La zona àrida és molt extensa. Només terra seca. Llocs plans on el sol regna com a amo i senyor i, petites fondalades que trenquen la immensitat de l’altiplà. El noi camina mig estabornit per la calor extrema que surt, com una flama, de la mateixa superfície terrena.
Què fa un noi solitari, en un lloc on és tan difícil sobreviure?
Camina sense esma, com si esperés caure en qualsevol moment i, temés morir ofegat en la pols. Vesteix molt poca roba i tot el seu cos, de pell bruna, mostra els regalims de la seva suor. Però, ell camina, amb un petit tronc, no gaire llarg i ple de punxes, a la mà.
L’ha trobat aquest matí, quan per encàrrec de la mare, ha anat a buscar aigua a la font comunal. La seva feina principal i obligada de cada dia. Anar, una i una altra vegada, per a omplir d’aigua els dipòsits, per a què tothom pugui beure, durant el dia.
La font, té un broc on l’aigua sembla més aviat, plorar. Els nois que han d’omplir els recipients s’han d’esperar, força estona. Mentre fa cua, ha volgut fer un tomb pels voltants.
Aleshores, ha trobat el petit tronc. Mai n’havia vist cap de semblant i, no endevinava d’on havia sortit. Tampoc, quina planta pot arribar a ser. La troballa, en un principi, l’ha espantat, ja que al posar el peu damunt, s’ha punxat. El crit que ha fet, ha estat causat més per la sorpresa, que pel mal en si. En el primer moment, ha suposat que podia ser l’ungla verinosa d’un escorpí que, sovint s’amaguen entre les pedres. Solament, una mica de sang ha colorat una de les punxes.
Potser el vent, sempre el vent, que
remou la terra i canvia l’horitzó, pot haver arrossegat aquella tija provinent
d’un país llunyà. Ha portat la planta a l’home més ancià, per inquirir si la
coneix. L’home se l’ha mirada, ha tocat les punxes i ha contestat que no sabia
quina planta és. Només ha dit:
¾ Amb aquestes punxes tan fortes, deu ser algun estri del dimoni. Llença-la força lluny. Pot enverinar l’aire que ens permet respirar.
El nen, tot confós, ha pensat com podia ser que l’home més savi, no pogués explicar-li que és aquest pal amb punxes. Per complir les ordres rebudes, ha caminat lluny del poblat, per abandonar la troballa.
Ha descobert una petita fondalada on sembla que l’herba, de bon matí conserva certa verdor. Encara que quan el sol mostra la seva força, les plantes llangueixen, esmorteïdes. Ha fet un petit forat i, ha ensorrat part de la tija en la resseca terra.
Sempre quan passa pel viarany el nen s’apropa a veure el seu amic de punxes. Alguna vegada hi porta una mica d’aigua, malgrat sigui un simple didal. Un dia, s’ha sorprès, al veure que, de les punxes surten uns brots verds i, el plançó es fa més gran. Al cap d’un temps hi ha, al seu voltant, més tiges i, un dia ha nascut una poncella i, als pocs dies, una altra.
El nen no ha pogut anar-hi durant uns dies. El pou cada vegada dona menys d’aigua i, s’ha d’anar més lluny a buscar-ne.
La seva sorpresa ha estat molt gran. Ja no és la petita tija que va plantar en són moltes més. De poncelles i de roses vermelles n’hi ha un fotimer. La petita fondalada és plena d’aigua neta i transparent. Comencen a créixer unes altres plantes i, fins i tot, petits brots de palmeres.
Els savis, han deduït que aquella tija seca i plena de punxes, amb el desig de sobreviure i créixer, ha arrelat. Les seves rels s’han enfonsat en la terra buscant l’aigua. Finalment, ha trobat una bossa subterrània, que aprofitant el camí marcat per les arrels, ha sortit a la superfície i format el petit llac.
Tots, el poblat s’hi ha traslladat. Ha estat reconeguda la fe del nen i la seva perseverança que ha salvat a tot el poble.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada