITES

 Potser us preguntareu quina fruita soc? N’hi ha tantes! Però vull dir-vos, que soc una de les més ben apreciades. 

Taronges, plàtans, peres, pomes, melons o síndries! No! No soc cap d’aquestes. Ni molt menys! Soc un altre! 

Ni tan clàssica, ni tampoc, de les més modernes. 

Ni fruita de la passió, ni tampoc litxis, kiwis, mangos, papaies, caramboles o alvocats. 

No, amics meus, no! Tampoc soc cap d’aquestes, que ara omplen moltes estanteries del nostre món. La majoria d’elles, són vingudes de països llunyans. 

Però soc força apreciada per petits, joves o grans. 

Vermelleta i rodanxona. Però no tant, com la meva parenta més boscana. Sí! En part és la meva mare, ja que jo vaig néixer, cap el segle XVII, a França. O la la!! La France!! 

El país de la llibertat. Qui havia de dir que jo sortís de la passió d’un nord-americà, per una opulenta sud-americana. A on podia ser? A la France! El país del bon viure. 

I no soc una, sinó que en el meu cos en som moltes de petites, però ben agermanades. 

Em mengeu de mil formes. Amb licor, per animar l’esperit. Amb vi dolç, per assaborir el gust, un xic agredolç, dels nostres petits cossos. Amb taronja i sucre per als llaminers. També, per què no, amb nata per deixar un grat sabor a  la boca. I fins i tot, actualment moltes vegades amb gelat. 

Un plaer per a totes les edats, siguin petits, joves o grans, simplement soc el maduixot. 

I ara per acabar aquesta la meva història posem una mica d’erotisme al tema. Només per animar un xic l’ambient. 

Us imagineu una parella en que, un o una, molt engrescats, no vull fer distinció de sexe, em posa a la boca de l’altre i, mengen a l’uníson la meva carn? Què dimonis els importo jo, sinó el sabor sensual dels petons en els llavis del seu estimat. Visca la passió! 

Amb molt de gust, el vostre servidor!!! 

Maduixot! Maduixot! 

Miquel Pujol Mur

LA PRESÓ DE L’AMOR II

 Vam encetar una agradable conversació mentre sopàvem. Era molt agradable i alegre. El seu riure sonava, com a campanetes, que escampaven les meves negres idees. Quan vam acabar em va posar la mà damunt la meva i va dir-me:

¾    Crec que podrem fer junts el camí.

¾    Jo també!- vaig contestar, ja que la nostra conversació havia estat molt divertida i entretinguda. 

Vam quedar per a una propera cita un altre vespre. Aquesta trobada va ser més desinhibida. Vam parlar de les nostres vides i els nostres desitjos. Aquesta vegada va ser la meva mà que es va posar sobre la seva. Quan va notar-la va girar la seva i els nostres dits es van entrelligar. Quan vam sortir em va passar el braç al voltant del meu i va preguntar-me:

¾    M’acompanyes a casa? Visc molt a prop. Els carrers són tan solitaris a aquesta hora. 

Què podia fer? També tenia ganes d’abraçar-la i fer-li un petó. Això ho vam fer al portal. Tot seguit, la porta de casa seva s’obri i, ens va engolir plens de desitjos  d’amor. 

Han estat uns anys meravellosos. Hem compartit totalment la vida. Hem passat tardes i nits embarcats en la música de l’amor. Dies en que al acomiadar-nos pensàvem en les hores que mancaven per trobar-nos de nou. Ben bé, la nostra relació ha estat com viure en una presó d’amor. Hem recorregut acaronant els nostres cossos centenars de vegades. Hem estimat cada racó, cercant totes les gràcies i totes les nostres imperfeccions. El nostre amor ha estat complet. Fins arribar al cim de la passió. 

Fins que un dia, per tot arriba un dia, la mateixa rutina de l’amor, repetit i repetit, una i altra vegada, ha fet que la gàbia d’or on vivíem es fes irrespirable. Hem decidit de mutu acord obrir la porta que ens empresonava. Com ocells alliberats hem volat a la recerca del món. Curiosament a l’acomiadar-nos hem entonat una mateixa frase que diu: Sí algun dia vols i, estem disponibles, potser podríem reiniciar, sense rancor, la nostra relació, com amics enamorats. 

Avui en sortir del treball casualment he ensopegat amb la Núria.

¾    Què fas aquí? – he exclamat sorprès.

¾    Doncs he tornat.

¾    No estaves tan enamorada?

¾    Enlluernada, podria dir. Però la llum poc a poc s’ha anat apaivagant.  I tu, què has fet tot aquest temps?

¾    Estimar!- Ha estat la meva resposta. 

Li he explicat sense embuts, tot, des del moment que em va abandonar, mentre preníem una beguda. Ens hem acomiadat donant-nos la mà com amics i, un lleuger petó a les galtes. Tenim els nostres números de telèfon. 

Potser algun dia, tal vegada en una altra ocasió, els camins de la vida tenen moltes cruïlles i amb el temps, els anys, poden tornar a entrecreuar-se. Sense ser presoners de cap mena de presó. 

Temps dirà si hem de retrobar el nostre amor. El primer amor dels humans, ha de ser per a nosaltres mateixos, sense ell no hi ha respecte possible. Estimar comença per estimar al teu propi jo i fer-ho extensiu als demès. Sense domini ni pertinença de cap mena. 

L’amor mai ha de ser una presó. 

Miquel Pujol Mur

LA PRESÓ DE L’AMOR I

 No sé d’on va sortir la idea. Segurament ho va comentar algun company de l’oficina. L’indret havia de ser al costat de la màquina del cafè. Feia poc temps que havia trencat amb la xicota de tota la vida. Estàvem a punt de casar-nos. Ens havíem conegut en el primer curs de carrera a la universitat. Els companys de classe en broma ens anomenaven els inseparables. 

Han estat uns anys inoblidables en tot moment: Idees, pensaments, gustos i amor, van ser la nostra constant.  Ja ens havíem presentat els respectius pares. Érem decidint quina havia de ser l’església del nostre casori. Això, era l’única cosa, on havia diferència de plantejament. Les famílies, sempre parlaven de que un matrimoni, sempre era un compromís més ferm, si es realitzava davant de l’altar. Però nosaltres, hauríem preferit un matrimoni civil. 

Però, la Núria, va haver de fer un viatge als Estats Units. Va ser enviada com a representant de l’empresa  a un congrés internacional. No sé què va passar-li, no ho entenc encara. Segons va escriure va ser un amor sobtat, va enamorar-se a primera vista. Sense conèixer a l’home, tampoc puc fer-me la idea de la causa. Tot plegat, va enviar-nos una carta de comiat a mi i, a la seva família. També, una altra, per la seva empresa. En resum, en arribar a Nueva York havia trobat l’amor de la seva vida i no pensava tornar. 

Us ho imagineu, com vaig quedar. Completament enfonsat. Algun somriure mofeta dels amics - no, amics no és la paraula adient, tal vegada companys de treball - em feria l’ànima. Els copets de consol a l’espatlla del meu pare  quan em deia: Què vols fer-hi, algunes persones són així, encara em cremaven més.  Els petons i abraçades de la meva mare, obnubilaven la meva ment. Tot plegat, una greu depressió. Amb psicòlegs, reunions de grup i medicaments, poc a poc, molt lentament, vaig aconseguir redreçar la meva autoestima. Aquesta ha estat la meva situació, durant uns mesos. 

Ja retornat al dia a dia va sortir el susdit comentari. Un dels companys de cafetera va parlar que a internet existia una web de cors trencats on es trobaven i comunicaven persones que, una vegada desfets els seus emparellaments, buscaven nous companys. Segons deia ell, havia trobat el seu cor bessó. No vaig ni obrir la boca, però encuriosit en arribar a casa, vaig buscar a l’ordinador, fins a trobar la pàgina. 

Vaig mirar diferents perfils i, finalment vaig veure una noia, que semblava que els seus pensaments lligaven, amb les meves idees. Vam iniciar una sèrie de contactes, per correu electrònic, i va resultar que coincidíem en quasi tot. 

Al cap de dues setmanes, vam decidir citar-nos per primera vegada. Vam decidir sopar en un conegut restaurant. Una rosa blanca havia de ser el nostre estendard de reconeixement. En entrar vaig adonar-me que a les taules, la majoria eren parelles i, en moltes lluïen flors de diferents colors. La meva mirada va recórrer les taules fins, a distingir-ne una amb una rosa blanca. La cabellera era rossa com m’havia dit i, havia observat en l’ordinador. 

No era exactament el mateix que jo m’imaginava. Certament era ella, però una mica més gran del que deia la pàgina. Però, com que la diferència d’edat no era significativa, ni tampoc més gran que la meva,  no vaig posar cap però. Ser més gran o més jove, no vol dir que no poguéssim ser feliços. De vegades la maduresa ensenya a viure millor. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

AQUELLA ESGLÉSIA DE LA MUNTANYA

Feia temps que volíem visitar aquella petita església quasi perduda del món. 

L’edifici és situat dalt d’un promontori que domina la vall alta del Bastareny. 

El paratge és solitari, ocasionalment passa alguna colla d’excursionistes durant els caps de setmana o de boletaires a la temporada. Abans d’arribar a l’església trobem una gran construcció en ruïnes que segurament fa molts anys havia estat una casa forta, que dominava i vigilava el pas de la vall de Broca, en direcció a la Cerdanya o al Pirineu. Un caminoi davalla vers a prop del salt de Murcarols. La panoràmica és esplèndida. El silenci és total  només trencat pel cant dels ocells. 

Per arribar a l’església s’ha de pujar una petita rampa per un sender fressat. En fer-ho s’han d’apartar les branques dels aranyons, de punxegudes pues i agredolç fruit. La porta d’accés a l’espai eclesial resta tancada, gràcies a una pedra que fa de tascó. Fa anys, potser segles, quan era l’església parroquial, aquest terreny va ser utilitzat com a cementiri dels fidels.    

Hi ha constància de la seva existència des del segle X, en que s’esmenta en la documentació del gran monestir de  Sant Llorenç. prop Bagà. L’any 961 el prevere Bell i altres marmessors del difunt Ava li donaren diferents possessions concretament cases, terres i horts. 

L’aparença de l’edifici mostra els molts anys passats des de la seva construcció. Desgraciadament, no solament la decrepitud del temps, sinó la manca de civisme dels humans. Exteriorment. els murs, tret de la teulada, conserven una bona solidesa. 

La porta del temple generalment és oberta. Aleshores, a l’entrar comença el nostre desori, al veure l’interior. No hi ha cap banc. Per la cendra del centre de l’estança endevinem que han estat utilitzats per escalfar-se. 

De les dues capelles laterals, obertes al mur han desaparegut els altars i també qualsevol imatge que serveixi per saber a quin sant pregaven els feligresos. L’altar principal també ha corregut el mateix destí que els seus dos companys. Només queden les restes del peu,  del que havia estat l’altar principal.

 Pensar que fa segles un mossèn aixecava l’hòstia consagrada i, la llum del sol al matí, que travessava la finestra de l’absis, mostrava el camí de la salvació de l’ànima als creients agenollats. L’absis, que tanca l’espai és senzill, sense cap floritura exterior, ni arcuacions cegues ni lesenes. 

Curiosament la nostra exploració ens fa descobrir una pedra amb la marca d’una petjada. Hem sentit que hi diuen del peu de la Verge.

Conclusió: Si fa més d’un miler d’anys uns homes van construir, amb força treball, un edifici per a la salvació de l’ànima, per què no conservar-lo. He escoltat recentment, que hi ha l’esperança d’una petita restauració.

 Miquel Pujol Mur 

L’ANIMAL DE COMPANYIA

 Sempre he volgut tenir un animalet de companyia. Sí, un animaló és un gran al·licient per trencar la monotonia d’una vida solitària. He mirat en moltes pàgines de la xarxa, per trobar l’idoni per a mi. Finalment, m’he decidit per un que no trenqui el meu plaer màxim: el silenci. 

Un gos borda i, em posa frenètic. Un gat miola i, em fa frisar. Un ocell xiula o canta sempre i, em neguiteja. Massa soroll, pel meu desig i, no parlem de les al·lèrgies. Amb les tortugues, sempre acabo ensopegant-me. A més, sempre a l’hivern desapareixen del tot. Els peixos, se’ls ha de canviar constantment l’aigua, sempre tenen el menjar surant i,  no es deixen acaronar. 

Demà espero la meva elecció. 

Sé que està, al meu costat. Escolto un lleu soroll i, la guaito. Quieta, poc a poc, aixeca el seu cap. El seu cos és brillant, net i polit. Avança lentament i xiuxiueja, com un murmuri, un suau cant. Tanmateix, com si fos el cant de la sibil·la, que alerta del perill, als humans. Es posa dreta davant meu, movent el seu cos cadenciosament. Balla un xic més, mentre les seves aures s’obren, per prestar-me encara més atenció. 

Els seus petits ulls, retrauen les membranes, per mirar-me més fixament. El cap es mou lentament, endavant i enrere. Els seus ulls, es claven en els meus. Ballo, també el seu mateix ritme, hipnotitzat per la seva mirada fixa i freda. 

Xiula lentament i, comença a mostrar els seus ullals, plens de verí. El seu cos, vibrant, és cada cop més gran, més alt. Està preparant-se per a fer un ràpid moviment i enroscar-se al meu coll. Mentrestant, la seva boca, ja oberta, cerca com clavar-me els seus ullals enverinats. 

Somico, la pressió comença a ser anguniosa. La seva fredor s’introdueix en el meu cos i em gela  el cor. El seu insistent xiulet, em capgira i, els seus ulls fixos, sense parpelles, m’hipnotitzen. 

Crido espantat, ple d’angúnia i de submissió. Soc tan poca cosa davant, el seu poder i la seva suggestió. Sento la seva mossegada cruel i desesperat, torno a cridar.

Plorar, cridar, somicar, tremolar, tot és el mateix. La suor, regalima freda per la meva esquema. Poc a poc, no tinc ni esma de moure’m. 

Desesperat faig un darrer bot. Pico fortament, amb els palmells de les mans, damunt el llit. Amb una estiregassada, estripo els llençols i, entre llàgrimes desperto. 

Mai, em compraré una cobra com animal de companyia.  

Miquel Pujol Mur

TIRANT LO BLANCH

 Des del principi la història em va semblar força interessant. Crec haver llegit un cop el llibre. Em va costar d’entendre, potser per què era escrit en valencià antic. Malgrat la seva semblança amb el nostre idioma, em va ser difícil de desxifrar. Ara la meva ment, si així li poden dir, ha començat a maquinar el meu relat. 

Un sopar en un castell, una sala gran, tot de menjar i beure, nobles, algun plebeu ben acomodat i servents. Taula principal, la senyora del castell. El senyor és absent guerrejant pels seus dominis i en algun d’altres. Poden ser, ben bé, uns comtes de segon ordre. Un religiós és assegut al costat de la senyora.  

Un dels homes és el cavaller amant de la midon. Porta en la meva bossa com a mostra del seu amor, una penyora, que li va donar. Un simple cordonet del seu vestit, el qual acaronava la més intima i suau pell del seu formós cos. 

Quasi al final de l’àpat l’orgullós home es dirigeix, a un altre cavaller que està molt enriolat amb el seus amics. Han arribat notícies a les seves orelles que li vol prendre la seva dama. Tot arrogant li diu:

¾    Vaig prometre a la meva senyora que desafiaria, a combat a tota ultrança, un rei, un príncep o el major capità dels cristians. Per això et desafiu a tu, per què vegi la meva senyora la promesa complida. Juro matar-te i deixar-te vençut en combat i com traïdor. 

La dama somriu plàcidament, però amb força complaença. Li agrada que els dos més eixerits gallets de la cort s’enfrontin pels seus favors. Encara més, ara, que l’espòs no hi és a la cort. 

El capellà amb un -si us plau- intenta calmar la situació, però sense deixar de fer una queixalada a la bona cuixa de xai rostida que s’està menjant. Els cavallers no li fan cas. Estan massa beguts i acalorats. A priori cap del dos vol donar-se per vençut. Menys davant de la midon dels seus anhels. El capellà, eixugant-se la boca amb el dors de la mà i empassant-se el darrer tros de carn, crida als cavallers demanant-los:

¾    Prudència senyors! No taquem amb sang aquest agradable capvespre. 

La senyora que no es vol perdre la lluita dels dos mascles li posa la mà sobre la màniga per que es calmi.

¾    Tot va bé!- li murmura a cau d’orella- Ens divertirem. 

Un dels cavallers que ha sentit remugar al religiós, i que no el pot veure se’l mira i li diu:

¾    Fra! Calli que tots sabem les seves aventuretes. Que els hi dona a les majordones, el ciri sense foc. 

I ja ho tenim tot. La senyora somrient sardònicament El capellà emprenyat. Els dos homes a punt de treure les espases. Els seus amics fent espai per la lluita. Els servents, portant més beguda. Tots mig ebris. Les dames de companyia entabanant a algun jove, amb qui passar la nit.  

Tot, xerinola, gresca i tabola!!! 

Ves per on, ja no he sabut que escriure més. Les idees se m’han escapolit! 

Miquel Pujol Mur

L’ENTREVISTA

 Quin goig! M’han dit que avui me’l presentaran. Per a mi aquest home ha estat una icona en tots els conceptes. Des de petit he admirat sempre la seva obra. Quina fortuna per a un simple periodista com jo, quasi acabat de sortir de l’acadèmia, poder conèixer un personatge tan famós. Així podré preguntar-li sobre la seva vida i els seus miracles.  

Quan me’l presenten quedo estupefacte per la seva vestimenta. Malgrat tot la seva cara no ha canviat i, el seus bigotis emmelats són els mateixos de sempre, aquell vestit no li havia vist mai. Cobreix el seu cos amb una llarga toga grega, i al cap hi porta una boina de la nostra terra. Com sempre, la mà empunya el seu inseparable bastó, company de camins i, amenaça pels seus enemics. 

Me’l miro i, amb un somriure afalagador li faig la primera pregunta. La primera, de les moltes que porto apuntades per a l’entrevista :

¾    Escolti senyor! Vostè creu en l’infern? 

Indignat m’increpa amb un gest prou evident del seu enuig:

¾    Com gosa! Puça entre les puces! Quan se’m dirigeixi m’ha de dir: Sereníssim!  Que no li han explicat! Sinó, ja pot fotre el camp, que és molt gran i ample. 

Acotant el cap, al veure el seu mal humor m’he dit: Mare meva i aquesta només és la primera. Cal prendre-s’ho amb calma. 

Fent-li una reverència d’acatament, he repetit la meva pregunta però ara amb un fil de veu, no fos que s’enutgés. He mussitat.

¾    Sereníssim, vostè que ho sap tot de la vida què li sembla l’infern.

¾    Xitxarel·lo! Parla amb veu més alta, que no et sento. Això no és un confessionari! Oh, cel de la terra! Quina gent! M’envien al més pardalet de tots els periodistes.   

Adonant-me de la seva dificultat d’oïda- l’edat no perdona- torno a formular-li, però amb veu més alta.

¾    Sereníssim, vostè que ho sap tot de la vida què li sembla l’infern. 

Ha fet una cara d’espant i, aixecant-se sobtadament a menys de dos dits de la meva cara ha exclamat emprenyat.

¾    Escarabat de merda! Salamandra de bassa pudenta! A què venen aquests crits? Que  es pensa que soc sord! Si no fos que em trobo dèbil, li donaria una plantofada! 

Tira violentament la cadira per terra i, recolzat en el bastó fuig esperitat pel passadís cridant:

¾    Fermí! Fermí! Em volen assassinar. 

Escolto la veu del seu guardaespatlles, alt, ferm i gros que diu:

¾    On, Excel·lència?

¾    A la meva habitació! A la meva habitació! El periodista de mal pèl!

¾    Ja vaig! Ja vaig!- crida el Fermí.- Ja l’arreplegaré jo, aquest desgraciat. 

Em veig perdut. Aquell gegantesc home ha de posseir una força increïble. Jo més aviat soc primet i tendre. Què fer? 

Ho he vist ben clar, només tinc una solució: la finestra. Malgrat siguin tres pisos d’alçada. M’he guardat la llibreta dels apunts a la butxaca i sense pensar-m’ho més he saltat. 

Ranquejant he corregut fins el cotxe aparcat una cantonada més enllà. Em pregunto: podré fer-li un altre dia l’entrevista. 

Ja ho sabeu, el periodisme és porta a la sang. 

Miquel Pujol Mur