Estava assegut al banc del passeig i,
els he vist arribar cadascun per una costat de la plaça . El jove caminava
bastant indecís, es notava en la seva mirada i, també s’endevinava que els
dubtes li corroïen el pensament. La noia, un
xic més jove, se la veia més decidida, més valenta. Potser en la
claredat d’idees, que les noies tenen des de més joves.
El noi va comença amb una salutació
amistosa.
¾
Hola!
-Gossa parlar.- Que n’estàs de bonica amb aquesta roba. Se’t veu més maca que
amb l’uniforme del Col·legi.
Vaig pensar per la postura de la
noia: Aquest va una mica fluix i, la resposta m’ho va demostrar, a les primeres
de canvi. Ella se’l va mirar i va dir-li:
¾
Noi,
que pagesot que n’ets. No sap dir-me res més! Per això amb volies veure, amb
tan secret.
Me’ls vaig mirar i vaig pensar,
aquest és fot de cap. El noi va començar a remoure’s, incòmode, com si les
paraules que tenia pensades, se li haguessin oblidat
¾
Home.-
Va dir.- Jo ...
¾
Dona, voldràs dir! No ho veus, no soc cap noi.
¾
És
que jo!
Me’ls miro divertit sembla
l’escenari, d’una comèdia mil cops repetida. La cara, al jove, se li ha
envermellit. El cap el deu tenir embotis
d’idees, que no sap com expressar. No sap com continuar, està neguitós. Ella
s’impacienta.
¾
Noi,
hauràs de parlar a ta mare a veure si li saps explicar i, em digui el que vols.
A veure, si et desembossa les idees.
¾
Veuràs!
- Respon, fen un gran esforç. - A mi, m’agradaria, potser, tal vegada. Tu ...
¾
Va,
continua, no paris. Ara que has agafat carrereta. Va endavant, acaba..
Assegut al banc me’l miro.
Sincerament no pot més. Es mou sense saber si fugir o, quedar-se. Ella el mira,
li somriu. El pensament i les mirades del jove ballen. Se la torna a mirar i
aquells ulls plens de llunetes bellugadisses com promeses d’amor, l’encoratgen
i al mateix temps el fan dubtar més. Els seus llavis, que en són de temptadors.
Per un moment sembla que vulguin fer un gest de desdeny, pel que ell no sap com dir. Ella l’empeny, el
burxa
¾
Fill
de ta mare! Potser ho haurem de deixar així.
Veig que vol prendre una decisió.
Dubta del que passarà, però és que ho veu tot tan perdut. Finalment amb un
moviment brusc, ràpid, ple de ràbia, coratge i desig s’abraona. Amb una paraula,
ho diu tot
¾
T’estimo!
- Un petó esclata en llurs llavis.
Ostres! Em dic, ja començava a pensar que això, acabava malament. Observo com es donen la mà i, ben arrapats, marxen feliços passeig avall. Començo a notar la fresca de la tarda, em remoc en el seient i, em dic: he de tornar a casa. Això ha estat millor, que qualsevol pel·lícula de la tele.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada