JO VOLIA ANAR ... ACONSEGUIT

 Bé, l’anterior va ser la crònica d’una sortida mig fallida. Aquesta, és el reflex de la tossuderia, per aconseguir acabar la aventura. 

Vam tornar a casa, decebuts per no haver sabut orientar-nos correctament. Vam consultar una guia d’Alpina, per esbrinar on havia estat la nostra equivocació. Consulta a IGCC sobre camins a seguir per aconseguir l’objectiu. Nova ruta, l’esperança ens va omplir l’esperit. I consulta a G. Maps per acabar d’arrodonir la nostra idea.

Al matí sortim amb totes les idees clares. La pista asfaltada a seguir. Però, sempre  a la vida hi ha un però, moltes vegades més d’un, aviat ens van adonar que tornaven a la pista del dia anterior. Però, malgrat tot, vam continuar esperant trobar, la de veritat. 

Entossudits van continuar; la pista, ara era de terra i pedres; cercant la cruïlla encertada. El navegador, de seguida ens va avisar que no era l’adient. Marxa enrere, els que alguna vegada heu seguit pistes de terra  i muntanya, ja sabeu de sobres que quan vols donar la volta, has de  trobar el lloc on hagi suficient amplada per girar el cotxe. Mai és allà mateix.

 

Més endavant dues possibilitats, el navegador, ja callava. Aviat ens vam adonar que no era la correcte, però, quants però hi posaré avui, el girar va ser una altra història de bastant recorregut i força baixada. Finalment vam poder tornar enrere. I, allò de la memòria,  vam aconseguir arribar al Xalet del Catllaràs. Aleshores, el navegador ens va dir que érem al lloc que volíem. 

XALET DEL CATLLARÀS (Oficina turisme Lillet)

Adreça: Pista forestal de la Serra de Catllaràs, a uns 12 km del nucli de La Pobla de Lillet 

Al bell mig dels boscos de la serra del Catllaràs trobem el Xalet projectat per Antoni Gaudí l’any 1902. Va allotjar els tècnics i enginyers de les mines de carbó del Catllaràs, explotades a principis del segle XX per l’empresa de ciment pòrtland Asland. 

L’any 1932 l’empresa el va cedir a l’Ajuntament. Als anys 40 l’estat de l’edifici ja era força dolent i el 1971  es va reformar com a casa de colònies substituint el seu element més característic, l’escala de cargol, per una de metàl·lica. 

A finals dels anys 80 degut als canvis en les normatives va quedar en desús i en un estat de degradació considerable. Actualment se ha restaurat l’exterior i una peça molt principal l’antiga escala dissenyada per Gaudí. 

Aconseguida una part del nostre desig, un indicador ens marcava el darrer objectiu, el Mirador del Roc de Lluna. Només ens faltava fer dos quilometres, que són dos missers quilometres, quan portes més de tres hores, voltant sense rumb. Doncs, ens hi vam anar. 

Quan vam arribar a l’entrada del camí, el navegador amablement també va marcar que havíem arribat a destí i, que només ens faltaven 260 m. a peu. Camí és fàcil i planer fins el penyal, llavors unes escales de pedra, trossos de terra, fins arribar a dalt del mirador. 

Una gran panoràmica ens oferia tota la vall i el poble de Lillet, petit, a vaig de tot, al curs del Llobregat. També, el Xalet que havíem visitat feia poca estona. Una bona placa informativa, tipus brúixola, que assenyala totes les muntanyes que ens encerclaven. Bell lloc per asseure’s i reflexionar sobre la duració de la vida humana. Silenci i pau.  

MIRADOR DEL ROC DE LA LLUNA (Natura Local) 

La vista a 360 º de les que podem gaudir des del mirador del Roc de la Lluna són senzillament impressionants i inigualables. 

D’esquerra a dreta tenim vista a la serra del Catllaràs, els Rasos de Peguera, la serra d’Ensija, al Cadí amb el Pedraforca com a protagonista, al Moixeró i a la serra de Tramuntana, al nostre davant. 

Més a la dreta es poden veure gran nombre de cims del Pirineu com ara el Puigllançada, el Puigmal i el Torreneules entre d’altres. 

Per últim i a la nostra esquena veiem un conjunt de roques verticals, es tracta del Joc de Pilota, conegut amb aquest nom perquè els enginyers anglesos de les mines jugaven a pilota en els prats de sota. 

Poc més a dir i fer. Davallar per la pista de terra i pedres cap a la Pobla de Lillet.      

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau