Mig camuflat entre les roques
observo la gent parada a la carretera. Me’ls miro una i altra vegada i no puc
més que dir-me: uns altres desgraciats turistes. Quina afició tenen a
espantar-me la caça. Total, per què? Per perdre’s entre els estimballs d’un mal
camí i acabar entaforats en un campament de gent, que no sap dir altra cosa
que:
¾
Oh!
Que maco. Això és Xile i, el Machu Pichu, on és?
Em sembla que algú els porta
enganyats. Ja els fotria jo, si haguessin de viure tota la vida entre aquests
cingles d’alta muntanya. Però, aquests em criden l’atenció, tenen un maremàgnum
de mil i una raons. Obro les ales i planejo vers ells. Només he volat una mica,
quan sento l’agut crit d’una noia que exclama;
¾
Una
àliga.
Un noi, encara més perdut diu:
¾
Un
corb platejat.
Quines coses s’han de veure, aquest
no té ni idea, sobre les aus rapinyaires. Finalment un, que potser és ser un
xic més intel·ligent, afirma:
¾ No, és un còndor.
Trencant una mica el meu vol,
m’amago en un penya-segat més a prop i, així els puc escoltar, prou bé, per intentar
comprendre la situació. De seguida veig per on ve el problema. Turistes joves i
estrangers, potser d’Erasmus, amb pocs diners, que han volgut visitar aquestes
terres. Com que bitllets en tenen pocs han buscat un dels quítxues pobres que
ofereixen una excursió a baix preu. Vehicle vell. Pneumàtics gastats, no
acabats, i motor ranquejant. Se’ls han punxat dues vegades les rodes i no en tenen cap més de recanvi.
El guia i xofer s’ha torçat la cama
a l’intentar canviar la primera punxada i no pot caminar. Són vuit, entre nois i
noies. Joves i, de races i idiomes diferents, la qual cosa vol dir que en un
ambient normal s’entenen però, en una situació critica la cosa no és el mateix.
¾
Escolta,
“xino”!.- Diu un noi que sembla anglès, ros i alt.
¾
Què,
a mi m’ho dius? Que et creus que jo et solucionaré el problema perquè soc d’una
altra raça? Jo, soc francès.
¾
I
tu què penses fer.- Li pregunta el xinès francès. a un altre més alt i més ros.
¾
Oh!
Jo soc suec, jo no “entender”.
Les noies també fan gatzara. Allò més que una excursió amistosa s’ha transformat en la torre de Babel, tots parlen i, cap s’entén. Finalment, algú posa un xic de seny a tota la situació. Aparten el cotxe i carregats amb les motxilles les bosses i portant entre tots al xofer, retornen al lloc de sortida.
Aprofito per reprendre el vol i la cacera. He d’abatre alguna cosa si vull menjar. Perdre el temps fent de xafarder, no omple l’estómac.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada