La Celia va donar per acabada la seva tasca i va pujar. Em va veure tan capficada en la lectura, que no va dir res. Per la meva part, vaig anar-hi passant els fulls de paper i el diari, a mida que ho anava llegint.
¾
Ostres!!.-
Va exclamar.- Així els nostre avi és el senyor de la residència. Aquell que ens
acarona la cara i, mig plora al donar-li el petó la mare i la tieta. Llavors
és el pare de les dues. Què fem? Ho esbombem a tota la família.
¾ Calla ho parlarem amb la mare, ella que decideixi. Li baixarem amb la caixeta i tot, cartes i diari, que decideixi amb la seva germana.
En
tornar li vam entregar la caixeta i tot el seu contingut. Em va mirar
amb cara de sorpresa, preguntant-me:
¾
Què
es tot això. On ho heu trobat.
No sé com explicar-li. Finalment
dono una resposta molt absurda.
¾
A
la calaixera, Uf!! És petroli.
¾
Sí,
sí, petroli.- Comenta la meva germana amb mitja rialla sota el nas. - Més que
petroli, una refineria sencera.
La mare va remoure una mica els documents, mig va comprendre el que significaven. També va comença a entendre el per què l’Andreu era sempre a casa i els seus regals. Mai el van anomenar pare, però la seva ajuda i recolzament, eren constants.
Fa pocs dies hem tornat a la vella
casa de la Lizzy. La mare i la tieta, van anar-hi un parell de dies abans. Em
vaig adonar que dissimuladament carregaven al cotxe, la vella caixeta. Avui, en
arribar m’ha sorprès trobar la xemeneia encensa, no fa pas fred. Les dues
germanes, assegudes amb un parell de tamborets baixos, amb les cares
envermellides del foc, cremaven moltes coses del contingut secret.
¾
Què
feu vaig exclamar, això és un tresor.
¾ Deixat estar de romanços! –Va respondre la tieta amb veu dura.- Ho sabem nosaltres i, també vosaltres. Potser, hi tot, massa gent. L’àvia és morta, els seus homes, un és mort, a l’altre poc li queda de vida. Ells, la Lizzy i l’Andreu mai van fer ostentació del seu amor. Si vols un dia escrius un llibre. Tu que vols ser escriptora, et port servir d’argument.
La mare em va allargar la caixeta
amb la fotografia i un parell de cartes dient-me.
¾ És tota una història però, si els actors, els interessats ho van callar. No som nosaltres ningú per esbombar-lo.
Han passat força anys, miro un estant del meu petit despatx, un sota escala de l’apartament i miro amb tendresa una vella i desgastada caixeta. He retallat la fotografia i, només he deixat les figures de l’avia Lizzy i l’avi Andreu. La mostra d’un amor de veritat.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada