Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


divendres, 5 d’abril del 2024

EL POLONÈS. J.M. COETZEE. NOBEL LITERATURA 2003

Parlar de llibres, és recordar lectures llegides fa molts anys. La lectura és com el cafè, que deixa solatge a la tassa, però en aquesta ocasió és dins de l’ànima del lector.

He trobat una frase a Facebook que m’ha impactat, però hauria de servir com a reflexió en el temps actual. Diu així: Els llibres, les ments i els paraigües, solament serveixen si s’obren. Soc de l’opinió que s’escriu molt, però la joventut, passa una mica per damunt. Altres mitjans, els hi criden més l’atenció i fa més modern.

Però com que els records, de vegades són bons i d’altres ens n’oblidem fàcilment, us parlaré d’una obra, llegida darrerament, que em va agradar. Va sorprendre’m la portada molt impactant, vaig llegir el títol: “El Polonès”, l’edició 2023 i el nom de l’autor J. M. Coetzee. Per a mi, perdoneu la meva ignorància, un desconegut. Per últim, damunt del nom, Nobel de Literatura 2003. Mirant les dades personals em va agradar la seva data de naixement (perdoneu, pura entelèquia) 9 de febrer de 1940. Ves per on! Just dos anys més gran, que un servidor.

L’obra, escrita en trossos curts, com si fossin paràgrafs; ens narra l’amor d’un pianista reconegut internacionalment de setanta anys – polonès, es clar- que se n’enamora d’una barcelonina de l’alta societat, aproximadament en la quarantena d’anys. La Beatriu és una dona elegant, cordial, educada i amable. No ha tingut cap relació amorosa extra-marital, la qual cosa sembla estranya a les seves companyes, del cercle d’amistats. Alguna, li recomana, ho faci. El seu matrimoni, ha entrat en una fase de camaraderia. No li semblaria res estrany, que el seu marit mantingués alguna que altra amistat sexual. Vertaderament, ell té la seva habitació i, ella dorm en una altra. A la Beatriu li agrada anar a dormir d’hora i al seu home a darrera hora. Tenen dos fills, però l’amor d’estudiants, que els va empènyer en la seva joventut, va  minvar després del naixement dels fills. Aquests, ja tenen uns vint-i-escaig anys i estudien a l’estranger.

Per fer un favor a la seva amiga Margarita, ha de rebre i acompanyar al pianista a un concert del Cercle de Música i, després, a sopar. El seu home, no l’acompanya mai als concerts, i tampoc a les activitats que a ella li agraden.

El pianista polonès se n’enamora bojament. No el conté ni la diferència d’edat, són vint-i-quatre anys. Li ofereix anar a Brasil, a Niça, a tots els llocs on a d’interpretar concerts. La Beatriu no s’enamora, tal vegada la seva insistència, aquell amor que li demostra contínuament, la fa neguitejar dels seus principis. S’adona que el seu home, no s’oposaria a que tingués algun afer amorós. Seria, com deixar de ser l’estranya, en la seva societat. Tal vegada una espècie de compensació moral. Fins i tot, arriba a comprendre que en el món actual, tampoc ocasionaria cap escàndol reprovatori dels seus fills.

La major part de llibre, està ple dels dubtes, reflexions o impressions pròpis de la protagonista. Sincerament, he de dir que aquest diaria íntim i secret de la Beatriu, ple de sentiments i frustracions m’ha entretingut força. 

Sincerament si us ha complagut el que he escrit i us ha portat a tenir un cert interès us recomano que el llegiu. Sempre, que el tema us agradi. 

Miquel Pujol Mur