1. TARDA FAMILIAR
Sempre he seguit les premisses de la frase de Groucho Marx, donant-les per bones. El meu avi tenia aquesta frase escrita en el fons del seu cor. Jo com l’estimava, sempre l’he recordada fins que l’he fet meva. Des de petit he mirat de complir-la.
Però ham passat els anys. Vaig estudiar una carrera, vaig casar-me i vaig formar una família, hem tingut un parell de fills, nena i nen. Mai he protestat per res i tothom em té per un home treballador exemplar i un bon pare de família. Sempre endavant, i sempre callat, sense cap mal humor, sense cap resposta fora de to. Alguns diuen que em falta empenta, però els caps del meu treball sempre han estat contents de tenir un subordinat que sempre treballa, sense replicar per res.
Però aquella tarda no sé ben bé què em va passar. Segurament va ser la reunió familiar barrejada amb un mal de cap, els licors, el vi i el menjar. La suma de tot això em va sobrepassar.
Celebràvem l’aniversari dels meus sogres. Jo a la meva sogra li he suportat la seva tafaneria en la vida de tothom, fins i tot, a casa meva. Sempre l’he deixada dir i mai m’he oposat en les seves dèries. Ella i la meva dona s’han entès sempre i han fet el que han volgut. Jo només m’he dedicat a veure-les fer i observar els resultats dels seus “tejemanejes”.
La
meva sogra va aixecar-se i amb la copa a la mà va dir:
¾ La sinceritat i fidelitat en les parelles, és primordial per sobreviure durant molts anys, com nosaltres.
Jo
sabia de sobres que enganyava al meu sogre, no amb un home, sinó amb més.
¾ Veritat, Joaquim?
Em va mirar com si jo hagués fet alguna cosa
dolenta a la meva vida. No vaig ser capaç d’aguantar les seves paraules, vaig
donar un cop a la taula i alçant-me vaig mirar al meu sogre, tan somrient com
sempre, i dirigint-me a ell, crec que vaig perdre l’oremus aquell dia, vaig
dir-li.
¾ Vostè Josep, cornut malparit, encara no s’ha adonat que la seva dona, l’Engràcia, l’enganya. No amb un, sinò amb dos o tres homes. Per això va tant enjoiada i ben vestida.
El
meu sogre, el Josep va envermellir i es va ennuegar amb el cava. Vaig entendre
en el seu posat que ho sabia de sobres i callava. Quina era la raó no ho sé. La
meva dona va tirar la cadira enrere i mirant-me amb ràbia va a cridar-me.
¾ Com t’atreveixes a dir aquestes coses de la meva mare?
Ho
he de reconèixer aquell no era el meu dia. Vaig mirar-la enrabiat i vaig dir-li
com qui es mossega la llengua, però no pot.
¾ Tu també ho sabies. En compte de tafanejar tant i dir-vos sota veu tants secretets més valdria que netegessis els calaixos que fan pena de tan bruts. I menys sortir amb les amigues a berenar, que també en fa sospitar alguna malifeta.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada