L’ENGANY I

Per fi he arribat a la clínica a veure la meva dona, que anava de part i la meva filla acabada de néixer. Entro a l’habitació, la meva dona dormita a causa del calmants i, malgrat tot observo que un rictus amarg envolta el seu rostre. Quant deu haver sofert la meva estimada. Però, és que abans havia de solucionar un problema. Un problema molt gros, que no vull que pertorbi la nostra vida i la de la meva filla. Jo, vull ser un bon espòs i un bon pare. Que bonica i petita, és la meva filleta. Tan  rosada,  tan tendre, no sé com acabar de dir-ho: és la meva filla. M’assec entremig de les dues i, no sé a quina admirar més. 

Tot va començar força anys enrere, quan anava a la Universitat. Quan feia segon vaig conèixer la Lluïsa, una noia esplèndida, riallera i amable. El seu riure, un xic escandalós, tot s’ha de dir, em tornava boig. Sentir-lo, em produïa una sensació d’exaltació total. De seguida vam ser parella i, per cert una bona parella. Vivíem junts i, el nostre món érem nosaltres, l’amor en totes les expressions, i els estudis.  Però un dia, tot va acabar. Ens vam graduar i, cadascun va marxar en direccions oposades. Sense insults ni retrets.

Ja aposentat en el treball i els diners, en una reunió amb una altra empresa vaig conèixer la Marga, la meva esposa. Una bellesa excepcional, a la que vaig adorar només, fer-nos la primera premuda de mans, a la presentació formal  dels càrrecs d’ambdues empreses.

Poc després ens van casar i la felicitat, la benaurança, va ser completa. Vam gaudir totalment de la vida. Viatges, sortides, safaris, tot ens ho vam permetre.

De sobte, una nova circumstància va alterar aquest paradís. Un dia a l’empresa de la qual soc conseller, va presentar-se la Lluïsa. No venia per mi, sinó a buscar feina. També s’havia casat i, per raons de treball del seu espòs, venien a viure a la mateixa ciutat. Vam estar enraonant a la cafeteria. Vaig fer mans i mànigues, perquè aconseguís el treball. Un bon càrrec, ja que els seus estudis i el seu currículum, eren immillorables.  

El seu home viatjava molt i, ja podeu intuir el que va passar. Tenia al meu costat la Lluïsa, el meu amor de joventut. Es conservava com quan érem joves, estava com quan vam anar a viure junts, potser encara millor. Els anys maduren a les persones. Què va passar? Doncs que dues meravelloses dones van omplir el meu desig i la meva existència.

Un dia sobtadament, la Marga, va anunciar-me que havia de ser mare. Ho vaig festejar com mai, un nou fill, què podia demanar més un home que tenir descendència, quan la seva posició econòmica era immillorable i, podia oferir-li tot el millor  del món al seu hereu.

Però no vaig ser capaç de tallar la meva relació amb la Lluïsa. Vam continuar amb les nostres cites. I vaig callar-me la bona nova. Últimament em semblava que encara la nostre relació millorava era més tendra, més amorosa, més subtil. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

CARNAVALESCA

 

Se n’era una vegada un jove que es deia Manel. I us preguntareu qui és aquest Manel, de qual us en vull parlar. Sí, el Manel, és aquell que mai tenia un duro, bé,  vull dir un euro, que no fa tant de temps que va començar aquest conte. El Manel, és un noi amant del batibull, la gatzara, dels trencaclosques, no dels de cartró, els seus eren més grossos i sentimentals. Vint anys, solter, el pare s’havia mort fa uns anys i, va ser quan es va començar a esgarriar del tot. La mare, es va casar amb un altre home i viu feliç. El padrastre no és garrepa. Vull dir que no li manca al nostre amic, ni llit, ni taula, ni tampoc uns quants diners, justos per anar arrossegant-se de bar en bar. Només hi ha un petit desfici en aquesta història, al Manel no li agrada treballar, ni tampoc estudiar. Viu del que cau. Un petit treball per aquí, que no cansi gaire. Una petita malifeta per allà. Jugar a les cartes, - hi té bona mà-. I a viure, que això de treballar, va ser un càstig diví i, suposa que en tants mil·lennis, ja esta caducat, fora de termini.

Doncs al Manel, perepunyetes, ha estat afortunat. Li ha tocat el Bono Loto. No us podeu imaginar la pila de diners que li han anat a les butxaques. No els sap ni comptar. No és desagraït, ni té mal cor. Ha pagat generosament tots els seus deutes. Ha donat calers a la mare i al seu home, perquè se’n vagin de vacances. Però noi! Encara li’n sobren molts, no se’ls acabarà mai. Aleshores, mira el calendari i es diu:

¾    Ostres! Ostres! I ostres! Comença el carnaval.

¾    On aniràs?- Li pregunta un dels seus amics.- Aquí al poble ja ho saps, com sempre: quatre carrosses, quatre disfressats, “pachanga”, soroll i s’ha acabat.

El Manel mira al seu voltant i observa en una postada, un llibret d’una agència de viatges. En primera plana una fotografia de gòndoles i travessant la presentació una banda ampla, transversal, que diu: “CARNAVAL A VENÈCIA”. El Manel, fulleja el llibret i comenta:

¾    Ja està! Me’n vaig de Carnaval a l’Adriàtic.

Dit i fet. L’endemà pujava en un avió en direcció a l’aeroport de Marco Polo. No hi ha com tenir diners, per a què tothom s’afanyi a satisfer el desitjos de l’afortunat.

No va perdre el temps, el nostre amic. Arribar a l’hotel, a prop de la plaça Sant Marcos. Llogar un vestit i una màscara, sopar un xic i a voltar. Quina disbauxa, què diferent a la del poble. Quin luxe, quines dames, als senyors no els va fer gaire cas. Però les senyores lluïen tan galanes!  De sobte, al tombar una cantonada la va veure. Això era una dona, quins moviments, quina bellugadissa, allò era indesxifrable. Portava una màscara amb una piga a cada galta. El Manel va quedar esmaperdut. Va notar que ella el mirava i la llum dels seus blaus ulls de gata, li va eclipsar el pensament. El va arrossegar enmig de la plaça, a una zona apartada, exclusiva. Passaven alegres cambreres i servien xampany i licors, a dojo. Tothom bevia i bevia. El Manel, malgrat ser un tarambana, està poc acostumat a tot aquest remoli engrescador. No va poder resistir-se i va perdre la raó. La dona, li xuclava el poc enteniment que li quedava, bevent sense parar i dansant com mai ho havia fet. Esgotat i borratxo, la dona el va portar a una habitació desconeguda i, a un llit. El nostre jove no va saber res més, va caure rodó fins unes hores més tard. Al despertar, va adonar-se que la bella senyora roncava al seu costat, també ben beguda, però va veure que la dama no era tal dama, sinó un jove ben dotat. Immediatament va tocar-se certa part i va respirar alleujat: la seva, estava està intacta. Segurament, el excessos d’alcohol, van evitar danys majors. 

Ensopegant-se amb la gent, rodolant per les escales del ponts, sense escoltar a ningú que el cridés. Va córrer fins a l’hotel, va fer la maleta i, pagant el preu que fos va tornar a embarcar rumb a casa. 

Com ha canviat, el Manel, després de la seva aventura veneciana. Ara és un home seriós, treballador i s’ha casat amb una bona noia i tenen dos fills. Per res del món, escolta a ningú que li digui paraules insinuants o entabanadores. 

L’únic record de tot és, quan mira la seva dona i, els seus ulls blaus, li recorden, els d’una màscara que, una vegada el va embogir. Mai ha explicat a cap persona la seva aventura carnavalesca. 

Amics meus, aquest conte s’ha acabat i, el que no ho vulgui creure, que ho vagi a veure. 

Miquel Pujol Mur

ELS DESPROPÒSITS DE NADAL II

 

Només amb la pressió del dit polze del Narcís s’obre la porta de la sala. Igual ha succeït a la porta de l’ascensor.

¾    Llegeix la meva empremta dactilar.

¾    I els nois?

¾    No et preocupis, està tot coordinat.

S’obre la porta i un robot blanc de grans ulls se’ls acosta i els diu.

¾    Si us plau els abrics. La sala està a vint-i-tres graus de temperatura. L’aperitiu està servit. Quan vulguin,  els senyors. 

L’Amèlia se’n fa creus. És meravellós. Una sala gran blanca, impol·luta i adornada tipus nadalenc. L’arbre és enorme, lluent i espectacular. Dues taules, una de petita amb els aperitius i una de gran preparada amb canelobres i espelmes, per a quan sigui l’hora de dinar. Ampolles de cava en glaçoneres  plenes d’un gel que fumeja. Copes de cristall i coberts de plata. Sincerament, quasi no sap si tocar-ho de tan meravellós. Un somni fet realitat. 

S’acosta al pessebre i a l’arbre. Intenta tocar un dels ornaments que pengen de les branques. La mà, se li enfonsa en el no res del gegantesc avet. La seva mà, queda coberta per unes guspires luminescents. Mira sorpresa al seu marit i, aquest li explica:

¾    És un holograma. Una imatge fictícia.

¾    No hi ha una noia que ...

¾    Sí, per Nadal.

¾    Casar-se, amb això?

¾    Darrera novetat.  Fa companyia.

L’Amèlia fa una cara tota múrria, un xic disgustada.

¾    Aquest pessebre tan gran.- Diu admirada.- Les figures, són de mida natural.

¾    També! També! No podran dir que som antiquats.

En tota aquesta estona han vingut la resta de la família. Queden bocabadats, al veure una cosa tan innovadora.

¾    Quin pessebre Si la Verge i el Nen semblen de veritat.

El Narcís pitja un botó i la Verge s’avança presentant-los el Nen Jesús. Sant Josep dona un cop de vara al terra i somriu amistosament, molt complagut.

El Ramonet s’hi acosta i intenta agafa l’Infant. Però toca un dels cables de la instal·lació. Se sent un “chis” i surt una mica de fum. A continuació, tot és paorós. La Verge llança el pobre infant a l’aire i a continuació inicia una dansa frenètica i excitant. L’avi, prem el boto repetidament; fer un “resset” li han recomanat. Però allò no para, l’odalisca continua amb el seu ball. La Sami, ho reconeix i un xic excitada crida.

¾    La dansa dels set vels, de la Salomé.

El Sant Josep ara s’ha convertir en un complagut Herodes, que no amaga la seva complaença libidinosa.

S’apaguen els llums. Desapareixen el pessebre i l’avet. Els de seguretat acudeixen amb els aparells apaga-focs. El robot dona cops a la paret i persegueix la nena, l’Alèxia, que crida esparverada. El Marc, desesperat al veure la seva filla a punt d’un atac de nervis, li dona un cop de cadira al ninot i li esberla el cap. Queda quiet amb el braços caiguts i només s’escolta que repeteix unes paraules: La nena! La nena bonica! “Puff”.

Més fum. De la paret surt el menjar del dinar de Nadal, com si fos una mànega; tanmateix, com una tromba. Tot llençat de mala manera.

Resum: Han sortit com han pogut. Per treure els cotxes han hagut de forçar les barreres del pàrquing. Han acabat dinant en un Frankfurt que han trobat obert, per casualitat. Però el que és la vida, han acabat abraçant-se, dient que un dinar de Nadal, com el d’aquest any el recordaran tota la vida. Fins i tot l’Amèlia riu, al veure els seus, tan feliços i s’abraça fortament amb el seu home. 

No sé què va ser, si el miracle de Nadal, la felicitat d’un dinar diferent i accidentat o, la dansa dels set vels de la Salomé... El mes de setembre, tot just passats nou mesos, eren novament, avis de dos nets. És tan complicada, l’existència humana. 

Miquel Pujol Mur

ELS DESPROPÒSITS DE NADAL I

 

El Narcís i l’Amèlia són un matrimoni, ja gran, que tracten d’acordar com passar, amb la família, les festes de Nadal. Sempre han estat força tradicionals, el dia i el dinar de Nadal a casa, tots junts. Els dos fills, les seves respectives parelles i els dos nets.

La Mercè, la filla gran, el seu home, el Marc i, l’Alèxia, la neta gran. El Joan, el seu fill i la nova xicota. El Joan, es va separar de la dona fa un parell d’anys i, vindrà amb la Sami, xicota i secretària, bastant més jove que no pas ell, i el seu fill, del primer matrimoni, d’onze anys. Aquest noi, el Ramon, està una mica traumatitzat pel divorci dels pares i, no acaba de veure amb bons ulls, la nova dona del seu pare. Malgrat tot, sap que el dia de Nadal té l’obligació, encara que li pesi, d’acompanyar el pare a casa dels avis.

L’Amèlia i el Narcís parlen de com organitzar la festa, ja que males llengües els han donat a entendre que, ara les coses canvien. Hi ha altres divertiments en aquest món, que ajuntar-se per menjar i beure. El Tió, als nets ja no els emociona, i els Reis, tampoc. Només els interessen d’aquestes festes els regals, si poden ser consoles i jocs nous, millor, o diners, que ja se’ls sabran gastar al seu gust. Un viatge a Disneyland Paris alegraria el mal humor del Ramon o, com voldria l’Alèxia, potser anar a la “gran poma”, Nova York, tenen més atractius que un dinar, escoltant els avis.

L’Amèlia, sempre complaent, disposada a fer el necessari, perquè els fills pensin que res ha canviat. El Narcís, sempre explicant les sortides amb cotxe i allò tan bé que s’ho passen. Han anant a ... han dinat a ... han visitat ..., sempre el mateix rotllo. Les històries clàssiques dels jubilats.

El matrimoni, parla i el Narcís, diu:

¾    Noia, això ho veig malament, les noves modes guanyen  en el món. Nosaltres, ja no hi estem per aquestes novetats. Som com un joguet vell, guardat en un armari. Porta molts bons records, però són passats de moda,

¾    Tens tota la raó, Narcís. Ens hauríem de renovar. Almenys aquest any fer-ho diferent. Podem pensar noves idees, no quedar ancorats. Fem un Nadal, que se’n recordin sempre

¾    Mira Amèlia, com que hem venut la caseta de la muntanya i ens l’han pagada bé, tenim uns dinerets per gastar. Ens ha sabut molt greu, hi havia molts records de quan pujàvem amb el nens, però ara ells  prefereixen la platja i els viatges a l’estranger. Per a nosaltres sols, alguns dies a l’any, no valia la pena. Què hi podem a fer, els temps canvien, nosaltres també ho hem de fer.

¾    Sí Narcís. Quants records. Te’n recordes el Joan amb el Tió i la neu ...

L’home talla els records de l’esposa i a continuació, li parla dolçament:

¾    Deixa-ho estar, estimada, són temps passats. Bé, aquest cop celebrarem el Nadal a un lloc, del que m’han parlat molt bé. L’Andreu, ho van fer allà, l’any passat i, se’n fa creus de tan contents que van quedar. Em va dir que no ho oblidaran mai. Van xalar com a vedells.

¾    Ah, sí! On?

¾    Ja t’ho explicaré! És novetat! Crec que una mica de sorpresa, també et convé. Ho preparo tot.

El Narcís durant uns dies està força atrafegat. Entra i surt de la casa, agafa el cotxe, tot just arriba a l’hora de dinar i de sopar a casa. L’Amèlia, fins i tot, es preocupa i li pregunta sovint què fa i on va. Té por, que li agafi un cobriment, de tan neguitós com el veu. Només faltaria això, aquests dies, anar a raure a l’hospital. Però poc a poc, observa que el Narcís va tranquil·litzant-se i arriba un bon dia que li diu:

¾    Pots avisar a tots, el vint-i-cinc a Can Pistoles d’Abaix. Complex 22. Restaurant, sales de festes i sales privades. Tot, el màxim de modern. No hauràs de fer res, només gaudir del lloc i la família. Se’n recordaran sempre!

El matrimoni, arriben els primers. L’Amèlia s’emociona al veure el complex. És tot tan nou i modern. Ben bé, sembla una ciutat americana. Per aparcar una màquina enfoca i llegeix el número de la matrícula i, una veu neutra, però amable, diu:

¾    Espai vint-i-dos, porta set, sala tres.

A la dona, només si li ocorre preguntar, al seu home.

¾    I els nois?

¾    També, està tot controlat! Ja vaig donar els números de matrícula dels seus cotxes  i,  el sistema els guiarà fins la nostra sala. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

UN PINTALLAVIS DAMUNT LA TAULA

Passejava pel carrers i observava la gent que caminava, com sempre apressada. Uns, fent l’habitual compra setmanal. Altres, la novetat que els faria feliços, almenys uns dies. No hi ha felicitat, a llarg terme. Tot caduca, en aquest món actual.

Les taules i les cadires dels bars estaven posades a les voreres, com una invitació a asseure’s, al vianant, quan ja estava cansat de caminar. 

Vaig veure una taula buida, al costat de la de la noia veïna, que tant m’agradava. Una companya de col·legi amb la que en poques ocasions, hi havia pogut enraonar. Sempre rodejada dels nois més eixerits de l’institut. Una formosa flor de radiants colors, que atreia a tots els abellots.

Cristina és el seu nom i, la Clara, una altra de les noies maques de la classe, era la seva companya de taula. Malgrat que les nostres mirades es creuaven sovint i, en més d’una ocasió es quedaven retingudes, mai no havia gosat dir-li res. Aquella volguda flor, no estava al meu abast.

Els nostres pares es parlaven amistosament quan es trobaven, però era tan gran la meva timidesa, que no li vaig dirigir mai, res més que una o altra salutació cortès.

Les dues noies estaven assegudes al costat d’una taula buida i, vaig aprofitar per asseure-m’hi. Les seves rialles, els seus acudits, arribaven a les meves orelles com si fossin un cant celestial o, la millor de les sonates de Chopin. Escoltar els seus riures, les seves veus com de ocells lliures, va fer augmentar la meva curtedat.

Finalment, van aixecar-se per marxar. La Cristina, em va saludar i, el seu somriure va il·luminar la tarda.

Al mirar damunt la seva taula, em vaig adonar que damunt, hi ha quedat oblidat un pintallavis. El color, és el mateix que llueix en els llavis de la meva estimada, i l’he agafat per tornar-l’hi.

Però, la vida sempre té casualitats, quan em disposava a buscar-les per retornar-l’hi, em van  rodejar els amics de la colla del futbol i, no vaig poder córrer per entregar-li.

Després, els dies van passar i, em vaig dir, ara què et dirà? Que potser li havia pres. Només pensar com explicar-li, em feia enrogir de vergonya. Finalment, el pintallavis va quedar en la butxaca de  la caçadora. La Cristina, va marxar a estudiar a Barcelona. Vaig assabentar-me, que s’havia casat. Jo, també vaig casar-me, amb una bona noia. Durant molts anys i, encara, som feliços.

 

El marit de la Cristina, va morir en un accident de cotxe. Ara, al cap de quasi quaranta anys, ha tornat al poble a viure a la casa dels seus pares, que és  a prop de la meva.

L’altra dia ens vam trobar al supermercat i, de seguida ens vam reconèixer, malgrat que els anys ens han marcat les fesomies. Sí, hem canviat! Els nostres cossos no tenen l’agilitat de la joventut, ni tampoc la nostra pell, marcada d’arrugues, té la suavitat d’abans. Però, de seguida hem parlat amistosament, com antics companys de tota la vida, dels amics i de totes les coses passades amb els companys de jovenesa. Malgrat els anys, encara se li marca aquell atraient clotet quan riu. Continua, com abans essent alegre i riallera. També hem parlat de les nostres vivències personals. Hem sortit del supermercat, parlant com mai m’havia atrevit a parlar amb ella.

Quan érem ben a prop del portal de casa meva, ha sortit la meva dona. La Mònica. Al veure-la, s’han saludat efusivament amb un petó a la galta, com quasi sempre, ho fan les dones. Aleshores m’ha dit:

¾    Vaig a la merceria. Ja torno. Escolta, per cert, remenant roba vella m’he trobat aquest pintallavis, en una butxaca. Aquest color, no l’he portat mai,. Saps d’on ha sortit?

Estava pensant què contestar, quan escolto a la Cristina, dir:

¾    Aquest pintallavis és meu!- Aquestes paraules li han sorgit sense pensar-se-les, sobtadament i, m’he adonat immediatament que la seva cara s’ha envermellit. Tal vegada el record d’un fet ja passat se li ha fet present.

Quants records, quantes coses passades i, quantes explicacions a donar. 

Miquel Pujol Mur

L’AFANY DE COMPRAR: LES REBAIXES

 

La sala dels ordinadors de control és molt gran. En les parets una trentena de pantalles, mostren totes les plantes dels grans magatzems. Per les diferents seccions encara es mouen ràpids els reposadors, que acaben d’omplir tots els prestatges, sota l’ull vigilant del cap de sector. Les pantalles, canvien constantment de posició, per permetre observar cada racó. Res s’escapa a la mirada dels ulls electrònics. Les parets de la sala estan pintades majoritàriament de color gris suau, que dona una sensació de tranquil·litat, seguretat, calma i autosuficiència, necessàries per a les cansades hores de vigilància. Condicions indispensables, per a un treball tan esgotador, com observar les malifetes i les picardies de la gent. Gent de tota mena. N’hi ha que acudeixen a comprar el producte de sempre, molt sofisticat, a millor preu. També, els que cerquen el  preu més econòmic. 

Entra el director de gran magatzem, situat en una zona de bon poder adquisitiu, però envoltada de barris obrers, poblats per gent de diferent índole.

Després d’un “bon dia” cordial. assenyala la gran pantalla central i diu:

¾    Senyors, unes paraules del nostre director general.

Un senyor, ben vestit i encorbatat, saluda amb un ampli somriure i, enraona  pel televisor. Les seves paraules són amb to agradable però, serioses.

¾    Apreciats col·laboradors, ha arribat el dia de les rebaixes. Tots sabem, el que això comporta. Jo, tinc un net petit, que li diu “la guerra”. Una invasió desorganitzada, del nostre temple de treball. La majoria, crec que ja té experiència d’anys anteriors, però com sempre, no em canso de repetir: seny, serietat i tacte. Mai, hem de donar cap mala imatge. Senyors, com diu el meu net: anem a la guerra, però no, amics, només és una batalla més, del dia a dia, que hem de guanyar. Confio en vostès i, en el seny que sempre m’han mostrat. Els deixo per a les darreres instruccions, amb el senyor Fontcuberta, director de l’establiment. Ja ho saben, si tot surt correcte, hi haurà una petita recompensa. Bona sort.

S’apaga la pantalla. El director i, els caps de planta, acabem de fer les darreres advertències.

¾    A veure, els dels ordinadors vigilin amb cura i, avisin a les persones de plantes, el que observin. Personal de planta, serietat i malgrat tot amabilitat, escoltin abans d’actuar, l’avís i l’explicació de la sala d’observació. Els ulls, que mirin, però vostès, callin, la seva presència ha de ser invisible, mai actuïn. Vostès, no van uniformats. D’acord.

Tothom, fa un cop de cap d’assentiment. El cap de secció més vell, es dirigeix a tots.

¾    Recordo. Si algú ha d’escorcollar a algun client, sempre ha de ser del seu sexe. Hi ha matrones, al magatzem dos.

Aleshores, mira a un costat i diu, sense assenyalar a ningú.

¾    Un any, hi va haver un escàndol que sempre hem d’evitar. Us recordeu d’un xicot, que van llogar com a reforç i, va voler registrar a una dona i, al tocar-la, ella va començar a cridar que la volien violar. Va venir la policia, va fer un atestat i, sort vam tenir de la meva amistat amb el comissari i, que la dona era força coneguda d’altres ocasions i llocs. Però, el pertinent sopar, el va haver de pagar l’empresa i, no va ser de rebaixes.

L’home respira un xic i continua:

¾    Els de portes vigileu, que sempre, els camells, aprofiten l’ocasió per vendre la seva mercaderia i, aquest no és el nostre negoci. També, els nostre amics habituals, els buidabutxaques. Uns altres, que m’heu de vigilar, són les parelletes joves que de vegades es volen colar en els emprovadors i, no per emprovar-se la roba. Vigileu sobretot a les senyores de vestits amples i faldilles llargues, ja sabeu el que s’hi pot amagar. Una vegada és volien emportar un pernil sencer. Ai! Me n’oblidava! No us oblideu tampoc dels senyors que toquen el ... a altres senyors. Ull! Dels que pretenen canviar les etiquetes del preu. Senyors! Al seu lloc, que d’aquí de quinze minuts, comença la gran batalla.

Les portes de l’establiment tremolen de les empentes, que els donen la gran quantitat de possibles compradors, que vol envair l’establiment. Les persones semblen, ben bé, els pirates del Carib, disposats a l’assalt del vaixell contrari.

Són tan necessàries les rebaixes? Com per perdre el poc seny d’una part de la humanitat. De vegades, serveixen per omplir la casa d’andròmines, que després del primer dia, ningú es tornarà a posar mai més. 

Miquel Pujol Mur

PORTA D'ESPANYA. CERET. VALLESPIR

Ceret és un dels pobles de la Catalunya Nord que sempre ens han deixat una sensació agradable a la memòria i, on sempre ens agrada tornar. Aquesta petita crònica acompanyada de les fotografies són un record d’aquestes visites i d’un reflex de la població. 

Sota el regne de Mallorca, la ciutat es va desenvolupar i es va protegir envoltant-se de muralles. A continuació, es van obrir dues portes principals per permetre l’accés de residents i comerciants a la seva ciutat: una en direcció a França, l’altra en direcció a Espanya, d’aquí els seus noms. A partir del segle XIX, la ciutat s’abelleix. Destrueix les seves muralles o les transforma en cases i mansions. Disposa d’una zona de passeig sota els plàtans recentment plantats, la Passejada.

Al mateix temps, l’aigua del riu Tech que arriba a través del canal de reg es propulsa als carrerons del nucli antic per netejar-la. A continuació, es dona una nova fisonomia a la ciutat que es modernitza. 

La Casa del Patrimoni Françoise Claustre es va instal·lar el 1995 en una torre de la Porte d’Espagne. Un museu arqueològic que recull el resultat de les excavacions realitzades al Vallespir i l’Aspres per aquest arqueòleg, la “fama” del qual va ser notable durant la seva presa com a ostatge al Txad en la dècada de 1970. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

LLIGAR PARAULES

 La prova era d'unes paraules escriure una historia. La meva ocurrència va ser fer una mena de vers, sense rimar, però posant totes les paraules . Ja em perdonareu els amants de la poesia.

Paraules: A ulls clucs,   Moixó,    Encoratjar,   Pel cap baix,   De franc.

Sento el camí sota els meus peus,

la pluja, fa temps que manca,

però camino sense parar-me,

com un moixó, cercant parella.

 

A ulls clucs, endevino els arbres

del meu voltant, pins i alzines,

també, algun amagat xaragall,

sota el  marge fosc de la vorera.

 

Encoratjat supero la pujada

Albiro la llunyania del meu destí

Pel cap baix, dues o tres hores

La felicitat, no és pas de franc.

 

Miquel Pujol Mur