UNA TARDA ASSEGUT AL PASSEIG

 

Estava assegut al banc del passeig i, els he vist arribar cadascun per una costat de la plaça . El jove caminava bastant indecís, es notava en la seva mirada i, també s’endevinava que els dubtes li corroïen el pensament. La noia, un  xic més jove, se la veia més decidida, més valenta. Potser en la claredat d’idees, que les noies tenen des de més joves.

El noi va comença amb una salutació amistosa.

¾    Hola! -Gossa parlar.- Que n’estàs de bonica amb aquesta roba. Se’t veu més maca que amb l’uniforme del Col·legi.

Vaig pensar per la postura de la noia: Aquest va una mica fluix i, la resposta m’ho va demostrar, a les primeres de canvi. Ella se’l va mirar i va dir-li:

¾    Noi, que pagesot que n’ets. No sap dir-me res més! Per això amb volies veure, amb tan secret.

Me’ls vaig mirar i vaig pensar, aquest és fot de cap. El noi va començar a remoure’s, incòmode, com si les paraules que tenia pensades, se li haguessin oblidat

¾    Home.- Va dir.- Jo ...

¾    Dona,  voldràs dir! No ho veus, no soc cap noi.

¾    És que jo!

Me’ls miro divertit sembla l’escenari, d’una comèdia mil cops repetida. La cara, al jove, se li ha envermellit.  El cap el deu tenir embotis d’idees, que no sap com expressar. No sap com continuar, està neguitós. Ella s’impacienta.

¾    Noi, hauràs de parlar a ta mare a veure si li saps explicar i, em digui el que vols. A veure, si et desembossa les idees.

¾    Veuràs! - Respon, fen un gran esforç. - A mi, m’agradaria, potser, tal vegada. Tu ...

¾    Va, continua, no paris. Ara que has agafat carrereta. Va endavant, acaba..

Assegut al banc me’l miro. Sincerament no pot més. Es mou sense saber si fugir o, quedar-se. Ella el mira, li somriu. El pensament i les mirades del jove ballen. Se la torna a mirar i aquells ulls plens de llunetes bellugadisses com promeses d’amor, l’encoratgen i al mateix temps el fan dubtar més. Els seus llavis, que en són de temptadors. Per un moment sembla que vulguin fer un gest de desdeny,  pel que ell no sap com dir. Ella l’empeny, el burxa

¾    Fill de ta mare! Potser ho haurem de deixar així.

Veig que vol prendre una decisió. Dubta del que passarà, però és que ho veu tot tan perdut. Finalment amb un moviment brusc, ràpid, ple de ràbia, coratge i desig s’abraona. Amb una paraula, ho diu tot

¾    T’estimo! - Un petó esclata en llurs llavis.  

Ostres! Em dic, ja començava a pensar que això, acabava malament. Observo com es donen la mà i, ben arrapats, marxen feliços passeig avall. Començo a notar la fresca de la tarda, em remoc en el seient i, em dic: he de tornar a casa. Això ha estat millor, que qualsevol pel·lícula de la tele. 

Miquel Pujol Mur

"VOLIA CANVIAR EL MÓN, I EL MÓN EL VA CANVIAR”

 

El Moisès mans netes, quan era jovenet, pensava que era una reencarnació dels esperits benefactors, del gènere humà. En els seus somnis, es veia com un profeta que predicaria una nova doctrina, de pau i felicitat mundial. 

A la Universitat va estudiar Humanitats  i, també els temes de religió més adients les seves orientacions. La Bíblia, el Cora, el sintoisme, el budisme, les creences dels antics egipcis, les teories filosòfiques dels mestres hel·lens, tot el temes religiosos de tot Amèrica, des d’Alaska fins a la Patagònia; tot va ser absorbit i estudiat.  

Va entrar en el seminari però, la seva inquietud vers la vertadera religió mundial, segons la seva visió, no va  resistir les normes religioses, segons el Vaticà, i va abandonar el monestir. 

Aleshores, va ser el seu moment, va imposar les mans a la seva avià i, va creure que la bona dona moria en pau i, amb un somriure a la boca.  Però aviat, va adonar-se que això no passava , més lluny de la seva família.  

Però, al poc temps va veure clarament que allò no el portava enlloc.  Que tot aquell batibull d’ensenyances, creences i religiositat ,no portava ni el bon viure ni guanyar-se la vida, com ambicionava.  

Va ser una bona reflexió del seu padrí, alcalde del poble. Què havia après? Doncs, tenia un bon fons argumental i una bona retòrica i sabia articular força bé els discursos. En fi, era un bon orador i, al mateix temps força preparat. Si era necessari i, convenia era capaç de parlar en favor o en contra de qualsevol projecte. 

Alliçonat pel seu padrí, va apuntar-se a una llista electoral força convenient. Tant li era fos de dreta o d’esquerra o d’enmig. Això no era el més important- Com el padrí, coneixia a un alt càrrec i, donada la seva eloqüència,  de seguida va pujar graons dins del partit. Va casar-se amb una noia de bona família i, ara compleix la seva quarta etapa en el més alt grau de la política. 

Us adoneu que es millor viure del demés que treballar molt. Ull! Mantenir-se també té el seu grau perillositat. El que importa es tenir un bon fons d’armari (petits segrest o grossos) per negociar qualsevol relliscada. També es molt útil saber la llista de països sense extradició si l’error comès és massa gros. 

Ara del Moisès mans netes, només resta un dubte, si encara són netes, tal vegada grises o negres. 

Miquel Pujol Mur

DES DEL CEL

 

Mig camuflat entre les roques observo la gent parada a la carretera. Me’ls miro una i altra vegada i no puc més que dir-me: uns altres desgraciats turistes. Quina afició tenen a espantar-me la caça. Total, per què? Per perdre’s entre els estimballs d’un mal camí i acabar entaforats en un campament de gent, que no sap dir altra cosa que:

¾    Oh! Que maco. Això és Xile i, el Machu Pichu, on és?

Em sembla que algú els porta enganyats. Ja els fotria jo, si haguessin de viure tota la vida entre aquests cingles d’alta muntanya. Però, aquests em criden l’atenció, tenen un maremàgnum de mil i una raons. Obro les ales i planejo vers ells. Només he volat una mica, quan sento l’agut crit d’una noia que exclama;

¾    Una àliga.

Un noi, encara més perdut diu:

¾    Un corb platejat.

Quines coses s’han de veure, aquest no té ni idea, sobre les aus rapinyaires. Finalment un, que potser és ser un xic més intel·ligent, afirma:

¾    No, és un còndor. 

Trencant una mica el meu vol, m’amago en un penya-segat més a prop i, així els puc escoltar, prou bé, per intentar comprendre la situació. De seguida veig per on ve el problema. Turistes joves i estrangers, potser d’Erasmus, amb pocs diners, que han volgut visitar aquestes terres. Com que bitllets en tenen pocs han buscat un dels quítxues pobres que ofereixen una excursió a baix preu. Vehicle vell. Pneumàtics gastats, no acabats, i motor ranquejant. Se’ls han punxat dues vegades les rodes i no  en tenen cap més de recanvi.

El guia i xofer s’ha torçat la cama a l’intentar canviar la primera punxada  i no pot caminar. Són vuit, entre nois i noies. Joves i, de races i idiomes diferents, la qual cosa vol dir que en un ambient normal s’entenen però, en una situació critica la cosa no és el mateix.

¾    Escolta, “xino”!.- Diu un noi que sembla anglès, ros i alt.

¾    Què, a mi m’ho dius? Que et creus que jo et solucionaré el problema perquè soc d’una altra raça? Jo, soc francès.

¾    I tu què penses fer.- Li pregunta el xinès francès. a un altre més alt i més ros.

¾    Oh! Jo soc suec, jo no “entender”.

Les noies també fan gatzara. Allò més que una excursió amistosa s’ha transformat en la torre de Babel, tots parlen i, cap s’entén. Finalment, algú posa un xic de seny a tota la situació. Aparten el cotxe i carregats amb les motxilles les bosses i portant entre tots al xofer, retornen al lloc de sortida. 

Aprofito per reprendre el vol i la cacera. He d’abatre alguna cosa si vull menjar. Perdre el temps fent de xafarder, no omple l’estómac. 

Miquel Pujol Mur

LA NOIA DE LA PLAÇA. RAJADELL

 Arribava a Rajadell i,

De sobte la vaig veure,

a la plaça de l’Església.

Què n’és de bonica

vaig pensar i, a més

t’ofereix una cadira

per a parlar i, reposar

el meu cos cansat. 

 

Escultura de bronze que representa una dona jove, dreta, exempta, realista, amb una cadira tipus tonet. Porta un vestit senzill i típic de les noies de pagès, va descalça i es repenja al mur de pedra que té al seu darrere. Posa un peu a un barrot d'una cadira de fusta., i l'ofereix als visitants com a una oportunitat per asseure's, descansar i parlar. 

Reflecteix el caràcter hospitalari de Rajadell: la dona fa la benvinguda als visitants, s'aixeca i cedeix la cadira. Obra de l'escultor manresà Ramon Oms, El mateix autor afirma: "Amb l'obra, principalment, volia reivindicar la costum de sortir al carrer amb les cadires, asseure's i fer petar la xerrada. Això als pobles era una costum molt bonica (...) i crec s'està perdent ...". 

Fou un encàrrec de l'Ajuntament de Rajadell. El lloc està envoltat de jardí i s'ubica al costat d'una balconada on es veu una magnifica vista cap el torrent de l'Enfilat.  

Text i recull Dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Roa Planell Grau

Dades documentals: Mapes del Patrimoni Cultural

Diputació de Catalunya

EL RETORN

 Fa tants anys que és lluny de casa. La dona vella, recull en el mocador unes llàgrimes, que recorren la seva galta arrugada dels anys viscuts. No vol mullar la carta de la bona nova. Però avui, és un dia important. La seva filla, retorna a casa després de vint anys d’absència. Quina alegria, la filla retorna a casa!! Prem el mocador, per obligar les mans a no tremolar. Per què va marxar? Intenta remoure els pensaments cercant els records, uns alegres i altres penosos. Però al deaprés de tant pensar, i recollint un altre cop alguna que altra llàgrima, decideix apartar tan llunyanes idees.

La seva filla torna a casa i, a pesar de tants anys, la dona riu. Per fi, veurà la seva filla estimada i coneixerà el seu net.

Recull la taula, neteja i guarda els estris de l’esmorzar i, puja a canviar-se de roba. Avui és dia gran, veurà la filla i el net. Fins i tot, estrena una bata nova. També les sabatilles, les altres eren massa velles, no feien per un dia com avui.

Baixa les escales i s’asseu, espera inquieta. Algú truca a la porta. Per fi, la seva filla. Es pessiga les galtes, per que agafin un color més alegre i, somrient obre la porta.

¾    Hola mamà! – Li diu aquella veu que recorda i enyora.

No sap què dir, només sap abraçar-se amb força a aquella senyora que és la seva filla. Com ha canviat, aquella noia jove i esprimatxada, que va marxar fa vint anys cercant aventures, en terra estranya.

Aparta desdenyosament els records i es diu:

¾    Gràcies, Senyor! Avui és un dia gran! – Riu i plora al mateix temps, com fa molts anys no ho ha fet. 

Miquel Pujol Mur

L’INVENTARI DE LA CASA GRAN

 

L’oferta era la més somniada que podia rebre mai un bibliotecari. Fer l’inventari i l’estudi, de la biblioteca més antiga del comtat. Als meus cinquanta anys, aquesta oportunitat em podia encimbellar al rectorat de la Universitat. 

La mansió era vella, antiga i un xic tenebrosa. El vell criat, em va acompanyar a la meva habitació, em va dir que el senyor tindria el gust de rebre’m en el transcurs del sopar, a dos quarts de vuit. Un xic d’hora vaig pensar, però no podia  ni volia discutir res. Puntualment, vaig entrar al menjador, una fluixa estreta de mans i, cadascú a un extrem de la llarga taula, vam sopar un minso i vegetal sopar.

¾    El senyor, al vespre, prefereix no carregar massa l’estómac, provoca mals somnis.- Va ser l’explicació del criat, cambrer i, potser fins i tot cuiner.

A continuació del breu i lleuger sopar, rere una ràpida salutació - com un lleu moviment d’acceptació amb el cap -, el senyor es va retirar. 

Estic ajagut damunt  del llit. Tinc fred. Només una manta prima em permet cobrir-me un xic. Els llençols, de color negre, esta rebregats, tant el de sobre com el de sota. Però, jo tinc fred. La foscor m’esparvera. Només una escassa llum, com si fos d’una papallona flotant; si, com aquelles de les  esglésies que il·luminen un racó, que ben podria ser una capelleta dels Sants. 

Quina habitació més estranya; cada cop més fosca, més freda. El fred m’acovardeix. Tremolo, les dents em carrisquegen, em peten sense parar. Jo voldria cridar, però la veu no vol sorgir de la meva boca, totes les dents xerriquen, entre sí. Amago les mans i els dits sota les aixelles i, encara tinc més fred. Grosses llàgrimes em mullen les galtes.  

Poso un peu a terra, tinc por, rellisca com si fos ensabonat. Hi poso l’altre i per poc, no caic a terra; tot està mullat, com engreixat amb una fina pàtina de llard. Finalment, no aguanto l’equilibri i m’agenollo, no puc avançar, fins hi tot, els genolls tremolosos, llisquen en la greixosa superfície. 

Alço les mans al cel, quin cel, no hi ha cel, només un sostre fosc, com fumat, que no respon a les meves paraules.

¾    Senyor! Què us he fet, jo? Si he fet alguna malifeta, perdoneu-me! Senyor! Pietat!

Però ningú em contesta, com si el Déu a qui imploro, se n’hagués oblidat de la meva existència. Com si jo, només fos un caprici humà, un garbull de carn malgirbat del que tothom s’havia oblidat i, ara, vagava pel món sense rumb, ni destí, ni refugi.  

El meu mateix desconsol, la meva solitud m’encoratja. Ja que els deus no volen res de mi, jo sol podré. Em mossego els llavis, fins a sagnar i  arrossegant-me com un rèptil,  ajudant-me de mans, cames i del mateix cos, que repta com el de qualsevol ofidi, aconsegueixo escapolir-me de l’habitació del mal somni.  

No em detinc per cap soroll, no sento cap paraula, ensopego amb els mobles dels passadissos. Sembla ben bé, que les parets m’odiïn com si fos un gos sarnós. Ensopego, caic, m’aixeco, torno a caure. Tinc els cos adolorit. Els ulls continuen plorant, ja no sé què, perquè el meu cos desnodrit, no conté ni una mica d’aigua. 

Surto al carrer i, la porta es tanca amb un cop sec, com si no volgués saber res de mi. Plou i la pluja neteja el meu cos, la meva roba i cura i neteja la meva cara.  

Comença el dia i surt el sol com a font de calor i de claror. Encara tremolo, quan una mà suau, es posa damunt la meva espatlla i, una veu infantil, em diu.

¾    Què senyor, tampoc no li agrada la casa gran? A mi no m’agrada gens. Me la van ensenyar un dia i, vaig dir que era massa fosca i dolenta. És una casa cruel.

¾    Sí, molt cruel- Assenteixo, mansament.

¾    Sap què? La meva àvia he fet xocolata desfeta i jo he anat a comprar croissants. Vol esmorzar amb nosaltres? A l’àvia li anirà bé parlar amb algú nou, sempre tota sola, vigilant aquesta casa embruixada. 

Com de fàcilment, podem perdre el cap davant d’una situació estressant i al tornar a la realitat, a la vida normal, ens adonem de la veritat de les paraules de Coco Chanel: " L'acte més valent continua essent pensar per tu mateix. En veu alta".  Sí, com bé diu, amb veu ben alta, per espantar els mals esperits que ens envolten i, també els núvols dels pensaments negatius. 

Miquel Pujol Mur  

L’ENGANY II

Però avui, he decidit que havia de ser un home com cal. Després de molt pensar, de decidir que prou de l’engany, seria un espòs i un pare exemplar.

Aquest matí, - la meva esposa va ingressar ahir a la nit- , he anat a casa de la Lluïsa. M’ha obert la porta, tota seriosa i m’ha preguntat:

¾    Què fas aquí?

¾    És que he de dir-te una cosa.- He contestat, tot volent entrar al passadís.- Ho hem de deixar, ho sento.

De sobte un home, el seu home, ha sortit tot brandant un gros bastó i cridant.

¾    També, has de venir a casa meva, desgraciat. També aquí, ho vols fer.

Ha volgut donar-me un cop amb el bastó. Me n’he esquitllat però, desgraciadament, ha picat el cap de la Lluïsa. Ha caigut a terra a l’instant, estabornida i sagnant. D’una estrebada, he arrencat el bastó a l’home, maleït bastó i, encoratjat l’he colpejat tres o quatre vegades. Sagnant, ha lliscat a terra i ha quedat estès, bocaterrosa.

He mirat el rellotge. La Marga ja devia estar de part, arribaria tard i, amb raó, em diria de tot. Atabalat i esmaperdut, he agafat el cotxe i , accelerant més del que calia, he corregut cap a  la Maternitat. 

Em miro  les seves cares. Sí formosa és la mare, la filla és una meravella. No m’adono que s’obre la porta de l’habitació i entran dos homes alts i corpulents. El més vell, se’m dirigeix, inquirint.

¾    El senyor Puig?

¾    Sí, soc jo. Però com gosem molestar-me quan admiro les dues coses més boniques, d’aquest món. La meva filla i la meva dona. Surtin, abans que no els denunciï.

¾    Senyor Puig, està vostè detingut. Aixequis que li hem de posar les manilles.

¾    A mi? Per córrer massa. Ja pagaré la multa. No n’hi ha per tant!

¾    Està acusat d’agredir i malferir un home, a casa seva. A més de possible maltractament de la seva dona.

¾    Ep! Ep! Que s’empatollen? Jo a ella, no l’he fet res.

¾    Ja ho veurem a comissaria. Per sort, la dona no té res més que el cop. Ella i el seu fill, estan bé.

Quina sort!.- He respost.  

¾    Però, prengui nota senyor Puig: la dona i el seu fill. El seu fill, senyor Puig. Seu de vostè.

Ara he quedat trasbalsat. Un altre fill, meu i de la Lluïsa.

Una mirada de menyspreu de la Marga, que s’ha despertat i, ha escoltat tot l’afer, encara em posa més neguitós

Quan sortia, conduït pel dos homenots, només he pogut mussitar:

¾    Us estimo. 

Aleshores he escoltat un rotet de la meva filla i un petit plor. La meva reina petita, es despertava i a mi se m’emportaven. També he sentit les paraules de la meva dona que, amb veu dolguda i  enrabiada, em deia:

¾    Desgraciat! Com has pogut fer un disbarat tan gran? Ho perdràs tot! Ja me n’ocuparé personalment.  

Miquel Pujol Mur