DOTZE PARAULES COMPROMESES

El treball del taller d’escriptura consistia en utilitzar una sèrie de paraules i fer un text que les utilitzes totes. Així va quedar el relat.

La nit és fosca. Des del meu amagatall dins l’armari de fusta d’alzina observo la porta. Entra una colla d’homes i l’últim és un home alt, vestit de fosc. Una de les seves cames és de fusta i porta un lloro pujat damunt de l’espatlla.

A la cintura porta una faixa molt ampla feta de cordill trenat. D’un costat penja una espasa de fulla corba. Al darrera, i ficada dins l’entramat es veu la culata d’una pistola.

La seva cara es plena de cicatrius i la mirada del seu únic ull fa tremolar. Amagat i mal posat dins l’armari, vull escriure una nota per al meu padrí explicant-li la tenebrosa presència.

Però primer, observo. L’home, no s’asseu com els seus companys en els tamborets de la tasca, sinó que és deixa caure damunt del bagul que han entrat. Clava un cop de puny damunt del taulell i crida:

¾     Taberner! Porta uns tramussos pel lloro i unes pintes de cervesa per nosaltres. I que no hi hagi cap mosca a dins de les gerres.

El cop de colze de la meva dona em desperta. Em diu malhumorada.

¾     Què remugues, que crides tant. No em deixes dormir.

Malaguanyat somni, ara que m’ho passava bé.

Gràcies per la inspiració, Robert Louis Stevenson

Miquel Pujol Mur

UN MAL SOMNI

El Biel dorm a la seva habitació. L’àvia escolta el seu respirar intranquil. De tant en tant, sent un xiscle i un sospir, quasi un sanglot i nota el seu regirar-se dins el llit.

Amoïnada entra a l’habitació a veure el seu nét i tapar-lo si fos convenient. Sempre és en el pensament de la dona que no es refredi el xic.

La seva filla i el seu gendre han aprofitat les festes per anar-se’n a fer un creuer pel Mediterrani. Ella s’ha quedat el nen molt contenta i satisfeta de tenir el nét a casa i poder malcriar-lo un dies, aprofitant-se de la absència de la filla. Què no faria una iaia pel bé del seu nét/neta.

Només s’acosta al llit quan el nen espantat i amb els ulls oberts crida:

¾     Han vingut iaia, han vingut!

¾     Aquí no hi ha ningú, Que no ho veus Biel?

¾     Sí, iaia, sí. Han vingut del bosc. No feien soroll. Les seves passes eren silencioses. En arribar han il·luminat la plaça i han dansat envoltats de força llum. Deien que perseguien els esperits dolents.

¾     Dolents, aquí ho hi ha d’esperits dolents. Ni malvats tampoc! Segurament la Patum, el salt de plens t’han impressionat.

¾     No, iaia, que eren els homes dels bosc, s’embolicaven amb vidalba i portaven caretes verdes. Deien que volien castigar els dolents, els bruts, els que ho llencen tot per terra, els que beuen massa. Per això han vingut del bosc per espantar-los. Després en silenci com havien vingut, han marxat.

¾     Va Biel, aquesta nit has vist massa la Patum. Demà ho veuràs diferent.

¾     No, iaia, no han marxat del tot ens vigilen. Demà al matí t’ho ensenyaré. Jo sé el camí.

L’endemà després d’esmorzar el Biel pren per la mà a la l’àvia i se la emporta cap a la baga de Queralt.

¾     Veus, iaia, aquest hi era i aquest també i aquest ...

¾     Va Biel, que ha estat la Patum.

¾     Sí, iaia. Però ens vigilen perquè no ho fem tot malbé. Mira, mira.

I assenyala un grup d’arbres que tenen posades la careta del plens en els seus troncs.

¾     Ai, Verge santa! Marxem a casa! - Exclama la iaia espantada.

¾     Ja t’ho deia iaia! Ens vigilen perquè no destruïm el medi ambient i respectem la natura i les ciutats.

CIVISME: Prou de places i carrers plens de llaunes, plàstics i deixalles de tota mena. Cuidem el nostre entorn i tot el que l’envolta.

Miquel Pujol Mur

VA CAURE AL POU

La Laieta és agenollada a la seva habitació. L’Eliseu, el seu home dorm en un costat del llit de matrimoni i ronca tènuement. La Laieta és una doneta molt prima i força gran, uns vuitanta llargs. Amb l’Eliseu, un homenàs treballador com el que més, però aficionat a les cartes i al bar, no ha tingut fills. Lliurada de la maternitat, malgrat sempre li ha pesat, la religió ha estat el suport de la seva vida. S’ha dedicat a cuidar-se de l’església. A ser l’ànima caritativa disposada en tota ocasió i per la causa que fos, per ajudar als necessitats, per cuidar malalts o tenir cura de la roba dels pobres.

L’altra gran passió, a la que ha dedicat també molt temps, ha estat la canalla dels seus amics i veïns. Ha conegut de sempre tota la mainada del poble i per molts d’ells és una segona mare, darrerament ja una segona àvia. Mai ha mancat un caramelet a la seva butxaca. O un mocador, que s’han de netejar moltes llagrimetes dels ulls dels infants.

Fervent religiosa, ha muntat una capelleta en un racó de la cambra matrimonial. Hi ha una Sant Crist i tot d’estampetes de la Verge i els Sants. En ella, cada nit de genolls damunt d’una prima catifa resa i aprofita per repassar els fets del dia. L’estora no és gens tova, perquè pensa que Déu escolta millor al que senten alguna molèstia mentre parlen amb ell. Ella aquestes reflexions les anomena exàmens de consciència. Els roncs del seu marit l’acompanyen en els pensaments com si fossin la part coral de la seva ment.

Ara està repassant els fets d’aquesta tarda. Quines coses de dir-nos el mossèn a l’hora del rosari. Ave Maria Puríssima! Una, va amb bona fe a resar la novena amb les companyes, arriba mossèn Pere i ens esbomba la desagradable notícia. Mira que dir-nos així de cop: Tot just quan estava a punt d’agafar la galleda, va fallar-li una cama i va caure al pou. Mentre queia ...

Pobre Joan quina desgràcia li ha passat. Això que era un bon noi. El Senyor el tingui al seu costat a la Glòria! Pare nostre que esteu en el cel, tingueu misericòrdia de la seva ànima.

Ai! No sé treure-me’l del cap. Tan amable que havia estat sempre. Crec en Déu Pare, tot poderós i en la Verge Maria! Quin disgust per la seva mare! Sant Joan, el seu patró, serà el seu advocat davant de la taula dels justos i  sabrà com protegir-lo. Jesús, fill de Déu, prega per nosaltres! Us imploro, Oh Senyor, per a què tingueu pietat del pobre Joan. Era la llum dels seus pares. El fill que volia prosseguir la tasca del seus antecessors. Treballar i cuidar la terra. Com ens vau ensenyar i al mateix temps castigar als homes en treure’ns del Paradís. Vós, oh Senyor, vau dir: Treballaràs la terra amb la suor del teu front. I això és el que agradava al Joan, treballar la terra i rebre la benedicció de veure créixer les plantes i fructificar en fruita. Els temps han canviat, ara ho feia amb un tractoràs, amb aire condicionat, però la seva intenció era digna. Benaventurats, sí Senyor, com ens ho vau transmetre: Feliços els nets de cor, perquè veuran a Déu.

 

Ja ho sé que corren veus que perseguia a les mosses. Oh, Senyor Déu de l’Univers! Vós que sou capaç de ser en molts llocs a la mateixa vegada, per això una de les vostres persones és l’Esperit Sant, sabeu que ho feia amb bona intenció. Vós, ho proclamàveu en les epístoles; si no vaig errada crec que vau dir: triaràs la teva parella, deixaràs als teus i aniràs pel món escampant la bona nova de la fe que salvarà als homes.  I el Joan va cercar durant força temps la seva parella, en va tenir moltes potser, però vós ja sabeu que trobar l’adequada fa dubtar, i molt. Vós en les benaventurances ho expresseu amb aquestes paraules: Feliços els pobres d’esperit, perquè d'ells és el Regne del Cel.

Alguna vegada també participava amb alguna bronca al bar però la seva intenció era bona, perseguia la veritat. Vós que teniu tota la saviesa del món! Perquè la saviesa sou Vós, que ens permeteu endinsar-nos un xic en la vostra profunditat per il·luminar la nostra ignorància. El Joan tenia sempre raó i és de justícia precisar que el seu equip de futbol és el millor. I Vós, ho deixàveu ben clar en la vostra benaurança: Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran saciats.

Pobre Joan, amb alguna raresa, qui no la té, era un bon noi. Crec que demà aniré a veure la seva mare i resar una mica per la salvació de la seva ànima.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Sigui santificat el vostre nom.

Vingui a nosaltres el vostre regne.

Amén

Ai, Senyor, pobre Joan. En mal moment li va passar aquesta desgràcia, ara amb la xicota embarassada i l’equip del poble que ha perdut el campionat. És que tots el homes són iguals, agosarats, valents però de cap calent.

Tot just quan estava a punt d’agafar la galleda, va fallar-li una cama i va caure al pou. Mentre queia ... què devia dir.

Miquel Pujol Mur

LA FLAMÍNIA S’HA PENJAT II

Inspirat en la novela “Scaramouche” de Rafael Sabatini.

A la poca estona surt amb la cara blanca i trasmudat.

¾     Senyor! Senyor! La Flamínia, penja com un fanal amb el seu vestit blanc i el coll torçat. Una abraçada amistosa, si us plau, ho necessito. És horrorós.

¾     I el Leandro? - pregunta espantat el gros amo.

¾     També plora. Ara mateix és estirat damunt el terra i no fa més que somicar.

¾     A veure, pensem! A això cal donar-li una solució, la Flamínia no pot faltar demà a la rua. El fill de l’alcalde feia uns ulls com a plats quan la mirava. On és l’Scaramouche? Tu cerca’l, Pierrot!

¾     Jo que sé! - respon aquest amb aire del que no vol saber-ne res de res.- Haurà fugit. Ja sabeu com és molt amic, una vegada ha armat la bronca, de desaparèixer. El que vingui darrere que hi busqui la solució. I si troba entremig unes faldilles, encara més!!

¾     Sí tot el que vulguis, però al mateix temps, és el de més ingeni i el més trapella. Ell sabrà com sortir-se’n de tot.

Poc després s’escolta una veu que torna alegrement del poble cantant amb veu abaritonada.

¾     Veniu molt content, Scaramouche.- inquireix recelós el Pantaleone.- Segurament la sort us ha estat propícia. Joc o dones?

¾     Mireu, és que la tavernera és vídua, força xamosa i anava ..., vós ja m’enteneu. Ens hem passat una estona força divertida i productiva. – Es treu unes quantes monedes d’or de la butxaca.- Demà m’ha promès que a canvi de més estona hi haurà més diners. Em sembla que sóc del seu grat. Ai! Aviat us deixaré i em convertiré amb taverner. I aquí què? Us veig esvarats.

¾     La Flamínia s’ha suïcidat.- Crida el Pantaleone.- Demà hem de fer una rua pel poble ... I el fill de  l’alcalde ...

Scaramouche queda pensatiu rere la seva emmascarada cara. S’acarona el front i durant una estona s’endevina que molts pensaments es creuen per la seva ment. Està concentrat cercant una solució al que sembla ser un atzucac indestructible. Finalment un somriure sarcàstic mou el seus llavis i diu:

¾     Això us treu de polleguera ... Vestiu a l’Arlette com la Flamínia i la pinteu com si fos una dama, també és jove i segurament colarà. Com que només l’ha vista dalt de l’escenari. Ja sabeu que quan aquests xitxarel·los joves s’encapritxen ràpidament de les dones maques, no es fixen en gaires coses. Tu, Arlette, després t’explico el que has de dir i com ho has de fer per no semblar curta. Com més callada i prudent millor. Per a tots.

¾     Però?- pregunta dubtós l’Arlequí mentre menja una cuixa de pollastre que havia sobrat del sopar- Què fem de la Flamínia. Eh? Scaramouche ...

Aquest queda pensatiu mentre tothom el mira.

¾     Ja està! La posem dins una caixa ben tapada i embolicada i l’enterrarem al proper poble. Si algú fa massa preguntes respondrem que ha marxat a veure la seva mare que està molt malalta. Ep! Parlant de tot! Queda alguna cosa per sopar. Tant exercici m’ha esgotat!  I només arribo, i em feu barrinar el cap.

S’asseu al costat del foc, agafa la cassola i tria una de les cuixes sobreres de pollastre. Aleshores sense miraments, ni per girar-se a mirar com treuen a la Flamínia del remolc aprofita per fer unes bones queixalades i un traguet de bon vi.  Poc després repenjat en uns coixins deixa anar a l’aire de la nit uns roncs que mostren clarament la seva indiferència al succeït. 

Miquel Pujol Mur

LA FLAMÍNIA S’HA PENJAT I

Inspirat en la novela “Scaramouche” de Rafael Sabatini.

El circ ha acabat la funció. No és un circ clàssic amb animals i espectacles de trapezistes i de malabaristes. No, és el que podríem dir un envelat de lones amb un escenari per representar funcions de teatre ambulant. Allò que es coneix com la comèdia de l’art.

Fa una estona cinc membres de l’elenc teatral, encara vestits amb la roba del seus respectius papers, sopen tranquil·lament. Al mateix temps que de comediants, també fan la feina de camàlics muntant i desmuntant l’espai teatral. Com en totes les companyies de gent heterogènia les relacions són plenes de camaraderia i també de petites o grans enveges.

Mes amb tota, aquesta baluerna de passions i odis conviuen el més amigablement possible.  Acabant el darrer mos el Leandro s’ha aixecat per veure què fa la Flamínia que no s’ha presentat al sopar. Tots ja cansats s’acomiaden i es preparen per recollir-se i anar-se’n a dormir en els seus respectius remolcs. Quan de sobte un xiscle dolorós, sortit del més profund del fons de l’animal humà  ha ensordit les converses. Un dels més decidits, l’Arlequí, ha entrat al remolc, ha mirat a dins i baixant l’esglaó ha dit esparverat:

¾     Ostres! Ostres! I ostres! Collons i recollons! La Flamínia s’ha suïcidat.

¾     Què dius! - exclamen a l’uníson la resta de la “troupe”.

Ara, pesarosos, s’estan al voltant dels remolc plorant a llàgrima viva i amb cares molt tristes. I com si fossin un cor pregunten:

¾     I el Leandro?

¾     Plora als seus peus. - Respon compassivament l’Arlequí.

En aquestes, pel camí del poble venen xerrant animadament dos artistes més. Són el  Pantaleone, l’amo de la troupe  i el Balanzone, que interpreta generalment el paper de metge. Males llengües comenten que a la seva joventut havia fet un curs de medicina, però va haver de fugir per males pràctiques. La Colombina corre àgilment i, amb un salt, es llança al coll del Pantaleone. Aquest llueix com sempre uns pantalons molts grossos que li serveixen per dissimular la seva obesitat, també per actuar en els papers que representa.  L’espavilada noia hàbilment li registra les butxaques i li pren unes quantes monedes aprofitant-se de la seva creixent inquietud.

¾     Què us passa! A què venen aquesta plors? – pregunta neguitós l’empresari- Avui la funció ha estat un èxit. L’alcalde està tant content que demà ens deixarà fer una altra rua pels carrers del poble per atreure més gent a la funció. Segurament podrem estar-nos una setmana actuant en aquest indret.

¾     La Flamínia és morta! – Xiuxiueja a cau d’orella la mossa.

¾     Què t’empatolles! Desgraciada. – Exclama el Pantaleone.

¾     Sí, s’ha penjat.- respon desvergonyidament, tot fent un gest de torçar el cap

¾     No em facis bromes, que te’n donaré una, que te’n recordaràs.

¾     Guaiti-ho vostè mateix.

¾     Ja hi vaig jo! - interromp amb aire professional el Balanzone.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

EL MÚSIC

Vaig entrar a l’habitació. El silenci omplia l’espai. El piano encara tenia el teclat obert. No vaig veure al Marcel. A les meves orelles encara arribava el vibrar de la darrera nota. Sabia que s’havia tancat per repassar un concert i composar una nova música. Ens havia dit que la volia presentar a un concurs de nous compositors a l’Scala de Milà.

El tamboret era mal posat, de gairell al teclat. Les tecles banyades per la llum que entrava pel finestral mostraven la clàssica lluita del blanc i el negre.

Aleshores vaig adonar-me del faristol caigut. També d’un paper arrugat i i llançat al terra. Vaig allisar-lo i el vaig llegir.

“No puc més, mai més la música clàssica”

El Marcel va desaparèixer com si no existís, com si no hagués viscut mai.

Anys després el vaig veure. Desastrat, mal vestit i brut. Tocava un clarinet a l’entrada d’un bar. Me’l vaig mirar i em va sorprendre la seva cara de felicitat. Vaig comprendre de seguida que s’havia trobat a sí mateix.

Miquel Pujol Mur

RELLOTGE DE SOL D’ULLS BLAUS. CADAQUÉS

Passejar per les terres estimades del mestre Salvador Dalí sempre pot donar-nos sorpreses.

Que us sembla aquest rellotge de sol de formosa cara i amb uns ulls blaus que potser volen donar enveja al mar.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA MEVA TERRA

A l’esquerra pastura un ramat d’ovelles. Faig les darreres passes per acabar de pujar el Coll de Jou, o de l’existència, no ho sé? La línia de les muntanyes convida a reposar. Una vegada a dalt de tot, miro els cims que m’envolten. Quasi tots els conec, en algun d’ells hi he estat. Uns, tenen noms propis com Canigó, Puigmal o Pedraforca. Els altres, els noms són més genèrics: ambició, desig o decepció.

En arribar a dalt dels reals, en tots, he respirat l’aire fresc que conforta de l’esgotament del camí entregirat i punyent. En ells, m’ha omplert la sana satisfacció d’un moment que ha perdurat durant tota la vida. Els altres, han estat el llot que t’embruta l’existència, per dins i per fora, i que per molts esforços que es facis mai aconsegueixes desprendre-te’n.

Des del primer dia, fins el darrer, el pujar és costós. Ni les muntanyes, ni la vida, ens regalen res. Segurament, la muntanya és més sincera, és com és, dura i forta, però no enganya amb fal·làcies. Tampoc, amb dolces paraules que amaguen rere seu la pitjor cara, l’engany, dit simplement per enganyar. El fer creure en l’amistat, en l’amor, en la camaraderia  i no buscar més que el guany econòmic o personal. Tal vegada, com si fos un joc de cartes trucat per mentir, mostrant-nos la cara amable de la vida, per destruir-nos després l’ànima.

Mentrestant, camino en la recerca d’un racó acollidor. Noto l’escalfor del sol que lluu en el cel blau i net. Al final de la baixada, al fons de la vall, l’aigua d’un estany resplendeix com si fos un mirall. Per fi l’he trobat, és un indret, de curta herba arrecerat del vent fred del nord. Mentre baixava he deixat les coses que em lligaven a la terra, a la matèria, a les necessitats humanes. Primer he abandonat la motxilla, després la jaqueta, més tard he descordat i he llençat les botes. Han rodolat pendent avall, com si també busquessin la veritat.

Per fi enmig d’un pla, a mitja muntanya, he acabat de traure’m la roba. L’he lliurada al suau vent com si fossin els darrers lligams que m’empresonen a la servitud humana. Nu, com quan vaig néixer, perquè cap persona em pugui retreure que m’he emportat d’aquesta vida, més del que havia rebut. Tal vegada, només els anys, això sí, els anys són els beneficis de la vida, i no una càrrega impossible de deslliurar-nos-en.

M’he estès damunt l’herbei, que m’ha rebut com si fos una part del seu mateix ésser. Quiet, sense quasi respirar, he anat notant primer les pessigolles de l’herba, més tard la duresa de la terra. Poc a poc, m’ha semblat que del meu cos eixien petits capil·lars que sense cap dolor, sense cap sensació estranya, m'arrelaven a la matèria tèrria. El meu cos s’ha endurit amb força, com si volgués robar part de la fermesa de les roques, o del substrat que alimenta les plantes.

Lentament, com qui no vol, he format part de la terra que estimo, de la terra que admiro. A pesar de les ambicions de poder i de glòria de certes persones. Nimietats envers de l’eternitat. Malmetre, fins arribar al sacrifici, la vida de la gent en la recerca d’una efímera fama.

Sóc lliure dins la meva terra, i a ella em lliuro.

Miquel Pujol Mur

EL VELL ISARD

El cim és proper, manquen només unes passes per remuntar el coll de muntanya. Però pel vell isard de barba blanca i gran cornamenta, aquells pocs metres s’allarguen molt per les seves forces minvants.

El grup ha passat lleuger ja fa una estona. Els veu en la llunyania, seguint els camins que els hi va ensenyar quan era jove. Els camins que els vells isards de molts anys abans li havien mostrat en la seva joventut.

Ara el seu cor i els seus pulmons ja no deixen que el seu cos sigui ardit com en els seus anys plens de vigor. El cor glateix descompassat i els seus pulmons deixen sentir, encara més forta, la ranera que fa anys l’acompanya.

Voldria córrer lleuger rere el seus, però comprén que això no és possible. Amb sort a la nit arribarà al lloc d’estada, cansat i sentirà els enjogassats i alegres riures dels seus. Tal vegada alguna vella matrona el mirarà amb pena recordant com n’era de vigorós i feia cara a cara als mascles joves. Ara ja no bramula, ja no lluita per aconseguir una nova descendència. Només mira, com ho fan els seus per decidir quin és el mascle alfa. 

Torna a emprendre el camí. Unes passes endavant i les cames també li fallen i el fan retrocedir. S’haurà d’esforçar més. Però el cos li pesa i les seves banyes, grans pels molts anys complerts, també són una llosa que li impedeix aixecar el cap.

Finalment en un esforç desesperat aconsegueix acabar la pujada. Ha estat un gran desgast però finalment és dalt i veu les planures d’herbei verd al seu abast. Segurament el darrer impuls ha estat fet, al sentir els udols dels fills del seu enemic de sempre. També ell va caure rendit fa uns quants anys. Recorda la seva cara de grossos ullals i ulls brillant en la obscuritat. Tampoc oblida la seva darrera cabriola en l’aire al ser mort per la bala d’un caçador. Ara són altres de la mateixa camada i descendència que el persegueixen.

Sap de sobres que seguint la llei de la vida el seu cos ha de rebre l’última mossegada. Però té por, com ho ha vist en la mirada dels mascles que el precediren. Però posa el seu empeny en fer el darrer glop de l’aigua de la font. Recorda quan vigilat per la seva mare jugava, malgrat les seves cames fossin encara maldestres.

Escolta el grunys, els xiulets dels seus botxins però somnia en tastar l’aigua fresca. Fent un esforç arriba a prop de la deu, olora l’aigua i beu. Aleshores nota la cruel i forta queixalada. No lluita, és ja mort al caure a terra.

Miquel Pujol Mur

DONES I HOMES III

Em va sorprendre saber que aquest relat l’havien dramatitzat i radiat en la cadena de radio-difusió andorrana en un programa titulat:  “Contes per adults”.

La Marta calla i l’amiga continua amb la seva lliçó:

¾     Veus aquell senyor ja sobre la seixantena, aquest l’has de treballar amb més picardia, amb més classe. Segurament està de tornada de molts afers. T’acostes, li demanes foc, malgrat tussis a l’encendre el cigarret. Et poses vermella, fas una mica la nena innocent, dius que és d’emoció al trobar-te amb un senyor tan atractiu i atent. Assegura’t, que hi ha diners, almenys una targeta or o millor negra i te’n vas amb ell a jugar una estona, a fer-li creure que sou de nou una parella jove i ell és un fort mascle. Si el treballes bé segurament et durarà temps. Normalment, no té ganes de compromisos. A casa l’espera una dona vella com ell i néts i tot. L’abric de visó és d’un d’aquest cavallers.

¾     Però tu fas de ...- exclama l’amiga.

¾     Que dius! Jo sóc una senyora jove i atractiva que es vol divertir. A més sóc alegre i sé com tractar-los. Uns cops, has de ser feble i dolça i altres dura i exigent. Amb la varietat hi ha el plaer i el domini.

¾     Mira, tinc tard. Haig de recollir el nen.

¾     El nen! Que tonta! Porta una tarda el gran i li donaré una bona ensenyança.

¾     Tu estàs boja!!!- exclama molesta.

Aquestes paraules piquen el bon tarannà mostrat artificialment per la Samantha. I respon àcidament:

¾     Sí, però si et decideixes a deixar al teu home, vine. Dues dones van molt millor.

¾     Adéu, Lluïsa! No sé si ens veurem més.

¾     Tu t’ho perds. Sembla que encara no hagis sortit del col·legi de les monges ursulines. Aleshores sí que em buscaves.

¾     Jo, si eres tu qui es ficava en el meu llit i ...

¾     Sí, acaba de dir-ho, t’acaronava i et venies  i t’agradava. I m’ho feies tot seguit i no deies res, no protestaves.

¾     Érem dues cries de tretze anys. Quan ho vaig comprendre et vaig deixar.

¾     Sí, quan et vas fer la xicota del Joan. El més fort del jugadors de rugbi. Ja vas triar bé, ja. Jo també hi bevia els aires, per ell. Però vas arribar amb el teu posat de no haver trencat mai cap plat i te’l vas endur. Gata maula! Em vas robar al meu preferit i em vas deixar sola en un llit massa gran.

¾     Poc temps et va durar la soledat. Al pocs dies dormies amb la Irene, la de les cues llargues.

¾     Mira, i em va durar. Fins que em vaig casar. Però després em vaig assabentar que també s’ho feia amb el meu home.

¾     Prou! Saps què, em fas mal. Lamento aquesta trobada.

¾     Què, piquen els records d’adolescència. Eh, noia! Perquè et vagis donant aires de senyora perfecta.

¾     Adéu i fins mai. Que cadascuna remogui la seva cistella de cireres. Jo amb els meus en tinc prou i suficient per amoïnar-me ara en coses passades. No saps el refrany que diu: que aigua passada no fa molí. Doncs és així.

La Marta surt amb el cap ben alt, però amoïnada. Vol oblidar ràpidament a la seva amiga. La vida porta moments més interessants que el passat. La Samantha mira al seu voltant i observa un home que les mirava i que se li apropa dient-li:

¾     Un mal moment!

¾     Sí, és que la gent és tan ingrata. Tantes coses que he fet per ella.

¾     No es preocupi, de mals amics n’hi ha molts. Vol prendre una copa?

¾     D’acord, per oblidar

¾     I per començar.

La Samantha s’eixuga les galtes com si hagués plorar, al mateix temps que se les pessiga per enrojolar-les un xic i pensa: No hi ha mal que per bé no vingui. En agafar la copa somriu afalagadora a la nova coneixença. L’home és un galant cavaller, alt i eixerit de cabells grisosos. Potser en aquest cas serà el definitiu, qui ho sap.

Sempre en el cor, malgrat l’hagi endurit la vida, hi ha un raconet pel somni de l’amor.

Miquel Pujol Mur

DONES I HOMES II

Em va sorprendre saber que aquest relat l’havien dramatitzat i radiat en la cadena de radio-difusió andorrana en un programa titulat “ Contes per adults”.

La Samantha se la mira i fent cara de picardia diu:

¾     Saps que el teu home està mol bé. Encara no s’ha engreixat i té força cabell.  Està maco!

¾     Fa molt exercici per mantenir-se en forma.

¾     Està força bo. Ja m’agradaria passar-hi una estona ben amanyagada en els seus forts braços. Ai! Perdona és el teu home i us vau casar enamoradíssims. Quina enveja que em vau fer. Tan joves i tan ximplets.

¾     Sí, encara ho estem d’enamorats. Però noia el treball, la casa, els col·legis, els nens, tantes coses. Tot és un batibull de coses que giren al meu voltant. – Mira el rellotge.

¾     No em diràs que tens pressa.

¾     No, encara tinc una estoneta. Però he d’anar a recollir el David que va a anglès. El Joan recull quan plega, el Martí que juga a futbol.

¾     Oi! Que maco. Deu estar trempador.  Jove i atlètic com el seu pare.

¾     Però què dius. Si només té setze anys.

¾     Babaua! Que no sap un noi de setze anys! Ja m’agradaria assabentar-lo del que ignora, si ignora alguna cosa ...

¾     Bé, deixem la meva família- talla la Marta, una mica molesta de les paraules insinuants de la seva amiga- A tu, et veig força maca. Caram! Quin abric de pell de visó que tens, això val una fortuna. –Assenyala la peça de lluent pell que reposa en un costat-  Que ha de valer, una cosa així de formosa!

¾     A mi. Res, és un regal.

¾     Et devia estimar.

¾     Estimar! Estimar! Dius cada cosa. Vam passar estones molt divertides, al llit. Ah! I no volia que la seva dona ho sabés.

¾     Però què dius, te les feies amb un home casat.

¾     Són els millors! Sempre callen i no donen cap escàndol. Tenen molt a perdre.

¾     Ai, Samantha! Tu què fas, vius dels homes.

¾     Ep! Jo d’això res. Jo treballo honradament en una empresa. Quan plego sóc lliure de buscar plaer on sigui.

¾     Pobres homes!

¾     Pobres homes dius, si són uns babaus.

¾     No m’ho crec. Deu ser-ho aquest que dius tu.

¾     Jo, mira a un home li ensenyes una mica de pell colrada i li fas un somriure afalagador i piquen com un innocent peixet a l’ham.

¾     Sí home, no és tan fàcil. També tenen la seva personalitat.

¾     Mira només has d’estudiar una mica la presa abans de sortir de caça. Veus aquell jove que ha entrat i mira com si s’ho volgués menjar tot. Vas, li ensenyes una mica l’escot al passar, ensopegues i el fregues una mica i de seguida et proposa fer ...

¾     L’amor.

¾     Què punyetes amor, sexe pur i dur. Malgrat tot, només serveix per un encontre ràpid, si una tarda vas desesperada. No té diners ni classe, només joventut. Jo li dic una trobada de portal o de sota escala. Després, quan ha complert, adéu i per un altre. És tan infantil que portaria problemes. S’enganxaria de mala manera.

La Marta no sap què dir i la Samantha continua el seu discurset.

¾     Veus aquell ben vestit i aproximadament a la quarantena, sí, de la nostra edat. Aquest l’has de jugar amb més subtilesa, no és pensi que ets una vulgar bagassa. T’hi acostes, somrius, passes a curta distància sense frecs, més que res per a què noti el perfum i t’asseus dues o tres cadires més enllà. Demanes una beguda, però no el mires, juga a que sapiga que hi est. Fes un posat pensatiu, una mica avorrit, si és necessari, però no gaire. Segur que caurà. Si no és casat, vigila, que amb aquest pots caure i perdràs la teva llibertat. Si de veritat té diners pot ser divertit i tal vegada el millor que et pot passar és que et duri anys. Sempre que no vulgui ser massa possessiu ni exclusiu.

Continuarà...

Miquel Pujol Mur

DONES I HOMES I

Em va sorprendre saber que aquest relat l’havien dramatitzat i radiat  en la cadena de radio-difusió andorrana en un programa titulat:  “Contes per adults”.

La dona obre la porta de la cafeteria i observa el seu interior. El local és un dels establiments de nova creació i de molta anomenada dins de l’elit ciutadana. Els vidres fumats de la seva façana fan que des de l’exterior es vegin les ombres de la clientela, però sense distingir la seva personalitat. Hi acudeix la flor i nata del comerç, de la indústria i també els esportistes més ben pagats de qualsevol practica. També hi entren persones de bona aparença que miren de navegar entre els famosos.

Una barra llarga ocupa tot un costat. Una mitja llum il·lumina discretament la gran sala. Les tauletes són disposades estratègicament en els llocs adequats. Unes queden en una zona fosca, com si fossin reservats i altres són ben visibles a la mirada dels nouvinguts.

De sota se sent una música que indica que a la part inferior hi ha una altra sala preparada per ballar, música i espectacle. Uns fornits vigilants permeten entrar o refusen la clientela de la porta de la discoteca. Tot és molt discret.

La Marta, així es diu, cerca amb la mirada la seva amiga Lluïsa. Troba que el lloc és una mica ostentós per una trobada d’amigues. Anaven juntes a col·legi, però fa molts anys que no es veien. Fa uns dies van trobar-se per casualitat en una botiga i van quedar per reunir-se i fer una mica de tafaneria de la vida i de les antigues companyes.

Porta un vestit jaqueta de color marró i per sota els pantalons es veuen unes sabates del mateix to. Porta un bonic mocador al coll. Va ben pentinada i és fàcil adonar-se que té un càrrec important en una de les moltes oficines del centre de la ciutat. Nota un senyal des d’un dels reservats i reconeix la seva amiga.

La Lluïsa vesteix més extremadament. Un vestit de color vermell força escotat que insinua unes ben arrodonides sines. La faldilla té una curta obertura a un costat que deixa intuir la seva ben formada cuixa enfundada en una mitja fumada.  En els seus peus llueix unes sabates de taló prim.

La Marta va poc maquillada i la seva cabellera té un color castany natural. La Lluïsa va tenyida de ros i el seu rostre va força arreglat i pintat. Però amb certa gràcia, amb certa finesa, sense arribar a ser excessiu.

¾     Hola! - saluda la Marta donant un petó a la seva amiga

¾     Hola! - respon igualment la Lluïsa.

¾     Caram, Lluïsa! Aquest establiment és molt modern. No hi havia entrat mai.

¾     Sí. És nou i discret. Ve gent molt “guai”. A propòsit no em diguis Lluïsa, aquí em coneixem com a Samantha. Això de Lluïsa és molt ordinari.

¾     D’acord. Escolta, fa molt temps que no he vist el teu marit. Li deu agradar moltíssim aquest canvi tan sofisticat teu.

¾     Tu vius a la lluna! No saps que el Pere i jo ens van separar fa cinc anys.

¾     Doncs no, perdona. Veuràs es que visc tan atrafegada  amb la feina i els nens. I el meu home, que de vegades sembla ben bé una altra criatura.

¾     No li fessis tant cas al teu home. Als nens encara, que són petits. Escolta – queda pensativa un instant- quan anys tenen. Us vau casar molt joves.

¾     El gran, setze i el petit, catorze. Mira quina foto tinc- remou dins la bossa de bandolera i treu una fotografia on es veuen el matrimoni i els nens.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur