UNA CARTA D’AMOR I

 Apreciades i apreciats: Una carta d’amor, la primera sobretot, té persones que senten neguits i a més, està carregada de sentiments i pot tenir grans conseqüències a curt termini i, a vegades, també a llarg. La voluptuositat humana és immensa. Doncs, en el vostre permís, començo el meu relat. 

Em dic Maria, soc una dona soltera, diuen que ben conservada i, de bona aparença a les meves quaranta cinc primaveres complides. Treballo de cap d’infermeria de la sala oest, dedicada a obstetrícia en un hospital d’un poble de muntanya. Prop del meu lloc de treball hi ha una de les estacions d’esquí més important de la zona. 

L’altre dia, mentre pujava a la consulta del metge responsable de la meva secció,  em va semblar veure una visió del passat. Un home, dalt d’una llitera, que acabava d’entrar a urgències, a causa d’un accident de cotxe. Estava endormiscat pels calmants que li havien injectat però, la seva cara m’era coneguda. 

Quan vaig baixar de l’entrevista se’m va acudir, no sé encara la raó, potser un estrany brot de curiositat, preguntar a recepció el seu nom. Sí, era ell, el Roger. 

A la nit vaig ser incapaç de dormir. Els records, corrien pel meu cap  neguitejant-me i posant-me nerviosa, sense poder fer-hi res. L’endemà les companyes ho van notar de seguida i, també les ajudantes. No havia exigit mai a ningú, com aquest dia vaig fer. Immediatament vaig veure, que fins i tot, algunes de les més joves m’esquivaven, fent-se fonedisses per les habitacions, al sentir les meves passes. 

Cansada a la nit i, ja més calmada, van acudir de nou els records d’aquell amor juvenil. Aleshores, jo tenia quinze anys. Des de nena els meus pares, molt religiosos, m’havien portat a estudiar a un convent on la meva tia era abadessa. Aquell any finalment me'n van treure. La meva mateixa tia,  els va convèncer de que no havia cap ideal religiós, en les meves idees. També hi havia necessitat de més mans, per ajudar al treball de la casa. Qui era jo en aquell moment: una jove certament alegre però, criada des de petita per uns pares cristians i catòlics, al màxim i tancada en un convent. 

Resar i resar, puresa i puresa. Totes aquestes virtuts, una i altra vegada, repetides incansablement. Tant a casa, com al convent, tot era sempre anar a missa, confessar-se i combregar setmana rere setmana. 

Fins que una tarda, vaig quedar amb unes companyes per sortir a la tarda, a ballar. El meu primer ball, als quinze anys. Que diferent era tot aquell món,  al que jo coneixia fins llavors. Nois, música, alegria, beguda, riures i escalfor per dins del cos, com per fora al meu voltant. 

Llavors el Roger, em va treure a ballar. Un noi d’una vintena d’anys, amb un somriure amanyagador, que embadalia a les noies. El preferit de totes les mosses, ballant amb una noieta sense experiència de la vida. Segurament aquesta innocència, va fer que sempre el trobés al meu costat. Jo ballava i ballava, abraçada a ell i, reia i reia, els seus acudits. Les seves paraules eren noves i plenes de gràcia per les meves oïdes. Alguna amiga em va advertir: No te’n fiïs és un Don Joan. N’ha tingut moltes de noies enamorades. La darrera fa poc, i va assenyalar-me'n una de molt eixerida, que em mirava amb ulls rancorosos. 

Però el Roger, quan anàvem al ball, sempre em venia buscar i ballàvem tota la tarda, fins que l’orquestra plegava de tocar. Acceptant la meva aquiescència. va voler fer-me un petó a la galta. Quina esgarrifança va recórrer el meu cos. Jo mai havia sentit una cosa igual en els meus anys en el convent. M’hi vaig negar. Segurament era massa jove i en l’ambient viscut, no m’havia deixat encara assimilar el que és la vida. 

Molest per la meva insospitada negativa, només era un petó a la galta va preguntar-me:

¾    Per què? És que no em vols. Crec que sí. Ho sembla, almenys. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur