He trobat una frase a Facebook que
m’ha impactat, però hauria de servir com a reflexió en el temps actual. Diu
així: Els llibres, les ments i els paraigües, solament serveixen si s’obren. Soc
de l’opinió que s’escriu molt, però la joventut, passa una mica per damunt.
Altres mitjans, els hi criden més l’atenció i fa més modern.
Però com que els records, de vegades
són bons i d’altres ens n’oblidem fàcilment, us parlaré d’una obra, llegida
darrerament, que em va agradar. Va sorprendre’m la portada molt impactant, vaig
llegir el títol: “El Polonès”, l’edició 2023 i el nom de l’autor J. M. Coetzee.
Per a mi, perdoneu la meva ignorància, un desconegut. Per últim, damunt del nom,
Nobel de Literatura 2003. Mirant les dades personals em va agradar la seva data
de naixement (perdoneu, pura entelèquia) 9 de febrer de 1940. Ves per on! Just
dos anys més gran, que un servidor.
L’obra, escrita en trossos curts,
com si fossin paràgrafs; ens narra l’amor d’un pianista reconegut
internacionalment de setanta anys – polonès, es clar- que se n’enamora d’una
barcelonina de l’alta societat, aproximadament en la quarantena d’anys. La
Beatriu és una dona elegant, cordial, educada i amable. No ha tingut cap
relació amorosa extra-marital, la qual cosa sembla estranya a les seves
companyes, del cercle d’amistats. Alguna, li recomana, ho faci. El seu
matrimoni, ha entrat en una fase de camaraderia. No li semblaria res estrany,
que el seu marit mantingués alguna que altra amistat sexual. Vertaderament, ell
té la seva habitació i, ella dorm en una altra. A la Beatriu li agrada anar a
dormir d’hora i al seu home a darrera hora. Tenen dos fills, però l’amor
d’estudiants, que els va empènyer en la seva joventut, va minvar després del naixement dels fills. Aquests,
ja tenen uns vint-i-escaig anys i estudien a l’estranger.
Per fer un favor a la seva amiga
Margarita, ha de rebre i acompanyar al pianista a un concert del Cercle de
Música i, després, a sopar. El seu home, no l’acompanya mai als concerts, i tampoc
a les activitats que a ella li agraden.
El pianista polonès se n’enamora
bojament. No el conté ni la diferència d’edat, són vint-i-quatre anys. Li
ofereix anar a Brasil, a Niça, a tots els llocs on a d’interpretar concerts. La
Beatriu no s’enamora, tal vegada la seva insistència, aquell amor que li
demostra contínuament, la fa neguitejar dels seus principis. S’adona que el seu
home, no s’oposaria a que tingués algun afer amorós. Seria, com deixar de ser
l’estranya, en la seva societat. Tal vegada una espècie de compensació moral.
Fins i tot, arriba a comprendre que en el món actual, tampoc ocasionaria cap escàndol
reprovatori dels seus fills.
La major part de llibre, està ple dels dubtes, reflexions o impressions pròpis de la protagonista. Sincerament, he de dir que aquest diaria íntim i secret de la Beatriu, ple de sentiments i frustracions m’ha entretingut força.
Sincerament si us ha complagut el que he escrit i us ha portat a tenir un cert interès us recomano que el llegiu. Sempre, que el tema us agradi.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada