Vaig
demanar autorització. En devien molts dies de permís i hi vaig anar. A l’arribar
al poble el primer de tot va ser visitar el cementiri a deixar un ram de flors
sota la làpida de l’Elena. Em vaig agenollar, vaig plorar i resar per ella i
també per què negar-ho per mi. Vaig espiar la hisenda i vaig veure el nen. No hi havia cap dubte era la viva estampa meva a la seva edat. Una criada va
cridar-lo: Joan (en català amb accent argentí) i vaig comprendre que el nom
havia estat l’única condició imposada per la mare abans de morir.
Aquella nit un tren va retornar-me a Buenos Aires i pocs dies després tornava a
embarcar. Què podia oferir-li jo, un simple mariner. Vaig tornar en diverses
ocasions. Sempre aprofitava uns dies per anar-hi i per posar un ram de flors a
la tomba de l’estimada. Vaig adonar-me que l’home estimava al meu fill com si
fos seu. Al cap dels anys també va morir i el meu fill va ser amo i senyor de
les terres i les cases. Va casar-se i en la darrera ocasió el vaig veure jugar
amb un parell de nens. Els anomenava: Joan i José.
Faig
un petó a la fotografia i al record de la dona que va omplir d’amor i passió la
meva vida. Poso un tango en el tocadiscs i les seves notes em fan plorar. Miro altre cop la foto amb enyorança. Li faig un altre petó i la guardo dins la
caixa. Escolta la lletra del disc:
Vivir con el alma aferrada
A un dulce recuerdo
Que lloro otra vez.
A un dulce recuerdo
Que lloro otra vez.
Un
diablet punyeter em parla a cau d’orella:
¾
Fes
una còpia i envia-li al teu fill. Que sàpiga quina és la sang que batega en el
seu cor.
Un àngel
bo em diu a l’altra:
¾
Deixa-ho
estar, no guanyaràs res i podries embrutar la memòria d’una mare.
Finalment
guardo definitivament la caixa en un caixó.
Anys
més tard vaig trobar en l’amiga de
l’Elena la companya que sabem tota la nostra història, va saber recollir totes
les restes del meu naufragi sentimental
i reconstruir la meva vida.
Continuarà
...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada