L’home de parlar amable continua assegut a la seva butaca, sense cap moviment que denoti cap sentiment, ni congoixa. Fred com una panna de glaç, impertorbable, sembla tal vegada que no ha passat res. Tampoc denota la seva fisonomia que hi ha un nou cadàver a la casa i, aquest darrer a la mateixa sala on estem. Fuma tranquil·lament un gros cigarro de blanca cendra i d’un aroma embriagador. Tartamudejo i li pregunto quasi cridant:
¾ Que no sent la música? Què no veu aquest home caigut mort i, ple de sang?. Què no ha vist, o sentit caure la safata?
Em mira indiferent, recolza, per un instant,
el puro dins el cendrer i li retira la cendra. Amb total calma i ple de
parsimònia és posa un dit a l’orella dreta, després a l’esquerra, és mira els
dits per si hi tingués una mica de cera. Mirant-me fixament em contesta, però
com si fos una reflexió cap a si mateix:
¾
Hauré
d’anar al metge de l’oïda. Música diu, no n’he escoltat cap.
¾
Si
una que sona com: Pim! Pam! Pum! Tots morts.
¾
Com
diu? Això és una cançó infantil i, aquí tots som grans.
¾
Però
els morts, no dirà que no ho ha vist
¾ Ah! Són coses de la vida. Uns moren i, els altres viuen. Què vol fer-hi! Va! No es preocupi, anem a sopar.
Agafant-me de la mà m’ha arrossegat
a una altra habitació contigua. El menjador.
¾ Veu, com cada dia, bufet lliure. Agafi el que vulguí i, a sopar. Després farem una mica de tertúlia. I després a dormir fins demà.
No havia menjat res des del matí. L’estòmac i els budells em grinyolaven famolencs. Fent un esforç, vaig agafar un plat i em vaig servir alguna de les suculentes viandes. Però a l’asseure’m a la cadira, vaig quedar catatònic. A cada cadira, hi havia un cos degollat i el cap era posat en un plat, a la taula, davant seu.
Què de de dir. Vaig perdre la consciència. No sé si hi ha alguna cosa més a perdre. Vaig perdre tota sensació, tot sentiment i no sabia on era. Mes al tornar a mirar a la taula va sentir-se un altre cop la musiqueta i vaig veure com el meu acompanyant s’asseia, millor dit queia pesadament a la seva cadira, però el seu cap ja era posat en el plat, amb les viandes que s’havia servit.
Que va ocorre desprès no ho sé. A algun metge, l’he sentit a dir, crec que ha dit, que em vam trobar perdut en el bosc, despullat i bordant com un llop. També que quan dormo, sempre neguitós parlo de cares que es belluguen i dansen en el meu llit. I cossos, sense cap, que em persegueixen per un jardí tot negre i, ple de punxes que em ferien per tot arreu.
Manat pel doctor de la teràpia de
grup he tornat a pujar a la mansió acompanyat d’un infermer. M’ha dit que la
millor manera de curar-se d’aquest malson és enfrontar-se de ple amb el lloc i
la situació. La mateixa porta, el mateix passeig envoltat de rosers i el mateix
edifici. Dues dolces criatures gronxant-se,
tot contents, entremig de rialles. Ens ha atès el matrimoni propietari
de la finca. Molt simpàtics i amables, fins i tot, ens han convidat a beure. La
senyora ha tret unes copes a la terrassa. Però! Les seves paraules m’han aterrit:
¾ Ratafia, amics! Els animarà.
Continuarà...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada