ÉS MILLOR RESTAR CALLAT I SEMBLAR BRÈTOL, QUE PARLAR I ACLARIR ELS DUBTES. G. MARX.

 1.   LA PLACETA 

Sí és veritat les darreres paraules de l’escrit anterior són correctes: Sóc lliure. Però ara què? Sóc lliure, sí, però solitari com un mussol. Per tant hauré d'interactuar amb altra gent. 

Avui era assegut en una placeta de la ciutat. Ben bé després de la jornada laboral no tinc res a fer. Un entrepà  per sopar i veure el televisor. Per tant m’entretinc tot el possible en les tauletes de les terrasses de les cafeteries. No sabeu la diversió que ofereix veure passar la gent atrafegades per la seva vida. Encuriosit intento construir una vida per cadascuna de les persones que passen davant meu. 

Complint la meva missió de fabricant de vides imaginàries, m’adono d’una muller que també té la mirada fixada en mi. No està gens malament penso. Ben arreglada i decorada, vull dir que estèticament el maquillatge millorava encara més la seva cara d’expressius i grans ulls. Jo aquest tema del sexe, després del trencament matrimonial, l’havia deixat una mica al marge. La meva edat ja no és per enamorar-se com un xavalet, ni notar papallones a l’estómac i totes aquestes barbaritats que parlen els poetes romàntics. El romanticisme ha quedat perdut entre els llibres de col·legi i tota la resta és un altra cosa. 

Vertaderament la dona no esta gens malament. El seu somriure m’atreu com un imant vers la seva tauleta. Però l’àngel o el dimoni que tots tenim dins el cap m'obliga a recapitular. Primerament va detenir el meu primer impuls, em va frenar quan ja anava a aixecar-me per explorar quina mena de relació podia ser. A continuació va desenvolupar tot un seguit de pensaments cada cops més recaragolats. És molt maca i vesteix força bé, per la seva cara sembla molt simpàtica, té una bona figura, unes bones cames i sembla agradable.  

Però com en tots els processos de l’amor, no sé quin dels dos personatges va començar a barrinar. I si només és un ganxo per pescar-te com un innocent peixet. Mira Joan, que ja has estat enredat fins fa poc i ja veus com has acabat. Divorciat i desenganyat. I, si et demana diners, perquè simplement és això que ara en diuen treballadora sexual, què faràs. Sembla cara. Ets capaç de posar-te vermell i no saber fer res més que tartamudejar. 

Ja desesperat i boig per les idees m'aixeco i malgrat el seu somriure amical fujo. Sí, fugir, no hi ha cap més paraula que pugui expressar la forma en què he deixat la cadira, he cridat al cambrer he pagat sense esperar el canvi i  i entrebancant-me amb les taules, les cadires i els clients he corregut a amagar-me en un carrer proper. 

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

ÉS MILLOR RESTAR CALLAT I SEMBLAR BRÈTOL, QUE PARLAR I ACLARIR ELS DUBTES DEFINITIVAMENT. G. MARX

          2. TARDA FAMILIAR 

Jo m’esperava alguna cosa, com una bufetada o una mala paraula però abans que reaccionés, va replicar la meva filla.

¾     Homes! No serviu per a res! Com t’atreveixes a insultar a la mare, babau de merda. 

Aquelles paraules van ser com el detonar del soroll d’un petard quan explota. Vaig donar un altre cop de puny  a la taula i vaig respondre a la meva filla

¾     Tu Sònia, potser que callis i miris de fer alguna cosa més positiva a la teva vida que escalfar la cadira de la classe, pintar-te com una pepa i anar-te de “botellón” . Això, que li dieu ser modern! Saps com acaben  les cries com tu? Amb un marrec a la panxa. I aleshores que ho suportin els pares.

¾     Papa! - Va xisclar el Joanet, el meu fill petit. 

Aquell dia per una vegada en la meva vida vaig rascar el meu budell podrit de anys i anys de callar i, mirant-lo vaig acabar dient-li:

¾   De Messi, només n’hi ha un, i a tu de futbolista no t’hi veig cap futur. Estudia nano i potser faràs alguna cosa bona a la teva vida. 

Per acabar d’emmerdar la situació, ja prou tensa, només faltava el meu cunyat i la seva dona, la “madame” melindrosa. Ho era tant que sempre  semblava que estigués apunt de desmaiar-se. Com si mai a la vida hagués trencat un plat.

¾     Però merda seca!- em va insultar am els ulls vermells de sang. - Com t’atreveixes a recriminar res a la meva família si no tens on caure’t mort amb el teu sou del Banc i les maleïdes hores extres.

¾     Això, mateix Pere.- Vaig contestar-li.- Treballo al Banc i malgrat saber que vas en un cotxe car i tens una torre amb piscina i us n’aneu de vacances al Carib, mai t’he dit res. El que no sé és com pagaràs totes aquestes coses. Saps ben bé que els teus números rojos es tornen lluminosos i si no fos pel pare de la bleda de la teva dona estaríeu al carrer demanant almoina. Molts negocis i cap benefici, Només “fardar” i viure a costa dels altres. 

I després tot això, aldarull de gent cridant, alguna amenaça del meu cunyat. La meva sogra ajaguda al sofà. La meva dona fent-li ensumar aiguanaf.  El meu sogre no sé ben bé què va forfollar, i va marxar a fer la partida de cartes amb els seus amics. La cunyada “finolís” plorant desconsoladament a l’espatlla del seu malversador marit. La meva filla va tancar-se a  la seva habitació i el noi va marxar a jugar a futbol amb el seu equip. Total, per una vegada a la meva vida que vaig dir el que pensava! Ep! Això no és de cap manera ser brètol, només és simplement, dir la veritat i alliberar-se de tantes insolències i menyspreu. 

Observo el meu actual apartament: una minsa cuina menjador, una habitació amb un llit  i els serveis. Res més, però respiro alleugerit. Mai més callar i empassar-se tota la malvolença de tots. 

Sóc lliure!!! 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur

ÉS MILLOR RESTAR CALLAT I SEMBLAR BRÈTOL, QUE PARLAR I ACLARIR ELS DUBTES. G. MARX

1.   TARDA FAMILIAR

Sempre he seguit les premisses de la frase de Groucho Marx, donant-les per bones. El meu avi tenia aquesta frase escrita en el fons del seu cor. Jo com l’estimava, sempre l’he recordada fins que l’he fet meva. Des de petit he mirat de complir-la. 

Però ham passat els anys. Vaig estudiar una carrera, vaig casar-me i vaig formar una família, hem tingut un parell de fills, nena i nen. Mai he protestat per res i tothom em té per un home treballador exemplar i un bon pare de família. Sempre endavant, i sempre callat, sense cap mal humor, sense cap resposta fora de to. Alguns diuen que em falta empenta, però els caps del meu treball sempre han estat contents de tenir un subordinat que sempre treballa, sense replicar per res. 

Però aquella tarda no sé ben bé què em va passar. Segurament va ser la reunió familiar barrejada amb un mal de cap, els licors, el vi i el menjar. La suma de tot això em va sobrepassar. 

Celebràvem l’aniversari dels meus sogres. Jo a la meva sogra li he suportat la seva tafaneria en la vida de tothom, fins i tot, a casa meva. Sempre l’he deixada dir i mai m’he oposat en les seves dèries. Ella i la meva dona s’han entès sempre i han fet el que han volgut. Jo només m’he dedicat a veure-les fer i observar els resultats dels seus “tejemanejes”. 

La meva sogra va aixecar-se i amb la copa a la mà va dir:

¾     La sinceritat i fidelitat en les parelles, és primordial per sobreviure durant molts anys, com nosaltres. 

Jo sabia de sobres que enganyava al meu sogre, no amb un home, sinó amb més.

¾     Veritat, Joaquim? 

 Em va mirar com si jo hagués fet alguna cosa dolenta a la meva vida. No vaig ser capaç d’aguantar les seves paraules, vaig donar un cop a la taula i alçant-me vaig mirar al meu sogre, tan somrient com sempre, i dirigint-me a ell, crec que vaig perdre l’oremus aquell dia, vaig dir-li.

¾     Vostè Josep, cornut malparit, encara no s’ha adonat que la seva dona, l’Engràcia, l’enganya. No amb un, sinò amb dos o tres homes. Per això va tant enjoiada i ben vestida. 

El meu sogre, el Josep va envermellir i es va ennuegar amb el cava. Vaig entendre en el seu posat que ho sabia de sobres i callava. Quina era la raó no ho sé. La meva dona va tirar la cadira enrere i mirant-me amb ràbia va a cridar-me.

¾     Com t’atreveixes a dir aquestes coses de la meva mare? 

Ho he de reconèixer aquell no era el meu dia. Vaig mirar-la enrabiat i vaig dir-li com qui es mossega la llengua, però no pot.

¾     Tu també ho sabies. En compte de tafanejar tant i dir-vos sota veu tants secretets més valdria que netegessis els calaixos que fan pena de tan bruts. I menys sortir amb les amigues a berenar, que també en fa sospitar alguna malifeta.

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

FUNCIÓ EN UN POBLE PERDUT

Una sala vella i desballestada que abans havia fet funcions de graner. Dos homes vells i vestits de pallasso parlen entre ells.

¾ Això és per llogar-hi butaques!: Cria el pallasso de cara blanca i elegantment vestit

¾     I per què? - Pregunta l’August coronat per una cabellera vermella i un nas del mateix color.

¾     Per què? Hi m’ho preguntes?

¾     Sí, per què? Jo no ho veig prou clar

¾     Tu no deus veure gens.

¾     Clar que ho veig, no hi ha cadires. Ni què fos curt de gambals i cec.

¾     Ni cadires ni butaques, ni res de res.

¾     Home! No és tant dramàtic.

¾     Com que no? L’oblit del caporal ens ha deixat sense seients per la funció

¾     Però no ploris pallasso, que la brossa de l’ull ja te l’has tret.

¾     És de ràbia, pura ràbia. Aquest paio ens vol fer fracassar.

¾     No mira ho explicarem al principi de la funció i crec que la gent ho entendrà.

Entra un home corrent , vermell, suat i desesperat.

¾     Mirin , escoltin el magatzem de les cadires s’ha cremat.

¾     I ara què?- pregunta el pallasso ploramiques.

¾     Ho he anunciat a tothom. Ara cadascú portarà la seva cadira de casa.

La funció va ser exitosa gràcies a la comprensió del públic assistent.

Miquel Pujol Mur

ESCALES A SANT HILARI DE SACALM

Formoses escales de la meva joventut que en sou ara de costerudes.

Segurament hauré de cercar altres camins per arribar a dalt el bonic indret.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

TANGO DELS ENAMORATS VI

Aleshores escolto la veu del meu net  que em diu:

¾     On és l’Elena.

¾     L’Elena juga a casa la Isabel

¾     Aquetes nenes ja m’han deixat sol.

¾     Clar, tu no jugues a nines.

¾     Però les nenes ara juguen a futbol

¾     Cada cosa al seu temps.

En el transcurs dels darrers anys gràcies a la meva amiga, companya i camarada, també he reordenat la meva vida i ara són altres els anhels que omplen la meva existència.

Sento una música “arrabalera” que estimo amb profund enyor, però la seva lletra en fa pensar per la seva semblança en el moments actuals.

Que el mundo fue y será
Una porquería, ya lo sé
En el quinientos seis
Y en el dos mil, también
Que siempre ha habido chorros
Maquiavelos y estafa'os
Contentos y amarga'os
Varones y dublés
Pero que el siglo veinte
Es un despliegue
De maldá insolente
Ya no hay quien lo niegue

Vivimos revolca'os en un merengue
Y en un mismo lodo
Todos manosea'os.

Miquel Pujol Mur

TANGO DELS ENAMORATS V

Vaig demanar autorització. En devien molts dies de permís i hi vaig anar. A l’arribar al poble el primer de tot va ser visitar el cementiri a deixar un ram de flors sota la làpida de l’Elena. Em vaig agenollar, vaig plorar i resar per ella i també per què negar-ho per mi. Vaig espiar la hisenda i vaig veure el nen. No hi havia cap dubte era la viva estampa meva a la seva edat. Una criada va cridar-lo: Joan (en català amb accent argentí) i vaig comprendre que el nom havia estat l’única condició imposada per la mare abans de morir.

Aquella nit un tren va retornar-me a Buenos Aires i pocs dies després tornava a embarcar. Què podia oferir-li jo, un simple mariner. Vaig tornar en diverses ocasions. Sempre aprofitava uns dies per anar-hi i per posar un ram de flors a la tomba de l’estimada. Vaig adonar-me que l’home estimava al meu fill com si fos seu. Al cap dels anys també va morir i el meu fill va ser amo i senyor de les terres i les cases. Va casar-se i en la darrera ocasió el vaig veure jugar amb un parell de nens. Els anomenava: Joan i José.

Faig un petó a la fotografia i al record de la dona que va omplir d’amor i passió la meva vida. Poso un tango en el tocadiscs i les seves notes em fan plorar. Miro altre cop la foto amb enyorança. Li faig un altre petó i la guardo dins la caixa. Escolta la lletra del disc:

Vivir con el alma aferrada
A un dulce recuerdo
Que lloro otra vez.

Un diablet punyeter em parla a cau d’orella:

¾     Fes una còpia i envia-li al teu fill. Que sàpiga quina és la sang que batega en el seu cor.

Un àngel bo em diu a l’altra:

¾     Deixa-ho estar, no guanyaràs res i podries embrutar la memòria d’una mare.

Finalment guardo definitivament la caixa en un caixó.

Anys més tard  vaig trobar en l’amiga de l’Elena la companya que sabem tota la nostra història, va saber recollir totes les restes del meu naufragi sentimental  i reconstruir la meva vida.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

TANGO DELS ENAMORATS IV

Van passar força anys abans que tornés a desembarcar al port de Buenos Aires. Quan hi arribava preferia quedar-me a bord, fent feina de reparacions i control de màquines, que posar els peus a terra argentina. Em dolia el cor com si l’aventura amorosa hagués estat un afront personal. Durant tot aquest període de temps no puc negar que van haver altres dones en la meva vida. Però mai va tornar a ser el mateix. L’Elena em va masegar els cor i els sentiments. Va cremar en mi totes les possibilitats d’estimar a altres.

Finalment em vaig encoratjar i em vaig decidir a fer el gran pas. Havien passat ben bé quatre anys des d’aquell moment tan gravat a la meva memòria i en el meu esperit. Encara sentia dins meu el rau-rau de la ferida mal tancada. Vaig posar els peus al port. Malgrat que el meu desig era visitar el centre de la ciutat, les meves cames inconscientment van portar-me als barris ja coneguts.

Sense saber per què, impel·lit per una malsana curiositat vaig entrar en el local. Malgrat el temps passat tot continuava igual, com si mai hagués marxat. La pista de ballar, l’apartat del homes  i la mateixa taula amb senyores similars, alguna encara era de les mateixes d’abans. El meu impuls va ser apropar-me com si pensés que l’Elena hi tornava a ser asseguda, esperant-me. Una de les dones, en alçar el cap em va reconèixer. Era una de les seves millors amigues. Va aixecar-se i aproximant-se va dir-me sorpresa:

¾     Ets el Joan? Feia anys que no et veia. Estàs canviat.

¾     Sí! Sóc el Joan- seguidament sortint-me de dins l’ànima més que del pensament vaig preguntar: I l’Elena! Què encara ve?

Va mirar-me i vaig veure en el seus ulls una ombra de tristesa.

¾     L’Elena és morta! Fa uns tres anys.

¾     Morta! No pot ser!- vaig exclamar horroritzat- Era molt jove.

¾     Després del part no tenia cap ganes de viure. Quan va tornar a la hisenda ja va deixar de ser la mateixa. Només se li escapava un somriure quan s’acaronava el ventre. El seu home se’n va apartar amb l’excusa del treball.

¾     Però, va anar tot molt ràpid.

¾     Pels meus comptes. Ja saps, la tafaneria també fa números, quan va arribar a la hisenda ja era embarassada.

¾     No ho semblava pas.

¾     Ai, Déu meu! Els homes ja en sou tanoques a vegades. Sí. babau! La llavor era la teva. El seu home ja gran, no havia tingut cap fill amb les altres dues dones anteriors. De l’Elena se’n va apartar al saber-ho, però el fill ha estat el seu anhel de sempre.

¾     On és la hisenda?- vaig inquirir.

¾     Allà a la Pampa- va donar-me l’adreça i les instruccions per arribar-hi.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

TANGO DELS ENAMORATS III

Ella no em va contestar,  però com una música celestial a les meves oïdes va arribar, tan senzill com el piular d’ocell, la seva dolça veu dient:

De tu risa leve
Que es como un cantar
Ella quieta mi herida
Todo, todo se olvida

Així dansàvem embadalits de nosaltres mateixos i allunyats de tothom, malgrat que estiguéssim rodejats de gent. No existia ningú més que nosaltres, l’altra gent només eren ombres que passaven pel nostre costat sense deixar cap mostra d’humana constància.

No vam adonar-nos que la gent abandonava la sala. No vam notar que el bandoneó, l’acordió, les guitarres i les violins ja no tocaven cap música. Tots els instruments musical eren callats i els músics també ens havien deixat sols. Era tal el seu perfum embriagador barrejat a la fina suor de la seva pell que els meus sentits van emborratxar-se, plens de desig.

Si a l’entrar la seva figura m’havia atret immediatament ara era embruixat com si una fada negra hagués fet un encanteri que ens obligava a dansar cada cop més. Després vaig saber que a ella va sentir el mateix.

Delerats per la passió, ofegats per la roba, sense poder parar, vam anar desprenent-nos de tot, fins a notar el frec de la pell amb la pell. Els nostre sentits eren perduts. Els nostres llavis es mossegaven devorats pel foc intern i el nostres cossos desitjaven l’explosió sexual final. Instants després alliberaven els nostres desigs lascius en un vell sofà d’un apartat.

Aquesta passió, aquest deliri quasi sense paraules, només les lletres dels tangos, va durar tres mesos. Vaig deixar passar diferents naus sense enrolar-me. Vivíem, l’un de l’aire que respirava l’altre. Els meus sentits i els meus pensaments eren captivats per l’Elena. Sí, Elena era el seu nom.

Ho vaig saber l’últim matí de la nostra passió. Al despertar-me vaig trobar una nota damunt del coixí. Només deia:

El meu marit em reclama.

Ets el meu amor.

Elena

Vaig embogir, vaig rodar perdut pels molls sense esmà. Em vaig emborratxar a consciència fins no saber qui era jo.  Finalment un contramestre em va trobar i em va embarcar. Vaig estar confinat en un cabina fins que vaig recobrar el seny.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur