Sense tastar el licor, ni tampoc tocar la copa, m’he posat dempeus i he demanat al meu acompanyant, de sortir. L’excusa, un sobtat mal de cap.
Tot això ha quedat amagat en un batibull obscur dins del meu cap i me’n vull oblidar. Començo a sortir al carrer. He parlat amb el rector i continuo tenint la meva plaça de professor. He canviat molt, abans era un jove vigorós i ara estic prim, sec, més aviat, i ullerós. El meu cabell s’ha tornat blanc i, prenc una barbaritat de píndoles, per mantenir el meu cap, sense pensar en el que em va succeir.
He trobat la Núria. M’ha mirat fixament
abans de dir-me res
¾
Ets
tu? El Roger?
¾
Sí!-
mirant la seva panxa, ja grossa, he comentat.- del “brasileiro”. I la “fazenda”?
¾
Una
barraca dins d’una “favela”. Sense llum, ni aigua. Només una font en una plaça
propera. El primer dia, em va tractar com una reina. Vaig conèixer un esclat de
sensacions, com mai havia sentit. He de reconèixer que el meu romanticisme, no
em va deixar veure la misèria que m’envoltava. El tercer dia em va prostituir
i, el quart va dir, que no servia per aquesta feina, era massa primmirada i, em
va vendre al propietari d’una “fazenda”, perduda enmig del Mato Grosso.
¾
Pobra
Núria! I com te’n vas lliurar d’aquest desgraciat succés.
¾ Sort, vaig tenir dels meus pares. Intranquils, al no tenir notícies meves, van preguntar a l’Ambaixada i, gràcies a un proveïdor de la casa, a qui vaig fer llàstima, em van trobar i em van repatriar. Però, el mal ja estava fet. Tampoc m’he volgut desfer, malgrat sigui com a càstig, del meu enganyós romanticisme. La manca del qual, sempre et vaig reprotxar. Quant he plorar, per no haver-te cregut!
Me la vaig mirar. No era la mateixa, que jo recordava. Tampoc jo, era el mateix. Havíem passat dues experiències, plenes de malastrugances. Totes les il·lusions de la nostra vida ens les havien manllevat: Les havien trepitjat, arrossegant fortament les soles de les sabates per sobre, com volent-les, o volent-nos, esmicolar. Les nostres cares ho demostraven. Jo no era el mateix i ella tampoc. Però era la Núria dels meus records, la Núria de sempre. Sense saber per què, li vaig allargar la mà. La va agafar i me la va prémer fortament. Una corrent, quasi elèctrica, ens va recórrer els cossos. Ella i jo, vam entendre que havíem de seguir junts. Malgrat tot, érem els de sempre. Vaig acceptar aquell fill, com si també fos meu. Era el fill de la meva Núria i, per què no, també del meu avenir.
Les meves darreres paraules d’aquest
retrobament, que va ser per sempre, van ser:
¾ T’adones, que malgrat tot, soc un romàntic.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada