Apreciats amics seguidors.
Com és habitual en aquestes dates les aprofitem per intentar
ordenar les
idees.
Una forma tan vàlida com altres per dir que intentarem no fer
cap escrit.
Una mica de repòs no va gens malament.
Malgrat tot, sé ben bé que no ho farem. O cercarem nous indrets
o, noves esglésies.
AMICS D’ESCRIT AL BERGUEDÀ
fins el 11 de gener del 2023.
Aquí hauria de posar: Si Déu vol!! Espero que així sigui.
Havent visitat amb anterioritat el Castell de Púbol i les seves dependències. profundament lligades amb el record de la seva esposa Gala, ens quedava la recança de no conèixer també la casa de Port Lligat, a Cadaqués.
Aquest lloc és conegut internacionalment per ser el lloc de residència de Salvador Dalí . En el que va ser casa seva avui es pot visitar la Casa Museu Salvador Dalí . Salvador Dalí va viure en aquesta casa que ell mateix va dissenyar. Dalí va viure aquí des del 1930 fins a la mort de Gala , la seva dona el 1982, i la col·lecció, una mica incoherent, de tres cabanes de pescadors, és ara un museu que ofereix una petita ullada a la seva vida única.
El paratge té tota la màgia de la Costa Brava. La badia davant de la residència d’en Dalí, antic port de pescadors, ens mostrava una mar d’aigua neta que arrecerada per la illa que la tanca, era tota calma, suau i plena d’onades plaents.
Les restes d’una barca, ja decadents, són davant el carrer del conjunt de cases sota d’un arbre. Un cartell d’avís ens comminava a “no tocar”.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
No sé què fer? És que l’Alig! Em comporta molts problemes. Perdoneu, no m’he presentat. Els pares sempre m’ho repeteixen. Nena, has de ser molt educada i, quan parlis amb estranys, sempre, sempre, primer, t’has de presentar. Doncs ho vaig a fer. Em dic Elisenda, tinc setze anys, tinc una mascota des dels quatre anys i, soc una noia molt maca i simpàtica. Eixerida i força exuberant per ña meva edat, però la meva mascota m’impedeix certes coses.
Diàriament, nedem juntes a la piscina. L’acaricio i li dono algun que altre petó. Alguna vegada baixem al riu i, nedem lliures en les aigües fredes. A ella no li agrada gens, em diu sempre que les aigües, són massa fredes, pel seu gust.
Però ara sí que bé el gros problema. Ja he dit que soc exuberant i ben formada, semblo, ben bé, una nimfa de les aigües. Quan baixem al riu, sempre al capvespre, nedo despullada. Juguem rebolcant-nos en el corrent, en completa llibertat. Fa tants anys que ho fem, que per a nosaltres no presenta cap problema. Són ja tretze anys que ens acompanyem mútuament. Però, ara estic desesperada; si la cosa continua així em quedaré conca. Ell s’ha tornat, jo diria que gelós.
Quan veu un noi, xicot o home, que em mira més del compte, quan nedem lliures al riu, s’hi acosta silenciosament i l’arrossega dins l’aigua. Ja se n’ha cruspit tres.
Ai! Mascota meva! Sí això continua així, em veure obligada a triar entre casar-me, o tu, estimat cocodril.
Miquel Pujol Mur
la mà que el va crear: t’estimo tant
que vull que el teu enyor es torni oblit
perquè no m’hagis d’enyorar plorant.
William
Shakespeare, escriptor anglès (1564-1616)
Quan, com a mi, han passat tants anys, la vida és plena de records. Aquesta tarda, he llegit els versos de l’escriptor i poeta, (no sé de quin racó del pensament m’ha sortit la paraula: bard, com definició de poeta, tal vegada del temps de col·legial). Aleshores, m’ha vingut a la memòria, el calaix del secreter, on la meva dona guardava els seus més íntims secrets. Aquell lloc, on no volia que m’aproximés mai. Sempre em deia. Aquest espai és meu, és privat i, ningú té dret a tafanejar cap de les meves pertinences.
Ja fa dos anys que no m’acompanya; la mort va complir la seva feina, desgraciada feina, i me la va arrabassar quan més companyia ens fèiem; passades les dèries juvenils, quan el pas dels anys, va apaivagant les passions. Quan una simple carícia ens omplia l’esperit. Quan una paraula tenia tan valor, com tot l’acte amorós. Just, en aquest moment, la fosca senyora, va segar-li l’existència.
Decidit, impulsat per la memòria d’una vida, pujo les escales fins aquella, la seva petita cambra, més aviat el seu santuari, on es retirava a cosir, a llegir, a escriure i potser tal vegada, a resar. En aquells moments, em deixava la nostra petita biblioteca per a les meves coses, com sempre em deia. Sí, com ho llegiu: la nostra petita casa, la nostra petita cuina, la nostra petita habitació, ja que mai hem necessitat que cap gran cosa ens envoltés. Amb nosaltres, tot era suficient, tot en petites proporcions i amb força amor per les coses, per respectar les nostres idees i per nosaltres mateixos. El nostre amor, ho embellia tot.
He obert la porta, i l’aroma de la seva presència encara omplia el petit espai. Com si em volgués demostrar que en aquella habitació sempre hi havia hagut una mestressa que hi disposava i, malgrat no hi fos, sempre seria seva.
Obro un xic el porticó de la finestra, només el porticó. La finestra mai, perdria els perfums d’una dona a la que estimava i encara estimo.
Alguna vegada, quan veig que el sol declina, a la tarda, quan les foscors comencen a omplir les parets del pati, hi pujo, m’assec en una cadira i sembla, ben bé, com si hi fos present i, calmés les meves dèries.
Noto, com si les seves mans acaronessin el meu cap i, em digués: Calma’t que demà serà un nou dia. El sol tornarà a brillar i, el teu ànim reviscolarà, com sempre. Tingues-me present, però no ploris la meva absència. Viu, que jo tinc tota la paciència del món, sense cap pressa i sàpigues que veure’t viu. també forma part del record de la meva existència. Sense tu i, la teva memòria jo ja no seré res, no hauré viscut.
Remoc els papers del seu escriptori, trobo un sobre que diu: A tu, el meu amor de sempre. No l’obro, el deixo dintre i tanco el caixó. A continuació davallo cap a la meva biblioteca, el meu racó. No ho vull llegir, perquè segurament la meva ment i, el meu cor caurien en una total depressió. Prefereixo saber l’existència d’un escrit dedicat a mi, que saber el seu contingut. Les seves darreres paraules, aquell senzill: t’estimo; és suficient per als meus records.
Aleshores, em venen a la memòria les paraules i el sentir del poeta. Quanta raó hi havia en les seves rimes.
Miquel Pujol Mur
Sense tastar el licor, ni tampoc tocar la copa, m’he posat dempeus i he demanat al meu acompanyant, de sortir. L’excusa, un sobtat mal de cap.
Tot això ha quedat amagat en un batibull obscur dins del meu cap i me’n vull oblidar. Començo a sortir al carrer. He parlat amb el rector i continuo tenint la meva plaça de professor. He canviat molt, abans era un jove vigorós i ara estic prim, sec, més aviat, i ullerós. El meu cabell s’ha tornat blanc i, prenc una barbaritat de píndoles, per mantenir el meu cap, sense pensar en el que em va succeir.
He trobat la Núria. M’ha mirat fixament
abans de dir-me res
¾
Ets
tu? El Roger?
¾
Sí!-
mirant la seva panxa, ja grossa, he comentat.- del “brasileiro”. I la “fazenda”?
¾
Una
barraca dins d’una “favela”. Sense llum, ni aigua. Només una font en una plaça
propera. El primer dia, em va tractar com una reina. Vaig conèixer un esclat de
sensacions, com mai havia sentit. He de reconèixer que el meu romanticisme, no
em va deixar veure la misèria que m’envoltava. El tercer dia em va prostituir
i, el quart va dir, que no servia per aquesta feina, era massa primmirada i, em
va vendre al propietari d’una “fazenda”, perduda enmig del Mato Grosso.
¾
Pobra
Núria! I com te’n vas lliurar d’aquest desgraciat succés.
¾ Sort, vaig tenir dels meus pares. Intranquils, al no tenir notícies meves, van preguntar a l’Ambaixada i, gràcies a un proveïdor de la casa, a qui vaig fer llàstima, em van trobar i em van repatriar. Però, el mal ja estava fet. Tampoc m’he volgut desfer, malgrat sigui com a càstig, del meu enganyós romanticisme. La manca del qual, sempre et vaig reprotxar. Quant he plorar, per no haver-te cregut!
Me la vaig mirar. No era la mateixa, que jo recordava. Tampoc jo, era el mateix. Havíem passat dues experiències, plenes de malastrugances. Totes les il·lusions de la nostra vida ens les havien manllevat: Les havien trepitjat, arrossegant fortament les soles de les sabates per sobre, com volent-les, o volent-nos, esmicolar. Les nostres cares ho demostraven. Jo no era el mateix i ella tampoc. Però era la Núria dels meus records, la Núria de sempre. Sense saber per què, li vaig allargar la mà. La va agafar i me la va prémer fortament. Una corrent, quasi elèctrica, ens va recórrer els cossos. Ella i jo, vam entendre que havíem de seguir junts. Malgrat tot, érem els de sempre. Vaig acceptar aquell fill, com si també fos meu. Era el fill de la meva Núria i, per què no, també del meu avenir.
Les meves darreres paraules d’aquest
retrobament, que va ser per sempre, van ser:
¾ T’adones, que malgrat tot, soc un romàntic.
Miquel Pujol Mur
L’home de parlar amable continua assegut a la seva butaca, sense cap moviment que denoti cap sentiment, ni congoixa. Fred com una panna de glaç, impertorbable, sembla tal vegada que no ha passat res. Tampoc denota la seva fisonomia que hi ha un nou cadàver a la casa i, aquest darrer a la mateixa sala on estem. Fuma tranquil·lament un gros cigarro de blanca cendra i d’un aroma embriagador. Tartamudejo i li pregunto quasi cridant:
¾ Que no sent la música? Què no veu aquest home caigut mort i, ple de sang?. Què no ha vist, o sentit caure la safata?
Em mira indiferent, recolza, per un instant,
el puro dins el cendrer i li retira la cendra. Amb total calma i ple de
parsimònia és posa un dit a l’orella dreta, després a l’esquerra, és mira els
dits per si hi tingués una mica de cera. Mirant-me fixament em contesta, però
com si fos una reflexió cap a si mateix:
¾
Hauré
d’anar al metge de l’oïda. Música diu, no n’he escoltat cap.
¾
Si
una que sona com: Pim! Pam! Pum! Tots morts.
¾
Com
diu? Això és una cançó infantil i, aquí tots som grans.
¾
Però
els morts, no dirà que no ho ha vist
¾ Ah! Són coses de la vida. Uns moren i, els altres viuen. Què vol fer-hi! Va! No es preocupi, anem a sopar.
Agafant-me de la mà m’ha arrossegat
a una altra habitació contigua. El menjador.
¾ Veu, com cada dia, bufet lliure. Agafi el que vulguí i, a sopar. Després farem una mica de tertúlia. I després a dormir fins demà.
No havia menjat res des del matí. L’estòmac i els budells em grinyolaven famolencs. Fent un esforç, vaig agafar un plat i em vaig servir alguna de les suculentes viandes. Però a l’asseure’m a la cadira, vaig quedar catatònic. A cada cadira, hi havia un cos degollat i el cap era posat en un plat, a la taula, davant seu.
Què de de dir. Vaig perdre la consciència. No sé si hi ha alguna cosa més a perdre. Vaig perdre tota sensació, tot sentiment i no sabia on era. Mes al tornar a mirar a la taula va sentir-se un altre cop la musiqueta i vaig veure com el meu acompanyant s’asseia, millor dit queia pesadament a la seva cadira, però el seu cap ja era posat en el plat, amb les viandes que s’havia servit.
Que va ocorre desprès no ho sé. A algun metge, l’he sentit a dir, crec que ha dit, que em vam trobar perdut en el bosc, despullat i bordant com un llop. També que quan dormo, sempre neguitós parlo de cares que es belluguen i dansen en el meu llit. I cossos, sense cap, que em persegueixen per un jardí tot negre i, ple de punxes que em ferien per tot arreu.
Manat pel doctor de la teràpia de
grup he tornat a pujar a la mansió acompanyat d’un infermer. M’ha dit que la
millor manera de curar-se d’aquest malson és enfrontar-se de ple amb el lloc i
la situació. La mateixa porta, el mateix passeig envoltat de rosers i el mateix
edifici. Dues dolces criatures gronxant-se,
tot contents, entremig de rialles. Ens ha atès el matrimoni propietari
de la finca. Molt simpàtics i amables, fins i tot, ens han convidat a beure. La
senyora ha tret unes copes a la terrassa. Però! Les seves paraules m’han aterrit:
¾ Ratafia, amics! Els animarà.
Continuarà...
Miquel Pujol Mur
