Apreciats
amics seguidors,
Com
cada any fem uns dies de descans per gaudir de les Festes Nadalenques i cobrar
ànims pel proper any 2022.
Si
no hi ha res de nou fins el 12 de gener del 2022
M.
Rosa Planell Grau
Miquel
Pujol Mur
No vaig saber què respondre, confosa i avergonyida com estava en aquell moment. Era massa jove i, no sabia ben bé el que representava un simple petó, entre una noia i un noi. Abduïda per la meva vida semi religiosa era una simple manifestació del pecat. Contrariat, tal vegada, o millor dit no comprenen els meus motius, va acompanyar-me fins a la taula i va anar-se’n. Jo vaig amagar-me en un lloc solitari, a plorar. Era talment una lluita entre la educació rebuda i el cor.
Sovint el veia de lluny, amb els
seus amics, però ja no era el noi de fer tabola, d’abans. Semblava trist. Una
amiga va dir-me:
¾ Quin beuratge li has donat, per canviar-lo tant.
Mesos més tard, vaig escoltar que es casava amb una rica pubilla. Tothom al poble se’n feia creus. L’hereu de Cal Comes es casa amb l’hereva de Cal Ricart. Aquesta unió, afermava el poder de les dues famílies. Seguidament vaig demanar als pares, que volia marxar a estudiar a la capital. Malgrat el seu pesar, van accedir-hi.
Abans d’anar-me vaig voler deixar-li constància en una carta, dels meus sentiments i la raó de la meva negativa a una carícia. Manca de costum, tal vegada ignorància. Massa jove.
La vaig deixar damunt la taula del menjador perquè la mare l’enviés. La nova vida a la capital i, el meu empeny a assolir la carrera d’infermera, van fer que l’amor de jovenesa restés amagat, dins la memòria.
Vaig madurar i vaig conèixer altres homes però hi havia alguna cosa amagada, recòndita en mi, potser una negació interna que m’impedia de fer el pas del matrimoni.
Anys després, vaig tornar a les terres de muntanya. Ho necessitava. La capital se’m començava a fer feixuga. Respirar nous aires, més purs ho anhelava el meu cos, i també el meu esperit. Menys bullícia i una mica de pau a la vida.
Ara de sobte el Roger. No vaig voler fer cap pas per parlar-li. Però vaig observar, a certa distància, que no el visitava cap dona, que pogués ser la seva parella.
Aleshores, armant-me de tot el valor
possible, un dia que sabia que anava a recuperació, em vaig fer l’encontradissa. Em
vaig acostar i li vaig preguntar, un xic
indecisa:
¾ El Roger?
Va aixecar al mirada, em va mirar un
moment i va somriure:
¾
La
Maria, no?
¾ Sí. La mateixa. Vas rebre, fa anys una carta meva.
Va fer un petit moviment. Va traurà
la cartera de dins l’americana i, em va mostrar la meva carta.
¾
Mai
m’ha abandonat. Va arribar, quan ja estava casat. Si no t’hauria perseguit fins
a Barcelona.
¾
La
teva dona no et ve a visitar.
¾
Al
cap de vint anys ens van separar i som amics. Sap la veritat de tu i jo. El
nostre amor mai comprès. Però com que els
teus pares eren morts no vaig poder trobar-te. Quina casualitat. Haver de
trencar-me la cama per retrobar-te. Beneït sigui el dia del meu accident. I tu?
¾
Jo
no m’he casat mai. He tingut parella però no he estat capaç de casar-me. Hi ha
alguna part de mi que s’ha negat sempre a lligar-me definitivament. Veus encara
conservo alguna arrel del convent.
¾
Podem...
¾ Sí.
Poc temps desprès vam començar a viure junts i uns mesos més tard ens vam casar. Aquesta vegada la nosa que sentia dins meu, no em va fer cap quimera. Vaig donar el sí, ben convençuda.
Han passats els anys, ara som una parella de vellets, que s’estimen. Com quan eren uns joves que es trobaven per ballar.
Miquel Pujol Mur
Apreciades i apreciats: Una carta d’amor, la primera sobretot, té persones que senten neguits i a més, està carregada de sentiments i pot tenir grans conseqüències a curt termini i, a vegades, també a llarg. La voluptuositat humana és immensa. Doncs, en el vostre permís, començo el meu relat.
Em dic Maria, soc una dona soltera, diuen que ben conservada i, de bona aparença a les meves quaranta cinc primaveres complides. Treballo de cap d’infermeria de la sala oest, dedicada a obstetrícia en un hospital d’un poble de muntanya. Prop del meu lloc de treball hi ha una de les estacions d’esquí més important de la zona.
L’altre dia, mentre pujava a la consulta del metge responsable de la meva secció, em va semblar veure una visió del passat. Un home, dalt d’una llitera, que acabava d’entrar a urgències, a causa d’un accident de cotxe. Estava endormiscat pels calmants que li havien injectat però, la seva cara m’era coneguda.
Quan vaig baixar de l’entrevista se’m va acudir, no sé encara la raó, potser un estrany brot de curiositat, preguntar a recepció el seu nom. Sí, era ell, el Roger.
A la nit vaig ser incapaç de dormir. Els records, corrien pel meu cap neguitejant-me i posant-me nerviosa, sense poder fer-hi res. L’endemà les companyes ho van notar de seguida i, també les ajudantes. No havia exigit mai a ningú, com aquest dia vaig fer. Immediatament vaig veure, que fins i tot, algunes de les més joves m’esquivaven, fent-se fonedisses per les habitacions, al sentir les meves passes.
Cansada a la nit i, ja més calmada, van acudir de nou els records d’aquell amor juvenil. Aleshores, jo tenia quinze anys. Des de nena els meus pares, molt religiosos, m’havien portat a estudiar a un convent on la meva tia era abadessa. Aquell any finalment me'n van treure. La meva mateixa tia, els va convèncer de que no havia cap ideal religiós, en les meves idees. També hi havia necessitat de més mans, per ajudar al treball de la casa. Qui era jo en aquell moment: una jove certament alegre però, criada des de petita per uns pares cristians i catòlics, al màxim i tancada en un convent.
Resar i resar, puresa i puresa. Totes aquestes virtuts, una i altra vegada, repetides incansablement. Tant a casa, com al convent, tot era sempre anar a missa, confessar-se i combregar setmana rere setmana.
Fins que una tarda, vaig quedar amb unes companyes per sortir a la tarda, a ballar. El meu primer ball, als quinze anys. Que diferent era tot aquell món, al que jo coneixia fins llavors. Nois, música, alegria, beguda, riures i escalfor per dins del cos, com per fora al meu voltant.
Llavors el Roger, em va treure a ballar. Un noi d’una vintena d’anys, amb un somriure amanyagador, que embadalia a les noies. El preferit de totes les mosses, ballant amb una noieta sense experiència de la vida. Segurament aquesta innocència, va fer que sempre el trobés al meu costat. Jo ballava i ballava, abraçada a ell i, reia i reia, els seus acudits. Les seves paraules eren noves i plenes de gràcia per les meves oïdes. Alguna amiga em va advertir: No te’n fiïs és un Don Joan. N’ha tingut moltes de noies enamorades. La darrera fa poc, i va assenyalar-me'n una de molt eixerida, que em mirava amb ulls rancorosos.
Però el Roger, quan anàvem al ball, sempre em venia buscar i ballàvem tota la tarda, fins que l’orquestra plegava de tocar. Acceptant la meva aquiescència. va voler fer-me un petó a la galta. Quina esgarrifança va recórrer el meu cos. Jo mai havia sentit una cosa igual en els meus anys en el convent. M’hi vaig negar. Segurament era massa jove i en l’ambient viscut, no m’havia deixat encara assimilar el que és la vida.
Molest per la meva insospitada negativa,
només era un petó a la galta va preguntar-me:
¾
Per què?
És que no em vols. Crec que sí. Ho sembla, almenys.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Tot allò va passar, però no va perdurar. Ben bé, va ser el primer amor de joventut, acabada de començar la pubertat. Un enamorament, que només va durar un parell de dies d’un estiu de fa molta anys. Treu altre cop la caixeta i l’observa detingudament, per ella és un objecte desconegut.
Sent en el pany, les claus del seu net que acompanya al seu home, de fer una volta pel passeig. Aleshores, com un altre “flashback” li fa recordar un jove ,que sempre la seguia de lluny, amb una càmera penjada a l’espatlla.
Fins i tot, un dia el va parar per dir-li que no la seguís més, però el va veure tan avergonyit que no va gosar fer-ho. Van començar a enraonar i, poc a poc, la timidesa del jove va anar difuminant-se. Va ser l’inici d’una agradable connivència.
S’aixeca de la cadira i camina a rebre els dos homes. Deixa enmig de
la taula del menjador la caixeta i pregunta al seu home.
¾
Joan!!
Veig que finalment em vas fotografiar i les vas guardar com si fóssim un secret.
I moltes, me’n vas fer! Tantes! No m’ho havia pensat mai.
¾
Lisa,
ja ho saps prou que jo, llavors, era un jove força indecís i tímid. Em
conformava amb veure’t de lluny. Corrent i saltant, amb la lleugeresa d’una
daina. Eres tan alegre i riallera, que no vaig poder per menys que enamorar-me de
tu, malgrat fos platònicament. Un dia em vas assaltar enmig del carrer per
dir-me quatre coses i, llavors em vaig atrevir a parlar-te. Jo sempre m’havia
pensat que eres una estrella d’un altre món. Excelsa i llunyana, per a mi.
Sempre he donat gràcies a la càmera.
¾
Tant
represento per a tu?
¾
Tot!!!
¾
No
me les vas ensenyar mai. Per què?
¾ Eren el meu tresor particular. La font del meu amor. Malgrat els anys passats junts continuo essent aquell home un xic vergonyós.
La Lisa fa un moviment d’acomiadament al net.
S’agafa al seu home i a cau d’orella li diu .
¾ Vine, que malgrat els nostres anys, vull fer-te molts petons i acaronar-te. Ja no som joves, però unes moixaines no molestem mai a ningú. Seguirem enamorats pertot el que ens resta de vida.
Miquel Pujol Mur
Amb els peus nus i, les sabates a la mà, la noia corre lleugera per la platja. L’aigua, encara calenta del solejat dia, li acarona els peus i les cames, transmetent-li la tebiesa del seu cos aquós.
El seu vestit blanc contrasta amb el blau del mar. Malgrat tot, la tarda és ja avançada i, les aigües van enfosquint, poc a poc, el seu color. El sol s’acomiada lentament, mentre s’amaga amb raigs vermellosos que il·luminen l’horitzó. La llum del far rutila a la llunyania mostrant–se com la meta de la seva alegre carrera.
Els seus ulls verdosos, esclaten joiosos d’alegria, en la seva cara colrada pel sol. Una rialla obra els seus llavis carnosos i, les dents llueixen com blanques petxines. Res no podia haver més encoratjador que el contrast dels llavis vermells i la blancor de les dents. Els seus llargs cabells ondegen a l’aire com estendard del primer amor.
Corre i corre, com àgil gasela, en
recerca de l’amat. El seu cor enamorat batega fortament, tant per l’esforç del
córrer, com per la il·lusió del retrobar-lo de nou. Una grossa caragola, es
mostra a la sorra. La noia l’agafa i, l’apropa a la seva orella, per escoltar
encara més fort el bategar de les ones. Els seus narius capten l’olor de mar
que hi desprèn. Finalment l’abandona suaument altre cop a la sorra.
Continua el seu camí. Mig saltant i mig ballant torna a córrer fins l’ara més proper far. Els fanalets il·luminen la festa i la majoria de les joves parelles frueixen del joc de l’enamorament. L’orquestra, toca cançons lentes.
En arribar, de seguida el va veure. Encara era més eixerit, a la llum de la vesprada. La nit anterior, ja havien ballat junts. Primer a certa distància. Després, les paraules del noi van captivar el seu pensament. Finalment enamorada, com només és possible en el primer amor, el seus cossos van emmotllar-se, com si només en fos un. Galta amb galta, les seves orelles van escoltar les paraules més encisadores que havia escoltat mai. La van acabar de commoure del tot. Un lleu petó, va acaronar la seva pell.
La Lisa, rememora el passat mentre
mira les fotografies i, el seu cor es remou amb l’agredolç record del primer
amor. Torna a guardar les fotografies, dins la caixeta on les ha trobat.
Malgrat tot, un dubte li volta pel cap, qui podia ser el que va fer les
fotografies, que li han remogut tant els records i, els sentiments oblidats.
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
El Joan i el Pere, són amics de tota la vida. Aquesta tarda, les seves dones han decidit que podien trobar-se, tots quatre, per anar de compres. Això, ho saben els dos, és un eufemisme, perquè les que van de compres són elles. Els dos homes les acompanyaran i, aniran contestant afirmativament a les preguntes, d’ambdues dones.
Què et sembla? Em queda bé? No serà massa car? Quan anem de vacances m’ho emportaré a la platja! Veritat, que faré patxoca? T’agrada? No em veure massa gorda? No em fas ni cas!
Tot un reguitzell de preguntes, a les quals, tant el Joan com el Pere, han d’evitar donar una resposta equivocada. Una espècie de test empresarial però, en aquesta ocasió l’empresa és el propi matrimoni. Finalment, sabem que elles compraran el que els vingui de gust. La seva presència, és purament fictícia i decorativa.
Però, que hi podem fer? Si un vol tenir una bona relació marital, s’ha de fer alguna cosa, malgrat no agradi. Els dos, amb molt de gust, se n’haurien anat a veure una exposició de cotxes, o d’eines , o fotografia, o ves a saber de què.
Finalment cansats, perquè anar de
compres amb les senyores, fatiga molt, decideixen anar a buscar una taula al
bar.
¾ Per a quan us canseu, estimades! - Diuen a cor. Però sabem ben bé que això no passa mai.
Asseguts a taula han demanat un cafè
i una copeta de brandi i, intenten passar la resta de la tarda tranquil·lament.
El Joan, és bastant xerraire i, prova de mantenir una conversa, amb el seu
amic. Però el Pere, és molt callat. Sempre ho ha estat.
¾
Què
et sembla el món?- Pregunta el Joan
¾
Fotut!-
és la resposta.
¾
Home
jo volia dir el nostre, el de casa.
¾
Fotut!
El Joan intenta desenvolupar una
conversació fàcil.
¾
I
el dels nostres veïns.
¾
Fotut,
fotut!
¾
La
política americana, et sembla oportú aquest enfrontament amb la Xina? Què
opines?
¾
Fotut,
molt fotut!
Veient que els temes polítics no li
funcionen per fer parlar al Pere, insisteix:
¾
Però,
ara, amb la paga extra deus anar bé de diners.
¾
Fotut,
fotut, fotut.
¾
Et
vas comprar un cotxe nou, m’han dit. Com va?
¾
Fotut!
¾
Gasta
molt?
¾
Fotut!
¾
Has
posat gespa nova a la vostra piscina. Que n’és, d’agradable, no?
¾
Fotut!
El Joan fa un gest de cansament a
causa de tants intents infructuosos de parlar amb el murri del seu amic. El
Pere, se’l mira sorprès i li comenta preocupat:
¾ Què, també estàs fotut?
Miquel Pujol Mur
Bones! Ments plenes de mil pensaments, ja torno a ser aquí!
Davant meu un full de paper en blanc, per escriure mil paraules. Me’l miro una i altra vegada, tant del dret com de l’inrevés. La meva idea és d’esborronar-lo amb meravelloses frases ben escrites. Aleshores, m’adono que manquen en la meva memòria les paraules suggerides en l’anterior reunió.
Oh, Déu del deus! Quines són? Faig un “reset” d’imatges, mig perdudes en els laberints cerebrals. Surten, llavors, com extraviades en un oasi enmig del desert, però mancat de palmeres, les següents:
Geomètriques caixes xineses i arrodonides “matrioskhas” (d’origen rus, però potser, també fabricades a Xina). I per acabar d’adobar tot el conjunt, una partida de billar. Quin “taco”, ha brollat com un rugir de fera, del meu interior! Ah! No he acabat de dir-ho tot, entre les bromes de la memòria, s’ha volatitzat un elegant elefant blau.
Estic recolzat a la taula. Amb els
dos colzes, ep! Els meus pensaments barrinen quina pot ser la solució a tot
aquest galimaties. No la sé! Les ones cerebrals comencen a escalfar-se de mala
manera, fins que el meu cervellet ( sí en tinc) m’ha dit:
¾ Apa nano, fes-t’ho com puguis! Jo me’n vaig a vagarejar per mons més planers i, més plaents.
Ja està! Ja comenceu a pensar en coses libidinoses. No! El cervell ha marxat però, una mica d’enteniment, ha quedat dins el meu cap. No gaire, no us ho cregueu, que fins i tot l’Einstein tenia dèries. Un cop, ja cansat de veure com va aquest món nostre ha decidit tornar, una mica oxigenat d’idees a ajudar-me. Potser, fins i tot, ha anat a llegir< el diari.
EP! Quina forma més fina per dir-vos
que m’he endormiscat.
¾
Saps
què? – quan ha tornat m’ha dit al veure’m capficat. - Torno del parc i ho he
vist clarament.
¾
Ah!
Sí? - he exclamat alleugerit des del meu propi interior.
¾
Mira,
això, és així. Som un faig entremig de molts faigs. Tu mires al primer de la
dreta, donant-li la paraula. Ell diu:
¾ El del meu costat, perd les fulles.
Aleshores passa la paraula al seu
veí que comenta:
¾ El del meu costat, perd les fulles.
I així successivament, fins que
passats ja la quinzena ens arriba de nou el torn de paraules i diem:
¾ Hem perdut ja la darrera de totes les fulles. I s’ha acabat, nano. Descansa. Ves-te’n a fer un aperitiu que t’ho mereixes. Última advertència!. No llegeixis mai el diari, és pitjor que tot aquest entrellat de paraules. Tampoc hi entendràs la raó del per què de les coses.
Quina és la qüestió: ser o no ser.
Finalment no sé si he escrit de caixes xineses o d’una sèrie d’arbres sense
fulles.
La sala menjador de la casa està completament desordenada. Si miréssim, a un costat i a l’altre, veuríem el caòtic i destructiu moment que l’home està passant, en la seva vida. Els caixons són oberts i algun d’ells caigut, mostra el seu contingut escampat per terra. Els quadres han estat remoguts, com si volgués trobar alguna cosa al seu darrere. Una pintura, que representa la cara formosa d’una dona, és tallada de dalt a baix. El contingut de la vitrina demostra que ha estat revoltat, en un esforç inimaginable de castigar els records del seu interior.
Alguna de les cadires és també caiguda. L’home s’hi ensopega constantment i, els dona puntades de peu com per obrir-se pas en el sender de la seva ira. El marc d’un retrat mostra el vidre tancat i la fotografia mostrant les cares somrients d’una parella, és esquinçada a terra. Damunt la taula es mantenen en precari equilibri el got i una ampolla d’ambarí color.
En les seves passejades, amunt i avall, com un gos rabiós tancat en una gàbia, en arribar a les parets no pot menys de donar-les cops de puny. En el paroxisme màxim de la desraó total, tanca la porta del passadís amb una forta empenta que trenca el vidre. Un dels trossos li fereix la mà però, no hi fa cas, simplement sagna. Hi ha un gros martell i miques de serradures òssies al seu voltant, com si hagués esmicolat algun objecte. A la mà esquerra porta un paper arrugat que devia haver estat una carta. Un sobre és caigut al terra i, al passar en la seva bogeria, el trepitja intensament.
La seva cara mostra el seu estat d’ànim. Els cabells, desordenats i tibats, en més d’una ocasió. La pell del rostre li canvia constantment de color. Passa d’un blanc apergaminat, a un vermell encès. Els ulls, desorbitats i de sanguini color mostren l’abús de l’alcohol. Es mossega els llavis i, una mostra de sang marca la crueltat de la seva bogeria.
Mira, més aviat prem la carta entre els seus ulls i crida:
Falsa més que
falsa! Com podies escriure’m aquesta carta mentre eres als braços d’un altre. No
d’un de sol, sinó més. Quasi tots els meus amics s’han rebolcat entre els
llençols del teu llit. Ara comprenc els seus somriures mofetes i les seves
paraules d’ambigu significat. Lladres! M’heu robat el que jo més estimava. I tu
pèrfida muller, has pres la meva innocència com un fàcil amagatall, per dissimular
la teva perversió.
I jo, ruc de
rucs! He cregut en tu sempre. Malgrat veus sibil·lines m’avisàven del teu desvari
carnal. Fins i tot, la meva mare i les meves germanes, m’ho van insinuar, però
jo immensament encegat no els vaig fer cas. Pures xafarderies de gent de ment
estreta.- vaig respondre.
Jo treballant
per donar-te el millor del millor. Que poguessis lluir joies ostentoses i robes
sense parangó. Després les utilitzaves per envoltar amb elles els rastres d’altres
homes en la teva pell.
La teva pell
estimada! El teu cos perfecte que vaig adorar, com només s’idolatra la santedat
dels deus. Els teus llavis, meravellosos i absorbents. Els teus ulls, on jo
veia el moviment amorós de les ones del desig.
Fins avui, he
cregut en tu. Aquest matí no hi havia rastre teu. Has desaparegut amb totes les
meves ofrenes. Només una missiva curta que diu: Et deixo perquè he trobat un
altre home que em plau més. Adeu!
He cercat
aquella primera carta d’amor, aquesta que esquinço ara amb els meus dits. El
meu món s’ha enfonsat, tot és negror. No hi ha cap llum. La ràbia m’ofega.
Només l’alcohol m’ajuda a sobreviure. A maleir la manca de la teva presència i
somicar.
Ho he destruït, a cops i de martell plorant el ridícul de la meva vida. Ara entenc el seu significat. M’ho vas comprar a Segòvia, per vacances. Un record, vas dir. Una premonició, o una burla més, per riure amb els teus amants. Desgraciats!!
Unes banyes de cérvol, com a senyal de les meves.
L’home cau a terra. Tremola. Riu, sense consciència de la seva amargor. Inconscientment es posa en posició fetal com si volgués néixer de nou. Plora, mentre mastega aquella primera carta d’amor.
Miquel Pujol Mur
Què puc dir d’en Jordi? No em vull estendre gaire. Els sentiments m’ho impedeixen.
Simplement el Jordi era un bon home, de tracte agradable i lleial.
Amant de la seva família i la seva pàtria.
Sempre obert a altres persones.
Els records d’infantesa eren sempre presents en la seva memòria: Pares, avis, Cal Pascual, el seu lloc de naixença i, el poble de Sagàs.
La seva passió de gran: la bicicleta i l’esport.
Aficionat a escriure i llegir. Poc
abans de la malaltia va acabar les seves memòries.
Han passat aproximadament disset anys des del dia que ens vam conèixer. Anàvem a classes de català, al Casal i, em va animar a escriure relats, amb una professora de Gironella, precisament.
Hem conviscut moltes hores omplint fulls en blanc.
Poca cosa sé de la seva vida política ja que el nostre coneixement va ser posterior. Però les referències escoltades em demostren el seu gran grau d’honradesa.
Me’n recordo sempre, en parlar de política d’unes seves paraules:“Tu no voldràs saber res de política, però finalment la política entrarà a casa teva”.
Els anys m’han mostrat la seva veritat.
No m’anima gens parlar d’un amic perdut, prefereixo recordar-lo sempre.
Miquel Pujol Mur
La Lídia fa un pas endavant i, plena d’ira, crida rabiosa, encarant-se amb l’home:
¾ Poc et va durar el viatge, Francesc! De seguida va calmar-se la teva necessitat de conèixer món. Segur! Aquesta xinesa, perdoni si no és ben bé la seva raça, deu tenir força diners! Desgraciat, què vols fer ara? Malgrat els anys i la barba que t’has deixat, segurament per semblar més respectable, no reconeixes en el Ricard la teva mateixa cara.
El Francesc queda bocabadat. Ha
reconegut a la Lídia. Mira el noi i s’adona que el que afirma la dona, és
veritat. La seva mateixa estampa vint-i-cinc anys més jove. Emmudeix. La Raquel
somica. Els Puigverd són aturats i es miren estorats, els uns i els altres.
¾
Lídia,
ets tu?- S’atreveix a dir el Francesc mentre la seva dona l’agafa pel braç-
Aquest noi, és teu i meu?
¾ Ho sabies ben bé que em deixaves embarassada quan vas marxar. Mira-te’l sou iguals.
L’home s’amaga la cara entre les
mans. La Lídia es gira cap a la seva mare dient-li:
¾
I
tu, que ho saps tot, no te’n vas adonar? O vas preferir callar i crear dos
desgraciats més. Va! Mare, tu has propiciat aquesta trobada. Més val que sigui
real la teva malaltia i aviat no te’n recordis més de mi. Nois, ja ho sabeu no
us podeu casar, sou germanastres, per part d’un cabró de pare. Ni tenir fills.
Sou fills tots dos del Francesc, l’home que em va arruïnar la vida. Adéu, ja us
ho fareu com pugueu!
Agafa la porta i sense acomiadar-se, marxa cap a la sortida. Mentre camina cap al cotxe nota una lleu opressió al cor. Respira lleugerament intentant treure’s el neguit angoixant dels moments anteriors. Calmada, somriu amb llàgrimes als ulls. Recorda una frase escoltada moltes vegades. La venjança és un plat que servit fred, costa molt de pair.
Dies després estant en el taller
puja una dependenta que li anuncia que hi ha una noia que la vol veure. Baixa,
estranyada i troba asseguda en una cadira de la tenda, la Sílvia. Pensa: És
bonica, atrevida i elegant, la noia.
¾
Què
vols? Qui t’envia?
¾ Ningú. Escolti vull ser modista. He pensat què em podria ajudar.
No sap per quina raó afirma amb el ca. Agafa la mà de la noia i la porta al seu despatx perquè han de parlar de moltes coses.
Mentre puja les escales en el seu
revoltat pensament brolla una idea. No vaig poder cuidar del meu fill i ara
seré la mestra de la filla del pare dels dos.
Miquel Pujol Mur
La dona postrada encara més al llit con si es volgués amagar dels retrets de la filla. Poc a poc, treu un mocador se sota el coixí per eixugar-se les llàgrimes i, assenteix. La Sílvia, continua el relat de la seva vida, amb una veu amarga, que li surt de dins el cor.
¾ Una dona de la protectora de la germandat un dia va dir-me: Tens bona figura i, aquesta maldestra bata et cau força bé. L’has arreglat, no? Vaig contestar que sí i, em va oferir feina al cosidor del seu taller de costura. Dormia allà mateix en un racó i menjava a la cuina. Tota la meva vida era dins les quatre parets del local. Vaig aprendre a cosir, encara més. La meva protectora al veure el meus treballs va dir: Malaguanyada! Em va recomanar a un modista amic seu. Vaig cosir i cosir, milions de puntades van fer, els meus dits. Fins que un dia el mestre va veure un dibuix meu. Va mirar-lo detingudament i va dir-me: Deixa de cosir que hi ha una feina millor per al teu art. Vaig passar a tallar roba, a emprovar-la, a dibuixar nous models. fins, que monsiuer Henri, com es feia anomenar, em va fer ser la seva dissenyadora. Ell i jo, colze a colze, durant hores i dies interminables, vam idear nous models, nous dissenys, noves formes i nous teixits.
Veient un cert somriure en els
llavis del seu fill, s’hi va encarar per reprovar-li:
¾ No somriguis mal pensat. Entre aquell home i jo no hi va haver ni una mica de sexe. Mai no m’ho va proposar, ni jo vaig oferir-li.
Tranquil·litzant-se un xic va
continuar:
¾ Fa uns anys va anunciar-me la seva decisió de jubilar-se. Em va comentar: tinc prou diners i vull descansar. Tu, ara vals més que jo. Vam acordar un preu i unes condicions i, vaig ser la seva sòcia. Fins que va morir; aleshores en va deixar el negoci, com a herència.
Una mica més calmada i amb veu més
fluixa, segui el seu discurs.
¾
A
això, creus que li puc dir vida. Em vaig casar amb la feina. Els homes van ser
oblidats, per un treball absorbent. Vostè ho sap força bé, senyor Puigverd.
Sempre l’he exigit les millors teles i sempre l’he pagat religiosament. Ara què
em vols retreure, Ricard? Que m’hagi oblidat d’un ésser que ni vaig conèixer, al
que ni tan sols em van deixar tocar? Reclama-li a la teva mainadera. Digues-li
que et va robar la mare. Mare, Raquel què ho escoltes? Vas ser tu, qui ens vas
separar per sempre.
¾ Però , mare. – comença a parlar el Ricard, entristit per la història de la seva progenitora.
En aquest moment s’obre la porta i
entra un matrimoni amb una jove. La Sílvia retrocedeix i es tapa la boca amb la
mà. La seva presència queda mig tapada per unes cortines. La seva cara,
expressa por i sorpresa.
¾ Hola, Ricard!- diu alegrement la noia. Deu tenir uns vint-i- dos anys, és fina i esvelta. La seva cara un xic oriental mostra la barreja de la seva sang.
L’home nouvingut, es mou amb un aire
un xic fatxenda per l’habitació i comenta clicant una mica un ull.
¾
Ricard!
La Sílvia volia la companyia del seu xicot. Aquesta noia enamorada, no sap
viure sense estar al teu costat. Ai!
L’amor, somni de joventut!
Miquel Pujol Mur
Encuriosida, entra en l’habitació. La mare és al llit, asseguda. Hi ha també un matrimoni. Coneix a l’home: el senyor Puigverd, un fabricant de teixits, a qui compra sovint per la qualitat del seu gènere. Quan, de tant en tant, la visita per presentar-li les novetats de l’any, ella sempre li pregunta per alguna cosa del poble, però sense allargar gaire la conversació.
Dret, a la capçalera del llit, hi ha
un home d’uns vint-i-cinc anys. Al veure-li la cara, les cames li tremolen un
xic; és el viu retrat del Cesc. El xicot de qui es va enamorar al quinze anys.
El noi que xiuxiuejava a les seves oïdes una munió de paraules tendres i
romàntiques. Fins que un dia la va deixar embarassada. Aleshores va marxar,
quasi a corre cuita, segons deia, portat per la quimera de conèixer el món.
Malgrat tot, es manté dreta i erecta. La mare la mira, com si no haguessin
passat tots aquells anys sense veure’s i, assenyalant-li diu:
¾ Mira Lídia, el teu fill! Veritat que és tot un home?
En aquell moment s’hauria volgut
fondre i desaparèixer. Potser, era una darrera jugada de la seva mare, com a
retret de no haver-la visitat mai més. Només ha sabut respondre:
¾ Ah! Bé!
El fill se la mira. No sap, ben bé,
si en la mirada hi ha una barreja d’admiració, tendresa, despit o odi. Les
seves paraules, són plenes de menyspreu:
¾ Vostè! Quan elegant és la mare que em va abandonar només néixer. Sort que la seva mare em va donar a uns bons pares. A més, va ser la meva mainadera durant molts anys.
El senyor Josep Puigverd, se la mira també amb cara sorpresa. La coneixia com a una bona clienta i, sabia del seu interès pel fets que succeïen en el poble, però mai s’hauria imaginat que fos la filla de la Raquel i la mare biològica del seu fill.
El retret la molesta. Primerament
una espècie d’amargor, després un sentiment de ràbia. Sent les llàgrimes que
entelen els seus ulls. Amb veu amarga replica a les paraules de aquell fill
desconegut, producte del seu amor, quasi infantil.
¾ Escolti jove, o com vostè diu, el meu fill. La meva mare que em va foragitar, com si fos una leprosa, com si hagués comès algun crim contra natura, també m’ho confirma. M’alegra molt veure’l tan eixerit. Però la vida per a mi no ha estat un bany de roses, no s’ho cregui. En arribar a Barcelona a casa dels parents que m’havien de cuidar, no em van fer cap benvinguda. Al cap de quinze dies em van dir que havia de marxar-ne. Vaig anar com única solució a una casa d’acollida de dones perdudes. En aquest lloc m’hauria estat molt fàcil caure en la prostitució, com la majoria de les companyes. Era prou jove i bonica. Però una ànima bondadosa, al veure’m innocent de la vida em va protegir. - Somriu amargament.- Em va protegir a canvi de netejar, fregar i fer tota la feina bruta i dura de la casa. La meva mare, que ara sembla que tant em vol, mai va preocupar-se per saber on era, ni que feia. Veritat, mare?
La Raquel esquiva la mirada, molt
avergonyida. Però la Lídia, frissada, insisteix:
¾
Veritat,
mare? Vas cuidar molt al teu net. Però de la teva filla, te’n vas oblidar.
Veritat, mare?
Miquel Pujol Mur
La Lídia Serarols ha aparcat el cotxe a la rampa del passeig. Des de la pujada observa, amb ulls sorpresos, el poble de Cadaqués. Tanmateix s’estén com si fos un plànol al seus peus. Sí, el port i, la blanca vila vella d’un poble de pescadors. I a més, tot aquell escreix de construccions noves. Com ha crescut el meu petit país, rememora.
¾ Clar ha passat més de vint-i-cinc anys.- Es respon a ella mateixa.
Mentre davalla lentament cap a la
residència observa l’escultura de la Lídia, una infortunada muller que creia
que havia inspirat “La ben plantada”. Aleshores reflexiona:
¾ Pobre dona, una altra que portada per la rauxa del nostre vent – la tramuntana- també va creure en l’amor d’un home.
Torna al poble perquè de la
residència l’han avisat que la mare està força greu. De la mare, poques
notícies n’ha sabut en tots aquests anys, i sempre per estranys.
¾ Ho va fer bé, la mare?- Es pregunta.
Només acabat el part, sense ni ensenyar-li el fill la va fer marxar del poble. Deia que era el millor. No cridar al descrèdit familiar perquè una noia de setze anys hagi parit una criatura, sense pare. Vergonya o descrèdit de qui? De la noia, de la mare o de la família? Segur que el seu pare ni se’n va assabentar, sempre amoïnat per la pesca, la barca o, a la taverna. En tot aquest temps transcorregut, va morir sense ni tornar-lo a veure. Fa anys que aquesta idea li remou la consciència.
La Lídia actual, no se sembla gens a la noieta que va fugir del poble. Ara és una dona ja passada la quarantena. Alta i prima, segura d’ella mateixa i, que es mou amb la desimboltura de qui gaudeix d’una bona posició econòmica. Vesteix amb elegància, sense estridències.
Però, la salabror de l’aire marí li recorda aquella noia que amb una simple maleta de cartró, un abric llarg i negre, cinc-centes pessetes, moltes llàgrimes de desesperança, vers un avenir ignorat, i una adreça a la butxaca va prendre el tren en direcció a Barcelona.
El dia abans havia tingut la
criatura, un nen. La seva mare, sense ni deixar-li veure el va embolcallar amb
una flassada i, el va treure de casa per entregar-lo a un matrimoni sense
fills. L’únic que va dir–li, va ser:
¾ No et preocupis, estarà ben atès. Serà com si fossin els seus pares de veritat.
Mentre baixa per la vorera del passeig reconeix algun antic amic o amiga, companys d’anys infantils. Però per les cares s’adona que ells admiren més la seva figura, però no saben, ben bé, qui és. A elles, se’ls marca en la cara algun rictus d’amarga enveja.
Obre la porta de la residència.
S’apropa al mostrador i pregunta per la senyora Raquel. La noia de recepció
l’indica el número de l’habitació i amb la mà, li assenyala el passadís corresponen.
Es veu en la necessitat de preguntar per la salut de la dona ingressada. La
contestació és una mica ambigua.
¾ Per la seva edat!– La noieta va un encongiment d’espatlles.- No és tan vella, una seixantena llarga d’anys, més o menys. Però, psicològicament, se li ha ficat al cap la idea que té Alzheimer. Li fa angoixa el no poder acomiadar-se de tothom abans de perdre la memòria. Vostè és la seva filla, veritat? Sempre n’està parlant. Fa la sensació que vol presentar-li algú.
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
Durant molts anys vaig guardar el desig de visitar el Sobrarb. Segurament la causa era una persona, molt respectable, que sempre em parlava enamorat de la seva terra. No devien ser anys fàcils, quan ell hi va créixer i viure però, el record del seu lloc de naixença era viu en el seu cor. Han passat forces anys i, ja no hi és en aquest món. Ara, quan els anys em pesen i les forces em comencen a mancar, he volgut fer un humil tribut a la seva memòria. Gràcies Ramon!
La nostra visita a la vall d’Ordesa ens va deixar també, enamorats dels seus paisatges d’alta muntanya i vull exposar a les vostres mirades unes fotografies, com a record dels paratges i també de la tardor amb els canviants colors de la vegetació.
Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
