UNA DE BRUIXES I

Sincerament, hi ha dies que desitges estar tranquil a casa. Amb la xemeneia encesa, veient la flama dansar, amb divertida connivència amb les altres. Aplegades, alegren l’estudi i la biblioteca. Dies de pau, on llegir un llibre, és un senyal de llibertat. Sí, de llibertat i de fer volar el pensament, en els mil espais que ens obre la lectura. 

Però, en aquestes sona el telèfon, amb aquell to de timbre que alerta, fins i tot, a la meva endormiscada gata.

¾    Digui’m? – Responc, una vegada he pres el telèfon de la tauleta.

¾    Sr. Rius! Tenim un enorme problema.

No reconec la veu, malgrat que el seu so, sí que em recorda algú. Però, la seva excitació és tan gran, que me la fa desconeguda.

¾    Sí! – Contesto.- Perdó, vostè és ...

¾    L’Arderiu, el secretari del Bisbe.

¾    D’acord! Digui’m el que sigui, però poc a poc; no es deixí portar pel seu neguit.

¾    Una foguera, a la muntanya, entremig dels arbres, una bruixa, el dimoni, un ritual demoníac, potser un aquelarre. 

He de dir que les seves incoherents explicacions no m’aclareixen la situació, Bé, explicació cap n’hi una, només un seguit de noms sense gaire sentit, en aquests anys del segle XXI. Ja ho sé que la tradició de les bruixes, és molt arrelada en el nostre país. Altafulla, Sant Feliu Sasserra, el Lluçanès, el Pedraforca, la Quar, Girona, Canigó, Arbúcies, Viladrau, etc. N’hi ha tantes que la seva enumeració ompliria pàgines i pàgines. Però ara ... l’any 2023? Potser és una mania o, tal vegada el mal somni d’un alcalde no elegit. 

Mes, al secretari del Bisbe no li puc dir, que no. A més, deu ser una ordre directe del Bisbe, més aviat.

¾    Sr. Rius!  Deixi-ho tot i marxi a veure aquest desfici. Vostè és el perit d’assumptes demoníacs i, el Bisbe i, el Bisbat, que li tenen completa confiança, admeten totes les seves despeses. Però no esperi gens, marxi ara mateix, no sigui que la situació arribi als diaris i es munti un Sant Crist. Oh! Déu meu! Tingueu misericòrdia d’aquest país. Ja anem ben malament, només ens faltaria una bruixa. I segons de quin partit pitjor... 

Pensant en les seves paraules, ordeno les meves idees i, em dic: És que les coses, no venen perquè si. El solstici d’hivern, les falles de la revetlla de Nadal,  tot tradició  i, tot en la foscor de la nit. 

Però bé, la fe és la fe, i els meus honoraris tampoc són gens econòmics i, clients com el Bisbat, no n’hi ha gaires. He marxat cap a la muntanya, fosca i ennegrida pel fum d’un incendi de fa pocs dies. M’espera el Cap dels Mossos i de seguida m’acompanya on tenen presa la bruixa. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

UN SECRET FAMILIAR III

 La Celia va donar per acabada la seva tasca i va pujar. Em va veure tan capficada en la lectura, que no va dir res. Per la meva part, vaig anar-hi passant els fulls de paper  i el diari,  a mida que ho anava llegint. 

¾    Ostres!!.- Va exclamar.- Així els nostre avi és el senyor de la residència. Aquell que ens acarona  la cara i, mig plora al  donar-li el petó la mare i la tieta. Llavors és el pare de les dues. Què fem? Ho esbombem a tota la família.

¾    Calla ho parlarem amb la mare, ella que decideixi. Li baixarem amb la caixeta i tot, cartes i diari, que decideixi amb la seva germana. 

En  tornar li vam entregar la caixeta i tot el seu contingut. Em va mirar amb cara de sorpresa, preguntant-me:

¾    Què es tot això. On ho heu trobat.

No sé com explicar-li. Finalment dono una resposta molt absurda.

¾    A la calaixera, Uf!! És petroli.

¾    Sí, sí, petroli.- Comenta la meva germana amb mitja rialla sota el nas. - Més que petroli, una refineria sencera.

La mare va remoure una mica els documents, mig va comprendre el que significaven. També va comença a entendre el per què l’Andreu era sempre a casa i els seus regals. Mai el van anomenar pare, però la seva ajuda i recolzament, eren constants. 

Fa pocs dies hem tornat a la vella casa de la Lizzy. La mare i la tieta, van anar-hi un parell de dies abans. Em vaig adonar que dissimuladament carregaven al cotxe, la vella caixeta. Avui, en arribar m’ha sorprès trobar la xemeneia encensa, no fa pas fred. Les dues germanes, assegudes amb un parell de tamborets baixos, amb les cares envermellides del foc, cremaven moltes coses del contingut secret.

¾    Què feu vaig exclamar, això és un tresor.

¾    Deixat estar de romanços! –Va respondre la tieta amb veu dura.- Ho sabem nosaltres i, també vosaltres. Potser, hi tot, massa gent. L’àvia és morta, els seus homes, un és mort, a l’altre poc li queda de vida. Ells, la Lizzy i l’Andreu mai van fer ostentació del seu amor. Si vols un dia escrius un llibre. Tu que vols ser escriptora, et port servir d’argument. 

La mare em va allargar la caixeta amb la fotografia i un parell de cartes dient-me.

¾    És tota una història però, si els actors, els interessats ho van callar. No som nosaltres ningú per esbombar-lo.  

Han passat força anys, miro un estant del meu petit despatx, un sota escala de l’apartament i miro amb tendresa una vella i desgastada caixeta. He retallat la fotografia i, només he deixat les figures de l’avia Lizzy i l’avi Andreu. La mostra d’un amor de veritat. 

Miquel Pujol Mur

UN SECRET FAMILIAR II

 

Ves per on, això serà divertit. Capgirant caixons, a la calaixera de la seva habitació, em surt una caixeta de fusta descolorida pels anys  i, les moltes vegades  que s’ha fet servir. Que hi trobo? Papers esgrogueïts. Un contracte de la compra i venda  de la finca. Papers de compra de terrenys, també marcats pel pas dels anys. Una fotografia de la Lizzy jove, amb l’avi i el seu germà, i més de tota la família durant una pila d’anys. Veig moltes de  la mare de petita, del seu casament. Del de la meva tia. Jo i la meva germana amb mil poses i llocs diferents. Sota de tot, mig amagat per altres papers, un feix de cartes curosament lligades amb una cinta rosa i, un diari íntim. Malpenso, aficionada que és una, a les series televisives, que encara em sortirà algun estirabot familiar. 

Deslligo el paquet i començo encuriosida a llegir. La sorpresa és meva. Segons les diferents missives l’avi, era de geni prompte i de mà lleugera. Quinze anys més gran que l’àvia, amic de saraus, de gresca, de beure i de jugar. La iaia, era una noia acabada de sortir d’un convent. Pel seu marit, l’home que nosaltres estimaven com a avi, era una bleda acabada. La Lizzy, confessava que el seu home, no li trobava cap gràcia i, la salsa la cercava en altres llocs o cases. 

Desesperada, mal tinguda i desgraciada, algun cop apallissada, la dona va buscar refugi en altres braços, més amorosos i més amables. Va trobar ben proper, a un home de la seva edat, força equilibrat, tranquil i ben assenyat. El germà del seu home, l’Andreu i, que va ser l’amor de la seva vida. Mentre el Sergi, l’avi, cercava llits més esplendorosos, lluny de casa seva i feia viatges a l’estranger, la seva feina li permetia fer-ho. La seva dona i el seu germà, allitàvem junts en secret. Només, la pau era trencada, les contades ocasions que tornava, més que res per vendre algun tros de terra de la masia, i recollir diners per marxar. Sotamà, sempre les seves vendes eren adquirides pel seu germà, l’Andreu. 

Mai va assabentar-se que tenia dues, diguem-li filles, sempre anava eixelebrat per marxar, per manllevar nous llits i nous amors. Quan ho va saber, quan derrotat i malat, va haver de tornar, sense ni un duro a casa, devia pensar que havia estat en les poques ocasions, quan tornava. Si ho sabia, no ho va dir. Poc després va morir i, la Lizzy i l’Andreu van ser feliços i còmplices però, també van saber callar perquè les males llengües sempre són a punt de enfonsar el prestigi i l’honor de la bona gent. Van continuar el seu idil·li en silenci, sense aldarulls, tranquils i discrets, com sempre havien estat. Mai la família va sospitar res del seu amors 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

UN SECRET FAMILIAR I

 Fa uns dies va morir la Isabel. La Isabel, quasi noranta anys, era la darrera dels avis de la família. Només resta un germà de l’avi que està en una residència. Per cert, l’Andreu, és un home molt amable i educat que sempre és mostra afectuós al màxim al veure’ns. Som els membres de la poca família que li queda. 

El fet és que la meva mare, la Marta, va cridar-nos a mi, Laura i, la meva germana, la Celia, per dir-nos, no gosaré mai posar la paraula manar. Perquè la meva mare sempre parla en veu baixa, com si temes ofendre a qui es dirigeix.

¾    Mireu, nenes.- Això de nenes, ens molesta a les dues, dues noies properes a casar-se i, que les anomeni sempre les meves nenes, però és la mare i ningú la contradiu mai.- Necessitaria que anéssiu a la casa la Lizzy.- A la iaia de sempre se li deia Lizzy, un mot d’infantesa, que ha perdurat fins a la seva mort.

¾    Per què, mare? La casa és antiga, però ens porta molt bons records. La podríem endreçar i conservar.

¾    Sí, molts bons records. No ho nego. Jo hi vaig néixer.- Respon emocionada.- Però la casa és vella, necessita fer-hi força reparacions. Vosaltres és voleu casar, per  tant, hem pensat em vendre-la. Per ajudar-vos un xic en les despeses dels casoris. Ja ho sé, que ho teniu tot preparat i, no ho necessiteu. Però no us anirà gens malament. Una mica més de diners, no fan mai nosa. Egoistament, també us he de dir que el pare i jo, volem fer una escapada a l’estranger, unes petites vacances. Què mentre us hem pujat i, els avis han viscut, hem cuidat de tots  i, mai no ens ho pogut permetre.

¾    D’acord i, què vols que busquem.

¾    Res, remenar tot un xic. No sé si hi ha alguna joia, que valgui res. Alguna cosa que vulgueu guardar i, us pugui servir de record. Alguna fotografia, No ho sé. Segurament, pujaré un altre dia, amb la meva germana, per decidir que guardem finalment. Llavors, posarem la casa en venda. 

Dit i fet, puguem les dues germanes a la casa del poble i comencem a mirar estris i demés. Certament tot és vell i, poca utilitat ens pot tenir per les nostres cases. La Celia. decideix quedar-se a regirar a la planta baixa i el pati. Jo pujo per unes escales, que grinyolen a cada esgraó, al pis superior. Tafanejo, primer l’habitació de la mare, és buida, només un llit parat, com si algú hi tingues de venir a dormir. Les altres dues, només hi queda una cadira i un tocador, fa anys que la mare i la seva germana ja van marxar a viure la seva vida matrimonial, a casa seva. La tercera deu ser la dels convidats. La família només ens retrobàvem per celebrar alguna celebració familiar i veure a la Lizzy. Llei natural de l’existència, treball, escola, estudis i altres qüestions, que comporta la vida moderna. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

EL ROMÀNIC PIRINENC

 CATALONIA SACRA              2 de setembre            Guia: Sr. Miquel Sitjar 

Lloc de trobada: Queralbs. 

Malgrat haver visitat amb anterioritat, les tres esglésies de la sortida, vam decidir aprendre (eterna curiositat) de nou sota les ensenyances d’un guia amb amplia experiència. També sempre ens ha cridat l’atenció veure l’interior dels temples, cosa que no aconseguim en gaire ocasions.

Sant Jaume de Queralbs

L’església de Sant Jaume de Queralbs es troba a 1 236 m d’altitud, en un replà graonat del vessant dret del Freser, posat en una solana. L’atri, o galilea de l’església, situat davant el seu mur de migdia, mira a la vall, limitada a migjorn per la serra d’Estremera, mentre que darrere s’inicia el gran massís pirinenc que s’enfila vers Fontalba i culmina amb el Puigmal.

