1.-
L’ ORIOL
Em
dic Oriol i soc un home divorciat de quaranta i pocs anys, ben plantat, les
dones em diuen guapo i estic quadrat (o cachas). Sé que alguna, em ve al
darrera però després de la meva experiència matrimonial, ho tinc força clar. D’anar
al llit quan vulguin, de passar pel jutjat o la vicaria, ni pensar-hi.
Sincerament
no sé per quina raó m’ha citat el notari. No crec que sigui per cap herència,
ja que de la meva família propera no em queda cap parent viu. Tampoc estic
assabentat de cap parent, més o més llunyà, que hagi mort recentment. A més, la
generació que restem, cosins molts llunyans, suposo, que encara no sé li ha ocorregut
a cap, fer–ne de testament.
Per
fi, quan ja sóc fart d’esperar en la saleta del notari, apareix la secretària (bones
cames) i em fa passar al despatx notarial. Com m’imposa aquesta habitació plena
de llibres i carpetes. La cara seriosa i blanca del notari, assegut a la butaca,
quasi no la veig amagada rere de tants papers. Damunt la taula i davant seu hi
ha una caixa. Em pregunta el nom i em demana el carnet d’identitat, per
comprovar si soc la persona adient i finalment amb veu greu em diu:
¾
Sr.
Oriol, l’he citat per llegir-li les últimes voluntats d’en Jordi Gual.
¾
Jordi
Gual? - he exclamat sorprès – Si és qui em penso – he respost - aquest era un
company de col·legi i de joventut del que fa més de trenta anys que no en sé
res.
¾
Just,
senyor Oriol.
Aleshores
m’ha allargat per damunt de la taula, i de la caixa, unes fotografies
descolorides.
L’he
reconegut a l’instant. Bon nano, una mica enderiat rere les mosses. Havíem
compartit taula a classe i també havíem anat junts a diversos saraus, certament
una mica moguts. Allò de sexe, música i rock and roll i tal vegada un xic de
“maria”. Després va desaparèixer de circulació i tampoc vaig preocupar-me’n gens,
no teníem tampoc tan gran avinença. Un company, com molts, que desapareixen en el
llarg camí de la vida. N’he perdut tants en tots aquesta anys!
¾
Bé,
senyor Oriol una vegada establerta la coneixença li passo a llegir el testament
del seu amic. Miri és breu, diu així: Com que no tinc família ni diners, totes
les meves possessions són en aquesta caixa. Tampoc de les persones que he
conegut en el transcurs de la meva existència no n’hi ha cap que em faci especial
patxoca. Aleshores, he pensat en tu Oriol, l’única persona de qui em va quedar
un bon record. Amic Oriol, en aquesta caixa tens el meu únic i apreciat objecte
de valor. Desitjo i espero que et sigui tan
profitós com ho ha estat per mi.
Acte
seguit el notari m’ha donat un document i la caixa dient-me amablement que acabi
de fer els tràmits a fora amb la seva secretària. Com excusa em diu en veu
baixa:
¾
La
sala, ja ho veu està plena de gent que m’espera.
Una
vegada signada tota la paperassa he marxat amb la susdita caixa a un bar de
davant. He demanat una cerveseta i posant la caixa damunt la taula he procedit
a obrir-la. No m’ha costat gens i un cop oberta dintre hi he trobat un llibre
de pell marró força gruixuda i cantells daurats. M’he adonat que he obert la
caixa a l’inrevés. He girat el llibre. El dibuix de la tapa ja m’ha produït un
sobresalt: una parella amb posició de coit. L’obro, mig avergonyit i guaitant a
dreta i esquerra per si hi ha algú que em vigili. No tothom obre un llibre
d’aquesta indole enmig d’un bar. En la primera plana amb lletres vermelles, el
nom ho diu tot “KAMASUTRA”. He tornat a girar la cara per veure si algú ho ha
vist. No. El llibre és vell i està gastat per l’ús, senyal que ha estat llegit
i rellegit. He buscat el telèfon a la butxaca, he trucat la Marta i li he
explicat. De primer ha quedat sobtada, després mig en conya, m’ha dit:
¾
Ens
l’hem d’aprendre tot. Almenys provar-ho.
Una
petita explicació per dir-vos que la Marta i jo som, formem, el que podríem dir
parella sexual. Treballa de secretària, del cap i meva, i després de la
separació entre la meva dona i jo, hem estat parella de llit, sense pensar en
res més. La Marta i jo formem una parella força sòlida i ben entesa. Com que la
qüestió del tiqui-taqua (No, el del Barça, no) ens agrada moltíssim aprofitem
tots les estones possibles per
practicar-lo. Alguns mals pensats diuen que fins i tot, massa. A fer punyetes!
Continuarà ....
Miquel Pujol Mur
