ALLÓ QUE EN DIUEN CAIXES XINESES

 Bones! Ments plenes de mil pensaments, ja torno a ser aquí! 

Davant meu un full de paper en blanc, per escriure mil paraules. Me’l miro una i altra vegada, tant del dret com de l’inrevés. La meva idea és d’esborronar-lo amb meravelloses frases ben escrites. Aleshores, m’adono que manquen en la meva memòria les paraules suggerides en l’anterior reunió. 

Oh, Déu del deus! Quines són? Faig un “reset” d’imatges, mig perdudes en els laberints cerebrals. Surten, llavors, com extraviades en un oasi enmig del desert, però mancat de palmeres, les següents: 

Geomètriques caixes xineses i arrodonides “matrioskhas” (d’origen rus, però potser, també fabricades a Xina). I per acabar d’adobar tot el conjunt, una partida de billar. Quin “taco”, ha brollat com un rugir de fera, del meu interior! Ah! No he acabat de dir-ho tot, entre les bromes de la memòria, s’ha volatitzat un elegant elefant blau. 

Estic recolzat a la taula. Amb els dos colzes, ep! Els meus pensaments barrinen quina pot ser la solució a tot aquest galimaties. No la sé! Les ones cerebrals comencen a escalfar-se de mala manera, fins que el meu cervellet ( sí en tinc) m’ha dit:

¾    Apa nano, fes-t’ho com puguis! Jo me’n vaig a vagarejar per mons més planers  i, més plaents. 

Ja està! Ja comenceu a pensar en coses libidinoses. No! El cervell ha marxat però, una mica d’enteniment, ha quedat dins el meu cap. No gaire, no us ho cregueu, que fins i tot l’Einstein  tenia dèries. Un cop, ja cansat de veure com va aquest món nostre ha decidit tornar, una mica oxigenat d’idees a ajudar-me.  Potser, fins i tot, ha anat a llegir< el diari. 

EP! Quina forma més fina per dir-vos que m’he endormiscat.

¾    Saps què? – quan ha tornat m’ha dit al veure’m capficat. - Torno del parc i ho he vist clarament. 

¾    Ah! Sí? - he exclamat alleugerit des del meu propi interior.

¾    Mira, això, és així. Som un faig entremig de molts faigs. Tu mires al primer de la dreta, donant-li la paraula. Ell diu:

¾    El del meu costat, perd les fulles. 

Aleshores passa la paraula al seu veí que comenta:

¾    El del meu costat, perd les fulles. 

I així successivament, fins que passats ja la quinzena ens arriba de nou el torn de paraules  i diem:

¾    Hem perdut ja la darrera de totes les fulles. I s’ha acabat, nano. Descansa. Ves-te’n a fer un aperitiu que t’ho mereixes. Última advertència!. No llegeixis mai el diari, és pitjor que tot aquest entrellat de paraules.  Tampoc hi entendràs la raó del per què de les coses. 

Quina és la qüestió: ser o no ser. Finalment no sé si he escrit de caixes xineses o d’una sèrie d’arbres sense fulles.

 Miquel Pujol Mur