A destacar els cinc capitells del porxo i conèixer la  resta de l’edifici. Pica baptismal provinent del nord d’Espanya.

Sant Sadurni de Fustanyà 

Fustanyà és un petit poble. Té cinc cases i una gran masia.  És la població més antiga de la vall de Ribes, els seus habitants van fundar Queralbs i Serrat. 

Hi destaca Sant Sadurní de Fustanyà, que es troba al vessant del pic de Roques Blanques, enlairat a mà esquerra del riu Freser. L’església és d’una nau orientada a llevant, coberta amb volta apuntada, i amb la porta d’entrada situada al costat meridional. Prenent part del mur occidental i per damunt dels peus de l’església, s’alça el campanar. La nau és capçada per un absis semicircular, obert a la nau a través d’un arc apuntat, i molt més estret que aquella. 

A observar els diferents materials de construcció del campanar lligat a una llegenda bruixes.

Santa Maria de Ribes de Freser 

La vila de Ribes, es troba a la confluència de tres rius i emparada per altres muntanyes que la protegeixen. L’església no és documentada fins l’any 1035. fou destruïda arran dels fets de l’any 1936. En els anys 1945-1946 fou construïda l’església actual, obra de l’arquitecte Josep Danés i Torras, el qual aprofità en el nou edifici les restes de l’edifici anterior, especialment  els tres absis de l’església romànica. A l'exterior estan decorats amb arcuacions llombardes i un fris de dents de serra.

Va transcorre un matí molt agradable, per l’encant del lloc, la vall de Ribes, i per gaudir d’un guiatge excepcional que no va deixar d’informar-nos dels detalls de cadascuna de les esglésies visitades. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

RETAULE BARROC SANT BARTOMEU DE TAVASCAN. PALLARS SOBIRÀ

 Majoritàriament quan visitem les esglésies ens trobem la porta tancada. Per tant, no podem fotografiar el seu  interior. En aquesta ocasió era oberta i vam fer una fotografia del l’altar major. 

La primera crònica va ser publicada en el blog INDRETS el 28 de gener del 2020.

El retaule original del segle XVII, d’estil barroc format per més de trenta taules policromades va ser cremat durant la Guerra Civil. L’actual retaule també barroc del 1780 presidia l’altar major de l’església de Sant Pere de Llessuí fins el 1990, just abans de caure la volta de l’absis.

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

JO VOLIA ANAR ... ACONSEGUIT

 Bé, l’anterior va ser la crònica d’una sortida mig fallida. Aquesta, és el reflex de la tossuderia, per aconseguir acabar la aventura. 

Vam tornar a casa, decebuts per no haver sabut orientar-nos correctament. Vam consultar una guia d’Alpina, per esbrinar on havia estat la nostra equivocació. Consulta a IGCC sobre camins a seguir per aconseguir l’objectiu. Nova ruta, l’esperança ens va omplir l’esperit. I consulta a G. Maps per acabar d’arrodonir la nostra idea.

Al matí sortim amb totes les idees clares. La pista asfaltada a seguir. Però, sempre  a la vida hi ha un però, moltes vegades més d’un, aviat ens van adonar que tornaven a la pista del dia anterior. Però, malgrat tot, vam continuar esperant trobar, la de veritat. 

Entossudits van continuar; la pista, ara era de terra i pedres; cercant la cruïlla encertada. El navegador, de seguida ens va avisar que no era l’adient. Marxa enrere, els que alguna vegada heu seguit pistes de terra  i muntanya, ja sabeu de sobres que quan vols donar la volta, has de  trobar el lloc on hagi suficient amplada per girar el cotxe. Mai és allà mateix.

 

Més endavant dues possibilitats, el navegador, ja callava. Aviat ens vam adonar que no era la correcte, però, quants però hi posaré avui, el girar va ser una altra història de bastant recorregut i força baixada. Finalment vam poder tornar enrere. I, allò de la memòria,  vam aconseguir arribar al Xalet del Catllaràs. Aleshores, el navegador ens va dir que érem al lloc que volíem. 

XALET DEL CATLLARÀS (Oficina turisme Lillet)

Adreça: Pista forestal de la Serra de Catllaràs, a uns 12 km del nucli de La Pobla de Lillet 

Al bell mig dels boscos de la serra del Catllaràs trobem el Xalet projectat per Antoni Gaudí l’any 1902. Va allotjar els tècnics i enginyers de les mines de carbó del Catllaràs, explotades a principis del segle XX per l’empresa de ciment pòrtland Asland. 

L’any 1932 l’empresa el va cedir a l’Ajuntament. Als anys 40 l’estat de l’edifici ja era força dolent i el 1971  es va reformar com a casa de colònies substituint el seu element més característic, l’escala de cargol, per una de metàl·lica. 

A finals dels anys 80 degut als canvis en les normatives va quedar en desús i en un estat de degradació considerable. Actualment se ha restaurat l’exterior i una peça molt principal l’antiga escala dissenyada per Gaudí. 

Aconseguida una part del nostre desig, un indicador ens marcava el darrer objectiu, el Mirador del Roc de Lluna. Només ens faltava fer dos quilometres, que són dos missers quilometres, quan portes més de tres hores, voltant sense rumb. Doncs, ens hi vam anar. 

Quan vam arribar a l’entrada del camí, el navegador amablement també va marcar que havíem arribat a destí i, que només ens faltaven 260 m. a peu. Camí és fàcil i planer fins el penyal, llavors unes escales de pedra, trossos de terra, fins arribar a dalt del mirador. 

Una gran panoràmica ens oferia tota la vall i el poble de Lillet, petit, a vaig de tot, al curs del Llobregat. També, el Xalet que havíem visitat feia poca estona. Una bona placa informativa, tipus brúixola, que assenyala totes les muntanyes que ens encerclaven. Bell lloc per asseure’s i reflexionar sobre la duració de la vida humana. Silenci i pau.  

MIRADOR DEL ROC DE LA LLUNA (Natura Local) 

La vista a 360 º de les que podem gaudir des del mirador del Roc de la Lluna són senzillament impressionants i inigualables. 

D’esquerra a dreta tenim vista a la serra del Catllaràs, els Rasos de Peguera, la serra d’Ensija, al Cadí amb el Pedraforca com a protagonista, al Moixeró i a la serra de Tramuntana, al nostre davant. 

Més a la dreta es poden veure gran nombre de cims del Pirineu com ara el Puigllançada, el Puigmal i el Torreneules entre d’altres. 

Per últim i a la nostra esquena veiem un conjunt de roques verticals, es tracta del Joc de Pilota, conegut amb aquest nom perquè els enginyers anglesos de les mines jugaven a pilota en els prats de sota. 

Poc més a dir i fer. Davallar per la pista de terra i pedres cap a la Pobla de Lillet.      

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

JO VOLIA ANAR ....

 No tot surt com es planeja, ben bé, podria ser el nom més adequat  d’aquest relat. 

La idea era visitar el xalet del Catllaràs i de camí també el mirador del Roc de Lluna, amén de Sant Julià de Cerdanyola i Falgars. 

Vam pujar cap Sant Julià, mitjançant una carretera que malgrat estar millorada vers altres anades,  de fa anys, continua amb el mateix nombre de giragonses retorçades, Quasi en podria dir "paelles", tal com ho anomenava en la joventut. Anys passats! 

Tornàvem a veure l’ermita de les Esposes. El Santuari de Santa Maria de les Esposes ocupa, junt amb una petita plaça d'entrada, un relleix encinglerat, en un congost, al peu de la carretera. Aquest lloc està obert a una extensa panoràmica en direcció a la vall de Bastareny.  

El poble de Sant Julià, lluïa net i esplendorós en aquest matí assolellat i només entrar un cartell ens anunciava el camí, cap la collada Sobirana i, la pista en direcció al Santuari de Falgars. 

Seguíem la pista, estreta, però arreglada i asfaltada, fins a les envistes del Santuari. 

La primera menció del lloc és de l'any 984, en l'acta de consagració de la desapareguda església de Sant Cristòfol de Vallfogona. L'any 1120, l'església fou donada al monestir de Sant Llorenç, prop de Bagà, en un moment de plena construcció de l'edifici de Falgars. L'objectiu de la donació de Ramon i Eliardis era que l'església fos cuidada. 

Aleshores aparcar el cotxe i pujar un curt camí, també asfaltat, fins a l’església, casa rural i lloc d’esplai. Tot era tancat. Només podíem fer una quantes fotografies i caminar pels voltants. 

També aprofitant-nos d’un banc mig a l’ombra, mig al sol, gaudir del dia. Asseure’s, mirar un horitzó de muntanyes i arbres, en un silenci total, no trencat pel soroll de la ciutat i dels vehicles, només escoltant el dringar pels esquellots  dels animals mentre pasturen. 

Va ser un moment de pau, de pensar només en un mateix com si fos una oració sense ofrena ni perdó. Sentir el jo propi i íntim, que tan costa aconseguir, en aquesta societat actual tan plena de  fets  luctuosos i, de tantes desgràcies.  

Silenci i pau. Però no tot s’acaba aquí, els nostres plans de sortida anàvem més enllà, volíem anar ... Però per un error vam prendre un camí equivocat. Ai, els humans quantes vegades errem el camí. Una cruïlla a la dreta, que vam seguir a l’esquerra i que, finalment ens va portar a la Pobla de Lillet.   

Proper objectiu, aconseguir més informació i, tornar-hi un altre jorn. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

CONTRAVERTIDA PARAULA: AMOR II

 

Res, els ha complagut més, que escoltar el desig de matrimoni de l’home. En el castell del comte es celebren les noces i, tot el poble en participa i en gaudeix de la gran festa. Una vegada realitzat el casament la parella i, les seves hostes marxen cap el seu castell. Per la nit va complimentar-se una nit de noces diferent, a la desitjada per la nova esposa i, insuficient pels desitjos de l’espòs. Un convent i un guerrer, no són d’ensenyances gaire afins. 

El senyor de Rocabruna, marxa a guerrejar contra els infidels. La noia no gaire alegre del conegut fins el moment, però complint el seu destí, espera en el castell. Arriba, per sorpresa, un trobador de galants paraules. Dolces quan han de ser dolces, atrevides quan ho han de ser. 

Ai, Guillem! Tu si que en sabies com fer-ho, per enlluernar dolces donzelles amb les teves ensucrades trobes. 

I el fet es va produir. I el llit és va omplir de gemecs de plaer. Les nits eren curtes. Els dies interminables, només escoltant les seves cançons i, haver d’amagar davant dels demés, els sentiments i els desigs del gai sentir. 

I ara una mica de Shakespeare: 

Les males noves arriben a les oïdes del senyor de Rocabruna. A ell que ho posseeix tot, amo i senyor de terres,  un ximple trobador s’ha convertit  en  l’amant de la seva dona. A ell! Mai! 

Deixa les tropes atrinxerades i, amb un petit seguici marxa, més aviat s’ha de dir vola cap el seu castell. Sense soroll, entra en la cambra i a la llum de la lluna, veu els jocs amorosos de la parella. Mai ha escoltat a la seva, fins  ara, submisa dona esclatar de rialles. Com riu ara, en els braços del jove galant., 

No pot més. Els ulls se li enceguen. Les orelles encara senten més forts, els sospirs de la seva dona. Els muscles del seu cos se li tensen. La sang li enterboleix el cap. Tot d’una, treu sense voler, portat per l’odi, la espasa del seu cint. Amb la tota seva força, més la ràbia de l’orgull malferit, la clava fins l’empunyadura. És tant el seu dolor, el seu enuig, que travessa d’un sol cop els dos cossos. 

Plora el guerrer, indestructible en la lluita cos a cos, amb l’enemic. Mai s’ha resistit cap cuirassa, ni cap casc a la seva força. Amb la seva espassa ha destruït i matat a homes, grans guerrers com ell i, ha conquistat pel seu rei immensos territoris. 

Plora l’home enamorat, amb les mans plenes de sang dels amants i, sense veure cap sortida possible per la seva vida, es llença per la finestra de la torre. 

Miquel Pujol Mur