Van
passar força anys abans que tornés a desembarcar al port de Buenos Aires. Quan
hi arribava preferia quedar-me a bord, fent feina de reparacions i control de
màquines, que posar els peus a terra argentina. Em dolia el cor com si
l’aventura amorosa hagués estat un afront personal. Durant tot aquest període
de temps no puc negar que van haver altres dones en la meva vida. Però mai va
tornar a ser el mateix. L’Elena em va masegar els cor i els sentiments. Va
cremar en mi totes les possibilitats d’estimar a altres.
Finalment
em vaig encoratjar i em vaig decidir a fer el gran pas. Havien passat ben bé
quatre anys des d’aquell moment tan gravat a la meva memòria i en el meu
esperit. Encara sentia dins meu el rau-rau de la ferida mal tancada. Vaig posar
els peus al port. Malgrat que el meu desig era visitar el centre de la ciutat,
les meves cames inconscientment van portar-me als barris ja coneguts.
Sense
saber per què, impel·lit per una malsana curiositat vaig entrar en el local.
Malgrat el temps passat tot continuava igual, com si mai hagués marxat. La
pista de ballar, l’apartat del homes i
la mateixa taula amb senyores similars, alguna encara era de les mateixes
d’abans. El meu impuls va ser apropar-me com si pensés que l’Elena hi tornava a
ser asseguda, esperant-me. Una de les dones, en alçar el cap em va reconèixer.
Era una de les seves millors amigues. Va aixecar-se i aproximant-se va dir-me
sorpresa:
¾
Ets
el Joan? Feia anys que no et veia. Estàs canviat.
¾
Sí!
Sóc el Joan- seguidament sortint-me de dins l’ànima més que del pensament vaig
preguntar: I l’Elena! Què encara ve?
Va
mirar-me i vaig veure en el seus ulls una ombra de tristesa.
¾
L’Elena
és morta! Fa uns tres anys.
¾
Morta!
No pot ser!- vaig exclamar horroritzat- Era molt jove.
¾
Després
del part no tenia cap ganes de viure. Quan va tornar a la hisenda ja va deixar
de ser la mateixa. Només se li escapava un somriure quan s’acaronava el ventre.
El seu home se’n va apartar amb l’excusa del treball.
¾
Però,
va anar tot molt ràpid.
¾
Pels
meus comptes. Ja saps, la tafaneria també fa números, quan va arribar a la
hisenda ja era embarassada.
¾
No
ho semblava pas.
¾
Ai,
Déu meu! Els homes ja en sou tanoques a vegades. Sí. babau! La llavor era la
teva. El seu home ja gran, no havia tingut cap fill amb les altres dues dones
anteriors. De l’Elena se’n va apartar al saber-ho, però el fill ha estat el seu
anhel de sempre.
¾
On
és la hisenda?- vaig inquirir.
¾
Allà
a la Pampa- va donar-me l’adreça i les instruccions per arribar-hi.
Continuarà
...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada