No vaig saber què respondre, confosa i avergonyida com estava en aquell moment. Era massa jove i, no sabia ben bé el que representava un simple petó, entre una noia i un noi. Abduïda per la meva vida semi religiosa era una simple manifestació del pecat. Contrariat, tal vegada, o millor dit no comprenen els meus motius, va acompanyar-me fins a la taula i va anar-se’n. Jo vaig amagar-me en un lloc solitari, a plorar. Era talment una lluita entre la educació rebuda i el cor.
Sovint el veia de lluny, amb els
seus amics, però ja no era el noi de fer tabola, d’abans. Semblava trist. Una
amiga va dir-me:
¾ Quin beuratge li has donat, per canviar-lo tant.
Mesos més tard, vaig escoltar que es casava amb una rica pubilla. Tothom al poble se’n feia creus. L’hereu de Cal Comes es casa amb l’hereva de Cal Ricart. Aquesta unió, afermava el poder de les dues famílies. Seguidament vaig demanar als pares, que volia marxar a estudiar a la capital. Malgrat el seu pesar, van accedir-hi.
Abans d’anar-me vaig voler deixar-li constància en una carta, dels meus sentiments i la raó de la meva negativa a una carícia. Manca de costum, tal vegada ignorància. Massa jove.
La vaig deixar damunt la taula del menjador perquè la mare l’enviés. La nova vida a la capital i, el meu empeny a assolir la carrera d’infermera, van fer que l’amor de jovenesa restés amagat, dins la memòria.
Vaig madurar i vaig conèixer altres homes però hi havia alguna cosa amagada, recòndita en mi, potser una negació interna que m’impedia de fer el pas del matrimoni.
Anys després, vaig tornar a les terres de muntanya. Ho necessitava. La capital se’m començava a fer feixuga. Respirar nous aires, més purs ho anhelava el meu cos, i també el meu esperit. Menys bullícia i una mica de pau a la vida.
Ara de sobte el Roger. No vaig voler fer cap pas per parlar-li. Però vaig observar, a certa distància, que no el visitava cap dona, que pogués ser la seva parella.
Aleshores, armant-me de tot el valor
possible, un dia que sabia que anava a recuperació, em vaig fer l’encontradissa. Em
vaig acostar i li vaig preguntar, un xic
indecisa:
¾ El Roger?
Va aixecar al mirada, em va mirar un
moment i va somriure:
¾
La
Maria, no?
¾ Sí. La mateixa. Vas rebre, fa anys una carta meva.
Va fer un petit moviment. Va traurà
la cartera de dins l’americana i, em va mostrar la meva carta.
¾
Mai
m’ha abandonat. Va arribar, quan ja estava casat. Si no t’hauria perseguit fins
a Barcelona.
¾
La
teva dona no et ve a visitar.
¾
Al
cap de vint anys ens van separar i som amics. Sap la veritat de tu i jo. El
nostre amor mai comprès. Però com que els
teus pares eren morts no vaig poder trobar-te. Quina casualitat. Haver de
trencar-me la cama per retrobar-te. Beneït sigui el dia del meu accident. I tu?
¾
Jo
no m’he casat mai. He tingut parella però no he estat capaç de casar-me. Hi ha
alguna part de mi que s’ha negat sempre a lligar-me definitivament. Veus encara
conservo alguna arrel del convent.
¾
Podem...
¾ Sí.
Poc temps desprès vam començar a viure junts i uns mesos més tard ens vam casar. Aquesta vegada la nosa que sentia dins meu, no em va fer cap quimera. Vaig donar el sí, ben convençuda.
Han passats els anys, ara som una parella de vellets, que s’estimen. Com quan eren uns joves que es trobaven per ballar.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada