Sortir de casa i trobar-me amb el soroll del cotxes, la gent que enraona en veu alta, les presses i les empentes. Agafar el Metro i escoltar aquell soroll de rodes del comboi del tren, frenant. El corrent d’aire que produeix a l’entrar a l’estació, em posa els nervis a punt de esclatar.
Tot seguit, l’oficina, aquella taula que no aconsegueixo mai buidar. Sembla, ben bé, que sigui l’arxiu de documents per resoldre. Les trucades telefòniques, no una, sinó mil. Aleshores, el Cap exigint-me els informes i la situació de cada una de les qüestions prèvies. Després, asseure’m a la sala de conferències per intentar gestionar, amb els clients les diferents qüestions. En acabar, enviar correus electrònic als responsables de grup, per informar dels acords aconseguits. Sempre, tot, segons, el parer convingut amb anterioritat amb el Cap, no la meva opinió personal.
Mirant el rellotge contínuament, adonant-me que no avancen gens les busques. Malgrat tot, hauria de recordar que la meva feina no acaba com la dels companys, quan el rellotge marca les set. No! Jo he de continuar treballant, per intentar resoldre tots els problemes del dia d’avui. Demà la taula tornarà a ser plena de papers i de documents per analitzar. Aquesta és la meva vida, dia a dia. Després, els companys em diuen que estic molt ben pagat i, que tinc la sort i, la responsabilitat, de ser l’ull dret del Cap. No sé com he arribat a aquesta situació, Sí! Ha estat culpa del meu caràcter exigent amb mi mateix, de ser treballador i ordenat. No abandonar, fins a deixar la feina, sempre, resolta.
Aquesta setmana he demanat uns dies d’excedència, malgrat saber que a la propera, els documents s’hauran multiplicat per sis. Una pila per cada dia.
Després de dinar, he sortit a caminar pel bosc. Potser m’he allunyat massa. Però necessito exercitar el cos i gaudir del silenci. Només, tenir al cap els meus pensaments, per molt ridículs que puguin ser. Deixar-me el mòbil a l’hostal, ha estat una alliberació. Tampoc cap ordinador no m’acompanya en aquesta denominem-la fugida. Només jo i el meu jo intern.
M’he allunyat, m’he perdut dins les meves idees i, finalment en l’arribar al mirador, estava força cansat. Lassat de cos i buit de pensaments. M’he assegut i, la quietud de l’ambient ha pogut més que la prudència. M’he adormit, mirant el bell paisatge, quasi silenciós, tret del cant dels ocells i de l’esquella llunyana d’alguna vaca.
Al despertar del meu somni reparador, m’he adonat, que el sol fuig rere les muntanyes i, que la foscor avança inexorablement. He volgut tornar enrere pel mateix camí, però m’he trobat sense saber quin era la pista adequada. Rodejat d’arbres, matolls i argelagues m’he extraviat. He caminat sense rumb. Finalment caminant per un dels passadissos que es marquen a les herbes entre el arbres he vist com una llum, una claredat que ha alleugerit els dubtes del meu intel·lecte.
Però m’he enganyat, allò no era l’hostal, sinó una cabana de pedra seca i la llum només era el darrer reflex, en una pedra blanca, del sol al minvar en l’horitzó.
De sobte, un tro fort i proper, ha il·luminat per un moment l’entorn on em trobo. M’he esparverat i parat un instant. Però, la pluja ha acompanyat d’immediat el tro i en un moment el meu cos degota aigua. El cabell xop, els ulls negats, de la mateixa pluja. Les sabates, enfonsant-se en el terra com si em volguessin impedir caminar. Fent un suprem esforç, he corregut cap a la cabana que sembla, purament un munt de fosques pedres, abandonat.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada