Com que la meva fatiga, pot més que totes les raons del món, he optat per entrar-hi. Comença a ploure, encara més fort. M’ha sorprès l’espai interior, és més gran del que jo em pensava. Un foc llueix enmig, un foc sense flames i, sense fum. Només el llum de les brases aclareix les ombres i, hi ha una mica d’escalfor. A fora només s’escolta el soroll de la pluja que amb fúria s’escampa damunt la terra.
Prop del foc, uns ulls em miren amb
curiositat. I una forta veu d’home m’ha parlat:
¾ Què, amic, t’has perdut enmig de la pluja? Pica fort la tempesta! Eh, noi! Treu-te la roba molla i abriga’t.
M’ha llançat, des d’un racó, un
espècie de flassada. No sé si és neta o bruta. Tampoc és el moment d’esbrinar-ho,
xop com estic, de cap a peus. M’he desprès de la primera roba, tota molla i,
pràcticament amb roba interior m’he cobert amb la manta. Li he dit simplement:
¾
Gràcies!
– Estic estranyat de la seva presència en un lloc tan escadusser de trobar.
M’ha ofert una ampolla, he suposat
que és licor.
¾ Beu, que et farà entrar un xic en calor. Estàs tremolant.
He fet un llarg trago. En un principi pensava que el líquid seria una cosa forta, però he begut un líquid ambarí i suau, que m’ha alleugerit el tremolor. Poc desprès, he caigut en un son profund i reconfortant. El foc, la manta i la beguda m’han causat un estat de placidesa total. Mes, quan ja feia una estona llarga que dormitava, un neguit, una angúnia, han començat a apoderar-se de mi.
He obert els ulls, les brases, només són un petit caliu. L’home no hi és. Però, m’ha abassegat veure una espècie de túnel, que surt d’una de les parets i s’aprofundeix en la terra. Un impuls agosarat m’ha fet caminar dins el forat. Tot ha estat avançar i, una tènue llum m’aclareix el camí, fins arribar a una gran sala. De cop, la llum ha deixat de fer l’entorn, visible i m’he detingut enmig de la caverna, a les fosques. Al principi m’he aterrit, però m’envolta una sensació de pau que em fa estar quiet i, fins i tot, m’he assegut.
Poc a poc la llum ha il·luminat el sostre de la caverna, com si fos la sala d’un planetari. Però, no han estat; les estrelles, ni els planetes, ni el firmament, el que s’ha representat en la suposada pantalla. Han estat retalls de la meva vida, des d’infant, fins el moment actual. El meu neguit, sempre des de petit. Les ganes de merèixer l’aprovació dels altres. L’ànsia de guanyar diners. El triomfar, treballant més i millor que ningú. L’esclavituad de la feina. També la meva solitud i les meves dèries.
En aquella cova i, assegut en la foscor, he comprès que en moltes ocasions m’ha lligat més la part material de la vida, que la humana. Poc a poc, vaig sortint de la sopor, evadint-me de la foscor i he mirat el que m’envolta amb els ulls oberts. A la cabana no hi ha res, només un cobertor vell i la cendra d’unes brases, de fa temps, ni home ni ampolla. Sota la manta estic vestit, tal com havia entrat.
M’ha sorprès i aterrit al mateix
temps, un cop a la porta. El cap d’un home
ha eixit pel forat, m’ha vist i, ha cridat a uns altres, que eren fora
¾ Està aquí!
M’ha dirigit la paraula per dir-me:
¾ Es troba bé? L’hem estat buscant tota la nit. Com que no porta el mòbil ... La Carina està encara, espantada, pensant en si li ha passat alguna desgràcia. L’aprecia molt aquesta noia. Afanyi’s que vol tornar a ploure.
Vaig treure el cap al nou dia. Continuava bromós. Però el meu interior lluia un nou sol. He reflexionat sobre la meva vida i, la meva situació. He decidit no tornar a la capital. He somrigut pensant en la Carina.
Potser, no he m’havia adonat, mai del seu interès per un client adust i sempre cavil·lós. Però tal vegada ara és el moment d’agrair-li i intentar canviar.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada