AQUELL QUE SAP LIMITAR EL SEUS DESITJOS

 

Només és immensament ric aquell que sap limitar el seus desitjos. Voltaire 

El Joan es mira les mans. Són grans, fortes, tosques i, mostren més d’una durícia. Un del dits, mostra un lleuger tall, que li ha menjat part de l’ungla. Quin, és el fuster que no ha estat pessigat per la serra? Nota a la palma de la mà la raspor de les serradures i, es delecta amb l’olor de resina del pi que ha tallat. 

En el taller i al magatzem, un batibull de mobles per reparar. Que si una cadira, que si un tros de finestra i, fins i tot, una taula que espera ser envernissada. Un fotimer d’estris, que esperen el moment de ser acabats. 

Pren nota de les mides de l’encàrrec a fer. També  de la feina feta avui i de la pendent de fer. Tanca els finestrons del taller i, finalment la porta. Camina per damunt les lloses, que sobresurten del terra, dels carrers del petit poble, procurant  no perdre l’equilibri. S’atura a la porta del bar i, instintivament mira el cartell anunciador del local. És una obra seva dels primers temps de viure en el poble i, observa molts detalls a millorar.  Però, interiorment n’està orgullós i satisfet, va ser l’inici d’una nova vida. Entra i es beu una cervesa i, es posa a parlar una estona amb els amics. 

El Joan era un empresari d’èxit, fins un dia que va veure com un company, i amic, es va suïcidar. El va afectar tant, que llavors el seu cervell es va rebotar, es penedia de tot l’aconseguit. De vegades, vagava pels carrers sense rumb. Es perdia en la mateixa oficina i ,anava a veure el seu soci com sino sabés el que aquest havia fet i, que ja no hi era, definitivament. Aleshores s’asseia, en la cadira on ho feia l’amic i, s’endormiscava. El cos dormia, però, el cervell, no. Com un cinematògraf en marxa, revivia la seva vida. Allò, que tant goig li havia produït en el passat, ara li generava un gran desfici.  

Finalment, els seus fills van prendre la direcció de l’empresa i el Joan va anar a un balneari a descansar. Va millorar, però el seu pensament fugia de qualsevol temps anterior. El seu matrimoni, havia passat la crisi de molt anys de vida conjunta. Eren dos amics, que convivien. La foguera de la passió, feia anys que s’havia apaivagat. Els fills, eren casats i, governaven amb mà ferma el timó del vaixell industrial. 

Llavors, el Joan va voler començar  una nova vida. Una vida tranquil·la i reposada. Sense cap neguit. Va parlar, primer, amb la seva dona i van acordar no separar-se judicialment i, continuar essent matrimoni, però cadascú fent la vida que més li agradava. Amb el fills, van pactar una acords econòmics que els permetien, a tot dos, retirar-se i viure lliurament. El Joan, va marxar al petit poble de muntanya de la seva infantesa i, va iniciar-se en el treball del seu avi: fuster. 

Poc a poc va anar aprenent l’ofici i va començar a fer treballs per a la gent del poble. En principi, van ser treballs senzills. Però obligat per la seva mateixa forma de ser, aquella que el va fer forjar una empresa de primer ordre, va anar obligant-se a fer més i més. Tornava a ser aquell jove de vint-i-pocs anys a qui les hores no importaven per aconseguir l’èxit. 

Però el cos no perdona Sí que havia enfortit les seves mans i també el seu cos, però malgrat tot ... l’edat colpeja i cada cop se n’adona més. El seu cos nota el cansament. Alguna nit el dolor, el fa mal dormir. Al matí, li costa més aixecar-se i mantenir l’equilibri. Però l’afany de fer, malgrat que no sigui per necessitat - el diners no són el seu problema -. el fa obligar-se a baixar al taller. 

És mira el petit magatzem, massa petit hauria de buscar-ne un de més gran, potser el veí li llogarà aquella quadra que no fa servir. 

Pobre Joan, avui treballant una fusta amb el ribot s’ha trobat lassat del tot. Ha cercat una cadira i s’ha assegut. Mira l’eina i ni s’adona que li cau. Les seves mans han perdut la força i, no aguanten el mínim pes. El cor li batega descompensat. Els ulls també es neguen a veure. Només una espècie de núvol tebi li puja al cap. El Joan, poc a poc, es plega sobre sí mateix i cau de la cadira. a terra. 

Pobre Joan, sembla, ben bé, un gros ocell que ha mort, i ha quedat com un petit munt a terra. Només encara vaga un record en el seu pensament; Demà he de fer ...  

Miquel Pujol Mur

L’ACADÈMIA DE BALL

 La cafeteria, a la tarda-vespre, sempre és plena. Hi ha tot un seguit d’alumnes de l’escola de ball. Asseguda en una taula, acompanyada per la Bet i la Idoia, la Núria mira la barra del bar. No escolta gaire les converses de les seves companyes, sempre tracten de la mateixa qüestió: els nois i les festes. Darrerament, estan surtint altres temes, que li agraden menys. Que si fumar-se un canut. Que, si la Idoia deia que havia tastat la “coca”. 

En fuig, d’aquests temes per l’experiència viscuda a casa seva amb el seu germà. Ara, tancat en un centre de rehabilitació. Quants plors i quantes llàgrimes de la seva mare. Quantes bronques i emprenyaments del pare. Quantes cops de porta del Martí. Quantes promeses no complides i, quantes recaigudes. Fins que, finalment el va trincar la policia, per petits furts i vandalisme. Quina por li fa, quan torni a casa. Apartant aquests desagradables pensaments, torna a mirar a la barra. 

Sí, allà està l’Arturo, ja fa un dies que la porta de corcoll. És tan guapo de cara i, tan “marxós” i tan alegre de cos i d’ànima. El millor ballarí de tota l’acadèmia. Quina enveja li fa la Berta, la seva habitual parella. Reconeix que la Berta, balla millor que ella i, que al mateix temps, és molt xerraire i simpàtica. Però aquest noi, malgrat parli en castellà, li agrada tant ... I, creu, per certes mirades entrecreuades, que ella a ell també.  

Ella, també balla però, amb el Boris no hi ha manera d’entendre’s. Sembla ben bé, que com el seu nom indica, hagi sortit d’un gulag de Sibèria. Trepitja fort i segur però, no llisca gens ni mica per la pista, com ha de lliscar un ballarí; suau, gràcil i gentil. No, el Boris és una piconadora, forta i segura però, gens flexible. Segurament, més que en el ball de saló, seria una peça important en el ballet de l’exèrcit rus.  

Finalment, cansada dels repetitius temes de les seves dues amigues s’aixeca i s’acomiada:

¾    Bé, noies ens veurem demà, a classe de ball. 

Surt de la cafeteria i camina mirant aparadors. Es para en una sabateria. Observa unes sabates fines de tacó alt. Pensa en unes sabates com aquestes i en un noi alt i fort, en qui pogués recolzar-se; dansaria i dansaria sense parar, portada per l’èxtasi de la música. Vans pensaments, si ha de continuar ballant amb el Boris.  

Nota la proximitat d’un altre cos, que es para rere seu. En el vidre de l’aparador veu reflectida la cara de l’Arturo. És tan proper i s’adona que el seus ulls la miren amb tanta devoció, que no sap reaccionar fins a escoltar les paraules de la seva baronívola veu:

¾    Qué Núria, te gustan los zapatitos? Son bellos, tan bellos que solamente los pueden calzar los pies d’una hermosura como tú. 

La Núria, queda enrojolada en escoltar les paraules afalagadores de l’home. Només una idea li volta pel cap: Mare meva, ja s’ha passat amb els seus elogis. Ja m’ho diu, la mare: Vigila que aquests andalusos tenen una  retòrica que esparvera. No te’n fiïs mai. Que, amb paraules suaus com el vellut, t’enlluernaran sense que te n’adonis. 

La noia es gira, està dubtosa, no sap si besar-lo o pegar-li una bufetada. Confosa, fa una sortida estranya. Li diu:

¾    Escolta Arturo, fa temps que et manegues per aquí. De veritat no has pogut aprendre l’idioma del país? Jo sé que estudies Enginyeria Industrial i, el ball, solament és un hobby. A mi també m’agrada, com a diversió. Podries fer un xic d’esforç i parlar-me en català.

¾    Noia, jo l’entenc! Però me da vergüenza hablarlo mal. Ara, que si tus lindas orejas soportan mis desvarios. I si tus hermosos ojos me miran con agrado, malgrat, lo hable mal. I si els teus llavis me sonrien, a pesar de mis barbaridades. Jo, por ti, formosa meva subiria al Everest.  Per què no puc aprendre català? Que collons! 

La Núria esparverada pel disbarat, riu. I sense saber la raó, els seus caps  s’apropen i es fan un petó. 

Resum de tot això L’Artur parla en català i, fins i tot canta en una Coral. Van ballar molt temps junts i, encara la ballen, com a matrimoni. A la Berta, va resultar que li agradaven més les noies i, no tenia cap interès en l’Artur, li agradava més la Bet. La parella, té dos nens, un noi que balla sardanes. Però, a la nena, malgrat estimar la seva terra, li agrada més ballar sevillanes. 

Què hi podem fer? Hi ha gustos per a tothom. 

Miquel Pujol Mur

EL DEBAT O, ALGUNA COSA SEMBLANT II

 

El moderador passa la paraula a Míster Y.

¾    Què li sembla? – I, l’assenyala amb la mà. 

Aquest com que ha tingut més temps, comença la seva diatriba, amb veu més forta i segura.

¾    Per a mi, això és una fotesa, que no té cap importància. Jo crec, que el millor que poden fer, és trencar la cadira i, que serveixi per cremar-la la nit de Sant Joan. Des de petits, hem après aquelles divines paraules: Mort el gos, s’ha acabat la ràbia. Si no fossin divines, ho haurien de ser. Però, apreciades persones d’aquest país, si nosaltres manessin, amb l’ajuda internacional dels xinesos, ja no hi hauria en aquest món una andròmina com aquesta. Voti’ns, que som el millors, no d’ara, sinó de sempre. Res de solucions ancorades en el passat. Nosaltres construirem un nou país, on hi hagi molta feina per a tothom, encara que sigui mal pagada.

¾    Gràcies, Míster Y. Les seves paraules, són molts reveladores del seu pensament ideològic. Com darrera persona ens dirigirà la paraula Herr Z.

¾    Doncs què he de dir? He escoltat les paraules dels meus opositors i, m’he adonat que no en saben res, de generositat. M’imagino una pobre velleta, que des de la seva humil casa, (no donen per a més, pensions, això és un fet contrastable) enyora la seva cadira de sempre. Aquella companya inseparable que li va regalar, la nit de noces, el seu difunt marit. Aquella cadira que l’ha acompanyada sempre, no n’ha pogut comprar cap més. En aquesta cadira ha criat al seus fills, ha vetllat la seva sogra i, ha rebut el darrer sospir del seu estimat home. Ara, ja gran, en aquesta cadira espera ansiosa, la visita dels fills i dels nets. Vosaltres, estimat poble, creieu que s’ho mereix? Quan gràcies als vostres vots, governem, us prometo, que en la primera partida pressupostària, arreglarem la cadira.   

Segueixen unes poques paraules de comiat del moderador i, els tres oponents marxen per la mateixa porta per on havien entrat. Un micròfon, mal tancat, capta les seves darreres paraules:

¾    I si ens n’anéssim a sopar al Mil Meravelles. Els han portat de Galícia unes ostres, nano, quines ostres. Com que ho paguen les dietes. 

El moderador per tancar l’esdeveniment, agafa el seu micro i diu:

¾    Ja han sentit els nostres futurs governants. Tampoc esperava cap promesa, ni cap solució. Perquè, les paraules d’abans d’unes eleccions, no sé per quina raó, mai no es compleixen. Fins un altre debat. Noti’n que cap d’ells s’ha adonat del got d’aigua, això que ens fa tanta falta. Potser un dia trobarem alguna persona que vulgui, de veritat millorar aquest cony de país. 

Al matí entra un empleat de l’”atrezzo” agafa la cadira , se la mira, llença el got d’aigua a la paperera, malgrat sigui ple, i diu:

¾    Més val que la foti al contenidor. Donen tantes falses solucions, que no hi ha  cap esperança. 

Hi ha tantes coses i, causes pendents per arreglar, que no arribaren mai a veure-ho tot solucionat. Però, n’hi ha, que viuen força bé. 

Miquel Pujol Mur

EL DEBAT O, ALGUNA COSA SEMBLANT

 

El plató està preparat. Els llums, l’il·luminen suaument. Els operaris, ultimen els detalls de la posada en escena. Tres faristols, estan preparats al centre de l’escenari, per ser ocupats per cadascun dels oponents. La taula del moderador, està situada en l’espai de la dreta. Al mig del plató hi ha una cadira vella, antiga i mal conservada i, damunt el seient, un got d’aigua. Un treballador ho cobreix tot amb un cortinatge. 

Per una porta lateral entra a l’escenari el moderador i a continuació els tres convidats. Parlen entre ells, però no com a enemics, sinó més aviat relaxats, com companys de joc. Els focus s’encenen il·luminant amb tota la seva intensitat. Ja situats el conferenciants en el lloc corresponent, el periodista moderador inicia  la introducció del programa. 

Però observem per un instant els tres oponents. Tots tres, porten un sobri conjunt d’americana, camisa i pantaló. Tots tres, vesteixen amb colors foscos. Hi ha petites diferències, com les corbates, dos en portem, l’altre no, com si volgués demostrar un tarannà polític diferent. Cadascuna de les corbates, és de diferent color. 

El locutor comença la seva presentació:

¾    Aquesta nit estimats espectadors, tenim al nostre plató a tres representats de les forces polítiques, que segons les previsions electorals, podrien guanyar en les properes eleccions. El més important d’aquest debat, és saber el pensament i les idees dels diferents partits i, de les persones que els encapçalen. Saber la seva reacció en un moment de sorpresa. La capacitat de resolució, davant de qualsevol imprevist. Són, de dreta a esquerra. Monsieur X. Al seu costat, faristol número dos, Míster Y i, per l’últim, no per això menys important, Herr Z. 

Dirigint-se al convidats, els saluda amablement.

¾    Bona nit, senyors. Què els  sembla el nostre tema de debat d’avui? Aquesta nit, no ens parlaran d’economia, ni de política, ni tampoc del món del treball. No! Avui, aquest debat, en hora de màxima audiència, versarà sobre conèixer la seva opinió personal d’aquest simple conjunt, que ocupa l’espai central del nostre plató. 

Una guapa i gentil hostessa, apareix un moment i, enretira el cortinatge i apareixen, davant dels ulls atònits dels capdavanters dels partits: una cadira antiga de color marró amb el seient de boga, bastant malmès. Damunt la cadira, hi ha un got ple d’aigua. 

El moderador diu a continuació:

¾    Com que suposo que no s’esperaven aquest dilema, el hi deixem uns minuts de reflexió. 

Passat cinc minuts, dirigint-se al primer, li pregunta:

¾    Què m’ha de dir, Monsieur X?  En què, ho podríem millorar? 

L’home fa tota una sèrie de ganyotes i fa un esforç per escurar-se la gola, abans d’enraonar. 

¾    Veuran en aquest moment, en el meu partit no tenim informació contrastada, amb la posició d’aquest sector. Veig una cadira que. com moltes altres causes d’aquest país, no ha sabut desenvolupar l’actual govern. Per la seva falta d’unitat. Té, força reptes per a solucionar. Però, estimats conciutadans, quan nosaltres governem, posarem fil a l’agulla. Voti’ns i, resoldrem tots els seus problemes i, aquest de la cadira també. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

CAMINAR, CAVIL•LAR O, TAL VEGADA, RENOVAR-SE. II

 

Com que la meva fatiga, pot més que totes les raons del món, he optat per entrar-hi. Comença a ploure, encara més fort. M’ha sorprès l’espai interior, és més gran del que jo em pensava. Un foc llueix enmig, un foc sense flames i, sense fum. Només el llum de les brases aclareix les ombres i, hi ha una mica d’escalfor. A fora només s’escolta el soroll de la pluja que amb fúria s’escampa damunt la terra. 

Prop del foc, uns ulls em miren amb curiositat. I una forta veu d’home m’ha parlat:

¾    Què, amic, t’has perdut enmig de la pluja? Pica fort la tempesta! Eh, noi! Treu-te la roba molla i abriga’t. 

M’ha llançat, des d’un racó, un espècie de flassada. No sé si és neta o bruta. Tampoc és el moment d’esbrinar-ho, xop com estic, de cap a peus. M’he desprès de la primera roba, tota molla i, pràcticament amb roba interior m’he cobert amb la manta. Li he dit  simplement:

¾    Gràcies! – Estic estranyat de la seva presència en un lloc tan escadusser de trobar.

M’ha ofert una ampolla, he suposat que és licor.

¾    Beu, que et farà entrar un xic en calor. Estàs tremolant. 

He fet un llarg trago. En un principi pensava que el líquid seria una cosa forta, però he begut un líquid ambarí i suau, que m’ha alleugerit el tremolor. Poc desprès, he caigut en un son profund i reconfortant.  El foc, la manta i la beguda m’han causat un estat de placidesa total. Mes, quan ja feia una estona llarga que dormitava, un neguit, una angúnia, han començat a apoderar-se de mi. 

He obert els ulls, les brases, només són un petit caliu. L’home no hi és. Però, m’ha abassegat veure una espècie de túnel, que surt d’una de les parets i s’aprofundeix en la terra. Un impuls agosarat m’ha fet caminar dins el forat. Tot ha estat avançar i, una tènue llum m’aclareix el camí, fins arribar a una gran sala. De cop, la llum ha deixat de fer l’entorn, visible i m’he detingut enmig de la caverna, a les fosques. Al principi m’he aterrit, però m’envolta una sensació de pau que em fa estar quiet i, fins i tot, m’he assegut. 

Poc a poc la llum ha il·luminat el sostre de la caverna, com si fos la sala d’un planetari. Però, no han estat; les estrelles, ni els planetes, ni el firmament, el que s’ha representat en la suposada pantalla. Han estat retalls de la meva vida, des d’infant, fins el moment actual.  El meu neguit, sempre des de petit. Les ganes de merèixer l’aprovació dels altres. L’ànsia de guanyar diners. El triomfar, treballant més i millor que ningú. L’esclavituad de la feina. També la meva solitud i les meves dèries.  

En aquella cova i, assegut en la foscor, he comprès que en moltes ocasions  m’ha lligat més la part material de la vida, que la humana. Poc a poc, vaig sortint de la sopor, evadint-me de la foscor i he mirat el que m’envolta amb els ulls oberts. A la cabana no hi ha res, només un cobertor vell i la cendra d’unes brases, de fa temps, ni home ni ampolla. Sota la manta estic vestit, tal com havia entrat. 

M’ha sorprès i aterrit al mateix temps, un cop a la porta. El cap d’un home  ha eixit pel forat, m’ha vist i, ha cridat a uns altres, que eren fora

¾    Està aquí! 

M’ha dirigit la paraula per dir-me:

¾    Es troba bé? L’hem estat buscant tota la nit. Com que no porta el mòbil ...  La Carina està encara, espantada, pensant en si li ha passat alguna desgràcia. L’aprecia molt aquesta noia. Afanyi’s que vol tornar a ploure. 

Vaig treure el cap al nou dia. Continuava bromós. Però el meu interior lluia un nou sol. He reflexionat sobre la meva vida i, la meva situació. He decidit no tornar a la capital. He somrigut pensant en la Carina. 

Potser, no he m’havia adonat, mai del seu interès per un client adust i sempre cavil·lós. Però  tal vegada ara és el moment d’agrair-li i intentar canviar. 

Miquel Pujol Mur

CAMINAR, CAVIL•LAR O, TAL VEGADA, RENOVAR-SE. I

 

Desitjava sortir a passejar pel bosc, després de una setmana, tancat a la gran ciutat.  Em semblava que, així em curaria de tota la càrrega emocional que sempre em produeixen els llocs molt poblats. 

Sortir de casa i trobar-me amb el soroll del cotxes, la gent que enraona en veu alta, les presses i les empentes. Agafar el Metro i escoltar aquell soroll de rodes del comboi del tren, frenant. El corrent d’aire que produeix a l’entrar a l’estació, em posa els nervis a punt de esclatar. 

Tot seguit, l’oficina, aquella taula que no aconsegueixo mai buidar. Sembla, ben bé, que sigui l’arxiu de documents per resoldre. Les trucades telefòniques, no una, sinó mil. Aleshores, el Cap exigint-me els informes i la situació de cada una de les qüestions prèvies. Després, asseure’m a la sala de conferències per intentar gestionar, amb els clients les diferents qüestions. En acabar, enviar correus electrònic als responsables de grup, per informar dels acords aconseguits. Sempre, tot, segons, el parer convingut amb anterioritat amb el Cap, no la meva opinió personal.   

Mirant el rellotge contínuament, adonant-me que no avancen gens les busques. Malgrat tot, hauria de recordar que la meva feina no acaba com la dels companys, quan el rellotge marca les set. No! Jo he de continuar treballant, per intentar resoldre tots els problemes del dia d’avui. Demà la taula tornarà a ser plena de papers i de documents per analitzar. Aquesta és la meva vida, dia  a dia. Després, els companys em diuen que estic molt ben pagat i, que tinc la sort i, la responsabilitat, de ser l’ull dret del Cap. No sé com he arribat a aquesta situació, Sí! Ha estat culpa del meu caràcter exigent amb mi mateix, de ser treballador i ordenat. No abandonar, fins a deixar la feina, sempre, resolta. 

Aquesta setmana he demanat uns dies d’excedència, malgrat saber que a la propera, els documents s’hauran multiplicat per sis. Una pila per cada dia. 

Després de dinar, he sortit a caminar pel bosc. Potser m’he allunyat massa. Però necessito exercitar el cos i gaudir del silenci. Només, tenir al cap els meus pensaments, per molt ridículs que puguin ser. Deixar-me el mòbil a l’hostal, ha estat una alliberació. Tampoc cap ordinador no m’acompanya en aquesta denominem-la fugida. Només jo i el meu jo intern. 

M’he allunyat, m’he perdut dins les meves idees i, finalment en l’arribar al mirador, estava força cansat. Lassat de cos i buit de pensaments. M’he assegut i, la quietud de l’ambient ha pogut més que la prudència. M’he adormit, mirant el bell paisatge, quasi silenciós, tret del cant dels ocells i de l’esquella llunyana d’alguna vaca. 

Al despertar del meu somni reparador, m’he adonat, que el sol fuig rere les muntanyes i, que la foscor avança inexorablement. He volgut tornar enrere pel mateix camí, però m’he trobat sense saber quin era la pista adequada. Rodejat d’arbres, matolls i argelagues m’he extraviat.  He caminat sense rumb. Finalment caminant per un dels passadissos que es marquen a les herbes entre el arbres he vist com una llum, una claredat que ha alleugerit els dubtes  del meu intel·lecte. 

Però m’he enganyat, allò no era l’hostal, sinó una cabana de pedra seca i la llum només era el darrer reflex, en una pedra blanca, del sol al minvar en l’horitzó. 

De sobte, un tro fort i proper, ha il·luminat per un moment l’entorn on em trobo. M’he esparverat i parat un instant. Però, la pluja ha acompanyat d’immediat el tro i en un moment el meu cos degota aigua. El cabell xop, els ulls negats, de la mateixa pluja. Les sabates, enfonsant-se en el terra com si em volguessin impedir caminar. Fent un suprem esforç, he corregut cap a la cabana que sembla, purament un munt de fosques pedres, abandonat.   

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

INTENT DE DIÀLEG AMB UN ÀNTIC ÀMIC

Avui, diumenge, estic molt content, vaig a trobar-me, de nou, amb un company de col·legi. El Joan i jo, havíem estat uns companys inseparables en l’època escolar. Després, tots sabem el que passa, uns, poden anar a la universitat i, aconsegueixen estudiar una carrera i, els altres, han de començar la vida des de posicions socials més baixes. Malgrat tot, tothom ho deia, érem uns amics controvertits, estranys, ningú entenia perquè érem, carn i ungla. Ja que els nostres caràcters, eren completament diferents. Jo era positivista, sempre ho veia tot fàcil i, sempre corria al davant per enfrontar-me amb qualsevol nova aventura. Rebia sempre, més d’una bufetada. El Joan, de bon principi, tot era difícil i, sempre esperava que el món li solucionés els problemes, en lloc de fer-ho per si mateix. Per ell, tot eren entrebancs a la vida. 

El seus pares tenien diners i, el Joan va anar a l’UAB. Jo vaig iniciar la meva singladura obrera com a simple oficinista. Després, no sé quin camí va seguir la seva vida. Fins la setmana passada, que ens vam trobar en una celebració d’antics alumnes. Aleshores, ens vam abraçar i, vam quedar per reunir-nos avui, en aquesta cafeteria del passeig. 

En arribar el saludo i, vaig a fer-li una abraçada però, el Joan es limita a donar-me la mà. Té el mòbil, damunt la taula. Com sempre, he estat jo qui ha iniciat la conversació.

¾    Bé, Joan, com va la vida. De què fas?

¾    Treballo a l’Ajuntament en el departament d’impagats. Ja saps, perseguir als morosos.

¾    Ah! Però no vas anar a la Universitat. Què vas estudiar?

¾    Res! Vaig començar Medicina, però ràpidament em vaig cansar. Com que el meu pare tenia un conegut a l’Ajuntament, m’hi va col·locar. I tu?

¾    Jo treballo en una assessoria mercantil. Molta feina i, de vegades surt algun benefici complementari. Si aconseguim bons resultats, al tancament de l’any.

¾    Quina pressió, jo no sabria viure. Objectius dius, quin disbarat. Jo mira, de dos quarts de nou del matí fins a les cinc de la tarda. Demà ja tornarà a sortir el sol.

¾    Bé! Malgrat tot, som uns afortunats que tenim feina i, cobrem per anar vivint. N’hi ha d’altres que ho passen molt magre.

¾    Sí, tens raó! - Va mirar el telèfon, no sé si per si hi s’havia algun missatge o, per mirar l’hora. 

Veient que la cosa no funciona prou bé, he intentat introduir altres temes a la nostra xerrada.

¾    Que et sembla la política? Aquest, el president ... - No he acabat la pregunta perquè inquiet, m’ha interromput.

¾    Uff! De política ni parlar-ne. Prou que n’escolto, a la feina.

¾    Què et sembla, això del Barça i l’àrbitre.

¾    Cony! No parlem de futbol, prou merder que hi ha. No val la pena discutir-ho.   

¾    Actualment hi ha programes de televisió que són esgarrifosos.- He provat, a veure si trobava algun tema que li fos plaent, per enraonar una estona més.

¾    Sí, tens tota la raó, però ja s’ho faran.- Va tornar a guaitar el mòbil. Em posava nerviós. A més ell, no feia cap esforç per encetar una conversació, sobre alguna cosa que li agradés.

¾    Jo vull comprar-me un cotxe nou. Quin et compraries?

¾    Jo, cap. Entre això de la gasolina i l’electricitat no és el moment de fer cap inversió. Aprofita el que tens. Consell d’amic. Jo prefereixo anar a peu, no tinc cotxe, ni moto, ni tant sol una bicicleta. A peu, com Jesucrist.

¾    I la família què opina?

¾    Família? Tampoc en tinc. Va haver-hi una vegada una noia però, no vaig superar els dubtes i, ho vaig deixar. 

Estic desesperat, no sé de què parlar. Ell continua mirant el telèfon. Finalment  he optat per parlar de l’església:

¾    Què et sembla el Sant Pare?

¾    De religió ni intentar parlar-ne. Tema tabú!

¾    Collons!! -Vaig exclamar.- Joan de què parlem, de les dones?

¾    Calla que dius! D’això ni se’n parla. Seràs innocent, tal com està la situació.

¾    I la música no té interessa, Joan?

¾    Quina música! Et refereixes a aquests que surten cridant o amb cançons ofensives o inintel·ligibles., No, ni molt menys. 

Caram! Caram! Caram! He mormolat per mi mateix. He pensat: potser l’art, li interessa, provaré a veure si així aconseguim trobar un tema per enraonar. Però, en aquests moments, el Joan aixeca el dit i em diu :

¾    Un moment, m’ha arribat un missatge.- I agafa el telèfon.  

Comença a donar ditades amunt i avall, algun cop somriu. Em mira i fa un somriure, que més aviat, és una ganyota, s’aixeca i em diu:

¾    M’ha encantat parlar amb tu. Ens hem de trobar un altre dia. És interessant comunicar-se amb els amics. 

Em dona una mà tota flàccida i tova, i marxa. Demano al cambrer la nota de la consumició i m’adono que també hi ha, a més del meu cafè, el whisky que s’ha pres el meu amic.  

Déu meu! Hi ha persones que no canvien mai, per molts anys que passin. 

Miquel Pujol Mur

EL ROBATORI

 

La Maria, va tota concentrada en el què vol comprar, a la verduleria. A l’arribar a la cantonada del passeig, ensopega violentament amb un altra dona, que també sembla va despistada. La dona una mica més jove, explota amb veu alta, plena de recriminacions prou punyents. 

¾    Mare de Déu Senyor! Com va vostè pel carrer! Què no vigila. Deu anar pensant en les musaranyes. 

La Maria es pica per les paraules acusadores de la dona.

¾    I vostè què? Tampoc deu anar gaire atenta. Em podia haver esquivat o, parar-se.

¾    Ai! Dispensi, es que vaig tard, per recollir els nens a col·legi. Oi! Què porta vostè, penjat rere de l’abric. 

La Maria s’esvera. L’abric és nou li ha regalat el seu home per l’aniversari de noces.

¾    On! On!- Exclama neguitosa.

¾    Miri! Miri! Ai! No és res. Vigili a les cantonades. 

La Maria continua el seu camí. L’altra dona desapareix ràpidament. Més tranquil·la la dona mira la bossa de mà. S’estranya, per què és oberta? Ostres! El moneder no hi és. Corra apressada a la cantonada. No hi ha ningú al carrer. 

Són aquelles coses que passen. 

Diàriament amb mil estratagemes els lladres roben molts objectes a les confiades persones. 

Miquel Pujol Mur