L’ESCRIPTOR (RELAT NEGRE)

 Ha estat un temps d’aïllament del món i, del seu soroll. Fins i tot,  separat de la família. Concentrat amb la Raquel, la meva, diguem-ne becària, per escriure el meu divuitè llibre

Però, tot a la vida té un termini, més tard o més d’hora. Havia arribat l’hora en què la meva relació amb la Raquel, començava a trencar la meva pau interior i, així li vaig dir. Com es va posar! Com em va insultar!

¾    Què t’has cregut, fill de mala mare, que soc una bagassa. Que només he sortit amb tu, pels diners o la fama i, que després la teva empatia baronívola m’ha conquistat? Doncs no, jo creia veure en tu, uns valors morals, que m’adono que no tens.

¾    Raquel, la nostra relació no ha estat gens malament, hem gaudit de moltes coses, intel·lectuals o, no.

¾    T’has aprofitat del meu intel·lecte, per escriure la teva obra basant-te en les meves idees i, ara quan t’han comunicat que et donaran un premi, ara em vols apartar. Com si jo no hagués existit mai, i no fos la part enginyosa dels teus escrits. Has mirat els teus darrers llibres? Són avorrits a més no poder. 

Quina forma d’escridassar-me! Com si no estigués a casa meva. Els meus dominis, el meu castell interior. El lloc on soc jo, l’únic rei exclusiu. Quina era la meva sortida, a aquest desaforat discurs? Només una. Vaig aguantar-me de contra-insultar-la. Vaig intentar mantenir la calma i, vaig obligar a la meva mà a quedar-se quieta, dins la butxaca de la meva bata. Vaig dir-li amb veu imperativa, sense possible rèplica:

¾    Ves-te’n! Desapareix d’aquesta casa i de la meva vida. Jo soc l’escriptor, l’artista. Tu només una aprenenta que embruta pàgines, sense cap mèrit ni influència. Ningú reconeixerà els teus escrits. Mai! Ja me n’ocuparé jo, que cap editorial publiqui res teu. Ni una sola línia.  Fora de casa meva!

Que estrany, el descans del fet palpable. Per fi sabíem on érem, què havia passat, com havia acabat tot... Va agafar les seves maletes i, va pujar al seu cotxe. Enrabiada com anava, va fer marrar les rodes de darrere i, per fi la pau va estendre el seu mantell de tranquil·litat, damunt el meu reialme.  

Vaig decidir seguir-la, havia de seguir-la. Les llums blaves i vermelles van assenyalar-me ràpidament, on havia passat l’accident. Vaig apropar-me fent-me l’interessat, i al mateix temps sorprès, com si no pogués creure que fos el seu cotxe. S’havia estavellat contra un arbre gran, enorme, i el cotxe havia quedat destrossat, així com el seu cos. Que formosa era la seva cara, malgrat fos morta.

¾    La coneixia?- Va preguntar el caporal.

¾    Si, havia estat la meva secretària en la darrera obra, per mi escrita. Una bona noia. Ara, com que havíem acabat la feina marxava cap a casa seva. Quina llàstima! Em puc apropar a veure-la? Era tan bona mossa. Em va inspirar, un xic, en l’obra que he acabat.

¾    Era la seva musa?- Va insistir, l’home uniformat.

¾    Un escriptor com jo, no en necessita cap de musa. Més aviat, una persona per copiar pàgines escrites i, passar-les en net. 

Vaig girar-me per observar els policies i em vaig adonar, que de tot aquell galimaties no en tenien cap certesa. L’única pista definitiva era que totes les ulleres fosques reflectien el rostre de la Raquel. Estaven absorts per la seva bellesa i, jo pels meus records de tardes plaents i sospirs de mitjanit. 

Finalment vaig apropar-me, vaig fer com si volgués acaronar les seves fines galtes i tancar els seus ulls. Aprofitant-me de la distracció dels Mossos, (calculaven les rodades del pneumàtics), vaig arrancar de sota del parafang el microxip causant de l’afer luctuós, del bloqueig de la direcció.

Vaig acomiadar-me, mostrant a tots els presents el meu profund dolor, per la seva mort. Vaig tornar cap a casa meva. Pel camí vaig lliurar-me del microxip i vaig baixar el para-sol davanter. Vaig treure la seva foto, la vaig esmicolar, esquinçant-la totalment i, de la funda posterior vaig treure i posar l’altra fotografia. En ella em somreien la meva esposa i, les meves dues filles. El proper dilluns, ja acabat el llibre, tornaran a casa. 

Potser n’hi ho hauria explicat. Perquè és això , sempre és això... 

La meva dona després de la benvinguda, va mirar per la casa i em va dir:

¾    Què ja t’has tret de sobre l’escriventa? Era maca, no? I jove. Has estat ben acompanyat.

Em va acaronar la galta, em va fer un petit pessic i, en els seus ulls vaig notar un llampec especial. La meva dona, l’única reina del meu amor, em tindria als seus peus, com sempre, esperant les seves ordres. 

Sí, amics potser hauria d’haver callat però, en aquest, el meu món, imperen sobretot tres coses: la fama, el desig sexual i sobretot els diners. No em critiqueu per l’ordre de tots tres, poden intercanviar-se. 

Miquel Pujol Mur